Aquest vellet tot blanc, de vestit blanc, de cabells blancs —blanc nuclear! — que diu que representa Jesucrist aquí, a la terra —¡ves qui ho diria quan se’l veu, tot oficiant revestit amb tant d’or i pedreria, i amb tanta pompa i porpra al seu entorn!— demà ve a visitar-nos.
I al voltant d’ aquest vellet, somrient i afable (que saluda tímidament a les multituds com si descargolés bombetes —no us hi heu fixat?) i sobre la visita que ens farà, s’han aixecat ja, a favor i en contra, les veus més diverses i plurals.
Algunes han apel·lat a la considerable despesa que aquest i tants altres viatges com aquest generen —oimés tenint en compte la poca rendibilitat “espiritual” que, segons sembla, tenen— mentre hi tantes necessitats arreu del món (i també entre nosaltres) que socórrer. Cal recordar que el seu predecessor —santo súbito? — baté ja tots els records pel que fa a aquest dispendi.
Perquè, sincerament i sense voler caure en demagògies, no valdria més que l’economia vaticana encaminés l’import d’aquests viatges a fornir els estómacs de tanta gent de tants indrets del món que passa gana, ni que fos mitjançant les pròpies i sovint heroiques comunitats catòliques del tercer món, de l’Índia, de sud-americà... on tants esforçats sacerdots, religiosos, monges i seglars —ells sí que proclamen eficaçment l’evangeli de Jesús!— veuen, des de la pròpia estretor i des de la pròpia impotència, gavadals de misèria i de repressió, a voltes generada per governs que el Vaticà si no beneeix, sovint tampoc no jutja?
Moltes altres veus han arrancat, davant d’aquesta “visita pastoral”, del dret inqüestionable que té tota persona a que no el condicionin sobre a qui o de quina manera ha d'estimar o quina opció sexual ha de triar, tot evocant, ventura inconscientment, aquella impagable frase de Sant Agustí, una de les més belles que, al meu entendre, ha pronunciat mai no tan sols un pare de l’església, sinó fins i tot un ésser humà: Ama, et fac quod vis! : "Estima i... fes el que vulguis" (Perquè, ¿no és, per ventura, l’amor, sobirà pontífex, l'únic que realment val? Si hi ha amor, què importa ja a qui es doni o com es doni? Tal com deia el mateix sant bisbe d’Hipona: Amor, omnia vincit! O no, Santedat?
D' altres —en aquest cas, sobretot, dones— reivindicaran, una vegada més, el seu dret al sacerdoci. ¿Com és que no poden assolir-lo, elles també? Un sexe que va parir tot un déu, no es digne de fer-lo reencarnar en l’Eucaristia? En ple segle XXI, sobirà pontífex, ni això ni la decisió (purament eclesiàstica) del celibat forçós, ja no s’aguanten.
I, finalment, també hi haurà, naturalment, moltes altres veus que —amb tota legitimitat— alabaran aquest viatge, bo i argumentant, però, en la majoria dels casos, que serà un gran bé per Barcelona, que projectarà novament el seu nom arreu del món, i que representarà uns guanys econòmics molt grans per la ciutat... Fantàstic! Mirat des d’aquest punt de vista.... res a dir! Ara bé, creieu sincerament que és des d’aquest punt de vista com cal mirar la visita del “representant de Jesús a la terra”? Creieu que és des d’aquest punt de vista com s'ho miraria el fill —revolucionari— de l’humil fuster de Natzaret?
Però, en fi... ara ja que ho tenim a sobre! I és per això que, tot assumint amb resignació tot el teatre que al voltant del pobre i genial Gaudí i de la seva mundialment famosa Sagrada Família, demà presenciarem, no em cal sinó desitjar, de tot cor, que l’espectacle sigui un èxit, que les televisions del món expandeixin arreu la bellesa del lloc, el tresor de les músiques i de les veus —que pot ser molt gran! i les coloraines de la litúrgia... i, també, les reivindicacions, i les queixes i les aclamacions del poble!
Em permeto només, ben humilment, proposar al senyor cardenal —meritori artífex, segons sembla, d’aquesta vinguda, i discret triomfador, diuen —felicitats— sobre la naftalinesca capelleta de Rouco i els seus germans, que, mentre demà ensenyi, cofoi, les naus del nou temple al seu il·lustre convidat, li recordi que Antoni Gaudí, (aquest mateix Antoni Gaudí que ara diuen que volen fer beat) va ser detingut, humiliat i maltractat per la policia per negar-se a respondre en castellà, quan, un Onze de setembre, va ser detingut per la policia, justament quan anava a oïr una missa patriòtica.
I que també li digui que els catalans —aquests catalans i catalanes que el senyor cardenal no es cansa de dir que el Papa estima tant, no ens conformen amb el peixet que demà ens donarà —només faltaria!— d’ adreçar-nos, a Catalunya! unes paraules en català, si no que el què volem és que, d’una vegada i per sempre, pari d’humiliar-nos —cap d’any rere cap d’any, pasqua rere pasqua— des de la balconada del Vaticà, ignorant ostentosament l’existència d’una llengua: la nostra, que parlem prop de 9.000,000 d’europeus —entre ells molts catòlics i catòliques— que és la quarta d’Europa més usada a Internet, que és l’oficial d’un estat europeu: Andorra —qualsevol excusa "estatalista" per aquí, també es desmunta— i que, en qualsevol cas, és molt més parlada i escrita que algunes de les cinquanta expressions lingüístiques en les quals cada any envia els seus bons desitjos pasquals o o nadalencs.
I si no li ho vol dir senyor Cardenal, em permeto, jo, des d’aquí, amb la més palesa i confessada humilitat, convidar tots aquells bons catalans i catalanes que demà omplin el temple o que segueixin d’a prop els actes programats, a que, lluny de tota agressivitat i amb tot el respecte que calgui, però també amb tota fermesa i convicció, junt a les visques, les reivindicacions o les queixes que desitgin, li coregin al papa —i en italià, si cal, perquè ho entengui— una cosa així com "Il catalano... anche in Vaticano!"
josepmiquel |
dissabte, 23 d'octubre de 2010 | 13:51h
M’arriba una invitació per assistir al V CONGRESO GLOBAL DE METAPOESIA MADRID 2010, que serà dedicat enguany, a manera d’homenatge, al poeta i bon company meu dels anys universitaris, Guillermo Carnero Arbat. Amb ell vaig tenir el goig de passar moltes estones —culturalment intenses i humanament divertides— durant els tres anys que convivírem entre les parets del Col·legi Major Penyafort, de la Universitat de Barcelona.
Ara deu fer cosa de cinc anys, amb motiu d’una convocatòria poètica a Barcelona, en Guillermo i jo ens varem retrobar a l’Acadèmia de Bones Lletres, si no ho recordo malament. Fruit d'aquell joiós rencontre vaig fer aquesta petita "conya versificada" , arxivada en el recull, encara inèdit: "Poemes de circumstància" i que avui faig pública en solidaritat amb aquest homenatge, literàriament ben merescut, que li dediquen a Madrid aquests dies i al qual no podré assistir.
josepmiquel |
divendres, 15 d'octubre de 2010 | 08:07h
Compatriotes:
Aquest 15 d’octubre es commemoren setanta anys de l’afusellament del president Lluís Companys pel feixistes espanyols a Montjuïc.
Si un fet ha quedat clar, és que, més enllà de la injustícia de tota mort, el president Companys va ser afusellat per l’unica raó de ser president de Catalunya. En aquest sentit, doncs, tots els catalans demòcrates, d’aleshores i d’ara, independent de la ideologia de cadascú —potser, fins i tot, aliena a la del pròpi president— varem ser afusellats amb ell.
Després de setanta anys de la seva mort i de més de trenta de ficció democràtica, els espanyols d’ambdós partits majoritaris a Espanya encara no han estat capaços d’anul·lar juridicament aquesta vergonyosa deixalla del franquisme.
Serveixi de petit homenatge al president afusellat —però també de recordatori i d’exigència als polítics espanyols i catalans, perquè, d’una vegada i per sempre, tinguin la dignitat de fer-ho— aquest audiovisual que ara fa exactament dos anys, Marc Giralt i jo vam construir, sobre un preciós poema de Ventura Gassol, en homenatge al nostre president afusellat.
Si em permeteu una opinió personal, us diré que estic convençut que el president Companys —amb tot el que va haver de viure, de veure i de passar— avui dia no dubtaria en treballar per la independència de Catalunya. Què esperem, doncs, companys i companyes independentistes, per unir-nos? Deixem-nos —per favor!—de personalismes i de matisos. Encara hi som a temps. L'enemic és el de sempre i s'ha despertat i, contra nostra, treballa més unit que mai. No deixem passar aquesta oportunitat que ens ofereix la història. Potser per darrera vegada.
El president Companys i molts d'altres estic segur que, en aquests moments, ens voldrien units... Per Catalunya!
Josepmiquel Servià
Per veure l'audiovisual, aneu a "youTube" i cerqueu-hi aquesta adreça:
Ja fa anys, per encàrrec d’Àngel Colom, aleshores Secretari General d'ERC, i amb motiu d’unes eleccions al Parlament Europeu, vaig posar lletra al moviment final de la Novena Simfonia en RE Menor, Op. 125 (“Cant de joia”) deBeethoven, adoptat, com sabeu, per la Unió Europea,com "Himne (oficial) d'Europa" amb el desig que —al marge del conegut poema deSchiller que va inspirar el gran músic— cada poble li posés una lletra de contingut europeista en la seva pròpia llengua. Jo vaig gosar fer-ho en la nostra. Escrita, doncs, la versió catalana de l’himne, va ser estrenada públicament, com a cloenda d’aquella campanya electoral, a les Drassanes de Barcelona, en una magnífica interpretació conjunta de la Coral Cantiga i l’Orquestra Filharmònica de Catalunya.
Avui, com un modest present personal per aquest Sant Jordi, em plau fer-vos arribar mitjançant un audiovisual, l’"Himne de la Unió Europea" amb la lletra que aleshores vaig posar-hi. No sóc músic, i, per tant, sóc ben conscient que la lletra pot ser, en diversos aspectes, millorable. Agrairé, doncs, moltíssim, tots els suggeriments que se’m puguin fer en aquest sentit. Dit això, si la trobeu acceptable, feu-la vostra, divulgueu-la, canteu-la! Serà un vincle més que ens lligarà, als catalans i a les catalanes, a aquesta gran pàtria comuna que estem construint, i a la qual molts desitgem incorporar-nos ben aviat sense intermediaris, com la nació lliure i pròspera que tenim dret a ser.
És innegable que l’Esglèsia catòlica, o, més ben dit, la seva cúpula jeràrquica, travessa moments tempestuosos, sobretot a causa de la descoberta i consegüent publicitació de tants casos generalitzats de pederàstia no consentida, fins ara amagats o negligits a través d’un escandolós silènci que ha arribat fins i tot a esquitxar l'actual papa, i que, al marge de la consideració moral que hom vulgui donar-los, revelen un gravissim pecat d’hipocresia institucional.
Sense altre ànim que el de posar una nota de lúdica distensió a aquesta convulsa actualitat —que afecta negativament tants i tants catòlics de bona fe de tot el món— us remeto al petit poema: “Penitència” que vaig escriure i publicar en aquest mateix bloc ja fa més d’un any, molt abans que aquests lamentables fets es publiquessin.
josepmiquel |
dilluns, 15 de març de 2010 | 14:30h
El proper diumenge 21 de març de 2010, a les 7 del vespre, al teatre "L'Escorxador", de Lleida, les terres de ponent retran homenatge a un dels seus fills més creatius: el compositor i cantautor Miquel Àngel Tena, el qual, al marge de les seves cançons amb lletra pròpia, ha musicat magistralment poetes com ara Màrius Torres, Miquel Àngel Riera, Carles Sanuy, Josep Espunyes, Jordi Pàmies o el nostre comú amic, el gran poeta Joan Barceló, tan prematurament desaparegut.
Com adhesió personal a l’homenatge a Miquel Àngel Tena, i, indirectament, també a l'escriptora i patriota Núria Cadenas, us convido a veure i escoltar la versió musical que va fer del meu poema "Cançó del cavallet negre" i que va cantar en l'homenatge multitudinari que es feu a la jove patriota catalana quan encara es trobava a la presó.
CANÇÓ DEL CAVALLET NEGRE
Oh, mia patria, si bella e perduta!
(NABUCCO)
Per les comes daurades de l‘ampla serra
galopa, a trenc d’albades, un cavall negre.
Cavallet meu,
cull-me una rosa blanca
d’entre la neu!
Hi ha, als cims, un pastor jove, que és en Jeroni.
En el decurs d’aquest mes de març, una feliç iniciativa: “Rambleros”, evoca a través de diversos espectacles i taules rodones la Barcelona jove dels 70.
Un d’aquests espectacles, dirigit per Joan Ollé, és el muntatge teatral “Rebels amb causa”, en el qual, entre altres personatges, s’evoca la figura de José L. Pérez Ocaña, pintor, travestí vocacional i “teatreru” —com ell mateix es definia— que va omplir la Barcelona d’aquella època, i ben concretament la Rambla, de colors i, sobretot, de llibertat.
Avui em plau, en homenatge seu, adherir-me humilment a la feliç iniciativa de “Rambleros”, a través d’aquest petit article que vaig escriure un dia de l’any 1983, per a la revista Lambda, poc tems després de la prematura mort d’aquest extraordinari personatge.
ADEU, OCAÑA!
Ara que alguns corbs que van rondar, àvids de morbositat, la teva mort sembla que ja han callat, benvolgut, recordat, irrepetible Ocaña; ara que ja no ets pantagruèlica menjança dels teletips o de les primeres planes dels diaris; ara que ja han deixat de gronxar-se sobre el trapezi espectacular de la teva mort molts dels qui en vida et blasmaren i potser, pobrets!, fins i tot et compadiren; ara que ja t’hem començat a oblidar –i, doncs, que et pensaves, nene!– vull adreçar-te el meu adéu, impotent i banal, però tanmateix afectuós, molt afectuós, mitjançant aquesta revista dedicada especialment a nois “sensibles”. T'agrada l’eufemisme?
Et vaig conèixer-te ja fa anys. Eren aquells anys 74, 75, 76… quan passejaves el teu reialme de colors sobre una rambla il·lusionada, esperançada amb esperades llibertats. Fou el dia que en Ventura —en Ventury Century Pons, que li dèiem— em va trucar per demanar-me que amb la meva furgoneta de free lance del periodisme, que era el que jo aleshores practicava, l'ajudes a traginar els ninots —loh munyecoh!— que havies creat per la seva-teva, teva-seva pel·lícula ' Ocaña, Retrat intermitent, a la producció de la qual, indirectament, orgullosament, jo havia contribuït a fer possible. Fou una nit molt bella, aquella nit! Dintre la furgoneta et portàvem també els vestits i les 'bataj de cola" que havies de lluir en el decurs de la pel·lícula. Vam pujar a casa teva: Plaça Reial número, 9, i em reberes amb un desmesurat, espectacular petó. Por Dioj, que hombre!
Després, ens feres avançar pel mig d'un atapeït parament de cortinatges, màscares, mare-de-deus, rostres desfigurats de paper maché, tubs de pintura oberts que omplien de sentors químiques l'estança, una estança, mig delicada, mig espaordidora, on s’evocava barrejadament Cocteau, Garcia Lorca, Goya i Allan Poe.
M’ho vas ensenyar tot, fins i tot el teu cos, amb el pretext artístic d’emprovar-te els vestits que t’acabavem de portar. Nene, te guhta mi poja? No la encuentraj divina? Eres la llibertat i vas sembrar entre nosaltres un torrent de colors!
Més tard, quan ja eres famós, et vaig tornar a trobar, a Eivissa. L’atzar va fer que la masia que tu habitaves fos veïna —només uns dos-cents metres— de la masia que habitava jo. I un dia vas dir-me: Oje, nene! Ehta tarde t’ejpero en mi caza!. Voy a haser-te agua de romero.
I així fou. Em feres “agua de romero”. Estàvem sols: De tant en tant, recordo— feies que la teva bata s’obris i, com qui no vol la cosa, presentaves als meus ulls la visió, neta i fugaç alhora, del teu sexe. Jo em sentia una mica violent. Ningú, però, ho hauria fet aquella exhibició amb tanta finor, amb tanta gràcia i... amb tanta llibertat.
L'ultima vegada, ai!, que ens vam trobar va ser, a la plaça de Sant Jaume, un parell de mesos abans que la mort se t'endugués. Em comentares l'exposició que portaries, ai!, a Andalusia. I em censurares que jo no hagués vingut a veure-la quan l’havies muntat a Barcelona. —Xo, en cambio, zi que vine a la precentacion de tu libro!
No sé quina excusa vaig donar-te. El que si recordo es que et vaig trobar distint. Ja no hi havia en el teu rostre l’espontaneïtat i la vitalitat d'abans. Em vares recordar (només el bombí i el maletí eren els mateixos ) aquells personatges que, assolats pel temps i els desenganys, esdevenen una caricatura, una imitació forçada del seu passat esplendorós. Em vares semblar un deu al qual haguessin robat de sobte l'ambrosia i que, com un nou Tàntal, es disposava a recuperar-la al preu que fos.
Quan vaig saber de la teva mort, vaig voler resseguir —sempre he estat un decadent de via estreta— les teves passes per aquell tros de Barcelona que tant estimares i que tant il·luminares: la plaça Reial, el Cafè de l’Òpera, la Rambla...
A la plaça Reial, sota la visió dels set balcons de casa teva —dramàticament closos— una dona d'uns cinquanta anys amb aires de gitana parlava de tu amb la gent que tenia al costat. Va dir que et coneixia i que t'estimava, i que, si hagués tingut diners hauria posat una bandera catalana i altra, d'andalusa, a l'ampit de la seva finestra. Vivia davant teu. Em va parlar del bo que eres i del molt que l'havies ajudat. —No te preocupej, gitana, que te vendrán tiempoj mejorej! Que lo zé!, i em va assegurar també que ultimament no eres gens feliç perquè tenies un amor tan gran com impossible. —I ze ha vejtido de pórvora i ha querido morirze. Era mu bueno i mu artijta, pero ejtaba mu solo urtimamente.
I si jo ara t’escric, benvolgut, recordat, irrepetible Ocaña, és per donar-te les gràcies per tota l’alegria, la imaginació i la rebel·lia que ens vas saber comunicar: Vares ser la "reina" indiscutible de la Rambla en un moment d’eufòria i d’esperances d’alliberament personal, nacional, i social que mai no oblidarem i que ningú mai — ja mai— no ens podrà treure, Però, com a tots, et van destronar del teu reialme, el desencís, les renuncies i els pactes que altres feren en nom nostre. I et vares convertir, sense adonar-te’n, en el paradigma més vistós de la nostra col·lectiva frustració.
Saps? Si jo pogués, col·locaria a la banda dreta del Cafè de l'Òpera, que fou durant tant de temps el quarter general de les teves fantasies, una placa amb una llegenda que diria: “En record i agraïment a José Luís Perez Ocaña, pintor i persona lliure, que feu de la seva homosexualitat, orgull, art i bandera, que visqué permanentment enamorat d’Andalusia, on va néixer i on va morir, i de Catalunya, on creà i on estimà incansablement, i que, en uns anys d’esperança col·lectiva, va saber omplir aquesta rambla de colors"
EL SEU PORT I ELS SEUS CARRER VAN SERVIR-LI PER AMBIENTAR PART DE L'OBRA "LAIA" El el 25è aniversari de la mort del poeta
Parlar seriosament de la pròpia realitat geogràfica només es pot fer o bé ancorant-se en la història i divagant sobre un dels seus aspectes, o bé comentant críticament la seva realitat actual. El panegíric gratuït de les flors del propi jardí sempre m'ha semblat un espectacle, com a mínim, decebent.
De cop, però, se'm va encendre una engrescadora llum, bo i recordant una antiga conversa amb el senyor Salvador Espriu en la qual m'havia fet unes confidències que, atesa la seva alta categoria d'escriptor, són singularment afalagadores per als palamosins: una part de la seva novel·la «Laia» està inspirada en Palamós.
Jo, la veritat, força temps abans de conversar per primera vegada amb el senyor Espriu —que és un home capaç d'embruixar-te parlant fins al punt que hom no és conscient de les voltes que dóna la broca del rellotge— m 'havia adonat que «Laia» no era només el reflex mitificat d'Arenys de Mar —que, com sabeu, en el món d'Espriu es converteix en Sinera—, sinó que en l'evocació espriuana hi podia figurar també algun altre punt inconcret del nostre litoral. Expressions com «les cases, es reflectien al mirall en calma de la badia» feien impossible que l'acció novel·lística esdevingués a Arenys de Mar. Mai, però no hauria pogut pensar que aquella «badia» que relatava Espriu a Laia fos justament la del meu poble, i aquella balconada i aquells carrers fossin els del meu barri. «Miri, quan estava a punt d'acabar «Laia» m'adonava que hi havia coses que no sabia com acabar de resoldre perquè em faltava una visió directa d'un ambient mariner, que Arenys ja no em donava perquè allà aquest ambient ja s'hi havia extingit. Ara s'hi ha tornat a crear, perquè s'hi ha fet el port, però aleshores aquest ambient mariner a Arenys hi estava molt somort, —ni tan sols hi quedava el record de les antigues drassanes— i és per això que vaig aprofitar unes vacances de Nadal —jo aleshores tenia disset anys— per anar-me'n a Palamós, perquè aleshores Palamós —ara deu estar contaminadíssim i desfet, com tota la Costa Brava— era una població molt bella i que dringava com a lloc important de la costa.
Recordo que vaig anar a Can Trias, que no sé ara com es conserva, però que aleshores era la millor fonda, i potser única, que hi havia a Palamós. Vaig passar-m'hi no recordo exactament quan, però m'imagino que de cinc a vuit dies —no pas més— completament sol. Jo, al poble, no parlava amb ningú perquè no coneixia ningú. Només, parlava, probablement, amb la senyora Maria Trias, i els de casa meva que m'informaven i m'explicaven algunes coses. Però jo el que sobretot feia era passejar i ambientar-me, esponjar-me d'aquell ambient marítim que ja no trobava a Arenys, però que era el que jo suposava que havia existit a Arenys en un temps més pretèrit.
I vaig fer el que suposo que feia tothom. Sortint de Can Trias, sobre el mar mateix resseguia el port, sorral enllà. Vaig ambientar-me força, però, és clar, aquella zona aviat se'm va acabar i jo volia ambientar-me més, fer com d'esponja, submergir-me. I com que, ja se sap, els primers dies d'ésser en un lloc els perds, i després, quan ja t'hi comences a trobar bé, aleshores ja te n'has d'anar, doncs els últims dies no vaig parar de rodar per tots els carrers de Palamós, carrers que jo recordo que feien grans pujades i baixades, tranquils, silenciosos, ben conservats, nets, relativament estrets, absolutament solitaris. Recordo que feia més aviat fred i algun dia bufava un punt de tramuntana i tot allò estava absolutament ple d'encant. A mi em va meravellar. Sobretot tinc un gran record dels carrers més antics, que eren antics, però no eren vells, perquè estaven molt ben conservats, tot plens d'encant. Ara ja no recordo cap dels seus noms, però recordo que hi havia un barri, a la part alta, que en deien "del Pedró", on s'hi succeïen molts horts que donaven a mar i recordo, també, molt exactament, que aquests carrers en pujada, d'una manera o d'altra, desembocaven al mar. Al final d'un d'aquests carrers hi havia com una gran balconada des d'on es podia veure les illes Formigues i una extensió de mar meravellosa. Aquella balconada era senzillament sensacional.
Si vostè recorda el final de «Laia» —que diu que ella passa per uns carrers on les cases s'apuntalen les unes a les altres…— això és un resum d'aquests carrers de Palamós, i en un moment determinat diu: «Laia surt sobtadament a la llum». Això és la balconada, o sigui, que aquesta visió de carrers solitaris i estrets, on les cases s'apuntalen les unes a les altres, des dels quals se surt, de sobte, a una llum meravellosa on se domina el mar i on —al llibre— s'albira el començament de la tempesta que origina el desenllaç de la novel·la ... és Palamós. Tot això és Palamós. En una paraula, jo diria que sobretot el capítol «La pregària», el penúltim de l'obra, és el resum més concret d'aquella vivència inoblidable que jo vaig tenir al seu poble, ara deu fer uns cinquanta anys».
(…) Em diuen que l'Ajuntament ha decidit finalment retolar els nostres carrers en català (*) i rebatejar-ne uns quants. Ja era hora! Penso que fora bo que a l'hora de portar a terme aquesta empresa els nostres representants municipals tinguessin ben present el nom d'aquells escriptors, pintors, músics, actors, o creadors, en general, que, d'una manera o d'altra, han fet passar Palamós pel seu cor i pel seu art.
Com ara aquell noiet de disset anys que, bo i aprofitant unes vacances nadalenques, va venir un dia a mullar la seva ploma en el mar i en els carrers del nostre poble.
Josepmiquel Servià
(*) Aquuest article va ser publicat al diari "EL PUNT" de Girona (Suplement del diumenge) el 4 de juliol de 1982.
A la foto de dalt s'hi pot veure el Palamós que va inspirar a Salvador Espriu una bona part de la seva obra "Laia". A la d'abaix, a l'esquerra, el primer edifici de l'Hotel Trias, de Palamós —que una bomba va destruir quan la guerra civil— on el jove Espriu va hostatjar-se.
DEL DIA QUE UN CONEGUT POETA VA TREURE UNA PETlTA RlFA
(Del llibre "Granissat de Cafè" de Josepmiquel Servià. Ed. Dux. 6ª edició)
Una cosa de la qual els qui vam ser periodistes de la Presidència de la Generalitat, en el temps del seu president restaurador, Josep Tarradellas, podem enorgullir-nos és d’haver assentat les bases del que havia de ser, més tard, el “Servei d'Ajut a la Premsa (i ràdio i televisió) Comarcal i Local”, món, aquest, que constitueix junt amb l'associacionisme cultural un dels més grans tresors populars amb què compta el nostre país, sobretot si el comparem amb altres zones de l'anomenat Estat Espanyol.
SOLUCIONS PER A UN PROCÉS EN CRISI
A la taula de la Rosa Jaumandreu, secretària del nostre departament, hi arribaven, tarda rere tarda, ingents quantitats de revistes i butlletins d'arreu del Principat. Ella, amb la seva particular diligència, les classificava en locals i comarcals i les deixava damunt les nostres taules, generalment sobre la meva, responsable com era jo d'aquesta àrea de treball.
Ben sovint, però, en requerir la Rosa perquè mancava tal revista o tal altra, ella, que ja prèviament n'havia indagat els perquès, em responia:
—He telefonat al director i m'ha dit que n'havien suspès temporalment la publicació per raons econòmiques, per bé que m'han assegurat que, d'aquí a pocs mesos, tornarà a sortir al carrer.
En ben pocs casos, però, aquest pronòstic es convertia en realitat. I la desaparició d'unes revistes solia coincidir paradoxalment amb el naixement il·lusionat d'unes altres, les quals, des dels racons més petits i desconeguts del Principat, es disposaven també a menjar-se el món i fer la competència al New York Times si calia. Al seu torn, però, solien seguir, també a la curta o a la llarga, el camí de la desaparició.
l quines eren les causes d'aquest repetit fracàs? Entre les més freqüents cal assenyalar, per exemple, el fet que les tones d'il·lusió dels promotors de l'empresa no es veien compensades gairebé mai per un sentit clar i correcte de la planificació econòmica. Una altra causa habitual era la mancança d'un estudi de mercat previ, la qual cosa feia que el tiratge de la publicació es fes a través d'un càlcul a la babalà, sense tenir en compte les despeses, els ingressos per venda ni els ingressos per publicitat. Finalment, potser, la deficient qualitat literària o informativa de moltes d'aquestes publicacions feia també que la revista acabés caient de les mans, fins i tot de les més voluntaristes o més enamorades del propi campanar.
A aquestes possibles causes diguem-ne estructurals, cal afegir-ne també algunes d'esporàdiques com ara el fet que la legislació franquista, vigent encara aleshores en molts aspectes, fes caure el rigor legal sobre alguna publicació local o comarcal tan agosarada com indefensa davant les pretensions legalistes d'un jutge «ancien régime» o d'un cacic local de pell massa sensible, per exemple, fou en observar aquest repetit avortament de tantes publicacions quan els meus companys i jo vàrem mirar de cercar una solució. , vàrem trobar-la. Reunírem en un dinar —despeses pagades— tots els responsables de les publicacions que havíem aconseguit censar i els proposàrem les mesures següents: constituir una federació de publicacions locals i comarcals que acabés funcionant autònomament tan aviat com fos possible i que tingués per norma l'intercanvi d'experiències i la col·laboració material i organitzativa entre totes les revistes locals i comarcals del país. Cal dir que, en aquest sentit, tot i que les misses per a aquesta organització sortien de les arques de la Diputació de Barcelona —que no de la Generalitat recuperada—, la nostra iniciativa va abastar tot l'àmbit del Principat i mai no vàrem trobar la més petita resistència ni el més petit recel per part de les altres diputacions, les quals, en oferir-los un servei eficaç sense demanar-los cap calé, deurien pensar intel·ligentment allò de «a bodes em convides…o, com diem a Palamós: "Hams a mi, que sóc palangrer!"». I així vàrem poder actuar —fet que, malauradament, no s'ha repetit en altres àrees— com una autèntica mancomunitat de diputacions.
Un segon aspecte que els proposàrem fou que, a l'hora de comprar el paper o de cercar una impremta, totes les publicacions d'una comarca o d'una subcomarca acudissin, prèvies les subhastes o els concursos d'adjudicació que calguessin, a un mateix subministrador i a una mateixa impremta. Amb això, sens dubte, abaratirien enormement les despeses de producció i obviarien a la causa principal de tantes crisis.
Una tercera proposta era que s'adrecessin a uns determinats serveis jurídics, que la Diputació finançava, sempre que fossin objecte de qualsevol multa per part de l'administració o de qualsevol querella per part d'un particular enutjat.
l finalment, els anunciàrem que, per tal de garantir un mínim de qualitat literària a les revistes, la Diputació contractaria col·laboracions, inèdites i en exclusiva, amb les plomes més cotitzades i populars de la literatura catalana del moment. I així es va fer. I d'aquí neix, com veurem més endavant, l'objectiu narratiu d'aquestes línies.
ALGUNES ZIGA-ZAGUES PROFESSIONALS
l vingueren les primeres eleccions autonòmiques, que guanyà la coalició electoral Convergència i Unió, i el vell lleó republicà vingut de Saint-Martin-Le-Beau va haver de cedir, molt a contracor, tot sigui dit, la Presidència de la Generalitat al mític organitzador dels «fets" del Palau de la Música del 1960, convertit ja en líder carismàtic del catalanisme conservador. l la Generalitat i la Diputació de Barcelona, fins aleshores unides personalment sota la batuta de Tarradellas, se separaren, de bell nou, d'una manera radical i distribuïren zelosament tant els seus respectius àmbits d'actuació com el seu funcionariat.
A nosaltres, els periodistes del servei de premsa que havíem servit alhora ambdues institucions, se'ns va deixar escollir. Per la meva banda, no hi podia pas haver cap dubte. Catalanista radical, vaig decidir continuar servint —independentment de tot color ideològic— la Generalitat de Catalunya, únic objectiu polític que m'havia portat, en el seu dia, per consell de Josep Benet, d'una banda, i de Josep Fornas, representant aleshores de Tarradellas, per una altra, a ocupar una plaça de periodista de la Diputació en els últims mesos de la presidència de Joan Antoni Samaranch, una persona de la qual políticament i ideològicament jo em trobava a les antípodes, però del qual puc dir que, per la seva senyoria, la seva "liberalitat" amb la ideologia dels seus col·laboradors immediats i la seva capacitat organitzativa, deu haver estat un dels millors presidents d'aquella institució. A la iniciativa personal de Samaranch, home especialment sensible al món dels mitjans de comunicació, i a l'empenta del seu Cap de Premsa, Francesc Borda, es degué 1'organització del primer Servei de Premsa institucional amb què comptà Barcelona. Servei, gràcies a la modema i eficaç infraestructura tècnica i humana del qual, la Generalitat va poder muntar , més tard, amb tota dignitat la seva estructura de Mitjans de Comunicació ja des del primer moment. Dos dels meus companys de feina, Josep Ametller, Josep M. Ureta i l'esmentat Francesc Borda, optaren també per la Generalitat, la qual cosa determinà que la Diputació, al seu tom, hagués de contractar uns periodistes que ens substituïssin. Entre aquests, van ser cridats dos excel·lents professionals, Josep M" Huertas, i Xavier Febrés, ambdós destacats simpatitzants del Partit dels Socialistes de Catalunya.
l fou sobretot Josep M" Huertas qui s'encarregà —amb notabilíssima eficàcia, atesa la seva gran experiència en temes de barriades, municipis i comarques de consolidar i institucionalitzar aquella iniciativa nostra en dues grans organitzacions: l' Agrupació de Premsa Local i Comarcal, primer, i 1'Associació d'Emissores Municipals de Catalunya (EMUC), més tard.
Però la vida dóna tombs i, de la mateixa manera que alguns destacats funcionaris de la Diputació, abans clarament proclius al franquisme, havien d'arribar a ocupar, anys després, llocs de diversa rsponsabilitat en la cúpula de la Generalitat de Catalunya, així també, alguns dels qui, ja mort Franco, havíem entrat a la Diputació per constituir una mena de quinta columna per al retorn de la Generalitat, ens vàrem veure paradoxalment empesos, per raons netament professionals, a embarcar-nos de bell nou en un vaixell que —ideologies a banda— mai no havíem sentit com a propi, encara que jurídicament, i econòmicament, hi haguéssim estat en tot moment relacionats: la Diputació de Barcelona.
El nostre retorn a aquest organisme va coincidir amb el nomenament com a nou cap de premsa d'un altre excel·lent company, el periodista Joan Busquet, i amb la marxa, poc després, de Josep M'' Huertas al diari «El Periódico», cridat a exercir-hi les funcions de cap de redacció.
l així fou com de les mans d'aquest gran professional i gran persona vaig tornar a rebre la responsabilitat de coordinar aquella mateixa àrea —ja magníficament estructurada i potenciada— que un parell d'anys abans els periodistes de la Generalitat Provisional havíem tingut 1'encert d'endegar.
UN AMBIENT GAIREBÉ ESTERILITZAT
El nostre gran poeta tenia un despatx impol·lut, pulcríssim. Fins podia dir-se que esterilitzat. Al cim de la taula, ni un sol paper, ni una sola carpeta, ni un sol bolígraf, ni un bri de pols. Tot net i esvaït com una pista d'aterratge. Jo, com molta altra gent, m'hi havia passat hores, al despatx del poeta. Massa hores? La conversa amb ell era francament captivadora i, per tant, perillosÍssima. Un s'hi podia passar tranquil·lament cinc hores i tenir consciència que només n 'hi ha via passades tres.
Si en algun moment el poeta decidia fumar —perquè el poeta —ves qui ho hauria dit!— també, de tant en tant, fumava!— com a persona extraordinàriament ben educada que era, demanava sempre permís per poder fer-ho.
—Perdoni, que el molestaria que fes un cigarret?
Només un.
—No senyor. I ara!
l, després de donar les gràcies, s'alçava de la butaca i anava a asseure's darrera la taula del despatx, extreia un cigarret del paquet, 1'encenia i obria el primer calaixet de la mà dreta de la taula. ¿Amb quina finalitat? Doncs molt senzill. Dintre d'aquell calaixet hi havia un cendrer. l només obria el calaixet cada vegada que havia de dipositar sobre el cendrer el tros de cendra acumulat al cap del cigarret. Immediatament el tornava a tancar fins a la pròxima espolsada de cendra.
l aixÍ gairebé tot quedava controlat. l dic gairebé tot perquè el poeta, si hagués pogut, també hi hauria tancat el fum, dintre d'aquell calaixet, però això, ai las!, no li era possible, i, resignadament, l'havia de deixar anar, pulmons enllà, tot posant en contradicció la seva puntual necessitat fumatòria amb la defensa de l'ambient impol·lut que predicava.
Una vegada, en entrar al seu despatx, m'havia dit:
—Segui, segui, amic Servià. Si em permet, obrirem ma mica el balcó. ¿No troba que se sent una mica de tuf de la visita anterior?
Aquell dia em vaig proposar fermament —propòsit que la seva amabilitat féu fracassar— que no m'hi estaria més de deu minuts.
I és que la seva mania per la neteja portava el poeta a recórrer els camins més estranys. Els l1ibres —el gruix de la seva biblioteca— els tenia instal·lats, no pas a casa seva, sinó a casa d'una seva vella amiga, on enviava el conserge del despatx on treballava, cada cop que li urgia consultar-ne un.
—Els llibres fan pols, sap? —em deia— I aquesta amiga té un pis immens. Per descomptat, molt més gran que no el meu.
Aquell dia de primavera, però, la conversa anà d'aquesta forma:
—¿Així, amic Servià, que vostè ha deixat el servei de Premsa de la Generalitat i acaba de reincorporar-se al de la Diputació? Doncs, ¿sap que, justament amb el servei de Premsa de la Diputació, personalment, hi estic una mica empipat?
—l ara! Com és això? —vaig demanar-li.
—Doncs, miri, fa tres mesos va trucar-me un periodista, molt amable, això sí, dient-me que, per tal d'afavorir la premsa comarcal i local, demanaven a diversos escriptors col·laboracions inèdites per publicar, en exclusiva, a les planes d'aquests mitjans de comunicació, col·laboracions que havia de pagar religiosament la Diputació de Barcelona. Doncs, bé, tot i la meva aversió habitual a escriure per encàrrec, vaig trobar que la iniciativa era bona; és més, encomiable, i vaig fer-los —no pas sense un gran esforç— tres contes, que vaig enviar en el termini que m'havien demanat.
»El que ja no m'ha semblat, francament, ni bo ni encomiable és que la setmana passada em vingués a veure una senyoreta i, en nom de la Diputació, em lliurés un xec per valor de divuit mil pessetes, és a dir, per valor de sis mil pessetes només per cada conte. l, francament, no és per res, però això, venint d'un organisme tan ric com és la Diputació, em sembla un insult. Tant és així que tinc la intenció de retornar-los el taló i suggerir-los que donin els diners a beneficència. Què s'han cregut!
Davant d'aquestes paraules vaig plantejar al poeta la possibilitat de mirar d'arreglar la qüestió. Vaig dir-li que pensava que tenia tota la raó, per bé que també vaig fer-li conèixer els estretíssims marges en què es movia el pressupost assignat al Servei de Premsa per a l'esmentat ajut a la premsa comarcal, bo i suggerint-li, no obstant, que, abans de tornar el xec, em permetés fer una gestió personal per tal de mirar d'arreglar les coses, atès que, justament, jo havia estat la persona encarregada d'ocupar-me, a partir d'aleshores, d'aquella iniciativa dintre del servei.
—No en parlem més, doncs, amic Servià —em digué. Estic convençut que si vostè hi intervé no em caldrà tornar res i tot acabarà amb satisfacció per a tothom.
Aquell dia vaig sortir de veure el poeta amb un terrible interrogant. M'hi havia compromès. ¿Me'n sortiria?
UNA INJUSTÍCIA DE DIFÍCIL SOLUCIÓ
Arribat el Servei de Premsa vaig reunir-me amb els meus companys. els vaig explicar el fet i, plegats, escatírem totes les possibles solucions. Convenguérem que els honoraris que pagàvem resultaven certament irrisoris i, fins i tot, insultants per a una figura com aquella. l tots estàvem disposats a fer el que fos per posar fi no tan sols a aquella injustícia puntual que teníem sobre la taula, sinó també a la injusta i arrelada pràctica social —«escribir aquí es llorar», havia dit Larra— que fa que es consideri normal pretendre que un escriptor accepti pels seus treballs una misèria de diners que mai ningú no gosaria oferir, en iguals condicions d'esforç personal i de categoria, a un metge, a un arquitecte o a un pintor.
La realitat del pressupost, però, s'imposava, i ja se sap que 1'administració, ai las!, té, en aquest sentit, les regles pràcticament inamovibles.
—Si trobéssim alguna partida…
D'altra banda, la voluntat de solucionar el cas del poeta no comportava pas un fet isolat. Fins aleshores, altres escriptors havien cobrat aquella xifra com a pagament a la seva col·laboració, i, per greuge comparatiu, la nova estipulació no podia pas ser gaire més alta. Tampoc no es podria limitar el fet al poeta en qüestió, sinó que, òbviament, hauria d'afectar tots els col·laboradors que el succeïssin.
Es consultà la superioritat i, després de molts estira-i-arronses, es determinà, si no recordo malament, la xifra de dotze mil pessetes, —és a dir, del doble de l'estipulada anteriorment— per pagar, des d'aleshores, cada col·laboració.
A mi, m'hauria agradat un resultat més brillant per a la meva gestió. Perquè, ¿què em diria el poeta quan el veiéssim? S'hi resignaria pacientment o tornaria el taló a la Diputació perquè el lliuressin a beneficència, tal com ja tenia projectat?
La veritat és que jo havía fet tot l'humanament possible per salvar dignament aquella situació, fins i tot insistint recalcitrantment prop de la tresoreria de la casa per tal que no s'equivoqués en la dotació del nou concepte econòmic.
—Ei! Recordeu, sobretot, que són tres articles! Tres! O sigui que cal triplicar el concepte. Entesos?
—Sí, sí, tranquil, ja ho sabem!
PERPLEXITAT
Pocs dies després, la Rosa, la secretària, em comunicà que havia telefonat al poeta i que em pregava que li truqués tan aviat com fos possible. Em semblà que el cor se m'estrenyia uns moments: Una stretta al cuore, que diuen els italians. Perquè, ¿què li podia dir jo, a aquell home que esperava que el paguessin a l' alçada de la seva categoria literària ? Ell que estava tan segur que, si jo hi intervenia, tot s'arreglaria satisfactòriament…?
Vaig decidir agafar el toro per les banyes i marcar el seu número, disposat a confessar-li, d'entrada, el meu absolut fracàs.
—Bona nit. El senyor…
No em deixà ni començar.
—Ah! Bona nit, amic Servià, ja li conec la veu. ¿Com està? Miri, perdoni si m'he permès la llibertat de trucar-li abans, però només volia agrair-li, ben sincerament, tot el que ha fet. La vcritat és que jo ja estava convençut que vostè ho solucionaria tot satisfactòriament. Ara bé, mai no m'hauria pensat que d'una manera tan ràpida i, sobretot, tan positiva. Penso fins i tot que, si abans podríem dir que era poca cosa el que donaven, ara potser ens hauríem d'admirar de la generositat de la xifra. Però, vaja, benvinguda sigui! l moltes gràcies, amic Servià! No sap pas com li ho agraeixo. Vostè —ja li ho vaig dir— és capaç de sortir-se de tot el que es proposa. Moltes gràcies repeteixo, i em tingui sempre a la seva disposició.
Jo estava perplex, desconcertat… Tant que vaig pensar que el poeta em parlava amb ironia. l vaig intentar disculpar-me, de bell nou.
—Miri. El que li puc assegurar és que hem fet tot el que hem pogut. Ens hauria agradat molt haver pogut pagar-li més. Com vostè es mereix, però el pressupost que tenim…
—l ara, què diu, amic Servià? Encara més? … Fugi, fugi! Està més que bé, molt més que bé! Li ho repeteixo, moltes gràcies.
No m'ho acabava de creure!
Vaig estar un parell de dies capficat per aquell afer, bo i tement que les paraules d'agraïment del poeta no fossin fruit de la sevasornegueria, art, per cert, que, quan volia exercir-lo, dominava com poca gent. D'altra banda, però, la seva veu, en dir-ho, semblava la d'un home que s'expressa sincerament. No hi entenia res!
Quinze dies més tard, però, vaig trobar 1'explicació a tot aquell misteri. Una comunicació rutinària feta per la Tresoreria de la Diputació al nostre Servei de Premsa ho deixava tot absolutament clar. El nostre gran poeta havia percebut una quantitat notablement superior a la que havíem disposat nosaltres. Concreta ment, el triple del que, després de tantes deliberacions, havíem acordat. Per què?
Doncs, senzillament, perquè, quan, ja fets els comptes, tornàrem a insistir, recelosos, prop de la tresoreria, que no es tractava de satisfer només l'import d'un treball, sinó de tres, el funcionari de torn triplicà, de bell nou, una xifra que ja havia estat triplicada anteriorment.
No cal dir que la col·laboració del nostre gran poeta —per allò dels greuges comparatius i de l'estretor del pressupost— fou l'última que va ser oferta a un escriptor pel Servei d'Ajut a la Premsa Comarcal de la Diputació de Barcelona.
La figura del 114è President de la Generalitat de Catalunya, el molt Honorable Josep Tarradellas, podrà ser, com la de tot polític, lloada o criticada, podrà tenir els seus fervents admiradors o els seus més apassionats detractors, però penso que ningú no gosarà afirmar que no fou propietària d'una personalitat rotunda, gairebé excepcional, si considerem, sobretot, el caracter de mitjania que presentaven, tot just sortits de la llarga nit del franquisme, la majoria de polítics democràtics del país.
Un servidor de vostès va tenir, com a periodista del de Premsa de la Generaltat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona —Tarradellas fou president alhora d’ambdues institucions— la històrica oportunitat de tractar, ben de prop, aquella colossal bèstia política (amb perdó), arribada, després d'un tossut exili de quaranta anys, des de les tureneses terres de Saint- Martin-le-Beau.
Gràcies a aquest privilegiat observatori vaig poder ser testimoni d'innombrables fets anecdòtics que palesen tant el grau altíssim de murrieria i de savoir faire d’aquell home com l'envejable capacitat de reflexos que, als seus vuitanta anys i escaig, posseïa el 114è President de la Generalitat.
Jo tenia, com a periodista del torn de tarda, la missió de rebre i presentar al president tots aquells homes de premsa que acudien a entrevistar-lo per algun mitjà de comunicació de l'Estat o de l'estranger. Els d'aquí, ell ja se'ls coneixia a bastament.
A causa d'això vaig gaudir de l'oportunitat de connectar llargament, fos al meu despatx del Servei de Premsa, fos al salonet verd de la Casa dels Canonges —on les visites de tarda solien esperar les audiències del President— amb algunes de les més acreditades espases del periodisme nacional, estatal i internacional.
HOY ME CARGO AL VIEJO!
Aquell dia, el periodista que va comparèixer al meu despatx era membre de la redacció d'una important revista madrilenya de projecció estatal i, si no era precisament una espasa del periodisme, ell ben segur que s'ho pensava. Ara és el director d'un conegudíssim — i anticatalaníssim— diari madrileny de dretes.
Potser no feia encara dos minuts que ens havíem co negut, que ja em preguntava:
—¿Y tu de qué haces? ¿De mindungui de prensa del Honorable?
—Algó así —vaig contestar-li jo, tot procurant no abandonar la meva obligada discreció. Es féu un silenci. Vaig acompanyar-lo després al salonet verd de la Casa dels canonges, on el silenci fou trencat per una nova impertinència del periodista.
—Pues hoy me cargo al viejo!
—¿Que se carga qué? —vaig dir.
—Que hoy me cargo al viejo, o sea al Honorable. Pe riodisticamente, claro —precisà.
—Ah! —vaig contestar jo— ¿Y cómo piensa usted ha cerlo?
—Pues muy sencillo —va respondre. Le voy a meter, de entrada, unas cuantas preguntas frivolas, intrascendentes… en plan encuesta! Y cuando menos se lo espere, le voy a endilgar una... que le voy a echar a los leones.
Un servidor, que romania encara immergit dintre un vel de perplexitat, va aclarir-li:
—Mire, caballero, yo normalmente me limito a presentar el periodista al presidente y el presidente al periodista. Y me largo. En primer lugar, porque si arriba algo en mi despacho es trabajo, y, en segundo lugar, porque me conozco ya más o menos todas las respuestas a las hipotéticas preguntas que pueden formular al presidente. Pero hoy voy a hacer una excepción y voy a quedarme sólo para presenciar, si usted me lo permite, quién echa a los leones a quién.
Al cap de pocs segons, el senyor Pere, l'elegant conserge habitual de Presidència, trucava a la porta del salonet verd i em deia:
—Senyor Servià, el President diu si tenen l'amabilitat de passar al seu despatx.
UNA ESTUDIADA LITÚRGIA
El President no hi era. El President tenia un gran sentit de la litúrgia, i aquest sentit el portava a vegades a muntar complicats, estudiadíssims números d'efecte.
Per exemple —i disculpeu-me la llarga digressió—, sempre que havia de rebre al seu despatx oficial un ministre, un ambaixador o una persona de similar categoria, es posava en circulació un elaboradíssim pla de protocol: Al vestíbul del palau formava una unitat de mossos d'esquadra. Aquesta faramalla, a més del recorregut per les distintes dependències de l’edifici —una visita ja literalment agraïda— determinà que un dia, en sortir de la seva audiència amb Tarradellas, el president de la primera Junta d'Andalusia, senyor Fernandez Viagas, comentés, en veu baixa, a un dels seus sequaços.
—!Joé, er tío, hajta guardia mora tié!
En entrar al palau, l'il·lustre visitant era rebut normalment per un oficial del Servei de Protocol, el qual, acompanyat per tres o quatre «pettis» de gala, el feia avançar per entre les dues fileres de mossos, que presentaven armes, el conduïa, escales amunt, fins al Saló de la Mare de Déu de Montserrat, bellíssima estança immediatament anterior a la del despatx oficial del president.
Una vegada aquí, una operació de temps i de distàncies es posava a funcionar rigorosament. Hi havia ordres estrictes que les portes del despatx no fossin obertes al visitant fins al moment precís en què aquest hagués arribat a una distància de dos metres, com a màxim, del llindar del despatx.
D'altra banda, a cada costat de la porta, s'hi congregava indefectiblement una allau de fotògrafs i filmadors, delerosos d'obtenir la convencional imatge de les dues personalitats encaixant.
Així, doncs, arribada la personalitat de torn al punt assenyalat, començaven —com per automatisme— a obrir-se les dues portes del despatx i apareixia, a l'altra banda de llindar, talment una icona russa envoltada de canelobres, la figura gegantina i patriarcal del 114è President de la Generalitat, el qual, somrient, avançava vers el seu visitant tot allargant-li generosament la mà.
El visitant avançava també vers el President. Tarradellas, aleshores, feia veure que iniciava, al seu tom, una altra passa. De sobte, però, es quedava quiet, com paralitzat, just a la meitat de la passa iniciada.
Llavors el visitant, que, inconscientment, ja havia calculat la distància que li quedava per arribar a estrènyer la mà del President, es quedava burlat en el seu càlcul, veient-se obligat a haver d'estirar el braç molt més del compte i, per tant, a vinclar l'ossada molt més que no era de preveure davant la impressionant baluerna humana de Tarradellas.
Ergo: l'endemà, tots els diaris i noticiaris televisius mostraven la imatge del ministre, de l'ambaixador o
del president autonòmic que fos, acatant, cap cot i reverent, la patriarcal figura del president dels catalans-
!UN GRAN TIPO, EL SEÑOR SUAREZ...!
El periodista madrileny estava connectant els jacks del seu magnetòfon quan el President Tarradellas va entrar al seu despatx:
¿Havia anat a estirar-se dos minuts al cim del llit, com a vegades feia? Havia anat al lavabo? O, senzillament, havia pretès —ah, la litúrgia!— que el periodista de la important revista madrilenya s'hagués d'aixecar de la butaca quan entrés?
Un servidor va fer les oportunes presentacions. Mentre estenia la mà al seu visitant, el president m’esguarda de reull, interrogativament, com solia fer. Per la mirada que vaig tornar-li i pel rictus de la meva cara ja va comprendre de quina mena de personatge es tractava. Pregà al periodista que s'assegués al sofà i, mentre ell ho feia solemnialment en la seva butaca, va etzufarli:
—¿Entonses que usted es de Madrid? ¡Vaya, vaya! ¿Qué hase mi amigo el señor Suarez? —li demanà, tot referintse òbviament, al President del Govern espanyol d'aleshores.
Es un gran tipo el señor Suarez —continuava el President— muy simpatico y muy elegante, ¿eh? iAh!, y peleón, muy peleón, por eso me gusta, porque yo también lo soy, de peleón, ¿comprende?... Es un poco joven todavía, pero… ya aprenderà. Yo soy un gato viejo, ¿sabe?… porque tengo muchos años y he visto ya muchas cosas, ¿sabe? El Presidente Suarez es todavía muy joven ¿no?pero… ya aprendera. Porque tiene madera! ¡Si, tiene madera!
El periodista madrileny estava desconcertat.
El President, però, continuava impertorbable el seu “diàleg” –naturalment, a una sola banda.
El periodista madrileny no acabava d'estar segur que el magnetòfon enregistrés…
—¿Qué? ¿ya se entiende usted con todos esos cachivaches? —li demanava el President, tot posant-lo encara més nerviós. l continuà: —Mire, joven. Supongo que el amigo Servià ya se lo habra dicho. Conmigo todo eso del «off the record» no existe, usted ya me comprende, ¿no? Eso es para los políticos. ¿sabe? No para mi. Yo no tengo «off de record», ¿sabe? Usted me pregunta lo que quiera, ¿no? y yo le contestaré… pues lo que me dé la gana... No? Y estaremos al cabo de la calle!
I li feia un somrís cabdal, d'orella a orella.
¿QUÉ SASTRE LE VISTE?
Quan el periodista estigué segur del funcionament correcte de l'aparell d'enregistrar inicià el seu interrogatori bo i seguint els plans que m'havia anunciat:
—Señor Presidente, cual es su plato preferido?
El President, que esperava una pregunta d’alta política, es quedà astorat. Immediatament, però, somrigué i em mirà, tot buscant una mena de complicitat en la traducció.
—Pues… la pularda con siruelas, joven.
1, abans de deixar-lo intervenir de nou, afegí:
—Que, por sierto, mi. señora la guisa estupendamente. Mire, si quiere quedarse a comer mañana, el señor Servià, usted y yo nos samparemos una pularda con siruelas delisiosa ¿Qué le parese?
—No, gracias, presidente —contestà el madrileny— dentro de unas horas, sin falta, tengo que coger el puente aéreo. Esta noche tengo cena en Madrid.
—Bueno —contestà el President— puesotro día será. Continúe, joven, continúe!
—Señor Presidente —prosseguí el periodista—¿qué sastre le viste?
El President m'esguardà de bell nou, com si volgués dir-me: Però, escolta, quina mena de personatge m'has portat, avui? Aleshores, però, somrigué i, passant-se la mà pel cap en actitud de pentinar-se actitut força habitual en ell– contestà:
—Pellisser, joven, Pellisser. Aquí… en el Paseo de Grasia. Muy buen sastre, por sierto. Fíjese en mí ¡Con mis medidas y mire qué chulo que voy!
El periodista apuntà acuradament el nom del sastre presidencial. Després, tot agafant ja un posat pretesament castigador, una mica a l'estil de l'actor Humphrey Bogart, per entendre'ns, inquirí:
—Señor Presidente, ¿qué opina de Francisco Franco?
A la qual cosa Tarradellas, immutable, replicà:
Franco? Franco?.... No le conosco, joven. A mi, siempre me ha vestido Pellicer. *
————————————————————————————————————
* Del llibre “Granissat de Cafè": 6ª edició,, abril del 2009-
