WEB: http://www.youtube.com/watch?v=19KXmyoNjFY

.                                                                                                              

Companyes
i companys patriòtes: 

L'acte de dissabte —la Conferència  per l' Estat propi— va ser eficaç i emotiu alhora. Tant de bo sigui l'inici de l'últim i ja definitiu tram —segur que serà encara costerut i pedregós— del camí del nostre poble cap a la seva plena llibertat. 

Felicitats i gràcies, doncs, a tots aquells i aquelles que durant tant de temps han treballat per fer-lo possible: també, als tres presentadors de l’acte, tant per la seva qualitat professional com pel compromís personal que els implicava, i, naturalment, també a Lluís Llach, que va unir al seu conegut patriotisme de sempre la manifestació clara i neta que "l’única ruta amb un camí lluminós per la llibertat del nostre poble és la independència".  

I que escaient i que emotiva va ser la interpretació que ens féu de la seva bellísima —i vellíssima— cançó “Abril del 74”!  Crec que fàcilment l’hauríem pogut titular també “Abril del 2011”. Gràcies, Lluís!

I per acabar, companyes i companys, permeteu que aprofiti l’ocasió per fer-vos un petit suggeriment que no sé si batejar de  filològic o de musical: Estic acostumat —meravellosament acostumat, d’altra banda— a sentir com en totes les manifestacions o en totes les concentracions patriòtiques —com ara la de dissabte— es coreja, constantment i abrandadament, el crit  ˝in—inde—independènci—à!˝, tot estrafent sense voler la naturalitat fonètica d'aquesta bella paraula en col·locar-li un accent absolutament impropi a la darrera vocal. I encara que no constitueixi diftong, a mi, particularment, aquesta separació sil·làbica accentuada em fa sempre mal a les orelles. ¿No seria més correcte —i fins i tot politicament més contundent— que el crit fos “in—inde—independència—ja!”?

Crec que així respectaríem la bellesa del mot i alhora apressaríem —que ja convé!— l’arribada a aquest anhelat ”horitzó lluminós” pel qual tots i totes treballem. 

                                                                                                Josepmiquel Servià

http://www.youtube.com/watch?v=rgECe0Kz2TA

Versió al català:

"Puedo escribir los versos mas tristes esta noche..."

Pablo Neruda 

Benvolgut i recordat Ramon:

Aquesta nit, al bar l’Horiginal, de Barcelona, molts alçarem una copa en record teu. (Es tracta d'un cau vitalíssim, ubicat davant del Macba, que, d’un temps ençà, una plèiade de joves poetes, encapçalat per un genial Josep Pedrals, fill carnal —no estic gens segur si també ideològic!— d'aquell mític mossèn Pedrals del anys 70—ha convertit en seu catedralícia de la seva sempre interessant i generalment divertida poesia escenificada) I és que saps? enyorat Ramon —com gairebé tots els qui han fet una gran aportació a la societat del seu temps i han tingut la sort (publica, que no privada) de morir encara força joves, has esdevingut —ben merescudament— un mite entre nosaltres, i, sobretot, i això és molt important, entre els més joves. 

I aquest última copa amb tu, Ramon, no me la vull pas perdre. Serà, segurament la darrera, després de les moltes que vam prendre plegats —il·lusionats, creatius i divertits— ja fa, ai, senyor! molts anys, en aquell bar del CICF (Centro de Influéncia catòlica femenina) ubicat en un modern edifici de la Via Augusta (Zona nacional) i sempre ple de noietes burgesetes i físicament atractives (Centro de idiotas con faldas, en deien alguns: masclistes i malèvols!). Perquè havia estat aquí, on el bisbat catòlic d'aleshores —ben diferent del del nostre temps que nega els locals parroquials per a les consultes democràtiques— havia camuflat intel·ligentment, un any abans i a l’empara d’aquella mena d'oli "sis-en-un” que era el Concordato con la Santa Sede, l’única Escola de Periodisme de tot l’estat on s’hi ensenyava i s'hi aprenia en un ambient de llibertat intel·lectual i humana difícil de trobar en altres indrets. 

Sí, Ramon, possiblement la d'avui serà l'última copa, després de la penúltima i inoblidable, que ens prenguérem al bar El Mesón, del teu Sant Cugat natal, amb motiu del llibre que jo preparava aleshores sobre el teu estimatt Gabriel Ferrater, amb qui, al redós d'aquest mateix bar, tantes tertúlies nocturnes havies compartit. 

I és que ara, Ramon, de sobte, la simple anècdota del desè aniversari de la teva mort, del teu suïcidi lent, jo en diria (maleit tabac!) —la mateixa forma de mort que, després de tu, només quatre mesos després, s’enduria també Jordi Vendrell, el teu inseparable company de glòria radiofònica— ha estat la causa, benvinguda i ben trobada, que, en tan sols quatre dies, s'hagi precipitat sobre el teu nom un autentic xàfec d'elogis —a fe de Deu que merescuts!— pel que vas ser i pel que vas representar durant un parell de dècades en el camp del periodisme oral i escrit, i en la cultura i la societat d'aquest nostre desestructurat país. I va ser molt!

La majoria d'adjectius laudatoris vessats aquest darrers dies en aquest teu —permet-me la conya— procés de beatificació (del qual estic segur que tu mateix n'hauries tret punta fina) giren al voltant de conceptes com ara "...independent, intrèpid, incomparable, incomprable, agut, apassionat, iconoclasta, valent, patriota, nacionalment desacomplexat, rigorós, pencaire, càustic, divertit..." ufff! 

Jo, Ramon, que, potser per raons d'edat, cada dia em trobo més còmode amb l'epigrama que amb el ditirambe, em limitaré a avalar i a subratllar —això sí: amb un retolador de traç gruixut i ben sincerament— tots els adjectius laudatoris que t'han fet i que et faran encara, i a recordar molt breument, com jo veia el company Barnils en aquells seus —i meus— anys d'aprenentatge acadèmic, i el context que teoricament, i només en part, el va formar. 

Tots dos érem de la mateixa promoció —la segona— d'aquella Escola de Periodisme de l'Església, de Barcelona, on, al marge d’alguns professors conservadors —i en general no franquistes— com podien ser Santiago Vigil, corresponsal del “Ya”, de Madrid, o el monàrquic donjuanista Santiago Nadal, de La Vanguardia, vam tenir l'oportunitat de rebre classes de gent tan intel·lectualment competent, oberta de mires, declaradament catalanista i fins i tot, en un major o menor grau, esquerrana, com ara Josep Benet, Josep Maria Bricall, Jaume Lorés, Antoni Comes, Manuel Ibañez Escofet, Josep Pernau, Antonio Álvarez Solís, Enric Jardí, o Joan Solà, per posar només alguns exemples. I que si algun que altre capellà van colar-nos entremig  —l’empresa benefactora tenia, tanmateix, dret a posar en nòmina algun dels seus "professionals"— era, en general d'un tarannà clarament obert — "progressista", en dèiem aleshores— com ara mossèn Alemany —el director— mossèn Rigol, anys més tard, conseller de la Generalitat (de dalt!) i president del Parlament de Catalunya, mossèn Bigordà... Ras i curt: membres paradigmàtics d'aquella fornada capellanesca que va passar, en dos dies, de la sotana al clergiman o al jersei de coll alt, i de la processó formalment més ancestral de Setmana Santa a la primera manifestació de sotanes contra la policia, i que, ara —no ho dubtis! —als seus 70-80 anys, constitueixen ara encara l’ala més progressista de l’església catalana. 

D’altra banda, d'aquella nostra promoció estudiantil en sortiren alguns companys i companyes que ocuparien tasques força importants dins el periodisme renovat del posteriors anys democràtics, el nom dels quals no citaré per no establir greuges comparatius, però quina identitat hom pot endevinar fàcilment, malgrat allò del tempus fugit, en la foto de grup adjunta a aquestes ratlles. En aquest sentit, vull dir, de passada, que he esperat a escriure-les, confiant que algun d'ells o d’elles —segurament amb més autoritat professional que jo— diria alguna cosa sobre tu, i sobre aquells nostres anys d'aprenentatge, a través de la xarxa. Si algun d’ells ho ha fet —que em perdoni— no ho he sabut trobar.  

Pel que fa a l'edat, recordo que tu eres força més gran que la majoria de nosaltres. Ara bé, en molts aspectes, tothom hauria dit que eres el més jove. Per què? ¿Potser per l'extremada jovialitat que projectaves des d'una mirada sempre brillant, múrria, interrogadora i clavadissa? ¿Potser per la teva manera de vestir, al mateix temps que elegant, moderna, informal i  desimbolta? Curiosament, saps, la primera imatge que em ve sempre de tu al cap —per ventura, fou la de quan ens vam conèixer— és la d’un noi espigat i escardalenc, vestit amb un jec i uns texans industrialment envellits— molt semblant, per cert, a la que caracteritzà el teu amic Gabriel Ferrater, després que, tot just casat amb Jill Jarrell, aquesta el fes canviar radicalment de look, i el fes passar de l'aspecte tronat de funcionari dels 50, que arrossegava el poeta, a la imatge de cabell curt, jersei de coll alt i blue jeans que formaria, des de llavors, part inseparable de la seva icona.  

Tornant a tu, i pel que fa al tarannà personal, posats a recordar, jo diria que et caracteritzaven, —ja aleshores— fonamentalment, quatre o cinc coses:  una curiositat absoluta per a tot i per a tothom —nihil humanum me alienum puto;  una agilitat mental “literalment” envejable, com diria mestre Pla; una voluntat i una capacitat de treball fora de sèrie: una gosadia en els plantejaments i en les accions quotidianes, sempre compatible amb una gran sentit del rigor i de responsabilitat en la feina: tant a l’hora de  redactar (l'hora de la gramàtica) com a la  d'informar (Podies ser divertit, lúdic, agosarat, espaterrant... mai, però ,frívol) i, finalment, un sentiment irrenunciable, insubornable, militant, tel·lúric, absolut... de catalanitat, passió que ambdós compartíem, recordo, abrandadament. 

Característiques totes aquestes, que, en el rodar dels temps, no tan sols no abandonaries mai, sinó que potenciaries en tots els sentits i en totes les dimensions, i que estan —justament i justificadament— a l'origen del perquè ara, deu anys després de la teva mort, continues encara tan viu  —potser més viu que si no t’haguessis mort— i has aconseguit, vençuda la biologia, projectar, per la força només de l’exemple a seguir, un mestratge que s’estén més enllà del temps, fins i tot envers aquells persones que no han tingut el goig de conèixer-te personalment ni tampoc de rebre les teves lliçons a la Universitat, i que, tal vegada, potser només han sentit, d'adolescents, algunes col·laboracions teves a la ràdio, o han llegit alguns dels teu articles. O potser, ni això tan sols ? 

Algunes vegades m'he preguntat com series ara si visquessis, què pensaries, com actuaries? Si' t'hauries —permet-me l'eufemisme— moderat. Si hauries acabat anul·lant-te el jo més íntim, per ventura dominat pel personatge que socialment havies construït i que hom t'exigiria que continuessis representant. No ho sé! Fer hipòtesis històriques no ha tingut cap mai sentit. Jo, sincerament, aposto per creure que, lluny d'esteorotips i de personatges condicionants, continuaries essent —potser més que mai— radicalment fidel al principis i al tarannà d'aquell Ramon Barnils que vam conèixer.  I que, a més,  —d'això n’estic segur— ens continuaries seduint i sorprenent. 

Saps? La fotografia que he adjuntat a aquestes ratlles —més apressades del que tu mereixes, i exemple de que tu segurament mai no hauries fet— correspon —te'n recordes?—  el dia de la nostra “graduació” com a periodistes. A mi, fixa-t'hi! se’m pot veure, traient el cap i  rivalitzant en alçaria física amb el company Antonio Franco, al bell mig de la fila de dalt; a tu, en una actitud —fins i tot en això!— iconoclasta, estirat a terra, com un gatàs somrient i sorneguer o com el basament simbòlic del nostre il·lusionat capitell generacional. I a tots, endogalats pel formalisme d’una banda vermella que duia inscrit el nom amb el qual batejarem, ai! —recordo que dos dies abans i molt a corre cuita— la nostra promoció. Triàrem el nom d’un periodista francès: Regis Debray, força mitificat en aquells moments pel fet de formar part de la guerrilla d'un encara més mitificat Che Guevara, i ser cronista per a un diari francès de la seva campanya a Bolívia. 

Poc temps després de la captura i mort del Ché ens arribaria la noticia de la dubtosa conducta mantinguda per aquest periodista a qui nosaltres havíem escollit, ai! com a model i padrí,  i el rumor —ben creïble!— que havia estat un dels delators del mític guerriller argentí. En saber-ho, suposo que tots –ja aleshores llicenciats i dispersos— deuríem penedir-nos íntimament d'haver estat tan barroers a l'hora de batejar la nostra promoció. 

Per això ara jo, —i estic segur que molts companys i companyes d'aquell curs s’avindrien a fer el mateix— quan algú em pregunta a quina promoció de l’Escola de Periodisme de l'Església, de Barcelona pertanyo, responc sense titubejar i amb un punt, no sé si merescut, d'orgull: “Jo, a la promoció d'en Ramon Barnils”. 

Gràcies, company!