(Plaça de Santa Maria del Mar, 11 de setembre de 1977)
El 18 de novembre proppassat, Xavier Romeu i Jover hauria fet els 75 anys, si no hagués mort en un desgraciat accident d’automòbil el 12 de juliol de 1983. Els qui el vàrem conèixer el vàrem estimar perquè es feia de voler: era un esperit lliure, combatent i generós com pocs n’hi ha, amb una intel·ligència i capacitat de treball extraordinàries. No tot eren virtuts, però, per bé que aquestes –les subjectives «no-virtuts»– les deixarem de banda en aquest record.
Estem escrivint un llibre sobre la seva vida, obra i lluita política i hem de dir que no ens acabem la feina de descobrir i analitzar la seva personalitat polifacètica, i això que vàrem ser molt amics i companys de militància durant els darrers temps del seu viure. No aturava en amors, lluites i treballs (i lectures i viatges, caldria afegir-hi), amb prioritats diverses segons l’època i els anys.
Xavier Romeu decidí ser escriptor des de ben jove, sempre en català i amb un domini de la llengua poc habitual entre escriptors novells, i s’inicià fent narracions curtes, amb les quals va rebre premis i desenganys; en va escriure moltes (algunes encara són inèdites), des de L’Espirall (premi «Vida Nova» a Cantonigròs, 1964) fins a la narració continguda a Deu pometes té el pomer (1980), del col·lectiu Ofèlia Dracs. En la segona meitat de la dècada dels 60, va entrar al món apassionat i apassionant del teatre, com a autor, ajudant de direcció, encarregat de la dicció, etc., on també va tenir guardons i marginacions. Algunes obres seves (representades i no representades) encara són inèdites, a banda de les que foren muntades i editades: Estat d’emergència, Alícia en terra de meravelles i Els mites de Bagot (Moll, 1972) i la famosa col·laboració amb Maria Aurèlia Capmany: Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (Edicions Catalanes de París 1971). També va traduir obres de teatre, que foren representades amb èxit: Les noces del llauner (1973) de John M. Synge, Bent (1982) de Martin Sherman i Els gegants de la muntanya (1983) de Luigi Pirandello. Així mateix, va escriure dues novel·les: Ascendent Escorpió (Laia 1979) i Alternativa zero (inèdita), a més de fer, per guanyar-se la vida, feines de corrector i altres tasques editorials i de traductor de moltes obres. La relació de tota aquesta producció l’hem actualitzada a la Wiquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Xavier_Romeu_i_Juvé.
La seva vocació com a lingüista el va fer estudiar i llicenciar-se en filologia (1970-1975) i esdevenir professor universitari (1975-1983). En conseqüència, va haver de rebaixar la seva creació literària, però no hi ha mal que per bé no vinga, ja que va produir tres obres de referència en l’àmbit de la filologia catalana: Breu diccionari ideològic (Teide 1976), Manual de fonologia catalana (Barcanova 1983) i Diccionari Barcanova de la Llengua (Barcanova 1985). Aquest diccionari, del qual Romeu va ser director de l’equip format amb Jordi Moners, Jordi Solé i Magí Sunyer, va tenir onze reedicions i és la base de tots els successius diccionaris (manual, escolar, bàsic…) que l’editorial Barcanova ha anat derivant (corregint i ampliant) del primer.
Paral·lelament a tot això, la seva consciència política, catalanista (de Països Catalans) i marxista, anava formant-se i creixent des de l’adolescència (i abans i tot, al moviment escolta), orientant el seu compromís polític, ja en la dècada dels 70, cap a l’independentisme modern que representava el PSAN (1968-2015). Primerament, com a membre del Front Cultural: escrivint amb el seu nom o a través del col·lectiu Trencavel en les pàgines de la revista Canigó, dirigida per Isabel Clara Simó (del PSAN, aleshores), on va començar a col·laborar el febrer de 1974 (Trencavel s’hi va iniciar el desembre de 1974); participant a l’Assemblea d’Intel·lectuals vinculada a l’Assemblea de Catalunya (1971-1977), al Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), editant i prologant el volum Debat sobre els Països Catalans (1976), presentant el primer míting independentista de masses a la plaça de Santa Maria del Mar, vora el Fossar de les Moreres, l’11 de setembre de 1977 (vegeu la foto)… La intervenció central prevista en aquell míting va anar a càrrec de Fèlix Cucurull i n’hi hagué una altra, no prevista, de Jordi Carbonell (que col·laborava amb el Front Cultural del PSAN); el gener de 1978, Fèlix Cucurull i Xavier Romeu ingressaren al PSAN i, l’any següent, Xavier Romeu participà en la creació dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC).
La seva dedicació a la lluita d’alliberament nacional i de classe va ser de primer ordre: com a redactor en cap de la revista Lluita (on li era company un Vicent Partal que s’iniciava al periodisme); com a participant actiu en la campanya contra la Constitució espanyola; com a cap de llista per Tarragona del BEAN; com a membre del Comitè Executiu del PSAN; com a impulsor de la Campanya Popular pels Estatuts d’Autonomia dels Països Catalans (quan pensàvem que els estatuts podien ser vertebradors de la nació); com a representant dels CSPC en múltiples activitats contra la repressió; com a corresponsal a les revistes A Nosa Terra (Galícia) i Punto y Hora (Euskal Herria); com a conferenciant i orador en mítings, concentracions i taules rodones de caire independentista; etc. Part dels seus escrits polítics han estat recollits al llibre Ascendent Catalunya (Edicions Lluita 1987), a cura de Gustau Navarro i Pere Ribera, i a la Secció Catalana de The Marxist Internet Archive: https://www.marxists.org/catala/romeu/. Per fer un tast de la clarividència del seu pensament, avançat a allò que molts ja diuen avui, acabem aquest record del Xavier Romeu amb un fragment extret d’una carta seva tramesa a Jordi Arbonès, el 30 d’abril del 1981:
«Potser ja deveu estar assabentats que d’uns mesos ençà la persecució contra l’independentisme revolucionari s’ha incrementat de manera salvatge, i no cal dir que les sigles que jo duc a l’esquena són, com altres de semblants, unes víctimes oportunes. Diverses detencions i un control estricte ens han confirmat una cosa que els independentistes ja sabíem de temps, d’ençà que vam rebutjar la Constitución espanyola i ‘Estatut: que ‘Espanya’ i ‘democràcia’ són dos conceptes incompatibles, com ‘neu’ i ‘calor’. ‘Espanya’ només pot mantenir-se amb dictadura, i només es pot construir a costa de les nacions que oprimeix.»
Sempre l’hem trobat a faltar, l’enyorat Xavier Romeu i Jover.
Maria Conca, Josep Guia
València-Beneixama, 9 de desembre de 2016
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!