El feixisme a València

Un tret central de la ideologia dels feixistes és
l’intent d’eliminació de grups humans prèviament catalogats per ells com a diferents,
estranys i espuris. Grups sense dret a l’existència, segons ells. Això és el
que van fer els nazis amb diverses col·lectivitats ètniques i nacionals. I això
és el que pretén el feixisme espanyol respecte a gallecs, bascos i catalans.
Especialment, respecte als catalans.

Aquest anticatalanisme, component fonamental de
l’espanyolisme, a València ha trobat un embolcall distorsionador: el
pseudovalencianisme blaver. Es tracta de combatre (agressivament, no cal
dir-ho) la recuperació de la llengua, la cultura i la nació catalanes pròpies
del País Valencià, no des de posicions directament espanyolistes sinó des d’una
delirant defensa (en castellà!) del Regne de València. Algú s’imagina el Vidal
Quadras, per exemple, defensant el seu espanyolisme des d’una pretesa
catalanitat extrema? Doncs, aquesta és l’anomalia valenciana.

Tret dels dissenyadors i subvencionadors de la
maniobra, la psicopatia de la clientela és palesa, ja que són uns desertors del
valencià absolutament espanyolitzats i, tanmateix, que volen passar per “más
valensianos que nadie”. De manicomi! És tracta d’una ideologia que té
adeptes entre els desertors nacionals amb mala consciència, perquè converteix
la traïció en patriotisme, fent creure a desgraciats i desgraciades que el seu
espanyolisme no és traïció sinó “patriotisme valencià” contra
Catalunya i els catalanistes, és a dir, precisament contra els qui defensen de
forma coherent la llengua i la nació que ells abandonen.  

Hi ha qui diu que, dissimulant el catalanisme de la
nostra reivindicació nacional, s’evitaria el blaverisme, la qual cosa és
absolutament falsa. L’odi feixista blaver sovint es dirigeix amb més virulència
contra els qui protagonitzen aquesta dissimulació que contra els qui explicitem
la catalanitat. La patologia és tan aguda que hi ha prou amb defensar i usar
l’ortografia normativa del valencià (sense dir-ne “català”) per ser
objecte dels atacs d’aquesta pesta, la pesta blava, segons el títol d’un llibre
excel·lent que va escriure Vicent Bello.

I dels espanyolistes demòcrates, què? Com? On són?
Si n’hi ha, salvant la contradicció del sintagma (“espanyolista” i
“demòcrata” no és possible) fan la viu-viu amb aquest feixisme
valencià, ja que en el fons saben que són dels seus. Això és el que
probablement pensen tota classe d’autoritats (autòctones o d’importació),
polítiques, policials, judicials…, que no persegueixen ni condemnen les
agressions feixistes dels seus connacionals. Així de senzill. I no deuen ser
gaire demòcrates quan la defensa dels drets fonamentals de reunió, d’expressió
i de lliure circulació (catalans, inclosos), condemnant els qui la conculquen,
se la passen per l’arc del triomf.

València, 21 de setembre de 2011

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*