Com a adhesió personal als actes commemoratius del 350 aniversari del "Tractat dels Pirineus", a Perpinyà, em plau fer-vos arribar aquest poema que vaig escriure fa uns anys a Prada de Conflent i que té molt a veure amb les consequències d’aquell tractat entre França i Espanya, tan funest per als catalans.
CANÇÓ DEL CAVALLET NEGRE
Oh, mia patria, si bella e perduta!
(NABUCCO)
Per les comes daurades de l'ampla serra
galopa, a trenc d'albades, un cavall negre.
Cavallet meu,
cull-me una rosa blanca
d'entre la neu!
Hi ha, als cims, un pastor jove, que és en Jeroni.
S'encimbella pels cingles com un dimoni.
l un jove llenyataire, que és l'Aniol.
Tot tallant fusta canta de sol a sol
Cavallet meu,
cull-me una rosa blava
d'entre la neu!
L'un n'és nascut a Prada, l'altre, a Molló.
L'un en du una picota, l'altre, un bastó.
Cada tarda els aplega l'aire dels pics.
S'han fet, de tant de veure's, tendres amics.
Cavallet meu,
cull-me una rosa lila
d'entre la neu!
Una mateixa llengua parlen tots dos.
Comparteixen paisatges, costums, amors...
Cada nit, per combatre freds i neguits,
ben abraçats s'adormen els dos amics.
Cavallet meu,
cull-me una rosa groga
d'entre la neu!
Un mal vent, tot de sobte munta la serra.
Algú vol que els dos joves es facin guerra.
Homes que parlen llengües que ells negligeixen
els trameten consignes que no obeeixen.
Cavallet meu,
cull-me una rosa verda
d'entre la neu!
Els canvien les eines per una llança
i els diuen: Tu ets d'Espanya, i tu, de França.
Mes, ells, rebutgen l'arma, ajunten les mans,
i diuen amb veu forta: Som catalans!
Cavallet meu,
cull-me una rosa roja
d'entre la neu!
Llunyans consells de guerra ja els han jutjat,
i ells moren per la terra i l'amistat.
Ja un amic vora l'altre per sempre jeu.
Els cobreix l'ampla tomba del Pirineu.
Cavallet meu,
deixa totes les roses
dintre la neu!
Josepmiquel Servià
( Del llibre ”Jerarca de la Llum” / Columna Edicions, 1987,1989,1994 )
