Josep Guia Marín

Aquest article, ampliació d’un apuntament anterior d’aquest bloc, forma part del dossier de la revista Lluita núm. 295, d’octubre de 2014, sobre «Legalitat i legitimitat de votar per la independència», el qual dossier també inclou aportacions interessants dels professors Ramon Cotarelo i Javier de Lucas, que són d’agrair.

Resulta paradoxal que la “democràcia espanyola” (si se’m permet l’ús d’aquest quasi oxímoron) contempli i empari l’existència de partits legals independentistes però no la viabilitat de la independència que aquests partits reclamen quan aquesta esdevé un clamor de masses. O quan aquestes masses volen votar per dir i saber si la reclamen majoritàriament o no.

Hi ha un partit independentista, a més de comunista i de Països Catalans, el PSAN, que és legal des del 10 de setembre del 1977. Després de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, la possibilitat de legalització de partits es va establir amb el RD 12/1977, de 8 de febrer. El PSAN presentà, a través del Govern Civil de Palma, la sol·licitud de legalització (signada per Jordi Moners, del Principat; jo mateix, del País Valencià; i Bartomeu Fiol, de les Illes) al «Registro de Asociaciones Políticas del Ministerio de la Gobernación», el 22 de març d’aquell any 1977.

El 31 de març, el «Jefe del Registro» va comunicar als promotors que, «atendiendo que de los antecedentes y fines que concurren en la citada Asociación se deduce la existencia de razones bastantes para presumir la concurrencia de ilicitud penal», es resolia:

PRIMERO.- Suspender la inscripción en el Registro de Asociaciones Políticas de la denominada PARTIT SOCIALISTA D’ALLIBERAMENT NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS. SEGUNDO.- Remitir a la competencia de la Sala del Tribunal Supremo creada en el artículo 8 de la Ley 21/1976, de 14 de junio, la documentación correspondiente a la citada Asiciación, acompañada de los informes y dictámenes en que se fundamenta este acuerdo.

El 19 d’abril, presentàrem al·legacions davant el Tribunal Suprem, el qual, per sentència de 29 d’abril, es va desentendre de la qüestió, atenent «la falta de jurisdicción para conocer y resolver en tales actuaciones», i va anul·lar «el acto del Ministerio de la Gobernación en cuanto a lo particular de su remisión a la Sala, devolviendo el expediente a su procedencia».

Establerta d’aquesta manera la competència del «Ministerio» per a inscriure o no inscriure un partit, el «Jefe del Registro de Asociaciones Políticas», vist l’informe de la Delegació General de Policia i el dictamen de l’Assessoria Jurídica del Departament, ens va comunicar la denegació de la inscripció, el 20 de juliol de 1977:

CONSIDERANDO que de una consideración objetiva de cuanto antecede, se desprende que las finalidades sustanciales y fundamentales del grupo cuestionado, las constituyen la revolución mediante la lucha de clases y la exaltación hegemònica sobre todas las demás de la classe obrera, mediante la destrucción del llamado Estado “burgués”; y que, por otro lado, la Asociación solicitante persigue la consecución de la independència política de los denominados Païses Catalanes, previa expulsión de las “fuerzas de ocupación”.

(…)

Por todo ello, este Ministerio (…) acuerda denegar la inscripción solicitada en el Registro de Asociaciones Políticas de la denominada PARTIT SOCIALISTA D’ALLIBERAMENT NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS.

El 24 d’agost, presentàrem recurs de reposició. El 25 d’agost, en una visita que feren al ministre de l’interior, Martín Villa, la diputada i els senadors per Alacant Pilar Bravo, Josep Bevià i Josevicente Mateo, li plantejaren «su preocupación por los atentados a las librerías “Set i Mig” de Alicante y “Tres i Quatre” de Valencia. Le pidieron formalmente la legalización de todos los partidos, especialmente del PSAN» (Información, 26 d’agost de 1977).

El recurs va ser estimat favorablement, de manera que, la vespra de la Diada d’aquell any 1977, ens comunicaren que era «procedente la inscripción de este Partido Político en el Registro correspondiente», ja que, segons deia un dels «resultandos», «de un análisis objetivo de los estatutos presentados no puede deducirse transgressión jurídica a lo previsto en la ley 21/1976, de 14 de junio.»

Així doncs, l’any 1977 es va legalitzar un primer partit independentista català amb ple coneixement de la seva significació i dels seus objectius. Des d’aleshores ençà, seguint el camí obert amb la inscripció legal del PSAN, moltes altres formacions polítiques i coalicions electorals de signe independentista han tingut i tenen cobertura legal a l’Estat espanyol. Per tant, se suposa que els objectius d’aquests partits han d’ésser tan legítims i realitzables com els de qualsevol altre. I tan legals. Altrament, hauríem de convenir que hi ha partits de primera i de segona, és a dir, que els uns poden arribar fins al final i els altres no. O, dit d’una altra manera: que postular la independència està bé i és legal mentre siguin pocs els que la reclamen, però quan són molts els qui la volen fer efectiva, aleshores ja no. La llei de l’embut, pel que fa a altres opcions polítiques. I una irracionalitat total, quant al tema de fons.

Perquè el tema fonamental és que, si és legal lluitar políticament per la independència, ha d’haver també una solució política legal per a fer possible la independència, quan una majoria de la població del territori corresponent ho vulgui. Per això, l’oligarquia espanyola potser pensa evitar la contradicció fent il·legal el fet de voler saber si existeix aqueixa majoria, en un àmbit territorial determinat, que és el que els espanta de la consulta convocada per al 9 de novembre d’enguany. No volen saber i, a més, prohibeixen que se sàpiga el grau de reclamació d’independència que hi ha entre les masses d’una o vàries demarcacions autonòmiques de l’estat. Partits i entitats independentistes, sí, però sense més conseqüències.

Però aquesta oligarquia també podria caure en la temptació de voler evitar la contradicció tot il·legalitzant els partits i organitzacions independentistes, pensant que mort el gos s’acaba la ràbia. Tanmateix, la remor, si no la ràbia, persisteix i, tant en el cas de prohibició de consultes com en el d’il·legalització de partits, l’Estat espanyol posaria una vegada més en evidència quina mena de democràcia és la seva, hereva d’una dictadura opressora i imperialista. I en un cas i l’altre, en definitiva, ho tenen perdut, això del manteniment del seu estat com a presó de pobles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!