Jo diria que és 'la travessa' per excel·lència, per la bellesa de l'entorn, pels anys (trenta-quatre) que fa que l'organitzen, pel bon rotllo, perquè sí.
La travessa del Montseny va ser preciosa, malgrat els últims onze quilòmetres sense aigua per pista forestal polsegosa sota el sol infernal del migdia, malgrat el genoll a punt de col·lapsar-se. Malgrat això, 8 hores i 53 minuts (pdf). I 46 quilòmetres i 4.400 metres de desnivell acumulat més a les cames. I això ja no ens ho pren ningú.
Va arribar a casa en cadira de rodes, sense veu, sense forces per parlar, demacrada i uns quants dies després d'haver-se convençut que es volia morir, perquè no hi havia cap més remei que morir-se. Però era allà, i havia aconseguit una altra fita extraordinària: havia fet el cim del Kanchenjunga (8.586), el seu dotzè vuitmil. Edurne Pasaban és una mica més a prop de ser la primera dona que trepitja els catorze cims més alts del món.
'
Arriba un moment que el cos de les persones diu prou, i el meu va dir prou. I vaig dir que em volia morir allà al Kanchenjunga'. El més increïble és que després de passar un calvari com aquest, Pasaban provarà de pujar enguany el Shisha Pangma.
Per fi, després d'uns mesos de silenci, de repòs resignat i d'entrenament a les fosques de tothom, a les fosques de mi, escrutant els grinyols dels tendons que lliguen quàdriceps i genoll, he tornat. He tornat a córrer enmig de fang, de gent, de mocs escopits sense contemplacions, de manca d'alè, d'aplaudiments esporàdics, de bosseta amb caldo Aneto i samarreta tècnica com a premi. He tornat a córrer al límit, he tornat a somriure...
Al Cros 1 de Maig d'Artés, els 10.250 metres van durar-me 49 minuts clavats (4:46 el quilòmetre de mitjana). Aquesta és la classificació. Però el més important és que torno a obrir les portes que donen pas a la muntanya, a l'exploració de nous límits.
Quan es fon la neu, Kilian Jornet es calça les Salomon, corre per carenes i corriols de les muntanyes i es proclama campió del món. Mentre hi ha neu, es calça els esquís i travessa les muntanyes blanques més ràpid que ningú. Avui s'ha proclamat campió d'Europa d'esquí de muntanya, i continua líder (pdf) de la copa del món. La llegenda del sacrifici extrem (vídeo) més jove del món va creixent...
Qui s'atreveix a córrer 100 quilòmetres per la muntanya? Hi haurà gent que gosarà fer-ho. Però recórrer una distància com aquesta, equivalent aproximadament a dues maratons i mitja, amb desnivells acumulats infernals, per tot tipus de terreny i en menys de vint-i-quatre hores, requereix una mica més que un bon estat de forma. Fer-ho en deu horetes és només a l'abast d'uns quants herois.
Enguany es farà per primera vegada la travessa de la Serra de Tramuntana;
s'organitza com una cursa de muntanya, l'1 de maig vinent. Els
participants hauran de recórrer 102 quilòmetres i hauran de superar
4.220 metres de desnivell positiu. Tinc curiositat per saber quant tardaran els primers...
Deu horetes?
Ho dic perquè en una travessa com Cavalls del Vent
(no s'organitza com a cursa, cadascú la fa quan vol entre el juny i el
setembre), de 97 quilòmetres i 10.400 metres de desnivell acumulat, el
récord el té el Kilian Jornet:
va trigar tan sols 9 hores i 47 minuts. I el nanu tenia només disset
anys. Però uns quants corredors més s'han apropat a aquest récord. Aquí
podeu llegir la crònica d'una parella d'amics que el 2004 van recórrer
el Cadí-Moixeró en 10 hores i 11 minuts. Ho expliquen com qui ha fet
una excursió de diumenge; a qui hagi fet la travessa alguna vegada, se
li posaran els pèls de punta llegint això.
Bé, doncs els millors dels que s'endinsin en la bogeria de quilòmetres
i de desnivell de la Serra de Tramuntana trigaran en el millor dels
casos unes deu hores. Però què faran els insensats que s'atreveixin a
córrer a l'Andorra Ultra Trail. També són un centenar de quilòmetres... però el desnivell és de 7.700 metres positius; és a dir, 15.400 acumulats. Mireu el perfil... esgarrifa.
El límit és indefinit i existeix perquè tenim la certesa de superar-lo; existeix en la nostra ment perquè som capaços d'imaginar i somiar que l'esmicolem. I quan ho fem, el traslladem més enllà; quan hi arribem, se'ns escapa de les mans. Però almenys l'hem ensumat, hem intuït la forma que té i hem tingut la certesa de traspassar-lo. Perquè hem sentit com se'ns clavaven milers d'agulles roents a les cames, com s'encenien els pulmons i ens deixaven un regust d'oxidació espessa al paladar, com apareixien constel·lacions enmig del camí mentre l'estómac ens pujava a la gola, com érem incapaços de cridar perquè el cel fos conscient del nostre patiment. Somiem traspassar límits, i sabem que el límit som nosaltres.
Quan es fon la neu, 
El 
