Construir un poble

EScutArticle2000

Estem sols contemplant les restes de l’incendi. S’ha cremat el bosc i intuïm que sobre les cendres només estem nosaltres. I som aquells que vam combatre fermament la Comunitat Valenciana Oficial, però també aquells que no la van combatre i fins i tot som aquells que es van deixar enlluernar per la Disneylàndia del règim fins que el foc devastador els ha fet caure de la figuera. Tots i totes poble, un poble empobrit, putejat, frustrat i marejat políticament parlant. Un poble desfet. Tots i totes cridats davant de la història a escriure sobre les cendres un futur possible i digne.

Haurem de partir des de les arrels més bàsiques per a guiar el nostre procedir. Des d’aquell sentit elemental de la justícia que fa que els pares repartisquen les terres entre tots els germans i germanes per igual . La inclusió social des de la participació de tots i totes . Des de les coses menudes, que són les importants, fer créixer un arbre fort dins d’un bosc segur. Construir un poble.

Construir un poble des de baix amb un nova majoria social. Amb un govern del poble format per Compromís i altres formacions al servei de la gent. Un govern que marque l’agenda política amb un programa de reformes estructurals sostingudes per la participació ciutadana i la mobilització popular . L’estructura autonòmica valenciana ha quedat totalment obsoleta. La vella carcassa que va emparar el saqueig no pot contindre totes les nostres ànsies de justícia social , transparència, canvi de model econòmic i vertebració territorial. Però és que a més l’autonomia és avui totalment insostenible per l’espoli fiscal al que l’estat sotmet a aquesta terra des de la nit dels temps.

Només ens queda que avançar. Posar damunt de la taula la confecció d’un nou estatut d’autonomia valencià que assente nous consensos. Un text que es debatisca als barris i als pobles. On es compte amb l’opinió dels moviments socials i de tot el teixit productiu valencià. Un text del què es parle a les tertúlies dels mitjans, que puga ser esmenat amb calma per internet i que siga finalment votat en referèndum per tot el poble valencià . Un text que la gent puga fer seu per què l’hauran fet ells i representarà els seus interessos. Construir un poble fent camí.

Engegar un Procés Constituent Valencià que elimine les diputacions provincials i que vertebre el país a partir dels municipis i les comarques. Que consagre el principi de subsidiarietat per concentrar el poder polític i els recursos més aprop del ciutadà. Una sotragada popular que faça realitat una Agència Tributària Valenciana per a controlar nosaltres els nostres propis recursos i fer política fiscal al servei del poble. Una tempesta que desencadene lleis de transparència i participació ciutadana efectives que impedisquen el saqueig i la negligència de la classe política. Construir un poble literalment amb una nova llei urbanística, construir un poble financerament amb una Banca Pública Valenciana que done suport als treballadors, als autònoms i a les xicotetes empreses. Construir començant pels més febles i pels serveis socials bàsics. Construir un poble com una casa de totes. Construir un poble recuperant l’autoestima a cada pas que anem construint-lo.

Els valencians vam arribar tard durant la República, vam arribar tard i mal a la transició i l’estatut del 82 i la posterior reforma de 2006 van ser el resultat de pactes fets en despatxos foscos de Madrid. Ara tot fa indicar que el meló del debat territorial s’obrirà per força a nivell estatal i els valencians tindrem l’oportunitat de no tornar a perdre el tren. La seua alternativa és tornar a la LRAU de Lerma i al Canal 9 de Camps, als pactes d’estat entre Ferraz i Génova que marquen el pas a la seua tropa colonial. La nostra, l’alternativa del poble, és créixer, organitzar-nos, construir-nos.

Sobre les cendres només estem nosaltres. A nosaltres ens convoca la Història.

 

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Compromís per a canviar la Història

Fa vint-i-cinc-anys anys de la caiguda del mur de Berlín i uns altres tants des que Fukuyama pronunciara aquella frase tant famosa del final de la història. El bloc capitalista havia guanyat la partida i la nova globalització caminava a pas segur sobre els desitjos de les grans multinacionals. Els diners, les finances i l’economia especulativa prenien tot el poder i arraconaven no només l’esquerra marxista, sinó que també deixaven en l’estacada la socialdemocràcia i per extensió tota l’essència dels sistemes democràtics. El govern ja no podia ser del poble, els famosos “mercats” regien sobre institucions-titella que es limitaven a formalitats com l’alternança bipartidista.

L’1 de gener de 1994 un grup d’encaputxats assalten l’opinió publica mundial prenent només uns quants poblets del sud-est mexicà. No tenen armes suficients per fer front a l’exèrcit però el seu discurs sedueix amples capes de la joventut d’occident. Són els de mes avall en la piràmide social, els que no tenen rostre i demanen respecte i democràcia de veritat. Amb l’Exèrcit Zapatista i el Subcomandant Marcos comença a reformular-se el paradigma dels moviments emancipadors a tot el món. Després vindrien les cimeres antiglobalització, els Fòrums Socials, la taxa Tobin i els governs progressistes d’Amèrica Llatina. Un procés històric de renovació del discurs democratitzador que encara no s’ha tancat.

ezln 1

A casa nostra hem viscut un principi de segle amb unes institucions totalment lliurades als interessos del poder financer que invertia embogidament en la bombolla immobiliària com a únic model de desenvolupament possible. “No volem ser la platja de Madrid, ni el balnerari d’Europa” cridaven els moviments socials a casa nostra i la nostra geografia s’omplia de Salvems i Diguem No a totes les barbaritats que s’estaven fent. Eren moviments de protesta que s’encaraven directament amb els interessos de la classe dominant i que rebien moltes vegades el menyspreu del mateix poble al que estaven defensant. Tot i això es van aconseguir moltes victòries parcials i el que es més important el funcionament horitzontal d’aquestos moviments els feia més dinàmics i més atractius de cara a àmplies capes de la societat que ja no confiaven en els partits polítics tradicionals.

Cap al 2008, abans que esclatara la crisi econòmica amb tota la seua potència destructiva, alguns intuíem que des d’aquest nou espai horitzontal s’havia d’avançar cap a propostes en positiu que anaren teixint un model alternatiu. Així des de la plataforma ciutadana En Moviment vam fer unes corts ciutadanes amb els moviments socials més representatius del País Valencià, vam encerclar l’edifici de Bancaixa demanant una Banca Pública Valenciana i començarem aparlar de primàries obertes per als partits. També vam començar els escratxes als actes de polítics corruptes com el president Camps.

El trasbals que va suposar el 15-M confirmava tot el que imaginàvem, la legitimitat del sistema havia fet fallida però hi havia dues lectures que en principi semblaven oposades. Per un costat El “no nos representan”, la Primavera Valenciana, Rodea el Congreso, etc, que qüestionaven la lògica de la representativitat. Els anys han demostrat que la desobediència funciona -el cas de la PAH és ben evident- però moltes vegades es queda a mig camí en els seus objectius.

D’altra banda estàvem els que vam creure que aquest impuls es podia traslladar a la política institucional, vam entendre que no podíem portar els moviments socials sencers a dins dels partits sinó que hauríem de pensar en noves formes d’organitzar-nos; un canvi cultural. Un pont que hauria d’estar format per una nova generació de militants i “quadres” polítics, amb un peu fora dels partits i l’altre dins, intentant mantenir un diàleg que en bona mesura era intergeneracional. Molts vam entrar en aquell moment a fer municipalisme a partits com Compromís, produint un canvi generacional i demanant altres formes d’interactuar amb la societat. Però l’invent no acabava de funcionar, ho havíem fet bé a les Corts i als ajuntaments denunciant el saqueig de les arques públiques però ens havíem empantanat en lògiques antigues.

Aquell 2011 Compromís vam aconseguir entrar a les Corts contra tot pronòstic gràcies, en part, a aquell vídeo viral de Mónica Oltra que va córrer en l’efervescència de les places. Havíem purgat el “pecat original” de 2007 i li devíem aquella xicoteta victòria a les places que enmig del “no ens representen” ens havien donat una oportunitat. Una lliçó que -no ho havíem d’oblidar- no era un xec en blanc.

Ara ens trobem en una situació semblant. Si bé hem fet una bona feina a les institucions i la gent valora la nostra lluita contra la corrupció, tots els indicadors ens diuen que ens hem quedat a mig camí. Els nostres dirigents han passat massa temps discutint sobre com es farà el reglament de primàries i hem traslladat la imatge d’estar més preocupats pels noms que aniran a la llista que pel projecte de país que volem presentar a la societat valenciana. Vinc d’una tradició més horitzontal i no soc partidari de les quotes que s’estan negociant, però entenc la prevenció dels partits minoritaris de Compromís i sobretot pense que els nostres dirigents tenen l’obligació d’arribar a un acord ja mateix.

Les quotes que m’interessen són les del programa. Les quotes programàtiques de cada sector de Compromís però també les que ens ha de marcar la PAH, les plataformes per la sanitat i l’educació publiques, la gent del camp, l’estudiantat, les persones autònomes etc… Fer un programa participatiu eixint al carrer i confrontant el projecte amb la ciutadania. Tinc la sensació que des dels dirigents de la coalició no hi ha per ara una línia clara en aquest sentit i ens hem de posar a treballar ja. Per sort però, per damunt d’aquesta paràlisi que han portat les negociacions del reglament, les bases han sabut reaccionar de manera espontània i en desenes de pobles Compromís ja està eixint a les places a fer assemblees obertes i donant la cara davant la ciutadania.

Aquest és el camí que hem de recórrer, xafar els carrers, arribar a la gent que està farta del sistema i que vol canviar-lo però encara no es refia de participar en partits com el nostre. Hem de demostrar que no som més que un instrument del poble per a assolir els seus objectius i per a què això passe necessitem ser-ne molts més. Que ningú oblide que aquestes primàries són obertes a tota la ciutadania i que serà la ciutadania la que decidirà la llista, tenim una oportunitat magnífica per empoderar la gent i per a fer-los partícips del projecte de Compromís. Obrim-nos per a què entre més gent; si tot va bé d’ací uns anys a Compromís no el coneixerà ni la mare que l’ha parit, i això serà bo, perquè el país està ple de gent bona i preparada amb ganes de canviar-ho tot. No els fallem, no ens fallem a nosaltres mateixos.

Vint-i-cinc anys després de la caiguda del mur i vint-i-un anys després del primer comunicat de l’Exèrcit Zapatista demostrem des del País Valencià que la història no s’acaba i que amb la victòria anem a reiniciar el país.

12caracoleszapatistas11

Publicat dins de General | 1 comentari

Jordi Sebastià

Quan vaig sentir que Jordi Sebastià es presentava a les primàries de Compromís de seguida vaig tindre clar que el votaria com a cap de llista. Haguera acceptat i defensat amb  força qualsevol altre candidat o candidata que els meus companys hagueren escollit, però comptar de candidat amb algú que ha estat des de sempre un referent per a mi, evidentment facilita agafar-se la campanya amb un altre ànim.
 
No conec a Jordi personalment encara que porte molts anys llegint-lo i escoltant-lo en actes i més actes d’eixos en els que intentem alçar el país. A principis dels 90 quan això d’internet encara sonava molt llunyà i la resta de mitjans eren tan inaccessibles com sempre, la revista El Temps era de les poques finestres obertes a la llegua i al país. Allí vaig conéixer la seua feina. Per a mi era un més dels grans periodistes que hi havien llavors en aquella publicació, però un fet tràgic va fer que recordara el seu nom especialment. La matinada de l’11 d’abril de 1993 un grup de nazis assassinaven a Montanejos el jove de Burjassot Guillem Agulló. Una part important del país es va bolcar denunciant el crim però la informació dels mitjans era bastant confusa, de fet des del diari Las Provincias es va començar una campanya de difamació impressionant contra Guillem, els seus amics i l’esquerra alternativa valenciana en general. 
 
Van ser aquells articles a El Temps de Jordi Sebastià els que ens van fer veure a molts que allò no era una baralla de “tribus”, que estàvem davant d’un assassinat polític amb connexions amagades de  l’extrema dreta amb una part de la premsa, el poder polític i el València CF. Periodisme d’investigació i risc. GAV, Maria Consuelo Reyna, Yomus, Levantina de Seguridad… noms i cognoms de tota la trama feixista valenciana que es movia amb tanta impunitat.  Aquell succés per a mi, com per a molts de la meua generació, va ser una marca de foc que m’acompanyaria sempre.
També recorde a Jordi ser un dels primers periodistes en criticar amb dades a la mà la castellanització de Canal 9 en aquell temps en mans del PSPV. Un dels seus arguments era irrebatible, la pel·lícula més vista a Canal 9 de tota la història era, i deu continuar sent, Karate Kid emesa en valencià els primers mesos de la cadena. Però ja sabeu com va anar tot i ja sabeu qui mana del PSPV.
Passats els anys continue vegent en Jordi un company i un lluitador infatigable. L’alcalde assetjat per Espanya 2000 i pels blavers.  No li va tremolar el pols per prohibir un acte a Burjassot on s’exaltava el racisme i la xenofòbia. Ha patit denúncies, amenaces, i un grup de facebook muntat per a difamar-lo dia i nit. Culpable com és d’estimar el nostre país, de portar amb orgull el nom d’Estellés i de defensar la unitat de la llengua front al populisme i la ignorància.
 
I per la part que em toca considere Jordi Sebastià com un dels culpables de què Burjassot siga la capital indiscutible de la música en valencià. I no s’ha fet degollant el pressupost de l’ajuntament a base de pagar catxés quilomètrics als grups, de vegades tot és més fàcil, simplement s’han fet accessibles les instal·lacions del poble a les associacions culturals que ho han demanat.  Ha rebut també moltes amenaces per això, però els concerts continuen.
 
Hi han moltes raons més per a votar Compromís en aquestes eleccions europees i inclús algunes per a no votar-lo. Simplement volia amb aquest article fer una reflexió personal sobre algú a qui considere un referent de compromís social, nacional i democràtic. Jo no pose la mà al foc per ningú i entenc perfectament que hi han altres opcions interessants a l’hora de votar, però pense que en aquest país hauríem de començar a tindre clar que la gent com Jordi Sebastià no hauria de perdre mai.


Publicat dins de Moviment | Envia un comentari

I estos de Canal 9 ara què volen?

Els últims dies viscuts al País Valencià des de l’anunci de tancament de RTVV fet pel govern d’Alberto Fabra ens porten a una situació ben curiosa en la que sembla que de cop i volta es recupere una certa valencianitat transversal a tota la societat reclamant que no es tanque la cadena. Una sensació una mica confusa que ve aparellada amb l’evidència que estem vivint l’enfonsament del govern del Partit Popular al País Valencià després d’una eternitat de dolor, foscor i vergonya.

Ara bé jo voldria comentar un altre tercer aspecte que crec que no se’ns pot escapar per a res, una actitud també molt estesa entre la població valenciana que consisteix en focalitzar en els treballadors tot el debat que es pot tindre sobre el tancament. Ara que diuen estos? Per què no es rebotaven abans? Expressions que en alguns casos acaben amb una certa complaença o submissió davant el tancament de la televisió pública valenciana. (continua..)


No els falta raó als que diuen que és una poca vergonya trobar-nos alguns dels caps visibles d’aquestos anys de lleponisme amb la dictadura pepera agafant la bandera de la revolta i posant musica d’Ovidi i versos d’Estellés, ara que els fan fora de la seua faena. Sí senyor és una poca vergonya i moralment reprovable, però si volem ser una país seriós preparat per al canvi polític i social hauríem de saber distingir allò anecdòtic per molt just que siga d’allò imprescindible. Haurem d’aprendre a tindre sentit tàctic i estratègic, a saber acumular forces davant d’un enemic que just ara que es veu acorralat és mes perillós que mai.

Veig una estranya barreja de beateria i individualisme liberal que porta a una gran part de la progressia valenciana a fer judicis de valor sobre l’actitud que han pogut prendre certes persones en cert moment, però trobe a faltar una autocrítica col·lectiva sobre tota una societat que ha girat l’esquena a la seua televisió, a la cadena que estava pagant amb els seus impostos. Els treballadors no s’han rebotat fins que no ha arribat l’anunci de tancament; però on estava la societat valenciana tots aquestos anys? Ací hem fet mil i una manifestacions multitudinàries per poder veure TV3, amb més raó que tots els santets del cel, però no recorde que férem mai cap protesta seriosa quan cada any el comité d’empresa de RTVV feia públic un informe amb totes les censures, manipulacions i corrupcions que hi havien detectat. No recorde que férem cap campanya de solidaritat amb els treballadors expulsats per rojos o simplement per periodistes, de fet vam deixar que la reserva índia en la que es va convertir Punt Dos no la mirara absolutament ningú. L’única consigna que corria de boca en boca dels progres valencians era “desintonitzeu Canal 9” i així va ser com vam amagar el cap com els estruços pensant que en no veure’l, el problema deixava d’existir. I cometíem així dos errades molt grans, abandonàvem els pocs que feien coses interessants a la cadena i al mateix temps faltàvem a un dels punts bàsics de l’art de la guerra que és conèixer el teu enemic.

Dit això vull deixar clar que no intente disculpar ningú per les seus accions individuals. Ja tindrem temps de distingir els professionals, dels enxufats, els valents dels pusil·lànimes, dels llepons i dels comissaris polítics. I aquells que no valguen per a fer uns mitjans de qualitat i en valencià que paren amb un bac al carrer i si no els poden tirar que els posen a picar pedra. Això és el que hauríem de demanar per al futur a un hipotètic govern que vullga canviar le coses, però ara el que hem de fer urgentment és dir ben fort que no volem que RTVV es tanque, que som un poble amb una llengua pròpia que necessita de la seua televisió pública. Altrament estarem fent el joc a la dreta i a la pseudoesquerra espanyolistes que volen que desaparega RTVV per fe-nos desaparèixer com a poble.

Publicat dins de Cabòries | 31s comentaris

Camins

Ací teniu l’article que vaig públicar a la secció Opinió Contundent de Vilaweb el passat 22 de març en homenatge a Obrint Pas parlant de la cançó Camins.

Caminants perduts, navegants perduts; la vella història de personatges solitaris i tristos tan present en la literatura universal que tant ens fascina. Ens fascina i sobretot ens emociona quan parem atenció a la lletra i ens descobrim a nosaltres mateixos caminant enmig de la pols com caminava el poeta, perduts però amb el rumb molt clar i sempre amb la llumeta del far a l’horitzó que ens recorda què som i on volem anar. Generacions senceres de joves que un dia varen descobrir la immensa distància entre el país que tenien i el país que volien. Una societat tancada i desmemoriada que només tenia el no com a resposta a aquells fills seus que gosaren trencar el silenci.

Si canteu en valencià ningú us farà cas, si parleu de política ningú us farà cas. I tornaven una volta i una altra a repetir les mateixes consignes velles i podrides. Obstacles i paranys que han fet dels nostres camins una odissea constant on malgrat tot no vàrem deixar mai de sembrar la terra de cançons i d’esperances. Camins de solitud i de tristos records però amb la seguretat que, com a la pel·lícula, a nosaltres sempre ens quedaria la Vall Blanca de la nostra infantesa, la vall dels nostres avis i dels nostres somnis.

I just en aquell moment, es difumina la música i se sent una veu potent que ens revoluciona l’esperit. L’instant únic i màgic on conflueixen dues generacions de caminants solitaris. Pep el Botifarra i Obrint Pas, les arrels i la modernitat, la memòria perduda dels nostres majors amb els anhels de revolta de la gent jove. A partir d’ací els camins resten oberts i és quan es desborden totes les primaveres i tot és possible. És la gran victòria d’Obrint Pas i del nostre poble i és també, és clar que sí, la xicoteta victòria que molts durem per sempre marcada als nostres cors.


Publicat dins de Cabòries | Envia un comentari

Alternatives econòmiques a la Marina Alta: Un nou model, un nou poder

Ací teniu la ponència que vaig llegir el passat 15 de març a Sanet dins del Fòrum de Ciutadania i Política, junt a un representant  d’EUPV i un del PSPV. M’ha eixit una mica programa electoral, però ho vaig fer amb la idea de debatre sobre punts concrets amb la gent d’altres partits.

El fracàs total del model econòmic que hem tingut a les nostres terres basat en la bombolla immobiliària i en els grans esdeveniments és sobretot el fracàs del model neoliberal que resignava la nostra comarca a ser només una gran ciutat de vacances. Economia del monocultiu de la rajola depenent sempre dels designis del mercat immobiliari internacional. Amb aquest esquema que teníem el paper de la política municipal estava resignat a ser simples ajudants per a l’aplicació d’aquesta política econòmica en cada poble o en altres casos més minoritaris a pendre’n un paper contrari, un paper resistent en defensa del territori.

En la fase actual ens trobem un model econòmic totalment enfonsat però on continuem conservant majoritàriament la mateixa estructura política que feia possible aquell model. Les persones que majoritàriament sustenten el poder als municipis de la comarca no estan preparats per a oferir alternatives ja que la seua funció i la dels seus partits no era la d’oferir alternatives sinó la de conservar el sistema anterior. Cal doncs una renovació de persones i de partits. Una revolució social que entre altres coses pose a governar les institucions a una nova generació de veïns i veïnes, suficientment crítics i preparats que siguen capaços de ser agents actius del canvi. S’han acabat els temps en que la política era només gestió de diners públics, ara a més de gestionar transparentment i amb la major participació possible del poble, les institucions públiques han de ser inevitablement motors i planificadors del nou model.

Un nou model que haurà d’atendre als  factors de sosdtenibilitat, justícia social i sobirania. Entenenent aquest darrer concepte com a sobirania política, econòmica, energètica i alimentària. (Continua)


Propostes Comarcals:

Administració Pública

- Austeritat sous pòlítics i despeses de política d’aparador. Zero retalladles en servei públics.

Agricultura: Potenciació de l’agricultura i del sol agricola.

-  Diversificació de cultius per afavorir l’exportació, parcs agrícoles municipals o comarcals.
-    Agricultura ecològica i/o agricultura de proximitat per complementar el model exportador i afavorir la sobirània alimentària.
-    Conectar mitjançant associacions d’hostalers i associacions de llauradors la producció local amb els grans centres turístics comarcals. Revaloritzant també la imatge turística de la comarca.
-     Creació de mercats de proximitat, per a donar eixida als productes locals on els ajuntaments regularitzen la venda però també agilitzen tràmits burocràtics.
- Creació d’un banc de terres comarcal per aque la gent cedisca o llogue a baix preu les terres improductives a qui vullga cultivar-les. Banc de bones pràctiques agrícoles per aprofitar els coneixements dels més majors i ajudar a les noves generacions de llauradors.
- Horts Urbans. Dedicats a l’autoconsum, pot ser una bona eixida per les persones en situació d’urgència que estan omplint els bancs d’aliments.
- Canvi de les lleis urbanístiques o aprofitament dels buits legals existents en les normatives europees per tal de permetre els habitatges rurals sempre que estiguen en explotació agrícola. Podria ser també una opció per al turisme rural.

- Els ajuntaments haurien de posar la seua infrastructura a la disposició de les cooperatives, xicotets empreses i assemblees d’aturats per teixir el nou model. Organismes com els ADLs, o CREAMA podrien cumplir aquesta funció però els ajutaments a més haurien de derivar part de les persones i partides destinades a l’anterior model, com les mastodòntiques oficines tècniques d’urbanisme, al foment del sector agrícola.

Turisme
-  Creació d’una xarxa comarcal de turisme rural i ecològic que complemente el turisme clàssic de sol i platja.

Energia i residus
-  Creació de parcs energètics de caràcter sostenible que assegure la sobirania energètica. Energia solar, biomassa…
-  Creació d’un projecte comarcal de gestió de residus que compte amb una planta de compostatge, abaratisca costos i done faena a la gent aturada als pobles. Creació d’empreses municipals amb borses de treballs transparents.
- Utilització d’energies renovables en totes les dependències municipals.
- Pla comarcal per reduir la contaminació lumínica i estalviar recursos.

Construcció
- Plans municipals per a la rehabilitació d’habitatges buits tot eliminant les taxes d’obra menor.

Partcipació ciutadana

- Consells de participació municipals, pressupostos participatius, aprovació de reglaments municipals de participació ciutadana.
- Creació de borses de treball municipals o comarcals que compten amb la participació de les assemblees d’aturats.

Altres

- Creació xarxa de transport públic comarcal

Propostes supracomarcals:

No obstant qualsevol de les propostes anteriorment descrites o altres que es pugueren proposar dificilment tindran aplicació si no van acompanyades de canvis estructurals que contemplen com a mínim:

-  Creació d’una Banca Pública Valenciana, amb els criteris ètics de trasparència i interés popular. No podrem fer cap canvi de model si no controlem com a mínim una part de l’economia financera.

-  Creació d’una auditoria del deute de les administracions públiques que separe el deute legitim de l’il·legítim. El deute il·legitim no l’hem de pagar.

Creació d’una nova llei hipotecària que consagre com a mínim la dació en pagament.

-  Nova política fiscal que prohibisca sota penes de presó i expropiació la relació de qualsevol particular o empresa amb paradisos fiscals. Aquesta nova fiscalitat hauria rebaixar les aportacions de les rendes del treball, els autónoms i les xicotetes empreses.

-  Parc públic de vivendes en lloguer social i controlat per les administracions de totes les cases buides propietat dels bancs que han rebut diners de l’estat.

-  Creació d’una Agència Tributària Valenciana per controlar els diners dels nostres impostos i garanatir un finançament just de de la Generalitat i sobretot dels ajuntaments.

-  Derogació de la LUV i redacció d’una nova Llei d’Urbansime Valenciana que castigue l’especulació urbanística i afavorisca el desenvolupament econòmic del minufundi valencià.

Publicat dins de Moviment | Envia un comentari

L’hora de la CUP

És innegable que les properes eleccions al parlament de Catalunya desperten un interés molt superior al d’altres conteses electorals. El canvi de posicionament de CiU, després de l’11 de setembre, sobre l’estat propi posa la paraula independència en primeríssim pla de tots els mitjans de comunicació i de totes les agendes polítiques. Reconec que escoltant els discursos de Mas dóna la sensació d’estar vivint moments històrics, tant històrics com la crisi que estem patint.

Mirat fredament és evident que una part majoritària del poble de Catalunya creu que amb Espanya i sobretot amb el nacionalisme espanyol no hi ha res a fer i que cal partir palletes quan abans. I això ho saben bé a can CiU que han sabut posar Mas al mateix nivell que varen posar Pujol en el seu moment: el d’identificació total del poble amb el lider. Si les enquestes no l’erren moltíssim, serà ell i els seus els que monopolitzen els procés i els que pacten amb qui corresponga. I Llavors em ve al cap el dubte, amb qui pactaran? O amb qui ja han pactat? No em referesc a pactes postelectorals, això té el seu interés però no és transcendental, em referesc a si tot aquest afer de l’estat propi se solucionarà pactant amb els poders de l’estat espanyol algun nou tipus de relació amb Madrid o si hi haurà trencament oficial i llavors el pacte es faria amb Merkel, els poders financers i els Estats Units. (continua)


Reconec tots els beneficis que la segona opció aportaria en el reconeixement de la identitat de Catalunya, en la preservació i prestigi de la llengua i fins i tot a nivell econòmic. Però voleu dir que realment seria un país independent? Si els governs dels estats del sud d’Europa tenen un marge de maniobra que va d’escàs a nul segons el dia, penseu que un estat jove i no consolidat tindria les coses més fàcils? Potser front a la por i el catastrofisme davant la independència que està fent anar el nacionalisme espanyol s’està aixecant una altra imatge de futur idíl·lic en que Catalunya no només deixarà de ser Espanya sinó que a més deixaria de ser un país del sud d’Europa. I crec que ahí és on està la trampa més perillosa d’aquest procés. L’espoli fiscal al que Espanya sotmet Catalunya, com el del País Valencià i el de les Illes Balears, és desorbitant però sembla mentida que aquestes alçades de la pel·lícula no hagem aprés que els taurons financers agafadets de la mà dels governs neoliberals són capaços de saquejar un país sencer en només unes setmanes i deixar l’actual espoli fiscal en un joc de xiquets.

La crisi-estafa que estem vivint ens demostra que els estats-nació com els hem entés tota la vida estan totalment superats. Sense un canvi d’arrel els beneficis de paraules com democràcia, llibertat, justícia i també independència estan reservats només per a minories cada vegada més reduïdes i més poderoses. I evidentment aquesta estafa no acabarà fins que les víctimes no plantem cara. Ells van retallant i reprimint sense cap mesura, són com un esbart de gossos rabiosos que ataquen coordinadament i que es creixen davant la nostra por. La prudència sempre és obligada i la moderació en certs aspectes és una virtut però en una situació com la que estem necessitem algú que alce el garrot i plante cara a l’atacant sense miraments. És per això que si visquera a Catalunya votaria la CUP sense pensar-m’ho massa.

Crec que és imprescindible que aparega una veu al parlament que no deixe en segon pla les reivindicacions socials, que defense l’estat del benestar però que a més siga capaç de contraatacar proposant la nacionalització de la banca o proposant mesures de presó contra els evasors fiscals. Una veu que reivindique sense por la independència però què siga capaç de donar-li al terme sobirania un sentit més autèntic, més ampli. Cal fer confluir els conceptes de sobirania nacional i popular, els dels centenars de milers que van eixir al carrer l’11S i el dels centenars de milers que eixiran a la vaga general. Junts podrien conformar un bloc social majoritari i realment trencador que fóra una alternativa real al model de CiU, del PP i de Merkel que serà hegemònic els pròxims anys.

Sempre m’ha donat la sensació que la CUP i l’EI en general han anat a pas de formigueta en algunes coses i de vegades ho he vist com quelcom desesperant, però mirat amb perspectiva és evident que això els ha permés tindre una coherència i una relació positiva amb els moviments socials difícil de trobar en altres partits i això en els temps que corren de desafecció per la política sempre és una garantia. És una llàstima que l’avançament electoral els haja pillat un poc a contrapeu, però crec que el resultat serà bo, en qualsevol cas i encara que no s’obtinguera representació ara, donar el primer pas presentant-se ja és molt important.

Per acabar dir que sóc plenament conscient que el plantejament de la CUP pel que fa als Països Catalans xoca en alguns aspectes amb el del nacionalisme valencià, però no crec que siga un problema només de la CUP, crec que es extensiu a la totalitat dels partits catalanistes, ni crec que siga un problema insalvable. Hi haurà temps de parlar-ne i si s’escau de discutir sobre la qüestió. En qualsevol cas crec que als valencians sempre ens vindrà bé un partit que no participe de certs consensos que poden donar-se en un futur i que propicien la desconnexió total entre el País Valencià i Catalunya.

Veurem quin és el resultat i si realment amb uns pocs diputats són capaços de plantejar una alternativa creïble, en qualsevol cas necessitem l’esperança per poder sobreviure i crec que la Candidatura d’Unitat Popular és una xicoteta espurna d’esperança enmig de tanta foscor. Molta sort.

Publicat dins de Cabòries | 2s comentaris

Parlament del 9 d’octubre a Pego

Ací vos deixe el text del parlament que vaig llegir a l’acte del Bloc Compromís de Pego per al 9 d’octubre:

Estem ací reunits per commemorar l’entrada l’any 1238 de Jaume I a la ciutat de València. Els valencians i valencianes a diferència d’altres pobles del món tenim una data simbòlica que marca el nostre naixement com a poble. El 9 d’octubre i encara que molta gent no ho sàpiga també és una data molt important per al poble de Pego. Va ser el 9 d’octubre de 1707 que el poble de Pego era arrasat per les tropes castellanes de Felip V , quan defensava a mort els furs valencians i la revolució social que volien portar el maulets a la nostra terra.  Una curiosa coincidència que estaria bé que els pegolins i pegolines aprofitarem per  recordar la nostra història.

La història de la revolució inacabada dels agermanats i dels maulets, dels liberals valencians del XIX,  del valencianisme republicà que al nostre poble no va tindre repercussió però que es va veure reflectit en tots els hòmens i dones de Pego que van lluitar contra el feixisme per un poble més modern i més just. La història del despertar de la transició amb gent com Valerià Miralles i la seua faena per recuperar la identitat dels valencians. La història d’un poble unit en la guerra de l’aigua i la de tots els que durant aquestos anys han lluitat per la democràcia i la convivència entre els pegolins.

Els temps que vivim són conseqüència inevitable de la nostra història, d’una revolució social com la dels maulets que no ens varen deixar mai acabar. Ara els botiflers del segle XXI són la gran banca i els seus governs corruptes i submisos que ens estan arrasant sense armes, però eliminant sense escrúpols aquelles poquetes coses de les quals la nostra societat estava orgullosa, els serveis socials, el dret a una faena digna, la nostra llengua, la nostra cultura. Tot ho fan diuen pel bé del capitalisme i d’Espanya, dos conceptes que la història ens està demostrant que no donen per a més.

Quan els dos partits principals PP i PSOE s’alien per canviar la constitució i prioritzar el pagament als bancs, quan s’alien per discriminar de forma criminal el poble valencià en el repartiment dels pressupostos, només ens queda que afinar l’oïda i escoltar a través de la història els crit del general del maulets Batista Basset que alertava els llauradors valencians de no pagar ni una moneda més als poderosos. Quan Espanya no inverteix a la nostra comarca més que tres euros per habitant a l’any, a mi només em queda dir, “ Espanya ací tens els meus tres euros”.

Visca Pego i Visca el País Valencià.


Publicat dins de Moviment | 1 comentari

L’esquerra i la Terreta, resposta a Nega

Veig que t’ho has passat bé analitzant des de la teua òptica tot aquest afer sobre l’article que ha fet Lluís Miquel Campos parlant de l’acció del SAT i de Mercadona. Estava ací avorrit en un dia com avui de calitja sufocant, t’he llegit i m’han vingut a mi també les ganes d’aprofitar aquesta serp d’estiu per escriure unes quantes línies i gaudir, jo també tinc dret,  dels plaers de la controvèrsia. Vaja per davant el meu suport incondicional a Sánchez Gordillo, al SAT i a les accions que estan duent a terme. Crec que tenen tota la raó del món, en el fons i en la forma, i el que demanen és de justícia en qualsevol racó del planeta i en qualsevol moment de la història de la humanitat. També que vaja per davant que aquest article l’escric jo sota la meua única responsabilitat i que no és l’opinió ni de Compromís (on per cert encara estic esperant que em diguen on he de pagar la quota d’adherit), ni del col·lectiu del Bloc del meu poble on milite des del 17 anys, ni,  a pesar d’aprofitar-me com tu de “l’efecte cadafal”,  del grup de música on cante. (CONTINUA)


Com podràs suposar quan vaig llegir l’article de Lluís Miquel Campos responsable de comunicació de Compromís, em vaig quedar de pedra i vaig pensar que era totalment incoherent que tinguera eixa opinió sobre l’acció del SAT i sobre Mercadona. No m’agradaven gens certes maneres de veure les relacions socials que són algunes de les que tu has criticat. Durant tot el dia va haver bastant rebombori a la xarxa, per un costat uns intentàveu fer vore a la gent que aquest article d’opinió personal és l’opinió de Compromís, mentre que els que estem a prop de Compromís anàvem majoritàriament marcant distàncies amb  l’article. A hores d’ara crec que Compromís hauria de donar ja una postura oficial i tallar aquesta polèmica. També crec que el responsable de comunicació hauria de dimitir o com a mínim posar el seu càrrec a disposició del partit, no per la seua opinió ni per què l’haja expressada, sinó més que res perquè el responsable de comunicació d’un partit hauria de ser el primer en vetllar per que no és confonga l’opinió d’una persona amb la de tot el col·lectiu, com és evident que ha passat en aquest cas.

Però anem al teu article, em prenc la llicència de respondre’t per què encara que li’l dediques a Mònica Oltra  també emplaces a la gent de Compromís en general. Primerament constatar-te la meua perplexitat en veure que vas copiant paràgraf per paràgraf de l’article de Lluís Miquel mentre t’encares amb Mònica com si ho hagués escrit ella, i més encara quan ella et va contestar personalment per twitter que no estava d’acord amb l’article, i que eixa no era l’opinió de Compromís. Però bé no és la meua intenció en aquest article defensar Mònica Oltra més que res perquè ja es defensa ella sola amb la lluita que porta dia a dia.

Primer dius que ens tenies per un partit d’esquerres per acabar dient açò : 

“Pero ni a ti ni a tu partido os importa lo más mínimo por una sencilla razón, no sois de izquierdas ni lo seréis en la vida. Vuestra careta ha caído y se ha roto la goma que la sujetaba: no sois más que la filial del sur de Sinvergüenza i Unió, las mamporreras del señor Duran i Lleida, el complejo de la pequeña burguesía valenciana que mira de reojo y con recelo el poderío catalán, tan europeo, tan sofisticado, tan cool. Mi humilde bagaje Lacaniano me incita a pensar que te casarías con Buenafuente, pero el que en realidad desata tus pasiones más ocultas es Jordi Pujol, tan estadista él. Cosas del psicoanálisis.”

Deixant de banda les derivacions masclistes del final, que me les prendré com una opció d’estil, queda prou clara quina és la visió que tens o que vols donar del nacionalisme d’esquerres valencià. Aprofites el mínim clivell per fer eixir tots els dimonis que portes a dins, ja saps allò de que som “nacionalistas tribales”, que som un entrebanc en la lluita de classes i a més deixes prou claret més endavant que som els teus enemics de classe també. És un discurs que em sona bastant, de fet és el que ha emprat el PSOE tota la vida per a distanciar la gent del projecte valencianista. També preguntaves si tenim algun rerefons social més enllà del valencià i la terreta. Doncs home tu mateix, a la xarxa pots trobar discurs social de Compromís per a avorrir-te, et recomane si pots llegir la ponència política del proper congrés del Bloc on entre d’altres coses es parla de renda bàsica, desobediència civil, comerç de proximitat i banca pública. Es marca un futur econòmic que no té res a veure amb el model Mercadona i que ja ha despertat recels entre aquells que advoquen per un valencianisme transversal.

Jo entenc que certes actituds que s’han tingut en el passat com anar a les Europees amb CiU ajuden bastant a que el vostre mantra de “sou la filial de CiU” no decaiga i pugueu continuar repetint-lo fins a l’extenuació. Però clar una cosa és que siguem especialistes en ficar la pota i l’altra és que siguem imbècils. Allò va ser un autèntic fracàs, els resultats de les Europees deixen clar que el Bloc i Convergència són com l’oli i l’aigua i per sort aquest camí no es repetirà, o almenys això espere.

Siga com siga, molts com jo estem acostumats a que el nostre partit ens defraude en certs moments i intentem canviar les coses com bonament podem: No has tingut mai eixa sensació? Ho dic per què no se si tens el carnet d’Esquerra Unida o del PCE  però per la teua trajectòria queda prou claret amb qui estàs. Com et vas sentir quan els del 15 M deien que Cayo Lara era un aburgesat? Que penses quan vos diuen que sou la marca blanca del PSOE? Saps que el PCE té com a sindicat de referència a CCOO? Això del consell d’administració de Bankia ho saps veritat? Creus que és nomal que haja tingut que ser un outsider com Sánchez Gordillo el que pose el dit a la nafra sobre la gent que no té prou per menjar quan la resta de companys del grup andalús d’IU estan pactant amb els mateixos que es van fer en farlopa i putes els diners dels EROs . No creus que deuria ser el govern d’Andalusia el que obligara les grans superfícies a distribuir a la gent necessitada i no haver d’anar els mateixos de sempre a donar la cara..Ho dic per què si penses igual que pense jo sobre estos temes ja tardes en fer un article diguent-li el nom del porc a (tota) la gent d’Esquerra Unida com has fet amb (tota) la gent de Compromís.

Vaig a contar-te uns historieta que no sé si t’interessarà. Fa un grapat d’anys quan Anguita dirigia brillantment Esquerra Unida i Sànchez Gordillo anava ocupant terres dels terratinents a Marinaleda,  al País Valencià va començar una ocupació de terres molt més béstia però en aquest cas totalment legal. Es va aprovar la LRAU, la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística que va donar màxim poder als agents urbanitzadors per fer i desfer com volgueren sobre el territori. Això va possibilitar l’efecte contrari que a Marinaleda, la terra que estava molt repartida entre molta gent passava a concentar-se en mans d’uns pocs terratinents per especular i omplir-ho tot de PAIs. Ja saps les conseqüències, desfeta ecològica i i social i ser la zona zero de la crisi mundial. Doncs bé aquella llei va ser votada a favor per PP, PSOE i EUPV (en aquells moment la bona, la d’Anguita). En honor a la veriat i per no caure en sectarismes et diré que tota la vida he sentit la gent d’EUPV penedir-se d’alló. Però on jo volia arribar és que l’únic partit que es va posicionar en contra en aquells moments s’anomenava Unitat del Poble Valencià, pot ser per tu siga poca cosa però és un exemple més de la necessitat imperiosa de tindre una esquerra d’ací, de la terreta. Per què podem ser solidaris amb Marinaleda, Grècia o Bolívia però el nostre projecte és per a la gent d’ací.

Dit açò comentar-te que jo si que confie en Esquerra Unida crec que són imprescindibles per al canvi social i tenen un paper determinant al País Valencià. També crec que tal i com estan les coses hauríem de remar tots en la mateixa direcció i com a mínim la gent de les bases no entrar discutir faltant-nos al respecte. Crec que ja tardem a arribar a uns mínims per a fer front a la situació actual.

Res més m’acomiade de tu desitjant-te molts èxits en la teu lluita i també a nivell professional, que tingues molts bolos i a vore si coincidim alguna volta i podem parlar d’estes coses cara a cara. Salut i força.

Publicat dins de Cabòries | 18s comentaris

Espanya som tots

Com ja sabeu la final de La Copa de futbol d’enguany més que un esdeveniment futbolístic ha estat un aparador on s’han exposat internacionalment les misèries d’aquell projecte nacional anomenat Espanya. Les declaracions dels polítics, els decibels de l’himne, els escorcolls a les aficions, les detencions i les pallisses només per xiular, la saliva podrida de la caverna mediàtica. Tot ben amerat pel dogmatisme més secular de tots els que van pensar i continuen pensant la seua nació com una reconquesta perpètua sobre aquell que és diferent. Xiular un himne és sempre una falta de respecte, és ben cert, sobretot perquè amb cada himne s’identifiquen unes personetes, totes amb el seu coret i els seus sentiments més o menys profunds. Si a més ho fa una massa de gent tan gran a través de totes les televisions del món, estem davant d’un esdeveniment polític de primer ordre, d’un impacte emocional directe a les consciències de la massa . Un territori del tot propici per ser aprofitat com a cortina de fum i esquer electoral davant la fallida imminent del sistema. Res de nou sota el sol, és veritat, el PPSOE , i també PNV i CiU, sempre s’han aprofitat de les sentiments més banals per tapar les seus vergonyes socials i també, és clar, per dissimular amb banderes un patriotisme que no han demostrat a l’hora de defensar al poble.

És inevitable trobar-se aquestos dies amb gent pròxima que no entén per què es barreja el futbol amb la política i que se senten dolguts per la falta de respecte amb un himne amb el qual s’identifiquen, Espanya som tots, et diuen. El marc conceptual en el què juguen és gairebé perfecte, respecte, esport, convivència, apoliticisme. Dins de la presó de vidre on viuen des de fa anys, el futbol i Espanya són les pedres filosofals de tota la seua existència. El manà diví que reben tots els dies, a totes les hores, per la tele, la ràdio i el diaris de la banca. Una Espanya, un Rey, una llengua, dos equips de futbol i dos partits per a votar. A partir d’ahí el Non Plus Ultra, la conflictivitat social, fer-se de mala sang i perdre alguns amics.

Fins fa quatre dies les ments pensants de l’espanyolisme podrien haver optat per una Espanya més simpàtica, allò que en deien plurinacional. Podrien haver aprofitat tots aquest anys de Joan Carlisme per integrar les llengües no castellanes dins del seu concepte de país, explicar en les terres monolingües castellanes que si en alguns llocs parlem altres llengües no és per fotre a ningú. Des de la televisió pública de l’estat haurien pogut donar eixida a programes, sèries, música i llibres en les llengües que parlen la quarta part d’habitants de l’estat. Que a Madrid i a Sevilla ens escoltaren i ens vegeren directament com al que som més enllà del mapeta que Franco els va clavar al cap. Però mai va ser així perquè, més enllà d’una certa tolerància en alguns sectors, no va haver-hi mai amor només un desig ferotge de conquesta. I no van estimar mai l’idioma més antic d’Europa, ni van pensar mai que el gallec el parlen 200 milions de persones al món, ni que el segon idioma de l’estat té una producció cultural immensa de la què podrien gaudir plenament si no foren tant tancats de ment.

Però el nacionalisme espanyol va tirar pel camí més recte, l’exclusió i el recel. Si no hi ha feeling per a qúestions culturals quan parlem de diners el tema ja se’n va de mare. Espanya és avui una bandera que serveix per despistar al personal, l’atiaran els virreis de Lehman Brothers fins que se’ls caiga a trossos i no en quede estaca en paret.

Hi ha una altra Espanya possible, diuen, i els carrers s’omplin de banderes republicanes i Spanish Revolution. Tenen tota la meua simpatia i pot ser arribe un dia en que no caldrà xiular l’himne espanyol, no ho sé. Només sé que Espanya no som tots, que tal i com està estructurada avui és el malson i el mur de contenció per a un futur digne de molts pobles de l’estat. Ara toca patir l’Eurocopa, espere que els eliminen prompte.


Publicat dins de Cabòries | 4s comentaris