Josep Nadal

Músic, activista social, regidor a Pego i candidat a les Primàries de Compromís a les Corts Valencianes per la circumscripció d'Alacant.

Per Pego, amb el Bloc

Vaig anar anar a la
primera reunió de la Unitat del Poble Valencià de Pego quan tenia 17 anys, poc
abans havia entrevistat a Ràdio Pego Elvira Cambrils la regidora nacionalista
d’urbanisme d’aleshores  i vaig entendre
en aquella entrevista la importància de la política municipal. A Elvira
l’havien insultada repetidament als plens i amb pintades a la porta de sa casa
perquè s’havia atrevit a impulsar un Pla General d’Ordenació Urbana fet per a
la majoria del poble i en contra dels desitjos dels grans constructors.

Després d’aquella
etapa vam vindre 8 anys ben difícils que tots recordareu en què Pego eixia dia
sí i dia també als mitjans de comunicació. Carlos Pascual va aconseguir amb les
seus formes i la seua política deixar el poble endeutat i enfrontat. En aquells
anys el Bloc va fer de punta de llança d’oposició al regim, van haver
manifestacions multitudinàries i un corrent ciutadà molt potent que demanava la
dimissió de l’alcalde, va ser l’època en que vaig ser regidor. Després del
resultat de les eleccions de 2003 el Bloc va buscar un pacte per foragitar  Carlos Pascual i els seus del poder municipal.

L’any 2004 es
presenta el projecte de Pego Golf impulsat pel partit de l’actual alcalde
Carmelo Ortolà, que contava en les seues files amb el posterior trànsfuga
Eduardo Siscar que va amenaçar en repetides ocasions de trencar el pacte i
anar-se’n amb Carlos Pascual si no s’aprovava el projecte de Pego Golf fet per
un amic seu. L’assemblea del Bloc després de molts mesos de debat intern va
decidir per només un vot de diferència donar suport al projecte de Pego Golf a
canvi d’unes modificacions mediambientals que després no es van respectar. Va
acabar imposant-se l’opció de mantindre el tripartit a tota costa. Després
d’aquella decisió molts vam marxa del Bloc, i vam marxar realment enfadats.
Enteníem que això no entrava dins del que nosaltres esperàvem d’un partit com
el Bloc. A les eleccions de 2007 el Bloc va pagar car el seu suport al
tripartit i va perdre 300 vots i un regidor.

(continua)….

Però el temps
posa a cadascú al seu lloc i de les errades se n’aprén. La gent del Bloc de
Pego ha fet els seus debats interns i ha arribat a la conclusió que si es torna
a presentar un altre projecte especulatiu, el vot del Bloc serà NO. És per això
que alguns com jo, Pau Puchol i Sergi Miralles hem tornat al Bloc, per això i
per què sabem que és casa nostra i de tots els que creuen que un altre Pego a
banda de ser possible és estrictament necessari.

Però la nostra
campanya no l’hem centrada en allò que no volem sinó en allò que proposem per
tirar endavant el poble sense que la gent torne a creure’s els contes de fades
de PAIs i de milions que cauen del cel. La bombolla immobiliària va explotar i
ara n’estem pagant les conseqüències. I per això més enllà de dir que
evidentment teníem raó hem de donar-li solucions a la gent davant el panorama
tant negre que tenim, i nosaltres, la gent del Bloc, en tenim de solucions.

Per començar, els
pegolins haurem de confiar en nosaltres mateixos i començar a pensar a llarg
termini, caldrà fer a Pego moltes coses que fa 15 anys que s’haurien d’haver
fet. Aprofitar  la marjal i el nostre
entorn natural com la carta de presentació del poble, eliminar les taxes d’obra
menor per estimular la rehabilitació de cases , crear un circuit de distribució
de proximitat de productes agrícoles per eliminar intermediaris, eliminar els
sous dels polítics de l’ajuntament, potenciar l’agricultura ecològica i les
energies renovables. Cal donar-li una nova imatge al poble,una imatge moderna i
al mateix temps arrelada al seu passat que confie en el fort  teixit associatiu i en l’interés que han
demostrat els pegolins repetidament per la política municipal. I això només ho
podrem fer obrint l’ajuntament, comptant amb la participació de tots i totes.
Per exemple al Bloc proposem pressupostos participatius i decidir entre tots
que volem fer de la festa del Carnestoltes. A més el Bloc serem la garantia que
no hi haurà retalls en els serveis públics.

Hi ha molta faena
a fer i no és el moment de mirar el bous des de la barrera, et demane que el
dia 22 votes Bloc-Compromís, i sinó vols votar Bloc vota un altra opció
progressista però indigna’t i vota. I sobretot et demane que participes de la
política municipal del teu poble, perquè només eixirem del pou en el què estem
si tots i totes posem el nostre granet de sorra més enllà de dipositar el vot
cada quatre anys.

La situació és
dura però nosaltres més, amb un somrriure per bandera i il·lusió pel futur.

 

Publicat dins de Moviment | Deixa un comentari

La Platja de Madrid

Va sonar el telèfon i vaig escoltar a l’altra banda la veu càlida i pausada de Dimas Montiel que sense massa preliminars em convidava a sumar-me a la candidatura autonòmica  de Compromís, vam parlar una mica més de la campanya i de la situació del país i em va donar uns dies per pensar-m’ho. En penjar em vaig quedar uns instants congelat,  amb el mòbil encara a l’alçada de l’orella com si el necessitara per parlar amb mi mateix. Li ho vaig comunicar a la meua companya Maria i li vaig dir que estava dubtós, em va contestar sense pensar-s’ho massa que no em veia dubtós que em veia molt il·lusionat, tenia raó, a qui vull enganyar, la decisió ja estava presa.

M’he passat molts anys criticant els polítics i certes maneres d’entendre la política, he conegut milers i milers de persones honestes i capacitades per tirar el país endavant que fan una feina impagable des de fora dels partits i fan que aquesta societat sobrevisca. Però passen els anys i  roda i volta tornem a pegar-nos cabotades contra la mateixa muralla que cada volta es fa més enorme.

I no ens estavellem només contra les febleses seculars del nostre poble, hi ha quelcom més fort i més ben orquestrat, tot un projecte de futur neoliberal i centralista que ha adoptat la classe dominant segons la qual no som més que la platja de Madrid i el balneari d’Europa. Dins d’aquest projecte no hi ha lloc per a  la diversificació econòmica, ni parlar-ne de la llengua, ni de territori, i molt menys de serveis públics, ni caixes d’estalvis, ni tan sols de  les infraestructures més bàsiques. Simplement som un lloc d’esbarjo per a la metròpoli, una gran façana de cartró envoltada de suburbis totalment desconnectats i amb un règim de llibertats que és la vergonya d’Europa.

(continua)

Contra aquesta realitat la solució és tan complicada com evident, cal
plantar davant de la societat un projecte alternatiu fet des d’una base
amplia i diversa que arreplegue els anhels de canvi del nostre poble i
sobretot ha de ser una alternativa política amb cara i ulls. Podem
deixar passar més el temps i continuar fent versets, cançonetes i
akelarres de cap de setmana, no s’està del tot mal dins de la reserva i
estem encantats d’haver-nos conegut entre nosaltres, a més sempre ens
queda  el posat romàntic de la derrota que ens senta tant bé. Però jo ja
m’he cansat, crec que cal donar el pas i això és el que he fet donant
suport a la Coalició Compromís. Clar que hi ha coses que no m’agraden
del Bloc i del Compromís, però si bé és cert que és responsabilitat dels
partits obrir-se més a la societat també és cert que si volem canviar
alguna cosa  els que estem fora haurem de dir la nostra. Des d’este punt
de vista crec que Compromís ha de ser un primer pas, la primera pedra
del canvi, l’alternativa que sume i que aspire al 50% i no al 5%, perquè
més enllà del PP només estem nosaltres, els que creguem en el país i en
un canvi de model productiu i ningú més, i quan abans comencem a
construir millor.

Per tot això i perquè tinc unes ganes infinites
de donar suport a algú com Mónica Oltra que ha retornat la dignitat a
les nostres Corts, perquè em sembla de categoria que Enric Morera es
cuide sempre de marcar distàncies amb el PSOE, perquè no conec a ningú
amb un currículum de participació en els moviments socials en la meua
comarca com el que atresora Dimas Montiel i perquè estic ací per ajudar
en el que calga a la meua gent.

Anava pensant en totes aquestes
coses mentre escoltava una cançó de Sergi Contrí pel youtube “recorde la
nostra mar, que era nostra com la platja…” m’he emocionat, m’he posat
un cigarret baix del nas i he marcat el telèfon de Dimas “a Pego en
tens un altre amb les pintures de guerra a punt, disposat a emprendre el
camí  prohibit, el que va més enllà dels límits de la reserva, el camí
fins a la victòria”.

Publicat dins de Moviment | Deixa un comentari