I amb ell: l'amor, el nexe, el sexe, la dignitat, l'amistat, la joia, la innocència, la llibertat, el treball, l'esperança. Amb ells, tots ensems, l'ésser humà. La Humanitat, amb la paraula, de vida, Viva.
Vençuts: l'odi, la guerra, la pena, la fam, la gana, el desencís la desesperança, la misèria, la pobresa, la ràbia, la fam, la injustícia, del dol, de la mort.
Faré de farer. Faig de pur far. Fam de ta faç. Famolenc faig. Fase fantasia. Fons de fogar. Florescent figura. Flux de foguera. Folre de fonedor. Foner de cor foll. Floriment flotant. Florència fondal. Foraviler forçat. Formal formulació: Fustam de vaixell a fusa. E la nave va.
Finn Erling Kydland assegura que l'Estat propi crearia 'el mateix clima que va permetre a Irlanda créixer espectacularment durant 20 anys'
El Premi Nobel d’Economia de l'any 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat aquest dilluns que 'no seria sorprenent' que, en una Catalunya independent, 'el govern català tingués més facilitat per demostrar la seva credibilitat que el govern espanyol en el seu conjunt', en referència a la confiança financera que un Estat és capaç de generar de cara als inversors en temps de crisi econòmica. En el marc d'una conferència en el Parlament de Catalunya, l'economista Kydland ha fet diversos paral·lelismes entre Catalunya i Escòcia, i ha afegit que si la nació catalana assolís la independència 'es podria crear el mateix clima de confiança que va permetre a Irlanda créixer espectacularment durant 20 anys'. Kydland és professor d’economia de la Universitat de Califòrnia (Santa Barbara) i assessor econòmic del govern escocès d'Alex Salmond.
L'economista ha criticat les polítiques governamentals 'a curt termini' i ha reiterat la seva aposta per les mesures que preveuen un escenari futur. 'Pel creixement de la productivitat i del capital és molt important mirar a llarg termini. Les institucions han d'evitar la malaltia de la inconsistència en el temps', ha argumentat.
Per Kydland, aquesta 'malaltia de la inconsistència en el temps comporta 'hiperinflació, devaluació i una moratòria de les obligacions dels governs que finalment resulten en una 'manca de credibilitat' dels països de cara als inversors.
El Nobel d'Economia ha lamentat que 'malauradament' moltes de les polítiques econòmiques dutes a terme per frenar la crisi no han 'afectat la productivitat futura' i no han estat 'mesures adients'. 'És una incoherència mirar només a un o dos anys vista', ha destacat.
Per exemplificar-ho ha fet menció al cas europeu i a la 'preocupació' dels seus polítics per frenar l'augment de l'atur en els últims anys. Segons Kydland, les polítiques per generar ocupació dutes a terme per alguns estats, com el Plan E del govern espanyol, són mesures 'poc eficients' que no tenen en compte el llarg termini.
Polítiques benignes
L'economista també s'ha mostrat preocupat sobre l'acumulació de deute governamental i ha assegurat que la despesa d'alguns estats en els últims anys 'no ha estat coherent' i no han sabut 'preveure el futur '. Pel Nobel d'Economia, aquest deute es pot reduir si l'economia creix i genera ingressos, però ha alertat del perill que arran de l'augment d'aquest deute 'alguns països canviïn les seves polítiques en alguns sector 'clau', segons Kydland, per augmentar la productivitat d'un país, com el sector tecnològic.
PS. Informació recollida de la Closca. Particularment en pense sovint: i ara que estem a tocar, ens cal ocupar-nos del dia de després. Per nosaltres mateixos i els nostres fills. Això és creativitat. Venim del no-res però anem a molt.
Sr. Montilla vostè és part del motiu que genera la situació. Mort el motiu s'acaba el problema. Aquesta sentència està simplement estudiada per a que la població seguisca la via estatutista i de constitucionalisme aliè. No n'hi ha solució catalana i española. Sols d'española en qualsevol cas. No hi ha confrontació. La catalana és prendre'n consciència de sí mateixa com a societat adulta i madura. Tot això de què parleu és una posada en escena per a donar-vos més poder i recuperar certa credibilitat. Vós sols heu treballat com a garant de l'ordre establert per Madrid. És cert que la majoria reclama l'estatut, però s'amaga que aquest estatut no és, ni tan sols, el votat per la ciutadania de Catalunya. Senzillament heu traït el poder democràtic de la vostra societat. No ara, sinó anys abans quan el sr. Guerra i el vostres cofrares van retallar l'estatut eixit del Parlament. NO esteu investit d'autoritat per a ser al capdavant de la resposta del Principat. Que ESQUERRA el posara al capdavant de la Generalitat d'Amunt ha estat d'una visió d'Estat maquiavèl·lica. S'hi ha detectat tots els forats per on fa aigua la present 'democràcia'. Teniu el mateix crèdit que l'Honorable President Camps. El vostre poder ve donat pel recolzament del partit de torn instal·lat a Madrid. Ambdós sols veneu fum a la vostra ciutadania. I amb ell ens veneu als vostre amos situats a 350 o 600 quilòmetres. Segons des d'on els en parleu. Som la vostra moneda de bescanvi.
PS: Me viene a la memoria aquel final del cuento del Infante D. Juan Manuel, creo, en que un rey quería casar a su hija princesa muy rebelde...., y al final un hombre rudo lo consigue matando todo lo que se le pone por delante hasta que sólo queda la princesa y ésta accede a casarse con él, acto seguido el rey intenta emular el hombre rudo pero la reina le dice al rey que no hace falta que mate ni al caballo, ni al gato, etc.....porque no le piensa hacer la cena.
A vòs us passa el mateix. Massa tard. Ja n'hi ha prou.
L'arte e l'amore si comportano allo stesso modo: tutti e due hanno senso solo se manifestati, tutti e due vanno verso l'eterno. Entrambi si moltiplicano: l'amore genera amore e l'arte genera arte. Quando non succede è amore finto, è arte senz'anima Anna Olmo (artista)
Aquesta composició deu ésser un treball per encàrrec. Tanmateix és des del meu punt de vista una nova obra d'art. és allò tan estimat per les avantguardes històriques que ara renaix de bell nou. La recerca obliga a mesclar diversos àmbits de la creació humana. La simbiosi de l'entrada al seu Facebook amor-art és capital per als temps que ens ha tocat de viure-hi....
Rancho Tequisquiapan è un centro di ricerca per la Facoltà di Veterinaria dellUniversità Nazionale Autonoma del Messico (la principale Università del Messico). Tequisquiapan è una cittadina dello Stato di Queretaro nel Altipiano Messicano. Nel 2006, il prestigioso architetto messicano Isaac Broid forma una squadra con giovani architetti per partecipare al concorso di progettazione. Il team di Isaac Broid, Reynaldo Esperanza, Lenin García, Alfredo Hernández e Miguel Ángel Jiménez vince e realiza il progetto avvalendosi della collaborazione di studenti e professionisti provenienti da vari paesi dell'America Latina. Nel 2007 vengono terminati i lavori e nel 2008 l'edificio vince la Medaglia dOro della X Biennale di Architettura del Messico. Reynaldo è nato a Città del Messico. Laureato presso la Facoltà di Architettura dellUniversità Nazionale Autonoma del Messico e professore nella stessa, insegna Teoria e Progettazione Architettonica.
CIUTAT_010 Barris en present; espais en transformació 27 i 28 d'abril, 5, 12, 19 de maig 2010
Ciutat_010vol ser un espai de reflexió i debat entorn dels problemes que afecten l'espai públic, com aquells factors que en condicionen la seua evolució. La present edició centra la seua atenció en els barris com a espais d'intercanvi, eminentment humans, on el potencial ciutadà és determinant per entendre certes configuracions. Sovint espais de la invisibilitat i d'urbanitat alhora, els barris configuren, també, fluxos de renovació urbana, focus d'identitat i la raó de ser del nou plantejament multicèntric de la ciutat.
Coordinadors acadèmics: Fernando Gaja,dr. arquitecte, professor titular d'Universitat (UPV). Joan Olmos,dr. enginyer de Camins, professor titular d'Universitat (UPV) Josepa Cucó,catedràtica d'Antropologia Social de la Universitat de València.
Dimarts 27 d'abril, a les 19.30h.
La ciutat humana, una aproximació sociològica Obertura del cicle a càrrec deJosepa Cucó, catedràtica d'Antropologia Social de la Universitat de València. Conferència deGuido Martinotti, professor de Sociologia Urbana de la Universitat de Milano-Bicocca (Itàlia).
LLOC: CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA OCTUBRE. VALÈNCIA. C. de sant Ferran, 12
Aquest post l'he guardat durant més d'any i mig. I mereix de v¡sualitzar-ne més en acabar-se, perquè hi conté 49 vídeos més. N'hi ha de molt bons d'arquitectura de tot el món. En el cas del gratacel espanyol paga la pena d'observar les mesures de seguretat i d'alta tecnologia emprada en la seua execució i unió del pont entre ambdues torres de formigó.
1. Supose que estarà a punt d'ésser censurat aquest vídeo, com passa en quasibé tots els que he anat penjant i incrustant en els blocs durant quatre anys, amb temàtica humanística i d'explicació global del sistema en què vivim la humanitat.
De vegades, algú normal, es ratlla i les amolla pel broc gros. Acaben titlant-lo de boig mentre intentem d'esquivar-li els ulls.
Ella, filla de valencià i castellana immigrada. Ell, dels de casa, de Mallorca. A d'ella, perquè sé de la seua força; l'he coneguda de ben menuda amb un germanet amb moltes dificultats que no vénen al cas. Tot estudiant a muntó i ajudant molt a casa i desdoblant-se perquè les situacions ens vénen dades. Ells, la família d'Estefania, sí són capaços a capgirar-les amb molt d'amor i treball.
Ell, el gran professor emèrit, el bell i antic saber, sobre on s'assentem tots. Un dels professor que ha renovellat les disciplines i mètodes que s'havien emprat fins llavors. Amb ell se'n creen de nous i els fa universals, tot fent-los madurar. Troballes seues, de rang internacional, que s'atansen fins a aplegar Alemanya. Avui no s'entén la Universitat de València i els estudis de la nostra geografia, tant valenciana com illenca, sense la seua contribució.
Ella, és la il·lusió i el futur que ve, les ganes de fer-ho bé.
Una de les coses que ens han ensenyat els bells i vells professors, és que no s'explica la Gran Història sense les petites històries de cadascun; dels petits in-puts personals d'aquells que conformem cada societat.
A d'ell, sempre disposat a ajudar, encara que, qui li demanava ajut era de la Universat germanastra de la Politècnica del Camí de Vera. Fins a destorbar-lo a sa casa.
;-) Ja sabeu de la meua tossuda impresentabilitat.
En sentir-los a cadascun se m'han entelat els ulls per raons acadèmiques i d'agraïment personal.
Benvolgudes companyes i companys arquitectes, en particular torne a insistir als qui us dediqueu a la docència de l'arquitectura i l'urbanisme.
Primer de tot perdó per la (reiterada) molèstia. Si us heu adherit, més perdò encara per mantenir-vos en la llista de correu però jo no estic assabentat de què ha fet cadascú. Ara es trata de fer l'última onada divulgativa per tal de posar un termini raonable a la iniciativa. El DIMECRES VINENT, just a les dues setmanes de començar la campanya d'adhesions, ES TANCARÀ LA PARADETA (lògicament això no impedirà que puguen afegir-se noves adhesions, però presentant-les directament al Col·legi d'Arquitectes i sense l'efecte de conjunt que se li pot donar a les que ara es presenten)
Així que fins el dimecres, inclòs, es manté la campanya. El text anirà encapçalat per dos emèrits, Juanjo Estellés i Emílio Giménez. Segons m'han dit, per ara s'han arreplegat quasi 200 signatures representatives de tots els àmbits professionals, d'exercici lliure, docent i de l'administractió (fins i tot ex-col·legiats que volen adherir-se). Aquesta important resposta no hauria de ser excusa personal si està en la nostra/vostra mà incrementar la llista.
Així que, com us deia en la comunicació precedent, SI PODEU I VOLEU CO-SIGNAR, feu-ho per favor, de manera immediata. Igualment, SI PODEU I VOLEU ANIMAR a altres companys del vostre entorn personal o professional, no ho deixeu per a més endavant.
La confirmació d'adhesions FINS DIMECRES vinent S'HA DE LLIURAR a Rafa Rivera (rivsig@ono.com), amb les dades:
- noms, cognoms
- número de col·legiació (o d'ex-col·legiació, deixant-ho clar, si és el
cas)
En pdfs adjunts teniu les versions valenciana i castellana del Manifest, així com la indigerible i vergonyant botifarra del CTAV-COACV.
Moltes gràcies i salut
Josep Maria Sancho i Carreres
Nota A/A d'En..... (posem-hi p.e. Josep Blesa):
Com deia la cançó del SISA 'Qualsevol nit pot sortir el sol', sols ...
L'OBRA D'ART ÉS LA VIDA MATEIXA DEL SEU PROTAGONISTA. I això no afecta la seua propietat. Tu m'has donat moltíssim i jo crec que també moltíssim a tu. I no per això tu em pertanys ni jo a tu. La cultura i l'art -com la vida- és corregir i augmentar. Qui eres tu, avui, no s'explica sense entendre que un servidor ha impregnat tots els teus porus durant set anys i la teua ment. Ni sóc explicable sense la inversa.
Existeix la paraula. No estem inventant res de nou. El món i la humanitat, amb ella, avança d'aquesta manera. Vaig prendre un poema i el vaig refer i sentir diferent. Amb afegitons i clucades d'ull. Estrafer dirien els entesos. No sols imitar, sinó sentir, i viure-ho profundament. Transmet allò que jo sent en un moment donat i prou. Per a mi és ben diferent, per a la seua autora no. Sorgeix de la meua ànima. De la meua connexió espiritual i íntima amb una altra persona. L'autora del primer així m'ho ha fet saber. L'he ocultat i amagat entre els esborranys per voluntat d'ella. No vull fer mal ni que es senta malament. Tampoc no he pretés ser original. Des del viatge a Japó tot això de l'originalitat que ens imposen en l'escola d'arquitectura caigué en picat. Una de les meues especialitats ha estat descobrir -i estudiar- com s'ho feien entre els mestres de l'arquitectura i d'on havien mamat i com s'ho havien remesclat. Sense anar més lluny: Frank Lloyd Wright es basava en postals japoneses de paisatges i les tècniques apreses al despatx de Louis Sullivan. Le Corbusier és multifill de Viollet-le-Duc, Perret, Matisse, etc. Guallart és una escopinada de Le Corbusier en la seua manera d'encarar les novetats tecnològiques. Joan Fuster de la rèplica teòrica a Unamuno, Maeztu i companyia; i sintàcticament d'Azorín. Res no naix del zero absolut. Walter Benjamin m'acompanya des de fa molt de temps. De vegades, ça i lla, ens trobem algun àngel. M'escama D'Ors i les seues collonades al respecte. Sí. Sóc partidari d'obrir noves combinacions i camins. La metodologia de barrejar, de manera diferent, allò que ja existeix. El trencadís de Gaudí era producte dels viatges a València (El Cabanyal) i certes zones d'arquitectura popular del Maresme. Tots sentim, s'enamorem i estimem i ho expressem de la manera més convenient que podem. Manllevem estructures i decoració, però mai l'experiència que ens obliga, des de l'interior vital, a fer-ho. Heus ací on radica la seua originalitat. En la vida viscuda, que n'és intransferible. En el cas a cas. En una cultura minoritària, com aquesta, el que sempre caldria defensar és la reprografia sistemàtica per a tindre major pes quantitatiu dins del context mundial. Fins i tot d'altres cultures per a fugir de l'endogàmia. El qualitatiu ve a posteriori. Qui no llegeix en els portals d'internet o en una biblioteca llibres i percep que s'estant repetint més que un all-i-oli ?
Els japonesos diuen que a força de reproduir vas traïnt el concepte original que està subsumit en la nit dels temps. Si una persona llegeix continuament Ferrater, Martí i Pol, Estellés, Gil de Biedma, Neruda, Hernández, Casassas, etc. és impossible que aquella atracció no faça manllevar estructures d'aquelles en els teus propis. Provatures que en diuen. Seran diferents. Segurament molts les faran pitjors però, amb el temps, algú les farà millors i diferents i s'hi haurà evolucionat. Per als qui copíem i plagíem cada exemple és una aplicació diferent. Fins assolir el domini d'aquella tècnica. El que sents i com ho expresses no té còpia. Allò és únic. A qui no se li eriçona la pell ho té pelut en aquest cas. A qui no li tremola la veu també. Qui no se li accelera la veu davant del ser estimat és que està mort en vida.
De vegades detecte que em copien. Sóc el primer que alçà fins a 1'10 m les baranes dels balcons d'una manera minimalista, sense tocar paret, en rehabilitacions. Sóc el primer que les motlures les faig obscures perquè quan es copiaren les de tons clars a París, en el XIX, encara no hi havia societat industrial i no s'embrutaven com ara. Algú creu que em sent traït o menystingut perquè algú fa el mateix que jo en contra de la tradició dels edificis rehabilitats?
I should want to do this categorical item long time ago. It is a election collection of recent projects on Arts. The argument of EVENT-ARTS is fold for those praxis which open new ways. It is about praxis insofar as it documents or argues the elaboration of a conceptual process that inseparable from the actual making of art. EVENT-ARTS aims to be a "different' kind to show the artistical human world. While in the past few years theoritical texts on art have receveid proper in-depth treatment, accumulating into a body of serious discourse, the installations or performances of art have a generally been the object of glossy picture books, in which projects receive only a cursory treatment. It is better to view them and the authors explain own jobs. The first is this: Author: urs fisher for to understand better.
Una de les cançons favorites quan era jovenet. Del gran LOU REED.
Holly came from Miami FLA Hitch-hiked her way across the USA. Plucked her eyebrows on the way Shaved her leg and then he was a she She said, hey babe, take a walk on the wild side, Said, hey honey, take a walk on the wild side.
Candy came from out on the island, In the backroom she was everybody's darling, But she never lost her head Even when she was given head She said, hey baby, take a walk on the wild side She said, hey babe, take a walk on the wild side And the coloured girls go, doo doo doo, doo ...
Little Joe never once gave it away Everybody had to pay and pay A hustle here and a hustle there New York city is the place where they said: Hey babe, take a walk on the wild side I Said hey Joe, take a walk on the wild side
Sugar Plum Fairy came and hit the streets Lookin' for soul food and a place to eat Went to the Apollo You should have seen him go go go They said, hey Sugar, take a walk on the wild side I said, hey honey, take a walk on the wild side
Jackie is just speeding away Thought she was James Dean for a day Then I guess she had to crash Valium would have helped that dash She said, hey babe, take a walk on the wild side I said, hey honey, take a walk on the wild side And the coloured girls say doo doo doo, doo ...
Finally, we could act as revolutionaries by using our environmental knowledge (meaning our understanding of cities and the mechanisms of architecture) in order to be part of professional forces tryng to arrive at new social and urban structures.
Architecture and Disjunction. Autor:Bernard Tschumi. MIT. 1994.
Si fa escassament uns mesos vaig escriure sobre la petita escala entre peces de gran escala en un article, per a resituar aquell, cal reprendre l'altra galta de la qüestió.
La urbanística no és, sols, una ciència exacta, i hi ha molt més a afegir com és la prospectiva, la intuïció, la creativitat, l'edilícia, l'enginyeria, l'oceanografia, la biologia, la sociologia, l'economia, l'ecologia i la sostenibilitat, etc.; per això, no tot és vàlid -o rebutjable- d'entrada.
Ens caldria filar més prim i recórrer a una metodologia simultània de l'acupuntura del "cas a cas" i al territori, entès com a fragment d'una globalitat enxarxada. Heus ací la dificultat i el repte.
El tema de la gran escala no és precisament novell, si recordem per exemple el tema judàïc de la torre de Babel, alguns dibuixos de Leonardo da Vinci, que apuntaven en aquesta direcció. És en esclatar la ciutat gran, remarquem, no la gran ciutat, al tombant dels segles XIX i el XX quan pren cos teòric repensar-les i actuar sobre elles. El plural no és banal.
Faré una sèrie d'apunts sobre el tema, exposant-ne pros i contres sobre el tema. Ací dessota vos dese el primer tatx.
LA GRAN ESCALA.
Kafka escrigué en 1920: “L’essencial de l’obra és la idea de construir una torre que atanse el cel”. I segueix estant vigent, una volta que aquesta idea s’ha estés ja no hi ha qui la deture. Per això, no resulta sorprenent l’actual renaixença dels edificis de gran escala –no sols- a Àsia, sinó a Europa i a Amèrica. El debat que emergeix s’assembla a una discussió entre els conceptes que recolzen aquests tipus de desenvolupaments de la imatge de la ciutat amb edificis de gran alçada, símbols d’una dinàmica econòmica, contra les teories que recolzen la idea de que aquests edificis han destruït l’escala urbana transmesa al llarg de la història. No obstant, cap tipus edilici no desperta emocions tan fortes i contradictòries com un gratacels.Reaccions que van des de la reserva basada en motius culturals fins al reconeixement d’una implementació de les noves regles de vida global bressolades pel darrer capitalisme.
Projectado pelo arquitecto Siza Vieira, o Museu de Arte Contemporânea de Serralves é o primeiro projecto do género em Portugal e também o maior centro cultural multidisciplinar do norte do país. Único na sua sobriedade arquitectónica e ambiente natural, o museu é a pedra angular da Fundação de Serralves, cuja missão é sensibilizar o público para a arte contemporânea e o ambiente.