SemiòTICS

La compareixença de Mariano Rajoy per anunciar la seva negativa a presentar-se a la investidura a president del govern espanyol, va ser un poema, com acostuma a ser sempre. Quan Rajoy parla, el rostre li comenta les paraules. És en aquest sentit que paga la pena fer un petit repàs a un dels trets més significatius –i per altra banda més habituals–, de la compareixença d’ahir divendres: l’aclucada d’ulls.

En només quatre minuts que va durar la seva intervenció, tres vegades va fer l’aclucada d’ull. La primera va ser quan deia: «Es una opción que responde al interés general de los españoles y al sentir(*) mayoritario de los ciudadanos que creen en la unidad de España». Quan va pronunciar la paraula «sentir», va aclucar l’ull esquerre.

La segona va coincidir amb la següent frase: «Yo, como(*) les he dicho, no estoy en condiciones de tener una mayoría en la cámara»

Y la tercera, quan es va excusar dient: «Pero lo que no es un debate de investidura, es un trámite para que comiencen a contar los plazos. Yo no me voy a prestar a eso. Y no lo voy(*) a hacer por respeto a los más de siete millones de españoles que dieron su confianza y su apoyo al Partido Popular».

Alguns analistes o comentaristes han fet referència a l’aclucada d’ull de Mariano Rajoy associant-la amb la mentida. Però malgrat les aparences, no podem assegurar que habitualment obeeixi a aquesta raó. Fem un petit repàs als arguments semiòtics.

Primer: és un tic après i incorporat inconscientment des de fa anys, sempre amb l’ull esquerre, per la qual cosa no té una implícita dependència a la verbalització d’una mentida, sinó amb un moment d’alteració psiconerviosa apresa i sobrevinguda. Segon: és un tic espontani, més aviat associat a un instant d’intranquil·litat puntual, no necessàriament d’engany. I tercer: acostuma a fer-lo quan sent alguna incomoditat vers el que diu, la qual cosa no indicaria necessàriament que estigués mentint, malgrat algunes vegades hi podria coincidir.

Revisant les tres frases de la citada compareixença on ha aclucat l’ull esquerre, descobrirem l’abast del gest. En el primer cas és una incomoditat amb el que està dient: «…al interés general de los españoles y al sentir(*) mayoritario de los ciudadanos…». No s’ho sent propi ni s’ho acaba de creure del tot. En la segona frase és una expressió de contrarietat i molèstia amb la realitat: «Yo, como(*) les he dicho, no estoy en condiciones de tener una mayoría en la cámara». És a dir, no li agrada ni accepta la realitat. I a l’última frase és la verbalització d’una frustració interna, doncs veritablement no voldria dir el que diu, però ho ha de dir: «Pero lo que no es un debate de investidura, es un trámite para que comiencen a contar los plazos. Yo no me voy a prestar a eso. Y no lo voy(*) a hacer por respeto a los más de siete millones de españoles que dieron su confianza y su apoyo al Partido Popular».

Tot el que he apuntat es pot resumir en una paraula: incomoditat. La instintiva aclucada de l’ull esquerre és la visualització d’una interna i incerta incomoditat vers allò que està dient. Tan senzill i tan complex alhora.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/rajoy-explica-laudiencia-amb-felip-vi/video/5579398/

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!