Aquest dissabte, quinze de maig, realitzarem una visita a l'exposició RETRAT DEL SILENCI, MEMÒRIA DE L'ESPERIT CARTOIXÀ.
La trobada ha estat concertada per una colla de gent de la Vall d'Albaida i un servidor que ha contactat amb uns especialistes, i amics, que fa una pila d'anys començaren a estudiar aquesta parcel·la de l'art europeu al nostre país, com ara són els professors n'Albert Ferrer i Orts i en Josep Marí Gòmez i Lozano per a que ens facen de guies i ens donen raó dels envitricolls d'aquell art i les seues vicissituds. Tot un luxe i dos pous de coneixement.
La trobada serà el proper dissabte, dia 15 a les 10:00 hores a la porta principal del Museu sant Pius V a València.
Vos en dese un video recordatori d'aquesta exposició, per a fer-vos dentetes. No vos en penedireu....
Exposició molt interessant al Museu sant Pius V de València. Vos dese el vídeo introductori que s'hi ha fet al respecte i un enllaç d'un apunt antic de l'altre bloc, a propòsit d'una sèrie feta sobre les cartoixes valencianes en la televisió valenciana fa algun temps produïda i dirigida pel blocaire de mésVilaweb Albert Monton i son germà David Monton, a més a més, d'assessorada, entre altres, pels entesos en la matèria -i amics- Albert Ferrer, Josep Marí Gòmez i Juli Badenes.
Una sintètica explicació per a anglosaxons. Malgrat tot, trobe, que certes referències d'enquadrament polític són sobreres. Hom pot entendre-les pel suposat receptor, però li'n calien?
01. Explica que és un assentament de segles. Ço és: Síntesi de geografia i d'història urbana. Tradicionalment de tracte. Pactista ?
02. Se'n va a un dels punts claus de tota l'arquitectura gòtica com és el trànsit entre mur i columna salomònica que va des de la Llotja de Palma a la de València: Punt cabdal i mestre de l'arquitectura catalana de tots els temps.
03. Se'n va al Mercat Central com a centre d'intercanvi de la societat civil. Apunta sobre la mega-complexa estructura fèrria (obra de Soler i March & Guàrdia i Vial) que embolcalla tot l'edifici central i s'adreça vers la cúpula com a confluència de tota la sorprenent coberta, que explica el Modernisme.
04. S'endinsa a la peixateria que és un tros entranyable i residual del cul del mercat.
05. Explica el seu pas matiner per l'escola d'arts i oficis. De tanta tradició entre nosaltres com a tret de civilització. Situant-la en el segle XVIII: tot dibuixant el motiu de les tres gràcies que es repeteix, ça i lla, estès per tota la ciutat des dels romans fins Valdés.
06. Es deixa caure a dinar a 'El rall' de l'amic Bernat d'Alzira, a la placeta de l'om.
07. Acudeix al Palau de l'Òpera (de les arts i les ciències). S'incardina ell mateix dins d'aquesta tradició.
08. Un palau de l'òpera que té el cine l'imax i vol ser molt més que un teatre.
09. Conserva el disseny .....ve a dir.
10. Un espai projectat que calia que fos atractiu. . . . . VOS DEMANE: Branding i Marketing d'aquesta mena: ens va bé, o no?
El mestre, i amic, Toni Mollà ens ho conta. Ell ho fa des del seu àmbit professional però, tanmateix, açò que ens descriu és aplicable a cada parcel·la de la vida actual. I per suposat, per a cada professió. Mostrat de manera planera. És la visió del nostre món immergit en l'actualització permanent. Sinó la vida seria molt avorrida, no creieu ?
Vinc de la manifestació que hem convocat per segona vegada per facebook i pels blocs. La primera no va anar massa bé pel nombre. Aquesta segona ha estat tot un èxit. Unes 20.000 persones. Tenia una flaire de civilitat generadora de noves actituds. Transversal, autoresponsable, catàrquica i valenciana. Canal 9 no hi era. No ens han defraudat com era d'esperar. Com a tu, ens continuen negant l'existència. Ens volen fer aparèixer deformes com si fóssem el Quasimodo de Notre-Dame de París. Tanmateix, aquesta volta, no podran mirar cap a un altre lloc. Francesc Camps és un cadàver español que els voltors de la metròpoli tentacular han usat i després llançat en benefici colonialista. L'olla bull i no té deturador. Coincidint amb això avui han emès un programa dedicat a tu a Catràdio.
Ací et dese el programa de l'Internauta. Preciós tot allò que han comentat els teus amics, especialment, la
intervenció de les teues amigues de colla: Victòria i Marieta. Una pena
la impossibilitat d'entrevistar la Roseret, haguera donat molts més detalls de gran interès sobre tu. Parlar de tu, em tenia embargat i emocionat. Les teues idees i imatges verbals em brollaven a glops. Els nervis m'atenallaven, per això em repetia. Ho sent.
Trobe molt important el trencament del silenciament a què vares ésser sotmesa ni que siga després de traspassada.
És la teua (i nostra) victòria.
Torne a repetir-te: amb tu, estem davant d'un cas semblant a Van Gogh. Com t'agrada que diga: HO ACONSEGUIREM SEGUR...... d'on t'has tret aquesta bonica frase josepet ?
Un b7 Xesca ets entre nosaltres.
PS: ací i aquí teniu dos posts que li'n vaig dedicar.
L'amic Carles Subiela és un homenot de Benaguasil. Diria que és una persona de les imprescindibles. Home de la cultura i empresari d'èxit. D'aquells que tan escassegen en aquests moments en aquest país de la Santíssima Trinitat i tanta por fan als que ens volen el pitjor. Carles deixa al nu a tant d'empresari de via estreta que tem el lliure comerç perquè viuen arrecerats sota el poder establert. Tant els hi dóna de quin siga. A sopluig del suborn i tràfic d'influències. Els en fa por per la dignitat que representa: la cultura pròpia com a font de felicitat i d'ingressos. El coneixia perquè tots dos pertanyem a l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa (IIVEE), però desconeixia la seua vessant d'activista cultural i d'home de vasta cultura. I a tomb d'això..
el dissabte, en donar el premi a l'Ateneu Musical i Cultural del seu poble en la celebració de lliurament dels Premis Jaume I del Casal de la seua comarca (El Camp de Túria) va llegir aquest poema de collita pròpia. Fou tan commovedor i sentit que l'hi vaig demanar permís per a publicar-li-ho en aquest bloc:
La literatura de na Victòria és el luxe estotjat cada nit. Ella, normalment, desa els seus escrits a poqueta-nit. També, potser, és la brisa fresca de la matinada. L'he votada perquè és la sublimació de la quotidianeïtat diària.
Els seus escrits, però, no estan orfes d'imatges, serenors i suggeriments que -ens- apel·len directament al sent-i-mentcorat-joiós individual i col·lectiu. És la veu conscient que ens relata, a cau d'orella, a cadascú de nosaltres.
El llistó desat allà dalt, al meu parer, és força delerós.
Ronda i volta, vers cercant, el contingut bellament encadellat, adreçant-se en-vers l'arrelada centralitat foucaultiana.
M'acuse: sia, possiblement, el seu primer lector i comentarista......una de les poquetes coses de la què estic ben pagat de l'internat món virtual.
Esper que conservis la còpia de Babalusa la medusa, o no podré acabar les correccions i publicar-la abans que acabi l'any, que és el que m'havia proposat. Necessit un 'copy' del darrer bocí: de la biblioteca fins al final. Són poques pàgines, però importants. La desaparició de totes les còpies d'aquest llibre dels pendrivers i de pertot, no és casual. Però ara no en puc parlar. Una abraçada nadalenca especial. B7s, xato. x
Seria molt feliç si vinguessis. Sort que hi ha més dies que llonganisses. Vàrem riure molt, la més atòmica és aquell roseret. Quina marxa. Diu que té 63 anys i no l'agafaries. És trescadora com ningú i va dur un cava sensacional. Jo en vull encarregar tot d'una perquè és l'únic que bevem. Casa nostra és com un convent, es poden tenir convidats, si no són molt exigents en qüestions d'etiqueta. Quan arregli Pollença no caldrà que compri clauganxos perquè no penjaré ni un quadre a la paret. La passada fou el menjar, perquè jo no sabia que se n'anaven el diumenge dematí. Això fou l'animalada. Vaig haver de congelar xerna fresca i moltes coses, i ahir encara feia coques amb verdura, perquè no m'agrada llençar menjar, ho trob infame. Na marieta té un nòvio italià (l'únic italià que conec que parla català, no l'hem de perdre de vista) que es va passar tot el cap de setmana fet cappelletti, però un artista, no t'ho podries creure. No sé si és per influència de Josep Pla o què, però la cuina ens agrada una cosa grossa; la veritat és que requereix una certa creativitat la cuina, perquè per fer roast-beaf com els ianquis, tan avorrits perquè no hi ha toc personal, preferesc que no hi hagi dues paelles iguals. A mi l'arròs sec em surt molt bo, però quan hi ha valencians m'estim més no intervenir. Podria prescindir de la ceba, com vosaltres. Ara, del tomàquet, com Josep Pla, em sembla una fantasmada de les seves. Jo vaig caure del llit i vaig estar molt malament, i na V. va insinuar que havia begut, però no anava per aquí la cosa. Va ser un atac d'asma terrible.
M'escriu el professor Ferrer i Orts tot indignat, i no sens motiu... Apreciats amics;
Continuem treballant (i patint) per a intentat dignificar el patrimoni nostrat. Però necessitem adhesions (individuals i de col·lectius) de gent amb bona voluntat i, si potser, coneixement de causa. El que ha passat a la cartoixa (i, sobretot, la resposta de les institucions als mitjans de comunicació) és molt greu. Però, potser ací hagen pegat en pedra. El temps, en tot cas, ho dirà. Si voleu fer arribar el vostre parer personal/professional/associatiu, podeu fer-ho a LAURA SENA (Levante-EMV): laurasena2005@yahoo.es. Gràcies i, com deia el bo de Fuster (1982), "O ara o mai".
Albert Ferrer i Orts.
Passeu al "Vull*ll llegir la resta...." N'és grossa la cosa...
Era estiu, serien les set o vuit de la nit, anava pel carrer i vaig girar
per un carreró, era fosc i llòbrec. Al final del carreró es trobaven tres
captaires, cridant, parlant assoles
sense escoltar-se i, amb paraules que jo desconeixia, em va fer por passar per
allà, llavors vaig entrar dins d'una botiga de llepolies, vaig obrir la porta i
va eixir de darrere d'una cortina una persona, que estava veient la televisió,
era un home de més o menys seixanta anys, anava vestit amb la típica camisa a
quadres de color beix i uns vaquers clars, tenia un aspecte brut i feia mala
olor.
Vaig estar mirant detingudament què hi havia per les prestatgeries fent com
si no em poguera decidir que comprar-me, fent temps per a vore si aquells dos
captaires se n'anaven d'una vegada. L'home s'estava impacientant, i jo no sabia
què fer, de sobte aparegueren dos homes molt estranys, anaven vestits de negre,
duien unes ulleres de sol d'un negre tan fosc que no se'ls veien els ulls, el cabell curt, però el més estrany de tot era
que, tots dos, duien guants, era estiu i no era precisament un dia fred, al
contrari era un dels dies més calorosos de l'any, els dos anaven vestits
pràcticament iguals, tragueren unes pistoles, al principi vaig pensar que era
algú que em volia gastar una broma, però vaig canviar de mentalitat quan
dispararen dos trets al terra, el propietari va córrer i s'amagà dins
l'habitació d'on havia eixit, jo em vaig quedar glaçada, estava tan esglaiada
que no em podia moure, el meu cos no em responia. Un dels homes va vindre cap a
mi i ....
..SI VOLEU CONTINUAR LLEGINT EL CONTE PASSEU AL "VULL LLEGIR LA RESTA..."
El meu bon amic Albert Ferrer i Orts m'envia l'article que El Punt-PV porta des del mes d'agost sense voler publicar-li. Com patim el València CF tots dos i a més estem prou d'acord amb les crítiques que li adreça a l'interfecte, no he tingut cap inconvenient a publicar-ho. Ans el contrari: MAI EM VA AGRADAR FERNANDO COM A JUGADOR. Malgrat que bona part de l'afecció el tenia com a un semidéu. A mi per contra, sols veia que quan agafa ell l'esfèrica l'atac quedava sistemàticament aturat. Em va sorprendre que aprenguera tan ràpidament anglès quan estant a casa tenia seriosos problemes d'aprendre llengües. Ell ho féu perquè, a Mestalla, com tothom sap, la immensa majoria de l'afecció valencianista s'expressem en la llengua de Shakespeare. Sempre tan valencians. Obviar Pep Claramunt, Robert Gil i Esteve, M.A. Adorno, Daniel Solsona, Xavier Subirats i tants d'altres, em sembla una descortesia i un desconeixement fenomenal. PER CERT...com a Director Esportiu, el València no tornarà a ser qui fou mentre en Subirats no torne a comandar l'entitat.
UNA DE CAPITANS
A mitjans d´agost l'ara vicepresident del VCF Fernando Gómez Colomer (Fernando, per als aficionats al futbol) es despenjava amb unes declaracions sobre Albelda, l´excapità del club de Mestalla. En elles venia a referir amb l´eloqüència que acostuma -i que ha forjat en RTVV- que el de la Pobla Llarga era sens dubte el capità més important que ha tingut l´equip en la seua dilatada història. Apreciació que, volguera pensar, tenia com a objectiu recuperar-lo per a la pràctica activa de l´esmentat esport després de la marginació que va patir des de l´arribada de Koeman al conjunt blanc-i-negre. Perquè si David Albelda és -com assevera l´exdirector general d´esport de la Generalitat- el símbol viu de l´entitat, anem apanyats.
Si voleu continuar llegint passeu..al "Vull llegir la resta..."
Architecture
Urbanism
McDonough
New Perspectives on Sustainability
A New Paradigm
Cradle to Cradle Case Studies
Industrial Design & Sustainable Commerce
Re-inventing the World
Talks and Statements
Podràs comprovar que en té fortes implicacions militars sobretot, però cada vegada se'n troben més aplicacions civils donat que la finançament en defensa/guerra va decreixent amb el pas del temps.
The future now.
Popular Science magazine, your first stop in what’s new and what’s next in technology, has teamed up with Megatouch Games to create the ultimate find-the-difference game for science and tech fans!