Mentre els pressupostos de l’Estat espanyol segueixen sense dir ni piu del nou finançament, o no estan a l’alçada en temes com la llei de la dependència, dit pel president Montilla, els grups catalans a Madrid, CIU, ERC, ICV, per primera vegada en 12 anys no fan costat al projecte de pressupost, què pensen fer els diputats del PSC?
Ahir un anunci de l’Agència Tributària Espanyola explicava la gran lluita contra els defraudadors, l’esforç que fa l’administració de l’Estat espanyol per perseguir els qui anomena espavilats que es venten de no complir amb les obligacions fiscals, i com a moralina ens diuen que aquesta actitud ha deixat de ser ben vista pels espanyols i, cada cop, diu que són menys els que s’escapen del control de l’Estat.
Ho diuen per la tele, surt com a propaganda institucional, allò de “Gobierno de España”, i segurament molta gent es convenç que és així.
Si fos així, voldria dir que estan equivocats o menteixen, els que expliquen que:
-L'Estat espanyol és l'únic de la UE en què els assalariats declaren més ingressos que els empresaris. I si bé s'estima que a l'Estat hi ha 4.543 persones amb un patrimoni superior als 10 milions d'euros, només 727 van declarar aquesta quantitat.
-L'Estat espanyol lidera el frau fiscal a la Unió Europea. El diner no declarat pels contribuents s'estima en 88.167 milions d'euros, deu punts per sobre de la mitjana europea, triplicant de llarg les xifres de França o Alemanya.
El ministre d'Economia, Pedro Solbes, afirmava aquest setembre: “No hi ha un euro”. Hi són, però el seu Govern no mostra interès a perseguir un frau fiscal que protagonitzen sobretot aquells que més tenen.
Estic convençut que l’Estat espanyol diu la veritat. Com podria no ser així? En alguna ocasió ens ha mentit el president del Govern espanyol? Vull dir, a part d’amb l’Estatut, el finançament...
El fet de repetir una idea, una i altra vegada, malgrat que no sigui certa, acaba quallant en l'inconscient col·lectiu; i de la mentida i l’engany, en fan veritat. Això passa més sovint del que pensem, i també en l’àmbit municipal. En moments de vaques magres els populistes, els sense escrúpols, fan bandera de la necessitat dels uns per erigir-se en els seus defensors, tal com la guineu protegeix el ramat.
Potser és l’hora que tots els diputats catalans a Madrid es plantin, i alguns demostrin que no són un xec en blanc pel Govern Zapatero.
Avui dia 9 a les 9 una altra vegada ens trobarem a la plaça, davant l’Ajuntament.
Vista la manca de voluntat política de l’Estat espanyol, estem convençuts que la crisi institucional oberta només pot tenir una sortida, que no és altra que una consulta democràtica basada en el dret a decidir.
Companys, avui no podré assistir de forma presencial a la concentració, a les 7 tinc a Barcelona la primera reunió de la nova executiva de la Regió I d’Esquerra, que fou escollida en el darrer congrés a Sant Feliu del Llobregat.
Això no vol dir que el meu pensament no es trobi amb vosaltres a la plaça de l’Ajuntament, i per això si a les 9 encara estem reunits proposaré que aturem 10 minuts la reunió i recolzem d’aquesta manera, com no pot ser d’altra manera, tots i totes les persones que manifesten la seva voluntat de treballar obstinadament per la resolució del conflicte amb Espanya.
Volem un estat propi, tenim dret a decidir què volem i com ho volem.
Companys, amics: no hi faltem, tots som imprescindibles.
L’hora de la veritat ja és aquí, el moment de prendre les decisions ha arribat, i sembla que també les pors, els nervis, els tremolors de cames, els corre-cuites, la vella política del “peix al cove”, la por a no ser ningú a Madrid…....
Tòpics, o una manera de fer dels nostres polítics de més alt nivell. Tal sembla que el finançament patirà la mateixa sort que l’Estatut del 30 de setembre. Algun il·luminat acabarà salvant el País signant uns acords indignes, injustos, i que ofegaran el futur de Catalunya.
I de la “unitat i fermesa” passarem al ridícul més espantós, i, això, Madrid ho sap.
CIU i PSC massa sovint es miren el melic i confonen les necessitats del país amb les seves necessitats, tàctiques, estratègies i a la “morralla al cove” i molts cops el cove és foradat. Ens vendran que era l’únic acord possible, que la crisi ha condicionat la negociació, que si tomba que si gira, com diu la cançó:
“…ens enganyaran amb qualsevol cosa: unes mamelles en cromo, uns culs fotografiats, quatre paraules solemnes...”
Res de res.
Catalunya té al Parlamento espanyol un bon grapat de diputats i diputades. Doncs a treballar, unitat i fermesa.
Volem que l’Estat compleixi amb el fiançament que preveu l’Estatut, que no oblidem és una llei aprovada pel Parlamento espanyol, i els diputats i diputades catalans tenen el deure, l’obligació, de defensar els interessos de Catalunya molt per damunt dels interessos de partit.
Potser ens caldrà tenir menys diputats i més patriotes.
De no ser així, potser caldrà comença a recordar les paraules d’Alenxander Dubček (Praga 1968):
"El poble no estava content amb els seus líders. Com que no podíem canviar el poble, vam decidir canviar els líders."
El Tribunal Constitucional ha dit que no a la proposta de consulta popular proposada pel Govern basc, una consulta en què la ciutadania basca pugui decidir lliurement i democràtica l’estatus de relació jurídica i política que vol tenir amb l’Estat espanyol.
El Tribunal Suprem ha acordat la il·legalització i dissolució d’ANB. Encara hi poden fer més, poden fer el mateix amb el Partit Comunista de les Terres Basques. I així deixar fora de l’arc polític municipal i parlamentari una part important de la societat basca. De quina manera, doncs, trobarem una sortida al mal anomenat “problema basc”?
Deia el lehendakari Ibarretxe: “La pau arribarà, com a Irlanda del Nord, fonamentalment com a conseqüència de l'aposta definitiva de l’esquerra abertzale per les vies exclusivament polítiques i democràtiques”. Però, això, com podrà ser possible si l’Estat espanyol, poruc i centralista, amb una visió miop de la realitat, va segant els interlocutors? Amb qui parlarà l’Estat espanyol?
El Govern d’Espanya, sia del color que sia, talment sembla que tingui unes prioritats més pròximes al caos que a l’ordre. Seria molt demanar que els esforços anessin en la direcció de construir, de sol·lucionar? Que expressessin una veritable ambició pel canvi, per a la normalització tranquil·la de les qüestions i deixessin de banda la caverna de ressentits que els dos grans partits espanyols tenen en les seves files? Quina por hi ha a què Euskadi, Catalunya, Galícia... expressin lliurement què volen ser? A què puguin exercir el seu dret com a poble a decidir? Segurament ja fa massa anys que estant decidint per nosaltres.
Diu el president Zapatero: “Qui no acata la llei se situa fora de la llei”. Amic, aplica’t “el cuento”, que l’Estatut és una llei.
