Copie l'entrada d'inDirecte! Cat. Sobre l'esdevingut ahir amb l'Oriol Junqueras.
Aquest dimecres a la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, els europarlamentaris han vist com la sessió s'encallava degut als retrets que es llençaven socialistes i populars espanyols arran d'una petició sobre residus industrials a Andalusia.
La petició, procedent de Huelva i signada per unes 25.000 persones, denuncia els abocaments de residus industrials en un abocador proper, i a Estrasburg els socialistes espanyols s'esforçaven per treure-li importància, atès que tot plegat s'ha fet amb el beneplàcit de la Junta d'Andalusia des de fa dècades. A la vegada, el PP i IU (que tenen a Carlos Iturgaiz i Willy Meyer com a vicepresidents de la Comissió) aprofitaven per pressionar els socialistes espanyols i traslladar a Europa una qüestió estrictament local.
El debat s'ha allargat una bona estona entre reiterats gestos de desaprovació de la resta de diputats europeus. Tal com ha explicatal seu facebook, tant bon punt ha tingut opció d'expressar-se, l'eurodiputat d'ERC Oriol Junqueras ha aixecat la veu, indignat amb les baralles provincianes dels espanyols, i ha comentat a la resta de col·legues europeus:
'Do... you see why Catalonia needs independence? Three centuries within Spain, it's more than enough! (Veieu perquè Catalònia necessita la independència? Tres segles dins Espanya és més que suficient!)
al que una diputada danesa ha contestat:
'No wonder why Catalonia wants independence!' (no em sorprèn que Catalònia vulga la independència!).
Celebrem que, més enllà de fer política, l'Oriol aprofiti els anys a Estrasburg per fer pedagogia entre els europeus.
Una senzilla felicitació i reconeixement, des deValència, Oriol!
Avui hem rebut un correu de contestació sobre el qüestionament de la nostra NO ADMISSIÓ en el concurs de Shelters (refugis) promogut per Google i el Guggenheim Museum.
És una contestació generalista i no individualitzada com pertocaria a l'esforç esmerçat.
Segurament no han sabut 'llegir' que aquesta proposta no requeria d'aigua, ni de llum exterior, sinó que l'auto generàvem nosaltres mateixos. L'aigua de pluja era emmagatzemada i la llum era generada mitjançant el sistema registrat de cintes de teflon de vent ideat per un jove investigador nordamericà. Precisament vam fer evident això mateix. Que encara que estiguera a tocar de la 5ª Avinguda de NY era ubicable a qualsevol lloc del món.
La nostra proposta tenia interioritzada la pruïja de la 'everywhere/arreu' que el lloc no fóra determinant. Ells, puc suposar que en veient tot d'aigua i llums han descartat joiosament sense parar-se a meditar, què els estàvem proposant.
Complíem i complim tota la resta d'ítems, i els de sostenibilitat n'eren el plus. Sols per la directriu indicada ja hi haguera calgut d'incloure-la.
Uns altres en parlaven banalment d'ecologia però sols d'una manera formal. I ací s'acaba el discurs-plany.
El concurs era homenatge al gran Frank Lloyd Wrigth. Recorde que King Vidor feu una pel·lícula que em deixà ben marcat des de ben jovenet: El Manantial.
The Fountainhead (El manantial) feia una defensa d'en Wrigth en una època anterior en què ell havia estat malvist als USA per qüestions de faldes i extravagàncies diverses i caigut en desgràcia i sense encàrrecs. Hi havia també barrejada la caça de bruixes macarthianes anticomunista front a les qüestions preguerra freda.....ara que sé una miqueta d'anglès -no massa tampoc- vos he traduït una miqueta del que diu Howard Roark / Wrigth (Gary Cooper) en la seua defensa.
sI Hi ha una fonda discrepància ètica en aquest discurs: els arquitectes, com qualsevol professió, treballem i ens dediquem a gaudir del que fem, però és indestriable de la societat per a QUI / i amb que TREBALLEM.
En aquella època també s'esdevingué el famós afer de Dalí i aquell disseny de banyera recoberta amb una pell d'òs d'una botiga de la 5ª Avenue que acabaria en els tribunals.
Al llarg dels temps, hi ha hagut homes que obriren nous camins armats sols amb llur pròpia visió.
Els grans creadors, pensadors, artistes, científics, inventors, estigueren molt sols contra els seus contemporanis.
Cada nova idea fou rebutjada, cada nou invent fou denunciat i perseguit, però els homes amb visió de futur continuaren endavant. Batallaren, sofriren i pagaren, però van véncer.
CAP creador impulsa un desig de satisfer llurs germans.Ací discrepe moltíssim . Els seus col·legues i germans odiaven el present que els oferia. La seua veritat era l'únic motiu. El seu treball l'únic objectiu.
Ell sostindria la seua veritat contra tot i contra tothom.
Amb la seua integritat per bandera única. Vivia per a si mateix, i tan sols per viure per a si mateix va ser capaç d'assolir cotes que són per a la glòria de la humanitat...
Dessota us dese el que m'han enviat i un altre vídeo amorós.
Un magnífic Slideshare. Vos el dese per a que repensem allò que ens explica d'una manera senzilla. De vegades estem tan col·lapsats amb el tren de vida que portem que perdem la perspectiva més àmplia. Me l'envia un amic i l'he reconvertit, apropiat i manllevat. Supose que l'autor no li sabrà malament. De fet vull fer honor a l'autor anònim. Gaudiu-ho fins al final. L'incloc dins de la categoria BUILDERS, tot i que bé podria ser en la de COLLABORATIONS.
Em telefonen R.J i L. B. per a anar-nos-en a fer una copa al Lisboa. Ells també són col·legues i amics. Hem xerrat de la ciutat, de Calatrava, de com es va contractar la rehabilitació del Mercat Central d'una manera escandalosament digital , tot imposant des del ministerio el projecte d'un col·lega molt lligat al dit òrgan gubernamental radicat a la Castellana madrilenya, etc. Amb la malallet que supura R.J., doncs hi va participar en el 'concurs-tapadora' i el temps que (ens) fan perdre en aquests casos! Conten qui han estat allà, del desconeixement del Modernisme d'ací del col·legueta madrileny i les classes particulars a les què li han hagut de sotmetre els arquitectes lligats a Mercats municipals, tot pel xantatge monetari fet des d'aquell lloc de ponent per a portar endavant l'obra. I que si no, era impossible. De la dedicació, encara, en aquestes dates d'estiu i la calitja que cau. S'hi han afegit unes amistats que són decoradors/es que també hi han ficat cullerada, sobre els dits temes. S'han polaritzat una miqueta les posicions. En això una d'elles, molt graciosa, ha contat un acudit que ha trencat l'enconament i l'ha desfet amb rialles.
I l'explique per que m'ha semblat ocurrent i oportú:
Un dia, un arquitecte, va creuant el carrer i una granota el crida i li diu: "Si em beses, em convertiré en una bella princesa" L'arquitecte s'ajupí i la va recollir, ficant-se-la dins de la butxaca. La granota tragué el cap de la butxaca, i li repetí: "Si em beses, t'he dit, que em convertiré en una bella princesa i m'estaré amb tu una setmana sencera". L'arquitecte la tragué de la butxaca, la mirà, somrigué i la tornà a ficar dins de la butxaca. La granota, llavors cridà: "Si em beses, em convertiré en una bella princesa, m'estaré una setmana amb tu i faré el que tu vulgues". De nou, l'arquitecte la tragué de la butxaca, la mirà, somrigué i la tornà a la butxaca. Finalment, la granota emprenyada, li preguntà: Però, bé, què passa?, no m'has escoltat dir que si em beses em convertiré en una princesa i m'estaré una setmana sencera amb tu i faré el que vulgues?. Aleshores per què no em fas un bes? L'arquitecte li respon: mira, jo no tinc massa temps per a tindre una princesa, però una granota que parla mola d'allò més!
Traït d'antuvi pels amos Traït per llur cobdícia. Traït per llur ignorància Traït aviat per obrers falsos
Traïts i enganyats, tots, pel gestor. Traït i bandejat pel nou constructor. Bescantat, jo, per l'administrador. El fill de puta fiu de foragitador.
Passeu pressupost i rebaixeu ! Sa maquinació no passa trellat Els estúpids paletes n'accediu. Creient-ne, podríeu fer l'engalipat. Vos hi tinc ben apamats, tothom a fita. Munteu bastida, a set jorns us fa figa. La seguretat, que l'ataülle la Rita. En una setmana, en Marsell, l'elimina. Els hi clausuren bastida El marro se l'enduu Paquita. Vénen a muntar-ne d'europea. Se'ls n'hi va, al juliol, paga d'extra. Escateu-ne capes de frontera. Trobeu que és feta de barreja. Rajoles, guix, calç i pedra: calcària, foguera i maresa. Foteu-vos ara, que la còpia no tenia l'entrellat de burxada, tampoc neteja a mall i maça. l'escarpre, vos se'n torna aspre. Piqueu-ne panys, vos hi demane ! Pensàveu colar, d'interior, l'algeps, per comptes de guix i alabastres? I n'hi trobem l'enganyifa de bufes. Solta del parament, una sola, de capa. Pressupost n'hi feia tres, de capes, per a fer-ne una de nou mil·límetres. On creieu que posen les grapes? Això, em dius, n'és molt costós!
Torna-hi a abaratir cap pressupost! Ni pedra ni argila enganxa l'algeps. Ara, aneu-hi pets. Haver raspallat adés! Creus que passaràs guix amb ciment? No veus que no t'hi lliguen, dement! Trau-n'hi polsim. Traieu-ne d'unió, el pont. Humiteja, adesiara, esponja i parament. Traieu de llindes i llindars, sanefa i moltlures. Traieu cèrcols i reconstruïu voravius. No sabeu fer motles, ni fibra de resina. Heu d'amollar pasta que vos escanya. La setmana que ve, vos plantaré cara. Ull viu: trepitgeu per barana i bardissa ! Demaneu certificació, us cal liquiditat. Certificareu ordres i llibre, crua calamitat. No hi haurà certificació, vos arruïnareu. Muntareu merder, vos hi despatxareu. Vos faré callar dessota l'estafa. Se l'haureu d'enbeinar. Maldestra. Acabareu rialla. Sou de rualla. Excuseu la perversa rondalla. L'administrador, cap d'enganyifa, prest, anirà a raure al mig de via. No seràs al primer que faig xixina. Malgrat ser, servidor, de bonhomia.
Llegesc l'interessant article del periodista d'art Sam Dracir (Ricard Mas, tot invertint el seu nom), en l'apartat de NOVES TECNOLOGIES d'El Temps d'aquesta setmana. L'intitula: ETA i les noves tecnologies.
En el mateix, en Mas, narra la sorpresa que s'emportà en veure un ordinador Macintosh Classic a principis dels '90 entre tot el material incautat.
I s'exclamà: Quin bon gust !
En les darreres accions policials sobre l'organització els han estat interceptats un manual en euscara per a encriptar ordinadors, memòries USB i targetes de memòria. Un opuscle redactat per Peio Arkaitz Landaberea, l'informàtic del diari Gara que li va encarregar Thierry (Joseba López Peña). Les ordres internes són encriptades en USB's i soterrades en algun punt d'alguna muntaya. L'informàtic aconsella aprendre's de memòria la clau d'encriptació. Com no pot ser llarga aconsella que siga la primera frase de la plana 34 d'un llibre o revista, per exemple, i afegir-l'hi símbols i números.
Mas torna a exclamar-se: què lluny queden aquells dies en què eren cançons abertzales les contrasenyes !
Per a esborrar definitivament el disc dur, l'informàtic, recomana el programa Wipe Free Space. Per si d'un cas són interceptats per la policia.
Per a enviar-se emails encriptar sols els documents adjunts que sols saben la clau els dos corresponsals.
ETA proposà a l'informàtic que es traslladàs a París i li muntà una botiga d'informàtica que servira de tapadora. A voltes es pot saber qui comprà tal USB, o tal ordinador....la polícia francesa requisà les cintes de vídeo de seguretat de la botiga per tal de descobrir la identitat dels membres....però l'informàtic els n'endilgà garça per esmerla...
De l'efectivitat dels consells etarres parla que les policies francesa i española han trigat quatre anys a desxifrar l'ordinador d'un dels lloctinents de Txeroki (Joseba Segurola). Hi havia usat el programa PGP -Pretty Good Privacity- gratuït que es descarrega directament en la xarxa.
Sembla que la colla d'imbècils d'ETA, ara, empren Second Life per a comunicar-se.
A mi, aquesta notícia, m'ha recordat tres qüestions que m'han fet esmolar un lleu somriure:
Vos les explique si passeu al "Vull llegir la resta...."...i vos jure que riurem de valent....
Torne de Castielfabib (Castellfabib) i llegesc un retall d'El PUNT del País Valencià:
PERILLA EL GRAN PREMI D'EUROPA.
La sanció a Renault impedeix a Fernando Alonso, un dels atractius per als aficionats,córrer en el circuit urbà de València.
EL PUNT. La joia de la corona del grans esdeveniments esportius,el circuit urbà de F1 de València,està a punt de convertir-se en una bijuteria. La sanció de la FIA a RENAULT, equip de l'español Fernando Alonso, per una infracció en l'últim premi d'Hongria, ha deixat en l'aire la participació de l'escuderia al Gran Premi d'Europa. La Generalitat, l'Ajuntament i l'empresa organitzadora, Valmor Sports, han llançat un SOS al patró de la F1, Berni Ecclestone, perquè suspenga cautelarment la sanció i deixe participar Alonso. L'asturià és el principal atractiu d'un premi que a tres setmanes de la seua realització, ha venut menys de la mitat de les entrades, unes 30.000.
1. Resaltar la falta d'ortografia remarcada en vermell que es va estenent com una taca d'oli a tot arreu del món mongol. Si més no, això no ho feien ni en Lo Rat Penat quan jo comencí a aprendre/estudiar català pels anys setantes. També resaltar l'anòmal/anormal enfocament de la notícia en aital diari.
2. Els Països Catalans, també coneguts per Mongòlia, som la primera potència turística del món.
3. Tenim una dreteta que no sap fer de dreta de debò, homologable internacionalment vull dir, sinó de banda de macarretes de barri. Gents sense gens de classe. Ja els en poden regalar Rolex, Escadas, Pradas, Vuittons, Bvlgaris, etc....hahahaha
4. Una societat, que és la primera destinació turística, i, que atresora un know-how de primera línia en aquest àmbit, amb un esdeveniment de nivell europeu -i de projecció mundial- entremans els puga fer trontollar per la nímia no participació d'un senyor que en l'actualitat ocupa un discretíssim vuitè o novè lloc del rànquing mundial fa pensar si no tenim els peus -o el cap- de fang. Tal senyor, fou una vegada campió del món, i d'açò fa una pila d'anys. Avui, en el món civilitzat, ja ningú ni se'n recorda. Això es palesa a la radiografia de la notícia adés mostrada. La divergència disjuntiva entre la classe empresarial i els macarretes de via estreta que intenten de fer veure-hi que ens governen.
5. S'imagina vosté, lector, intentant fer una juguesca similar al govern brasiler per la lesió de Felipe Massa de fa unes setmanes o el de Londres amb el campió de l'any passat, Lewis Hamilton ?
6. Mongolia és una colònia i TOTS els seus polítics oficials (colonials i no) actuen conseqüentment i coherentment. Tenint-hi la participació de tot un Michael Schumacher i no explotar la dita contingència demostra que aquests tratges els vénen massa grans en quant a aquesta mena de celebracions. O no?. Mentalitat de pobrets vassalls.
7. Aquest apunt ha estat introduït amb la notícia extreta d'un diari pressumptament d'esquerretes. Coincident amb els insofribles pseudo periodistes de TV3 i C33 que es dediquen a fer-nos riure, diumenge sí, diumenge següent, també, amb la seua tasca d'assassinat automobilístic, ja sia a mans dels Merlos' boys, ja sia a mans del Torquemadas' boys. I també, com no ?; amb la inefable col·laboració troncoperiodística de Canal 8/buit de la RTVV.
8. El punt de vista que destaque és de collita pròpia. Seria la cerca de l'anglo-saxó: Common Sense. Però com digué el savi de Sueca: el sentit comú, és el menys comú. Si més no, a Mongòlia, tot comparant-la amb qualsevol altre lloc del món.
9. Veient-hi com va la classe periodística mongòlica, se n'adonem que tot és coherent políticament amb la dreteta i l'esquerreta polítiques, mongoles, també.
10. Periodísticament i política?. Esclar: Ens calen polítics i periodistes de deveres.
Conclusions:
A. El campionat d'enguany està manipulat. Evidentment.
B. Els polítics que fan creure que ens governen es dediquen a fer el ridícul pel seu compte i ventura. És un espectacle la mar de divertit. I car. No pel que costen, que és misèria amb una visió d'econòmica general del món, sinó pel que hi deixem a guanyar-ne.
C. Amb l'españolisme tornaran a fotre'ns, i a fotre's ells, com en l'America's Cup. Ells també són perseverants en la seua inutilitat. I si no saben més, que els canvien per polítics de dreta, d'esquerra i de centre de debò. No el teatret de porritos de fira que tenim a hores d'ara.
D. L'empresariat mongol caldria que anara fent un pensament també si li interessa tindre una classe política que sols beneficia l'empresariat d'altres llocs que ens són competència. I amb el desavantatge propi de qui són la corretja de la transmissió parasitària de l'estat d'aquells.
Aquest apunt està íntimamant relacionat amb aquest altre que vos vaig escriure en l'antic bloc. En parlava dels esforços heròics d'una sèrie d'arquitectes a Londres, entre els que es trobava Zaha Hadidper eixir de la teranyina ideològica que hi havia creat el postmodernisme. Una mena de tenalla amb dues palanques: l'europea de petjada italiana (Aldo Rossi, G. Grassi, el nostre O. Bohigas, etc.) que anomene tendenzziós (de tendezza) i l'americà (Charles Moore, Colin Rowe, R. Venturi, etc.) de resignificació icònica, però buida.
Joan Fuster deia que els fracassos no s'improvisen, per la mateixa regla de tres:Els èxits, tampoc.
El text següent, que he manllevat d'un bloc americà, crec que paga la pena. Pot ser siga una miqueta extemporani però està força documentat. La meravella de la xarxa, en què et pots trobar informació eficient d'una peça propera, més aviat a l'altra banda del món que l'entorn mediàtic proper t'oculta, per les circumstàncies que siguen. La humanització i personificació de la universalitat. He remembrat els treballs d'anàlisi de Manuel Solà-Morales, Joabn Busquets, M. Domingo, A. Font i J.L: Gómez Ordóñez, per urbanitzar i relligar aquell tros, dit aleshores ' Sector de La Ribera Oriental de límit de no-ciutat pels anys '70. M'he sentit reconfortat. Sé que molts han blasmat sobre aquest entorn en contra a causa de l'especulació que s'ha produït esbandint molt de persones curtes de recursos producte de les onades d'immigració dels '50 i '60 que hi vivia. Res a veure amb la malifeta i malpensada causa d'El Cabanyal. La mancança de trava social entre uns doblement castigats (als 60' i als '90) i els altres que ja venien molt travats des d'antic i, fins i tot, independents de l'urbs metropolitana. Vaja com si diguéssem el barri de Gràcia, per posar-vos-hi un exemple als barcelonins.
Aquest és el text i el vídeo que presentem al concurs de Google i Guggenheim Museum.
SELF-ONESELF
There’s more than just study
and sleep. One’s own social responsibility of resources. Through natural
elements such as water, light and wind, we reach autosufficiency. The light
will come from the“WindBelt” and electricity will flow through the photovoltaic
roof.
The rainwater will be drained
to become potable water. Bed and table are rotary. Table will have two
functions: studying and eating.
We separated the living room from the washing room. The “stay” zone is the
kitchen, the bed and the living room. The washroom is shower, sink and toilet.
The union zone is the hallway and the terrace. A part of the wall becomes a
terrace sitting on a bench that stores chairs and a table. This fractal
new-plasticist composition is homage to Mr. Wright.
Hem decidit de situar-lo prop de la riba de l'estany del Central Park. A escassos metres de distància del Guggenheim Museum. Crec que hem sabut fugir de la mera composició arquitectònica. Inserit-ne més qüestions tècniques i d'autosuficiència. Hi hem fet, tanmateix, una clucada d'ull a l'època neo-plasticista del Wright arravatat i enamorat de l'esposa d'un client, fuig amb ella cap Europa deixant-ho tot arrere a Amèrica. Malgrat tot seria reemcimbellat de nou per l'avantguarda holadesa i el Bauhaus d'aleshores.
Dels 9'30 metres quadrats màxims de superfície tancada útil hem intentant discriminar funcions amb els dos volums paralel·lelípeds. Un per a funcions d'higiene (wc-dutxa-pica) i l'altre per a zona de vida interior (dormir-menjar-estudiar). Com la superfície era esquifida hem assajat d'estirar-la tot creant una zona exterior a partir de pivotar una paret que es convertís en terrassa recolzant-se en el banc dels passejants. Al seu interior alberga la taula i les cadires de la terrassa. Passadís i terrassa conformen el nexes i connexió amb l'exterior per a estar-s'hi. La coberta recollidora d'aigua i d'enegia relliga el conjunt de peces soltes. Les emmarca.
Les bases del concurs incidien molt sobre la mancança de fluid elètric i d'aigua, i això ens ha esperonat a pegar-li la volta. Tindrem llum i aigua.
Fer una cèl·lula on es poguera viure-hi. El jurat diu: sols dormir i estudiar.
Nosaltres podem esmenar-los la plana: Menys NO -sempre- és més.
Més amb menys, potser, és millor.
Si voleu veure el vídeo paseu al "Vull llegir més ..:"
PS: ens agradaria conèixer les vostres crítiques, per a millorar-lo, afanyeu-vos perquè el volem presentar la setmana vinent. La funció bàsica dels concursos és la de plantejar-se reptes que després podrem aplicar-los o no.
Com l'acudit aquell:
- ens encisa presentar-nos a concursos i perdre'ls.
* ETA i l'estat Español es necessiten mútuament per a sobreviure. Els etarres són uns afeccionats. S’ha de ser imbècil per a voler guanyar-li la partida a España a fer el bèstia. On hi hagen els professionals en la matèria, amb més de 500 anys d'experiència contrastada, que es lleven els aprenents de 50.
* Pocs han comentat dels esforços d’Ibarretxe i de tants d'altres antics demòcrates de tot l'arc ideològic, per a resoldre el conflicte polític dialogadament. Quan tenien majoria parlamentària -o/i no- en feien per aturar la violència etarra. I l’altra també.
* A propòsit: Quants quarters militars -encara avui- porten noms de protoetarres, com ara, Daoiz, Velarde, del 2 de Mayo, etc. que només fan que exaltar, nacionalísticament i endebades, la nació española?
* Com a mostra: a l'Algèria, pels 50′ i principis dels ‘60, passà 3/4 del mateix amb França. I De Gaulle hagué d’acotar el cap i eixir-ne de la colònia. I a tants d'altres llocs del món.....
* Potser, tothom, coincidim en el rebuig de la violència. De tota. De la provinent d’individus amb estat (colonialista) i d’individus sense estat (colonitzada). No hi ha cap idea que justifique el vessament d'una sola gota, de sang humana. Cap idea, ideal, o objectiu. No n'hi cap, en el doble sentit: d'adverbi de quantitat i de cabre-hi.
* A mi, particularment, m’ha molestat que els uns i els altres vinguessen a ca nostra, a Mallorca, amb llurs pirotècnies respectives: uns amb la mediàtico-festiva i els altres amb la de la mascletâ.
* A València tenim una dita esplèndida, d'acollida universal, que fa així:
Benvingut sia qui a sa casa ve amb pau.
* Ho ressumiré, tot plegat, amb un acudit -estrafet- anglès:
Arran de l'article de David Peix, m'he posat a fer-li un comentari que, gairebé, s'ha convertint en un post.
Li he respost això:
Aquí ja vaig veure que no anàvem bé. Tant de simular que els nostres
populars s'enfrontaven als socialistes españols era tot un postís. Total
per a demanar les -tòpiques- engrunes pujolianes de torn. S'enfrontaven
als socialistes per cara dels populars españols. S'enfrontaven per
demostrar a la galeria valenciana que defensaven els interessos dels valencians. Que eren com una
mena de convergents. Els socialistes españols amb l'ajuda de bavosos
principatins de l'estil Joan Clos (de cervell)
posaven pals a les rodes. Ajuden a atiar encara més l'anticatalanisme
valencià. Que és com matar dos pardals d'un sol tret español. Matar els
principatins i els valencians d'una. Ací tothom diu haver llegit
Fuster. Ací tothom sembla dislèxic. Tothom diu què digué Fuster que ell
no mai va dir. Españolitzar l'America's Cup fou una errada induïda però
abraçada pels nostres populars. Mesquina pleitesia dels socialistes
barcelonins i els populars valentins. Ja tenim un Desafio Español.
Ja
teníem l'enemic dins de casa. I per partida doble. Ja teníem Madrid,
ergo España, ficant-hi cullerada. Caja Madrid, Iberdrola, Agag, etc. amb la palanca
trencant pel badall. L'horror (i la poca classe) de voler 'colar', mitjançant l'autoinvent d'un inexistent Club Nàutic Español, els españols en el
desafiament amb L'Alinghi ha estat el detonant per a que l'Oracle llançàs a tot per terra. Quan tens Club Naùtic de València de gran tradició !. A veure si els socialistes catalans i els
populars valencians creuen que tothom són tan colonitzats com ells. Hi
ha gent arreu del món que sap guanyar per la dreta, pel centre i per
l'esquerra. No com els mongols que ens intenten governar ací baix a Valencia i a dalt a Barcelona. Això que ha passat era un secret a crits. Ací hi havia el meu clam.
Ni sabem fer negoci ni sabem fer oposició.
En
el cas Gürtel no n'he vist cap ni un que els digués: ei!....que ací qui feia negoci era
el pseudoempresariat español dels Agag & Co, i no el valencià, que sols s'emportava les
engrunes. L'empresariat valencià també els fa de corifeus a aquests
polítics de Mongòlia.
Ens calen polítics de dretes, dels de debò,
no sucursalistes de la mena que tenim. I l'oposició de centre i
d'esquerra nostrades està entotsolada en problemes que sols els
interessa a ells mateixos. Ja els va bé de fer-los de caixa de
ressonància als d'España.
Les dretes, els centres i les esquerres españoles van fent el seu camí.
Cordialment David. -------------------------------------------------------------------------------------------- I vull continuar reflexionant amb vosaltres:
Observe que després del fracàs s'han afanyat a canviar diversos enllaços.
Com farem ara la Marina de Nouvel i l'equip alemany d'arquitectes (el mateix del Nou Mestalla) co-guanyadors del concurs, ein? O ara ja no cal?
Com anem a donar-nos un aeroport transoceànic amb cara i ulls? O ara ja no hi cal?
Posats que ja s'ha fet la malvestat de Natzaret i la Punta de França en favor de fer el major port de la Mediterrània com anem a acabar-lo? O ara ja hi no cal ?
Com aneu a internacionalitzar el teixit empresarial d'aquesta societat?
O ara ja no hi cal?
D'on traurem els diners per a continuar?
Amb els meus apunts al bloc antic, hom pot copsar:
Com rescabalaran tant d'esforç esmerçat pels professionals valencians, ein? El pitjor que li pot passar a una esquerra, un centre i una dreta és no saber fer un negoci propi.
Perquè aquest no és UN negoci, és EL NEGOCI, o no?
Continuareu arrossengant-vos -ofrenant noves glòries tots a una veu- vers ací o alguna volta penseu ser amos del vostre destí?
Continuem avançant a camallades en el disseny. He escrit aquest petit extracte d'acompanyament. M'agradaria que col·laboràsseu en millorar la nostra participació en el concurs del shelter que promou Google i el Guggenheim. Vos necessitem per criticar-lo. Òbviament el film és un conjunt de retalls, doncs no volem revelar el bo de moment. Us l'hi desem per a fer-vos-en una idea.
El text que vos hi dese sí que sembla que serà el definitiu amb les modificacions que ens podreu fer. S'ha fet a corre-cuita. Tindrà errors i manca poètica. ------------------------------------------------------------------------------------
Si voleu passeu al "vull llegir més..."
Gràcies de bestreta, no es talleu amb la crítica, si us plau, ara o mai !
De sempre he barrejat les temàtiques fent del bloc un melting pot. Pura, que és molt més organitzada i endreçada que un servidor, ja inicià aquest bloc creant-hi una mena d'índex categòric en funció de l'autoria i la temàtica exposada. Aquesta setmana he començat a reordenar per categories, i hi n'ha nascut una de nova que he intitulat BUILDERS, subtitulada Learnig by doing (aprenent, tot fent) seria la traducció. Aquesta temàtica de la construcció, en parlarà dels què, on, com, i quan construïm. Punts específics. Tractaré de minvar-ne la llargària, contràriament a com ho he vingut fent normalment. Sóc conscient de l'espessiment d'alguns apunts i el cansament tediós de llegir sobre un tema que us agafa de ben lluny, al què vos he sotmés en alguns casos. Tanmateix tothom hem d'adobar alguna cosa o un altra a casa. Un aparell, una façana, una finestra, etc. Tractem d'abaixar a la realitat quotidiana. Allunyar-nos de les grans frases dels arquitectes i llurs exègetes.
La condició constructora fa qüestionar-nos problemàtiques del món arquitectònic. No pot haver-ne bona arquitectura, crec, si no hi ha bona construcció. Això no vol dir que, el es diga, siga una solució bona ni única. Pot haver-n'hi alternatives millors. Algunes solucions aportades són provinents d'errors comesos, abans, per un servidor. Per això s'hi reclama que aporteu les vostres experiències. Augmentant-n'hi la retroalimentació mútua.
La base teòrica d'açò naix -també- arran la problemàtica sorgida amb la remodelació dels estudis universitaris des del Pla de Bolonya. En el qual, ens temem, que hi ha una major especialització dels estudis i una deriva envers un coneixement més superficial de cadascú, no profund, com se'ns ha volgut vendre. L'excusa de rerefons: cal una major imbricació entre universitat i empresa. El resultat social: Sabrem menys de més coses, és la meua creença. L'educació, com la societat, és un sistema. Copiar fites reexides als EUA bàsicament d'investigació, comportaria copiar també certs subsistemes socials interns estadounidencs que fan que l'entrellat americà funcione, més o manco. Copiar això sense els altres ítems ens conduirà irremeiablement a un fracàs generalitzat del propi sistema europeu.
Començarem amb un tema senzill, aparentment:
Com rehabilitar els panys i elements d'aquesta façana totalment malmesa......
en aquesta altra?
Dellà de la REGLA DE LES 3 R, n'hi ha un valor de coneixement i experiència dels antics gens menyspreable a l'hora de projectar de nova planta. Les construccions ens parlen de com han funcionat al llarg de la seua vida.
Farem una descomposició per elements d'aquesta façana.
Malgrat la croada iniciada per professors d'escola i opinadors arquitectònics, a un servidor li continua semblant un dels grans de finals del XX i de principis del XXI.
La premsa de València la té presa amb ell. Ha treballat per a tiris i troians. Les premses respectives partidistes han pres partit sempre a la contra i en funció del moment i dels interessos particulars per a qui servien.
Tinc l'honor d'haver estat un dels primers a escriure (1) i (2) d'ell quan gairebé ningú no sabia ni que existia. Si més no, en aquesta ciutat.
Ecos que s'han enjogassat en assabentar-se dels problemes actuals que ens atansen a tothom. Ací s'ha venut com a que els promotors novaiorquesos estaven fart d'ell. Quan llegeixes la premsa no nacionalista com El País (de ellos), i contrastes amb la nordamericana, te n'adones que el que s'esclamen és pel retardament de les obres a causa de la manca de diner per a tirar-les endavant. Estem parlant del major nuc de comunicacions de tot Nova York. HUB que, com sabem tothom, se li encarrega a tots i cadascun dels professors de l'escola d'arquitectura de València tots els anys.
Un antic (i astut) professor de la politècnica, molt esbiaxadament i sibil·linament, m'acaba d'enviar el següent document mig elaborat per ell i que trobareu en l'arxiu adjunt de dessota. Amb la rancúnia els va pena. HI dese el power-point, no el seu escrit que resta en la meua bústia secretament amagat.
Quan arriba a València els títols posa que són a Spain. Els escriu en español, off course. Sort que ens avisa que és la seua ciutat d'adopció.
Per contra a Santiago, se li sap des d'on ve i des d'on dissenya:
L'arribada, com sempre, tardana la sala del menjador és plena un mig envà ens en separava, a l'altre costat, estirada hi ha la teua cadira, on s'escampava un xiquet reposadament quiet , ets tu, et guaite repetidament, l'espera del bacallà al forn triga
no tinc desfici ni massa gana, o sí, famolenc d'escoltar-vos salude el teu veïnat, em mires tu fas com si et sorprengués retorne al meu rogle, impacientat, et conec històries que han explicat.
Veritable important persona. Important persona veritablement. Persona veritablement important.
Mentre ton pare ens anava endinsant en la demiürgia dels mots, tu guaitaves com dient, jo sóc el prota de la història i ja m'ho sé tot de la voltes que ho he vist i viscut. Acaba la vetlada del tot, te'n vas amb els pares i la germana a l'habitació de l'entrada, a la planta baixa de Ca les Senyoretes. A fer nones. Dorms mai o fas vigília sempre ? L'endemà, havent desdejunat, ens tornem a creuar. Com eres el prota ens acomiadem per a retrobar-nos en un altre lloc. Tu que viatges tant !
En el vídeo tu estàs assegut a l'esquerra, davant, mirant gesticular el papa. Encara no hem après a comunicar-nos amb tu. Ni a entendre't, sols a interpretar-te.
En l'altre vídeo que t'hi dese, el papa parla de tu.
Al matí següent: no podia pagar la meua estància perquè algú, amicalment, se'm va avançar la nit anterior. Tenia el fort impuls de demanar que ens feren una foto junts, sense els pares ni la germana. T'havia pensat anit en la meua habitació. Li ho comente tot desdejunant a l'Osser, i em diu que tranquil que no m'amoïne.
Sempre tan poc quiet, jo, tan impulsiu !
El prota i jo, però eixa vergonya que ens inunda als majors em fa retindre'm. Ara que has marxat a les estrelles em penedisc.
Anna ens va fer unes acotacions que ens han vingut bé per a repensar una miquiüa el disseny. Hem retocat la coberta, que hem perllongat. Ella ens deia que era massa aerodinàmica. Hi ha una idea materilitzada per la coberta:aconseguir que siga -l'habitatge- el més autosuficient possible. Amb la qual cosa perseguim recollir el màxim d'aigua possible i tindre-la el màxim d'exposició envers el sol de la vessant encarada a migjorn (sud) on posarem membranes fotovoltàiques. El que passa realment, al meu parer, és que funciona a l'inrevès. La coberta per la part de la façana de davant, en la regla general dels projectes, és la que s'alça, però ací funciona al revés por l'orientació. La que s'alça és la del darrere. Això, potser, siga allò xocant del disseny.
Tot i que no es veu massa, la planta soterrani té diversos espais per a ubicar la maquinària, magatzems, etc. requerits per assolir els objectius -adés esmentats, entre d'altres- de major autosuficiència.
Hi viuran persones majors que ens agradaria que arribassen a tot arreu, per això hem inserit la rampa i l'elevador interior a l'habitatge, per a que tothom puga arribar a totes les plantes del mateix. També Roser ens féu una al·lusió sobre l'ús perllongat de les persones que anem perdent facultats, com més va, més. Hem fet un intradós (part vista de la coberta) amb un disseny escacat. Les finestres de la piscina del passatge dels cotxes les hem engrandit per a que il·luminassen, encara més, el pas soterrat. Amb el què hom pot veure les persones nadant des de eixe carreró obert per ambodós costats.
També el carreró rep la llum -matisada- pels entreoberts dels taulons de bengué o ip del terra de la terrassa davantera. Crec que ha agafat un aire força més 'japonès' que ja en tenia. Almenys el sketch-up que ha muntat Emiliet va millorant. Hem introduït una música de jazz de Acoustic Project.
En el lliurament del primer post PETER ZUMTHOR (I) -que teniu enllaçat- vaig fer un petit esquema per a endinsar-nos en el pensament i pràctica d'aquest arquitecte suís guardonat enguany amb el premi més important d'arquitectura que es concedeix a tot el món.
Les crítiques americanes, han estat molt radicalitzades entre els opinadors mediàtics, què ens porten a reflexionar sobre aquest fet. De fet, fan emergir el malestar regnant i les diverses preses de posició davant la realitat. Primer creen un terreny enfangat de debat contraposat induint-hi dos pols -falsament i maniquea- irreconciliables en els pressupòsits, en les realitzacions materials i els resultats socials.
Cercant que es consolide un estat d’opinió contra la variabilitat i diversitat qualitativa i quantitativa de les arquitectures. Perquè un estat d’opinió així és molt fàcil de crear -mediàticament- i molt difícil de contrarestar. Ni que siga, com és el cas, amb poc de sentit, més enllà de consolidar posicions personals. Com provarem a esbrinar.
Els dos pols de tensió són, d'una banda els arquitectes ignorants i de l'altra els arquitectes polítics. I açò és traslladable a tants i tants camps de la condició humana.
És una mena de reglotada d'aquell debat del XIX entre els artistes de l'art pour l'art i els compromesos amb unes causes socials. Debat que és un parany, perquè tothom som polítics -per acció o omissió- i tothom, en cadascuna de les nostres accions, induïm unes maneres de fer intencionals. Àdhuc els nihilistes. Hi ha qui creu que per estar feta una acció per una persona compromesa socialment política té el salconduït de la seua bonesa social. Hi ha qui creu que qui no fa bandera de deteminades posicions polítiques té un resultat menys eficaç socialment. Posarem uns exemples contundents en la gran art del nostre temps, el cinema: John Ford i Clint Eastwood. Dos personatges manifestament (conservadors), sense ideologia social (progressita), però quina potència social !. Algú creu que el poder persuasiu dels germans Coen, Woody Allen, Tarantino, etc. n'és equiparable?
Les crítiques americanes a Zumthor semblen paral·leles a les fetes a Emir Kusturica.
VEGEM-LES SINTÈTICAMENT:
1. La seua arquitectura no està inserida en els ítems de l'activisme social, el desastre de l'agressió a la topografia, en la sostenibilitat, en el nou disseny amb software, en la constucció de mega-ciutats, en la accessibilitat de minusvàlids o en la ideació de mega-infrastructures.
2. Zumthor fa arquitectura MONSTER (?) i és un outsider.
3. Aquesta ja ni la traduesc: His buildings are both regionally flavoured, like a meal prepared with only local ingredients, and remote, at least for anybody living outside central Europe.
4. Cameron Sinclair, fundador de Architecture for Humanity , fou un dels primers a blasmar la concessió del guardó a Zumthor. Dilema entre l'arquitectura de l'excés i la de la rellevància. Tot al·legant-hi, amb molt de fonament, que calia visualitzar-ho tot amb una visió més ámplia. Considera Sinclair que és una mena de penediment i redempció del paper de comparsa, assumint les regles de joc imposades des d'aquest premis, que envalentonaren i vantaren els luxosos gratacels que trepanaven els cels. Però una cosa no trau una altra, al nostre entendre. Vull fer-li un post dedicat a la seua tasca arreu del món. Una crítica avalada pel pensament fonamentat en l'ètica, el treball i els fets.
5. Frances Anderton, replica Sinclair sobre la base d'un cert lloccomunisme. Curiosament, amb els successius comentaris, ella va modulant i aproximant la seua postura i la crítica a Cameron Sinclair. Si podeu, féu-ne el seguiment per fils.
Si voleu continuar i esbrinar un poc sobre el pensament de Zumthor al respecte, us pregue que m'acompanyeu al "vull llegir..."
Architecture
Urbanism
McDonough
New Perspectives on Sustainability
A New Paradigm
Cradle to Cradle Case Studies
Industrial Design & Sustainable Commerce
Re-inventing the World
Talks and Statements
Podràs comprovar que en té fortes implicacions militars sobretot, però cada vegada se'n troben més aplicacions civils donat que la finançament en defensa/guerra va decreixent amb el pas del temps.
The future now.
Popular Science magazine, your first stop in what’s new and what’s next in technology, has teamed up with Megatouch Games to create the ultimate find-the-difference game for science and tech fans!
Copie l'entrada d'inDirecte! Cat.
Em telefonen R.J i L. B. per a anar-nos-en a fer una copa al Lisboa. Ells també són col·legues i amics. Hem xerrat de la ciutat, de Calatrava, de com es va contractar la rehabilitació del Mercat Central d'una manera escandalosament digital , tot imposant des del ministerio el projecte d'un col·lega molt lligat al dit òrgan gubernamental radicat a la Castellana madrilenya, etc. Amb la malallet que supura R.J., doncs hi va participar en el 'concurs-tapadora' i el temps que (ens) fan perdre en aquests casos!
Llegesc l'interessant article del periodista d'art Sam Dracir (
