Durant els vint-i-dos dies d'allunyament d'aquest blog -mental, físic i involuntari, per descomptat-, he dedicat les poques estones perdudes a fer un seguiment de l'actualitat catalana però també a gaudir novament d'una de les millors sèries de televisió que des dels Estats Units ens han arribat, The West Wing de l'Aaron Sorkin. I és clar, la comparació entre realitat i ficció m'ha sobrepassat.
Escolto, observo i llegeixo com els nostres polítics aborden els diversos assumptes amb molta voluntat, escassa eficàcia i comprovada incompetència. El problema que avui no existeix, demà es declarat "emergència nacional" i el programa de govern queda en un segon pla davant dels temes que l'actualitat plantegi: abans va ser l'aeroport del Prat, la fallida elèctrica a Barcelona i el caos de rodalíes. Avui és la manca d'aigüa de boca i demà, és a dir, el proper estiu, a ben segur que parlarem de les baixades de tensió a la Costa Brava, els incendis del Montseny o la saturació de la xarxa viària costanera.
Quan l'objectiu primer és minimitzar els efectes de l'onada informativa que s'esdevé, curta en el temps però contundent en el seu impacte. O allargar polèmiques ad eternum, negar l'existència dels problemes per després proposar solucions contraposades, enlloc de prendre decisions i -encara igualment important-, preocupar-se d'una ràpida execucció, és quan la manca de lideratge més es posa de manifest.
Parafrasejant a en Quim Monzó -o si ho prefereixen, a en Ventura Pons-, el perquè de tot plegat no resideix en la capacitat d'un president de la Generalitat per a sobreviure en el dia a dia de govern (perquè sabut és que aquestes batalles sempre s'acabaran perdent), sinó, com bé sap en Josiah Bartlet -el fictici president a l'esmentada sèrie-, que "l'urgent no ens aparti de l'important". I és en aquest sentit en el que un líder sòlid ha de saber cap on conduir al seu país i quines són les grans necessitats que han de ser garantides; governar pensant en allò que creus millor per a tots i fixar-se metes a mitjà i llarg termini.
Aquest país necessita un Bartlet, encara que aquest pensem que només sigui un personatge de ficció.
Si ahir vaig descriure l’emoció de la
“cremà” durant la nit de Sant Josep o els terrabastalls de les
“mascletàs”, avui m’agradaria obrir un petit parèntesi i anar més enllà
del gran aparador de les falles. Cada cop són més les veus que s’alcen
per queixar-se de l’evident pèrdua del sentit tradicional que un dia va
crear la festa valenciana per excel·lència. I és que les primeres
falles no eren res més que fogueres –cosines de les aixecades a
Catalunya per Sant Joan– que la població aprofitava, mitjançant la
integració de figures, per escenificar una crítica respecte a la
realitat social o política més propera. Poc a poc el costum va anar
arrelant fins aconseguir una personalitat pròpia i diferenciada, per
exemple, de les que es realitzen en altres llocs de la geografia
valenciana. Per tant, el principal tret definitori d’aquestes
composicions no pot valorar-se ni per la seva grandària, ni pels diners
que ha costat, ni molt menys per si ha estat o no premiada; una falla
com Déu mana tindrà aquesta consideració en funció de la crítica
exercida i la resta són punyetes. D’aquí que conceptes com la
transgressió, l’excés visual i conceptual o l’enfoc políticament
incorrecte siguin elements inherents al fet “fallero”.
Durant dècades de dictadura, la censura oficial va
controlar, amb més o menys èxit, llurs continguts per tal d’evitar
ofenses als anomenats poders fàctics
(govern, Església i exèrcit). L’arribada de la democràcia va suposar
l’esclat de les falles amb el millor d’aquella reprimida capacitat
d’autocrítica tan valenciana. Però és un fet constatable que, amb els
anys, els referents utilitzats es repengen més en la comoditat de
quatre tòpics que no pas en cap altra cosa. És molt més simpàtic i
còmode per als valencians, i també per al poder establert, posar-hi un
Carod-Rovira que no pas un Zaplana, jugar amb el clixé català que no
fer-ho amb les contradiccions i excessos valencians; en definitiva,
orientar la crítica cap on interessa. Així, no ha estat gens estrany
que la cotilla de l’autocensura sigui irònicament la principal amenaça
vers una festa impregnada de llibertat: no fa masses anys que va
retirar-se un ninot de la Rita Barberà per tal de no molestar la Junta
Central Fallera, que és l’organisme encarregat d’adjudicar els
diferents premis. També fa dos anys va suprimir-se la figura d’un
Crist de la falla del carrer de la Reina. En la passada edició, un
immens símbol fàl·lic que apareixia davant d’un grupet de monges va ser substituït per un senzill ciri, amb la qual cosa va capgirar-se
tot el sentit que un dia l’artista va concebre. Tal i com proclamava
l’antifalla d’un parell d’anys ençà, l’autocensura i la competició
estan convertint el més bell exercici de llibertat en espectacle per a
turistes.
Només vuit-cents
metres separen l’aristocràtica plaça de l’Ajuntament del veïnal carrer
de Xàtiva, però aquesta curta distància explica, millor que qualsevol
enciclopèdia, la tradició de les falles. Darrere l’Estació del Nord i
amagada, enmig d’un vell carrer de nom oblidat, s’oculta un petit local,
encara amb les portes de fusta, on hi venen tot tipus de coets i
petards. Resta obert tot l’any encara que no és fins a les acaballes de
febrer quan sembla cobrar una intensa vida; passavolants entren i
surten atrafegadament amb les bosses plenes de finites promeses de foc
i pólvora.
És aquest l’esperit que envolta aquesta celebració;
durant els onze mesos anteriors, la gent s’ha aplegat en els respectius
casals falleros organitzant tot un cúmul d’activitats amb les quals
aconseguir els suficients diners per poder pagar les elevades despeses
a les quals hauran de fer front. Pensem que les falles es classifiquen
en vuit categories –set i l’especial– en funció del seu cost. L’impacte a la butxaca familiar tampoc és
menyspreable: la tradició marca que els integrants del casal vesteixin
el vestits típics valencians, cadascun d’ells amb un cost mínim al
voltant dels quatre mil euros. Més enllà d’aquest resum de
costos, ens ha d’admirar la transformació que ens mostra tota la
societat valenciana. És sorprenent com la lògica del pas dels segles
estructura grans avingudes, places circulars, passejos i zones verdes
per integrar-les a les ciutats i així convertir aquestes aglomeracions
urbanes en llocs funcionals i en un tres i no res es capgira aquest
guió preestablert posant la capital del País Valencià a disposició i
servei d’una única festa: les falles. El resultat final són cent
quaranta-quatre trams de carrers tallats, vint-i-cinc variacions de
trajecte de línies dels autobusos urbans, cinc-centes mil persones al
carrer i un fantàstic batibull. I centenars de falles plantades.
Tot
quedarà reduït a cendres la nit de la cremà en un tres i no res per
tornar a renéixer l’any següent. El contrast entre la bellesa d’un
instant perdut i el poder renovador del foc; dramàtica barreja del
l’esforç de la creació i l’encant de la destrucció absoluta. Però
si el que busqueu és viure fortes emocions, us recomano assistir a
qualsevol de les vint mascletàs que puntualment se celebren a les dues
en punt del migdia. En una plaça de l’Ajuntament atapeïda de gom a gom
i després de l’habitual frase dita per la Fallera Major “Senyor
pirotècnic, pot escomençar la mascletà”, el món sencer sembla acabar-se
darrere d’un esclat de pólvora i soroll.
Amb una limitació
d’aproximadament 100 quilos de potència de foc, el tremolor originat
pot escoltar-se fins i tot als afores de la ciutat i els assistents
resten embadalits davant l’exhibició. Els més apassionats buscaran la
direcció més apropiada del vent per poder assaborir tota l’aroma dels
explosius amb núvol que finalment acaba per envair-ho tot.
Passejava ahir al vespre pel carrer Bravo Murillo de
Madrid quan, gairebé a l’alçada del metro de Plaza de Castilla i
confosos entre la clientela habitual del conegut bar de tapes “El
Pescaíto”, vaig veure com en Pedro Jota Ramírez i Federico Jiménez Losantos
gaudien d’un petit aperitiu. Sense pensar-ho un moment i després
d’acomiadar-me del meu acompanyant, vaig accedir al local per asseure’m
enmig dels dos primers espases del periodisme capitalí -o això és el
que ells deuen pensen, clar-. Ràpidament vaig adonar-me que l’animada
conversa ja s’arrossegava durant algún temps (el trinxament d’idees i
personalitats era proporcional al nombre de gots buits que omplien la
taula), però vaig esperar la meva oportunitat d’intervenir i aquesta,
efectivament arrivà al tractar el tema de l’anulació del judici a dos
catalans acusats de cremar fotografíes del rei per no deixar-los parlar
en català…
Pedrojota.- Si cualquiera va a
tener derecho a expresarse en catalán, en gallego o en euskera, no allí
donde esas lenguas son cooficiales, que eso no lo discute nadie…
Jordi.- ¿Cómo que eso no lo discute
nadie?, creo que desde las cúpulas políticas y judiciales de este país
aún se pone en tela de juicio la idoneidad del uso del catalán en
determinadas instancias!…
Pedrojota.- … pero con qué regla de
tres, con qué argumento moral va a poder, el próximo presidente del
Congreso de los Diputados, impedir que los de esquerra, los de CiU y
probablemente los del PSC, se expresen también en catalán y terminemos
desembocando en una concepción de la política lingüística equivalente a
la del Imperio Austro-húngaro.
Jordi.- Uf, nos hemos tenido que retrotraer, ni más ni menos, que al Imperio Austro-húngaro…
Pedrojota.- En materia lingüística
vamos a pasar de una legislatura en la que el castellano se ha batido
en retirada -y eso ha sido así o bendecido, insisto por el señor
Zapatero en la escuela, en el ámbito comercial, en todo lo que tiene
que ver con la vida pública-, parece el objetivo de esta siguiente
legislatura, en la que ya están los jueces plegándose a ello, es el
catalán, el gallego y el euskera sean lenguas oficiales -cooficiales-
en toda España! y que un juicio en Huelva tenga que celebrarse en
euskera!!…
Jordi.- A lo que usted llama
“batirse en retirada”, la sociedad civil y diferentes instituciones
-entre las que cuento a la Unión Europea- lo califican como excelente
proceso de normalización en el uso de la lengua propia de un
territorio… pero, hombre de Dios, no se trata de extender el catalán,
gallego y euskera al “resto del estado” -hecho que tampoco ocasionaría
ningún daño cerebral a los estudiantes, dicho sea de paso-, sino de que
las instituciones de carácter nacional, creadas para servir -y no
servirse- de los ciudadanos que tienen la ventaja -para ustedes supongo
que debería decir “la desgracia”- de no tener como lengua materna el
castellano, ejerzan su función con la mayor proximidad y respetando los
derechos lingüísticos de cada cual o, ¿es que todavía sus mentes están
ancladas en el pasado de una patria, una lengua?.
Santiago.- Y en qué hablaban Carod-Rovira con ETA en Perpignan?
Jordi.- Qué narices tendrá que ver aquí Carod-Rovira y ETA?. Camarero, a este señor no le sirva más copas…
Pedrojota.- Alguien tiene alguna duda de que si el
resultado de las elecciones hubiera sido otro, también el resultado de
esta deliberación habría sido otra?
Federico.- Vamos, ni la menor, pero ni la menor…
Jordi.- Serénese "Don" Federico!, eso significa que
dan por hecho que el Partido Popular no respetaría la separación de
poderes e intervendría en un asunto judicial de forma decisiva?;
interesante comentario que sin duda debería constituirse en un hecho
denunciable.
Federico.- Esto lo que demuestra es
que no hay límites en la perversión del estado de derecho… si es que
todavía se puede hablar de estado de derecho en un sitio donde el
presidente del gobierno dice que se puede multar a un tío porque rotula
en español en un sitio de España, su comercio cuando puedes rotular en
alemán, en inglés… pero en español, no!. La Constitución española dice
que todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a
usarla, ¿qué derecho tiene este señor?, ¿ninguno?, se lo han prohibido
en Catalunya y ahora resulta que los que tienen derecho es, en Madrid,
a hablar catalán…
Jordi.- Entonces si el problema es
asociar la ubicación geográfica del tribunal -que no debería ser así
porque en estos casos su localización geográfica no debería ser un
factor a considerar, dado el carácter de dicho tribunal-, propongamos
nuevamente un cambio de situación, verá como en Barcelona, Bilbao o A
Coruña el tribunal podrá convertirse en un ejemplo de la pluralidad
lingüística sin mayores problemas…
Santiago.- A partir de esta
sentencia cualquier señor, en Huelva, tendrá derecho a decir: oiga, me
están vulnerando mis derechos por no poder declarar en gallego!.
Federico.- Eso lo tengo yo fácil
ahora. Cuando me lleven los policias voy a decir que quiero declarar en
fabla aragonesa. Y “a más”, en fabla de mi pueblo, que ya veremos si
encuentran traductor porque, yo podré recusar a un traductor
Jordi.- Camareroooooo….
Federico.- A ver si va a resultar que el catalán es
un argumento de autoridad y no va a ser ehhh… las variantes aragonesas
de lo que allí balbucimos…
Jordi.- Señores, es tarde y mi
vuelo despega en unos minutos por lo que debo abandonar esta amigable
charla de alto calado intelectual, no sin antes recordarles una famosa
cita de Mark Twain quien dijo que "mientras la verdad
se pone los calcetines, la mentira da la vuelta al mundo". Les deseo
a todos buenas noches… y buena suerte!.
Aclariment:
S’ha adjudicat a un inexistent “Santiago” (de referències Aznarianes, no ho podem negar) alguns comentaris que van
realitzar en Luis de Pino, Dieter Brandau o d’en José Alejandro Vara ja
que ha resultat impossible identificar-los correctament.
Ahir per la tarda va comentar-me un amic que en Francisco Camps,
actual president de la Generalitat Valenciana, és un dels noms que
darrerament s’ha incorporat a la travessa del Partido Popular per a la
substitució d’en Mariano Rajoy, “Don Mariano” que
diuen els més aduladors. El cas és que espero que aquesta opció no
tingui la més mínima possibilitat de progressar, encara que si ja des
de l’interior del Partido Popular, qualsevol proposta és factible, més
si l’esmentat partit viu una crisis de valors i lideratge com l’actual.
El País Valencià que ha edificat el senyor Camps
es avui una Comunitat Autònoma que aguanta l’alè tot esperant l’impacte
de la crisis de la construcció. Efectivament, l’etapa de govern del PP
ha desballestat l’estructura econòmica del territori. La Generalitat
Valenciana s’ha limitat a observar com s’enriquia una minoria gràcies a
l’espectacular creixement -i abús- del sector del maó i al mateix
temps, ha obviat la davallada de totes aquelles activitats econòmiques
tradicionalment capdavanteres, fins i tot, arribant a l’extrem de
perdre el lideratge en exportacions de sectors tan pròpis com el de la
fabricació de mobles. En els tretze anys que el Partido Popular es
troba al capdavant del govern de la Generalitat Valenciana són ben pocs
els qui recorden cap iniciativa encaminada a incentivar, potenciar o
recolzar a la petita i mitjana empresa valenciana.
La política valenciana, per tant, s’ha fonamentat en
l’anomenada “política d’aparador” d'excelent rendiment electoral. El desenvolupament d’esdeveniments i
infraestructures faraòniques (tan desmesurades com deficitàries) és
l’espectacular aval amb el que arriba Francisco Camps a
la seu del Partido Popular a Madrid. Darrera d’aquesta imatge de
triomfador s’amaga també la d’un personatge abonat a
l’anti-catalanisme. Seguint les instruccions de Madrid i en una terra
convenient sembrada, el conflicte lingüístic s’ha barrejat amb la
reclamació de l’aigüa de l’Ebre, el boicot al cava i qualsevol altre
acció d’aquesta mena. Enlloc de treballar per resoldre els problemes
dels ciutadans, l’única solució que el polític valencià ha aportat han
estat frases com ara “cuando gane Mariano Rajoy, llegará el agua del Ebro“,
mentre clamava per ser el govern autonòmic més fidel a l’estat optava
per no aplicar el que s’aprovava a Madrid (llei de dependència) o
estendre la queixa continua contra les concessions a Catalunya
reflectida repetidament en diversos titulars de premsa com ara “Los socialistas dan a Cataluña aquello que niegan a Valencia“.
Ningú no pot negar que Francisco Camps
és un home intel·ligent. El seu progrès en la política valenciana -i ara
amb el seu salt a l’escenari nacional-, així ho demostra. Però a part
d’homes llestos, aquest país necessita els polítics que arribin a
acords per millorar la vida dels ciutadans sense distincions d’orígens,
a responsables que aportin més del que s’espera d’ells i que, per sobre
de tot, uneixin -fins i tot als seus contraris- més que els que
accentúen les diferències, i en aquest sentit, Paco Camps, no dona el perfil.
Quan encara no havia finalitzat la jornada electoral, abans que la mitjanit hagués arribat, ja demanaven la dimissió de Zapatero. Va ser, si més no, una nota de color original enmig d'un vespre nefast pels seus interessos. Més enllà de veure a una plorosa Elvira i escoltar el missatge buit d'un Mariano Rajoy
deçebut i sobre-passat pels esdeveniments, l'interès es centrava en
observar, tal i com succeïa en els millors temps de les desfilades
davant del Kremlin (escenografia inclosa), quines podíen ser les
reaccions dels capitostos del Partido Popular, qui aplaudia i qui no,
qui acompanyava al líder derrotat, qui preferia quedar-se darrera
d'aquell balcó que semblava marcar la diferència entre el "sal y apechuga" i el "los de dentro no tenemos culpa".
Més
enllà del número tretze del carrer Gènova, les redaccions dels diaris i
ràdios que influeixen, condicionen i -de vegades- imposen els seus
plantejaments a un Partit Popular seduït pels seus cants de sirena, les
primeres cròniques ja qüestionaven al qui fins aquell moment era una
figura indiscutible del "centre-dreta" espanyol, un Mariano Rajoy, suma de totes i cadascuna de les virtuts, no només teologals, sinó també les que venen definides pel lideratge més excels.
Així és com al mateix temps que en Luís María Ansón reclamava la seva substitució immediata en articles com "El PP necesita un nuevo líder", en Pedro J. Ramírez s'esplaiava amb editorials com "El PP debe renovarse" o intervencions a COPE afirmant, sense cap mena de rubor, que "Mariano Rajoy no reúne las condiciones para ser el líder que la derecha necesita".
Però no havíem quedat el passat divendres que el candidat popular era
la millor cosa que podia passar-li a Espanya?. A l'altra banda del ring
hi trobem als qui es postulen com a valedors de la continuïtat de Don Mariano
-o Maricomplejines, depenent del moment i la circumstància-, potser ho
fan per que saben que mai més tindran un dirigent que assumeixi els
plantejaments que aquests mitjans de (in)comunicació envïen amb tanta
obediència com ho ha fet l'actual número 1 del Partido Popular. Francisco Marhuenda
-nou director de La Razón- i un ABC en reconstrucció, es brinden a la
tasca d'una tercera oportunitat amb la idea de fer-se un espai propi,
guanyar-se nous amics, confidents a la capital i recuperar vendes -que
al capdavall és del que es tracta-.
Finalment, els que juguen a indefinir-se, alterant el bastó i la pastanaga, Juan Carlos Girauta des de les pàgines virtuals de Libertad Digital escriu l'antològic article "Usted mismo, Don Mariano",
una mena de factura entre el"gràcies a nosaltres vostè està on està",
"nosaltres hem aguantat al partit" i el "no escolti els vents del canvi
perque el portaran a la perdició". I Don Federico?; el "comunicador" -que no periodista-, es mou entre culpabilitzar a l'ineficient equip amb el que Rajoy s'ha envoltat, compadir a Daniel Sirera pel poc temps que ha tingut en extirpar el mal que en Piqué ha deixat i brindar-se a recolzar enfàticament a la, de moment amagada, Esperanza Aguirre.
Hom creia que les crisis internes en cada partit polític les iniciaven,
administraven, dirigien i tancaven els propis partits polítics. L'onada
d'opinió publicada -no pública- marca el primer cas a la política
espanyola de com posar en crisis l'autoritas d'un líder impulsat pels mateixos mitjans que fins
ara l'adulaven. Caldria que el proper líder del PP -Rajoy o qui el substitueixi-, prengui bona nota del clàssic de Shakespeare: "Brutus, tú també fill meu?!".
A hores d’ara tothom coneix -si més no les grans
xifres- els resultats de les eleccions que van celebrar-se ahir. És
vint-i-quatre hores després quan els partits es reuneixen en els seus
particulars bunkers per tal d’analitzar tant aquests resultats com
posicionar-se pel futur més immediat. Des d’aquest blog hem près el
nostre ordinador portàtil, corbata al coll i bola de vidre per mirar
d’explicar què s’ha pogut escoltar a la seu de cada partit polític i
quin serà, a grans trets, la seva actuació.
Anàlisi.José Luís Rodríguez Zapatero
aconsegueix una clara majoría que fins i tot el permetrà governar sense
la necessitat d’arribar cap pacte de legislatura. Els analistes
coincideixen en confirmar que el PSOE s’ha beneficiat de les baixades
d’ERC a Catalunya i d’ IU a Espanya. El fet és que el tercer millor
percentatge de vot socialista de la democràcia recent confirma el
recolzament de les polítiques socials, mentre que no pateix cap càstig
per la seva gestió de temes tant difícils com el terrorisme o
l’estructura de l’estat.
Catalunya. Tal i com dèiem en el post anterior: “És
clar que els socialistes també haguéssin aconseguit la victòria sense
aquestes excel·lents dades, però les xifres catalanes marquen la
diferència entre el que hagués estat un triomf ajustadíssim i un govern
en posició extremadament dèbil del que avui és una còmode re-elecció
que li permetrà poder triar entre diferents opcions“. El seu
creixement en vots (+86.029), diputats (+4) i percentatges (+5,86%)
explica que el “si tú no hi vas, ells tornen” ha funcionat més que els
darrers perjudicis d’infraestructures o promeses trencades.
Problema. Els excelents resultats
poden ser, a la vegada, una navalla de doble fulla si no tenen cura en
l’elecció de la gestió econòmica i social del proper any.
Previsió. A curt i mig terme, el
PSOE cercarà mantenir i enfortir els llaços amb la resta de partits
polítics. Si les dades econòmiques empitjoren -factor que sembla més
que probable-, seria obligat tenir un soci o grup de socis fiables per
aguantar les escomeses del Partido Popular. En aquest cas crec que CiU
i el PNB serien les seves millors opcions.
Anàlisi. Un temps va parlar-se de dolça derrota. El fet és que, malgrat crèixer en percentatge de vot (+2,47%), Mariano Rajoy
i el PP han perdut les eleccions. Si hom contempla el mapa electoral
hauria de començar a entendre que en contra de la creença majoritària,
si un partit vol guanyar les eleccions espanyoles no pot deixar de
banda a Catalunya i Andalusia; ja no serveix allò de “el que perdem a Catalunya, ho guanyem a Espanya”
perque la realitat mostra que amb uns resultats tant dolents al
Principat és impossible compensar-ho. Per tant, hauria d’imposar-se una
reformulació del problema. No serem tant innocents de pensar que la
dreta decideixi afrontar la seva refundació de principis segons el post
que vam publicar anomenat “Soliloqui a la dreta, Oda a Don Mariano“. Segurament hauràn de retocar les formes sense canviar massa el fons.
Catalunya. El Partido Popular a
Catalunya és quelcom desconnectat de la societat. Els seus postulats en
contra de la reforma de l’Estatut d’Autonomia, prenent la mentida com a
base (el que es dona a Andalusia o València es titlla
d’inconstitucional per a Catalunya), la generació del conflicte
lingüístic (i la seva aposta clara per la segregació educativa) i la
substitució de líders més propers a la societat (Josep Piqué)
per seguidors de les polítiques que s’imposen des de Madrid, parlen ben
clar dels resultats obtinguts: Han guanyat nomès 1 sol diputat -i un %
de vot del 0,81%- perdent 21.143 vots.
Problema.Mariano Rajoy
és un líder tocat. La cara de la seva dona al balcó del carrer Génova
semblava expressar tot allò que el polític gallec intentava amagar.
Però al matí següent, aquells insatisfets amb els resultats -i que fins
ara es limitaven a donar-li incondicional suport- ja es manifesten
públicament per la seva substitució. Seria el moment de reconèixer
errades i re-pescar figures del tipus Piqué o Rato -fins ara tractats com a traïdors-, però observant el partit l’únic que s’hi intueix és “más madera”.
Previsió. Algú que s’ha passat els
darrers quatre anys qualificant al president del govern de “mentider” i
“incompetent”, d’enganyar al país i pactar amb ETA, no pot presentar-se
l’endemà d’una derrota electoral i mantenir amb credibilitat el mateix
discurs. Per tant i a curt-mitjà terme s’endevina una substitució del
líder però un manteniment del mateix estil d’oposició.
Anàlisi. Si un terme haguéssim d’utilitzar per definir els resultats de Convergència i Unió, aquest és el de “solidesa“.
La coalició a resistit els efectes del seu allunyament del govern i de
qualsevol poder de decisió dels darrers anys. En unes votacions on el
vot nacionalista -nacionalista no espanyol, es clar- ha reculat de
manera notòria, CiU no tant sols ha plantat la seva posició sinó que, a
més a més, a guanyat 1 diputat.
Problema. La situació política
catalana i espanyola, malgrat els excelents resultats, podría no
necessitar la seva colaboració. Molt s’ha parlat sobre el desgast de
l’oposició i fins al moment -amb els seus alts i baixos-, el partit de Mas i Duran aguanta. Cal tenir la paciència de qui sap esperar però també el seny per assumir el paper que el futur demani.
Previsió. Les coses no aniran bé a
nivell espanyol, especialment en economia. I CiU sempre ha demostrat
que no li fan por aquesta mena de reptes per difícils que siguin. Duran i Lleida
ha deixat clar que han de ser els socialistes els qui donin el primer
pas… i si no arriba, no passarà res. Tothom encerta al pensar que
quatre anys de silenciosa oposició és el que menys interessa a CiU però
caldrà esperar.
Anàlisi. Si em permeten la ironia,
l’única alegria pel PP -i mitjans de comunicació afins- l’ha donat la
davallada d’ERC. Crec que apelar a la bipolarització d’aquests comicis
nomès és una veritat a mitges, els resultats aconseguits per formacions
com CiU o PNB en són una bona prova. Agradi o no, ERC ha patit una
pèrdua de 5 diputats, -8,03% i el que és més greu, -348.975 vots.
L’efecte dels pactes polítics a la Generalitat de Catalunya i el seu
suport incondicional a ulls de l’electorat han fet que el votant
d’Esquerra s’hagi decidit pel suport directe al “gran partit” (PSC) o
per quedar-se a casa.
Problema. Potser el problema hauria
de ser el de re-situar en la seva justa mesura els resultats que van
aconseguir-se fa quatre anys i l’actual retorn al que podríem anomenar
“normalitat”. I és que qualsevol consulta a la base de dades política
ens mostra els autèntics límits del vot d’Esquerra: 1 diputat els anys
1982, 1993, 1996 i 2000. Per tant, sabedors que l’efecte Aznar
i la seva política van ésser el millor argument de vot d’ERC, la
desaparició de l’executiu del PP i el pacte ERC-PSC-PSOE comporta
aquesta disminució.
Previsió. Que podria haver estat
menor?. Es clar que sí. Que els dirigents d’ERC esperaven un resultat
proper als 6 diputats?. No tots, alguns ja anticipaven els resultats
que avui contemplen. En qualsevol cas sembla que s’acosta una
d’aquelles famoses trifurques internes que periòdicament deixen una ERC
fragmentada i dividida. Segurament per la seva manca de pràctica d’alta
política -o política de govern-, els seus dirigents es mostren molt
eficients a l’hora de crèixer però uns autèntics incapaços en el moment
de decidir pactes o gestionar poder.
Anàlisi. No és un fet puntual. Ni
tant sols quelcom extraordinari. Des de que l’antic PCE va presentar-se
a les primeres eleccions democràtiques, allà per l’any 1977, el
degoteig negatiu de diputats, percentatges i vots ha anat in crescendo
si exceptuem l’etapa de l’ínclit Julio Anguita, dirigent enaltit per la dreta més reaccionària gràcies a la famosa “pinza” d’oposició contra l’agonitzant PSOE de Felipe Gonzalez. Les alteracions en el seu nombre de diputats finalment ha marcat una clara tendència a la baixa -gairebé a la desparició-.
Problema. El problema pitjor que un
problema pugui tenir és que la seva ideologia hagi caducat. I en aquest
sentit, els hereus del comunisme soviètic han estat superats per la
història. Malgrat els seus esforços per romandre en el panorama polític
acollint -per increíble que sembli donat el curriculum de la Unió
Soviètica i, en general, als Països de l’Est- en el seus pilars
ideològics a l’ecologisme, avui es presenten amb menys d’una desena
part dels vots aconseguits pels socialistes. També els seus continus
pactes amb el PSOE ha acabat per ésser la víctima més predisposada a
ésser fagocitada.
Previsió. La crisis de lideratge
pot solucionar-se de manera senzilla. En partits petits i gens
recolzats, un dirigent substitueix un altre sense masses problemes. Ara
bé, la tasca que s’ha de fer per recuperar el vot d’Izquierda Unida
-també d’Iniciativa per Catalunya- és quelcom més complicat.
El caos de rodalíes, el desastre de l’AVE, les
apagades d’electricitat o les promeses incomplertes no han estat
suficients motius com per provocar el vot de càstig català. Tot al
contrari, Catalunya ha donat -ni més, ni menys- el triomf a Zapatero
creixent encara més que a les dramàtiques eleccions del 2004 i marcant
un nou rècord històric en nombre de diputats (25), % de vots (45,33%) i
en diferència respecte al seu màxim rival (18 diputats entre el PSC i
el PP). És clar que els socialistes també haguéssin aconseguit la
victòria sense aquestes excel·lents dades, però les xifres catalanes
marquen la diferència entre el que hagués estat un triomf ajustadíssim
i un govern en posició extremadament dèbil del que avui és una còmode
re-elecció que li permetrà poder triar entre diferents opcions.
L’altre
punt important és la clamorosa derrota del Partido Popular. Malgrat
l’onada de xifres, dades i tants per cent amb la que la directiva del
PP intenta edulcorar la vetllada, el cas és que quan Mariano Rajoy
té com a objectiu guanyar una cursa i només aconsegueix quedar segon,
encara que hagi millorat la seva marca personal, ha fracassat.
Finalment, l’establiment de la bipolarització amb
una concentració del vot “nacional” fixat en un 84,95% (PSOE, PP i
UPyD) i la gran davallada d’ERC i IU són les qüestions més destacades
d’aquest 9M. La solidesa de CiU i PNV continua éssent un clar missatge de fortalesa. Aquest vespre des de les diferents juntes que cada partit
celebrarà, informarem -en exclusiva- de les discussions internes.
ETA ha tornat a fer de les seves. Aquest migdia han assassinat a Arrassate (Guipúscoa), a l’ex-regidor del PSE, l’Isaías Carrasco.
L’oportunitat de parlar sobre la interpretació política de tal acte,
del perjudici que pel nacionalisme basc i català significa ETA o
l’efecte electoral d’aquest crím ha de deixar pas a la tristesa i al
respecte per tots els familiars, pels socialistes i pels demòcrates
d’aquest país. [ Publicat a www.jordipique.net el 8 de març ]
Parlar d’en Mariano Rajoy és parlar
del darrer tren que ha de prendre la dreta espanyola per tal
d’actualitzar els valors sobre els quals construir una ideologia.
Certament la vella Europa acull un ampli ventall d’opcions, des de la
dreta més reaccionàri, fins el centre-dreta més moderat, però
l’observació del panorama espanyol mostra com a un fet indiscutible, la
concentració de tota mena de vot “de dretes” en un únic partit. I en
aquest punt cal deixar les coses ben clares: ni és cert que el PP sigui
un partit “modern”, deslliurat de qualsevol rastre del passat més
tètric d’aquest país (algunes actituds de militants, dirigents i gent
vinculada ho demostra), ni el mateix Partido Popular és quelcom més que
una pandilla de feixistes.
Però el quid de la qüestió no resideix tant en les
simpaties tardo-franquistes que puguin existir com en els pilars
ideològics amb els quals fonamentar el partit. Tal i com deia el famós
article del Financial Times titulat “La disyuntiva española. Polarizada entre una derecha premoderna y una izquierda que no ilusiona“, que el propi Rajoy va utilitzar en el segon debat televisiu, on s’hi afirmava textualment que “El
problema del PP es que sus actuales líderes aún no han terminado su
viaje a un centro-derechísmo moderno desde sus raíces franquistas“. És precisament aquest el tren al que em referia a l’inici d’aquest post i en Mariano Rajoy semblava un dels “maquinistes” més capaços en els darrers temps per emprendre aquest difícil però necessàri viatge.
¿Un viatge per anar on? . Un viatge per
constituir-se com un partit polític de dretes, evidentment (aquí ningú
no pretèn aïllar cap pensament), però deixant de banda uns valors
que no es corresponen amb aquells que comparteixen els més importants col·legues europeus o nord-americans. Ells proposen polítiques
econòmiques contundents, regulació de la fiscalitat, política exterior
pro-aliats, reducció de costos públics, privatitzacions, reducció de
l’estat i aquest són els actius del que la dreta -adaptada a les
circumstàncies nacionals- es serveix per captar el major número de
vots. ¿Quants de nosaltres no ens hem sentit captivats per la gestió de
polítics com en Bill Clinton -un dels millors
presidents de la història dels Estats Units però que transplantat a
l’Europa seria considerat com d’un caràcter marcadament dretà-, o pels
missatges que ens arriben carregats de “l’esperança Obama, la seriositat de l’Angela Merkel o la tercera via teòrica d’en Tony Blair?. Doncs aquesta gent, desmarcada de recurrents i apocalíptiques polèmiques que es mostren falses i prescindibles (”España se rompe“, “en Cataluña los castellanohablantes son lapidados por las calles“, etcètera).
Perquè indubtablement en el líder del PP ha mostrat,
no només al llarg d’aquests darrers quatre anys, sinó també durant el
temps en que va ocupar diferents ministeris de l’estat (administracions
públiques, educació i cultura, presidència, interior i vice-president
primer) la capacitat d’ésser el líder que assenyalés el nou camí.
Responsable com a pocs, va ser l’únic dirigent del Partit Popular que
va atrevir-se a donar la cara durant la crisis del prestige. La seva
destacada capacitat d’anàlisi política el permet detectar les nombroses
errades i contradiccions d’un govern tant nefast com el de ZP o definir a la perfecció iniciatives com UPyD o C’s com “líderes de izquierda con votos de la derecha“.
I el seu sentit comú queda meridianament plasmat quan a la pregunta de
què passarà si tornen a guanyar les eleccions els socialistes, té el
bon seny moderat de respondre “no pasarà absolutamente nada“.
És aquí on en Mariano Rajoy ha
fracassat. Enlloc d’envoltar-se d’un perfil de polítics que l’ajudessin
-en la legítima tasca- de recuperar el poder post-Aznar des d’una nova
proposta, servint-se de gent de vàlua i millor tarannà (Josep Piqué o en Rodrigo Rato
en seríen clars exponents), seríen la més gran amenaça no de la pèrdua
del poder socialista, sinó també d’una consolidació del vot a Catalunya
mai aconseguida en aquests anys de democràcia. Al contrari, en Rajoy ha
preferit -o s’ha vist obligat- a mantindre dins la cúpula del número
tretze del carrer Génova als màxims culpables de la derrota electoral (Ángel Acebes, Eduardo Zaplana i més indirectament, Jaime Mayor Oreja).
Per aquest motiu l’hem vist exercir una oposició des de la direcció
ideològica radicalitzada dels qui no han donat el seu suport a cap de
les iniciatives legislatives socialistes (moltes d’elles bloquejades al
Tribunal Constitucional -i algunes ja perdudes-), dels qui han preferit
de manera poc prudent, tancar-se qualsevol porta que els permetés
arribar un pacte amb CiU o el PNV criminalitzant a tots els
nacionalismes sense excepció ni distinció o tensant la corda fins a
límits poc mesurats en temes com la lluita anti-terrorista o
l’estructura de l’estat. Tot i amb això ha tingut que veure com se’l
fustigava des de la radicalitat de la vella guàrdia (els
“maricomplejines” van arribar a comentar-se per tot l’estat), com les
afirmacions de l’anterior president del govern a León on es demanava al
vot menystenint al seu propi candidat “votarnos aunque el PP no entusiasme, aunque Mariano Rajoy no entusiasme“.
Ara ja és massa tard. Si el PP aconsegueix
passat-demà la victòria -i formar govern encara que sigui
en minoria-, aquells que consideren que fa quatre anys se’ls va furtar
els seus càrregs, tornaran sota el paraigües d’en Mariano. Si perd
caldrà esperar la seva substitució i els aires que respira el Partido
Popular no convida a l’optimisme.
De la mateixa manera que va succeir després de la celebració del primer debat televisiu entre Zapatero y Rajoy,
publica aquest matí El Periódico un resum de les veritats, mitges
veritats i mentides que els dos candidats a la presidència del govern
van deixar caure en el segon debat d’abans d’ahir. En aquesta ocasió,
el número de “inexactituds” (ens consola definir-ho d’aquesta manera)
va inclinar-se clarament del bàndol pepero. Si a la vista dels
resultats pensen que és lògic que l’avantatge sigui tan gran donat que
el mitjà de comunicació és clarament partidista (com jo també he pogut
sospitar), els he de confessar que he realitzat una cerca “a l’altre
trinxera mediàtica” sense trobar res semblant.
/…/
MARIANO RAJOY
REPARTO DE LA RIQUEZA: “La diferencia entre ricos y pobres es hoy mayor”. INEXACTO. Los
datos son ciertos, pero la conclusión es discutible, porque la encuesta
de Eurostat sufrió un cambio metodológico que impide una serie
homogénea con los años del 2002 al 2004. En el 2006, el 20% más rico de
la población ganó 5,3 veces más que el 20% más pobre, como dijo Rajoy.
En el 2005 fue 5,4 y del 2002 al 2004 (no comparables) fue 5,1 veces
más; pero en el 2001 (con el PP) fue 5,5. ¿Con qué año comparaba Rajoy?
INMOBILIARIA: “El precio de la vivienda subió el 43% con el PSOE”. MENTIRA. De
acuerdo con los datos del Ministerio de Vivienda, el precio medio de
una vivienda pasó de 139.140 euros a finales del 2004 a 187.650 al
cierre del 2007, lo que supone un aumento porcentual del 34,8%. Según
la misma estadística, en el periodo anterior del Gobierno del PP entre
el 2000 y el 2003, el precio medio de un piso en España se incrementó
el 49,5% (de 79.218 euros se pasó a 118.467).
DEPENDENCIA: “Madrid gasta 700 millones, el Gobierno del PSOE, solo 23″. MENTIRA. Los
700 millones son una cifra que engloba todas la prestaciones sociales
que ofrece la autonomía madrileña. Tampoco es cierto que el Gobierno
central solo haya aportado 23. Fueron 32 en 2007. Pero la peor
manipulación es comparar las cifras. Madrid, como otras comunidades,
destina una cantidades muy superiores a las del Gobierno porque esta es
una competencia autonómica.
EDUCACIÓN: “El ‘informe Pisa’ lo que hace es criticar la LOGSE”. INEXACTO. La
ley promulgada por Felipe González en 1990 no es solo la responsable de
los malos resultados en el informe Pisa del 2006, que evalúa la
educación en los países más desarrollados. La prueba se hizo a los
alumnos de 15 años con Zapatero en la Moncloa. Pero el PP es
responsable de la precaria aplicación de la ley y de la política
educativa durante casi 8 de sus 9 años de formación obligatoria.
CONVIVENCIA LINGÜÍSTICA: “En Catalunya se multa por rotular en castellano”. MENTIRA. “En
Catalunya se ha multado a Fincas Nevot con 400 euros por rotular en
castellano”, afirmó Rajoy, para atizar su argumento de que en Catalunya
se vive una grave persecución del castellano. Esta afirmación es
totalmente errónea. La ley de política lingüística (1/1998), aprobada
durante el Gobierno de Jordi Pujol (CiU), establece en el artículo 31
que “las empresas (…) deben usar, al menos, el catalán en la
rotulación”. Así pues, nunca se ha sancionado por rotular en
castellano, sino por incumplir la ley al apartar el catalán de la
relación con el consumidor. En este punto incide también el Estatut del
Consumidor de 1993. El Gobierno catalán optó, desde la aprobación de su
segunda ley de política lingüística (102 votos a favor, 25 en contra
–PP y ERC, por distintos motivos– y una abstención), por una línea de
normalización del catalán de carácter no coercitivo y no priorizó la
actividad sancionadora, que está en manos de la Agència Catalana de
Consum. Esta valora la presencia del catalán como un servicio más a los
consumidores, y sanciona los incumplimientos respecto a la lengua como
lo hace con otras infracciones en materia de consumo. El Govern ha
preferido en todo momento facilitar a las empresas las herramientas y
el asesoramiento necesario para cumplir con la ley mediante el pacto
entre las partes. El fruto ha sido un acuerdo con las principales
organizaciones empresariales y asociaciones de comerciantes, y la firma
de un gran número de convenios con todo tipo de establecimientos y
sociedades. La constatación: solo el 6,8% de expedientes llegó a la
fase de sanción en el 2006, con un 1,8% de la cuantía total de
sanciones.
MISIONES EN EL EXTERIOR: “Zapatero apoyó la guerra de Irak al pedir en la ONU el envío de tropas”. MENTIRA. Parecía
que Mariano Rajoy estuviera dando una primicia. José Luis Rodríguez
Zapatero no se lo podía creer. “¡Decir que yo apoyaba la guerra de Irak
después de las decisiones que hemos tomado! Esto sí que va a ser una
exclusiva mundial”, espetó el socialista. El presidente del PP se metió
solito en un barrizal del que no logró salir. Ayer se arrepintió de
haber dedicado más tiempo a una guerra ya perdida ante los ciudadanos
que a la lucha contra ETA.
En el debate, Rajoy rescató de los archivos la
resolución 1546 del Consejo de Seguridad de Naciones Unidas, del 8 de
junio del 2004, para afirmar lo imposible: “Es usted quien apoyó la
guerra de Irak al pedir en la ONU que enviaran fuerzas militares”. La
resolución de marras se firmó 15 meses después de la invasión para
legitimar la presencia de las tropas –encabezadas por EEUU– desplegada
en el país. Rajoy intentó hacer sangre con uno de los 32 apartados del
texto, el que pide a los estados que “presten asistencia a la fuerza
multinacional, en particular con fuerzas militares, según se convenga
con el Gobierno de Irak”. El candidato popular no recordó a los
espectadores, evidentemente, que entonces el Ejecutivo de Zapatero
reconoció que la redacción del texto no era “cien por cien
satisfactoria” (Alfredo Pérez Rubalcaba). Con ese texto, Naciones
Unidas intentó dar un amparo legal mínimo a los gobiernos implicados en
la caótica y sangrienta posguerra del país, que en aquellas fechas ya
había sufrido la revuelta shií de los fieles de Moktada al Sadr.
ECONOMÍA: “Mi primera pregunta a usted en el Congreso fue de economía”. MENTIRA. Mariano
Rajoy proclamó al iniciar el debate que en su primera pregunta
parlamentaria al presidente, el 12 de mayo de 2004, ya le había instado
a emprender reformas económicas argumentando que “la herencia y la
inercia se iban a terminar como así ocurrió”. Pero lo que el candidato
del PP no se esperaba es que José Luis Rodríguez Zapatero, entre
estadísticas económicas y expedientes de regulación de inmigrantes,
también llevase en su carpeta una fotocopia de la pregunta citada por
Rajoy. Y, tal y como replicó el candidato socialista, el líder popular
mintió porque, según consta en el diario de sesiones del Congreso de
los Diputados, Rajoy en su primera pregunta a Zapatero le interpeló de
manera genérica por su valoración de los primeros días del Gobierno
socialista. En esta intervención parlamentaria le reprochó la falta de
coordinación entre los diferentes ministerios y, aunque es verdad que
entre los ejemplos que citó había alguno económico como el IVA o el
cálculo de pensiones, lo cierto es que solo los enumeró y mezclados con
otros como la privatización de TVE o el control de los imanes. Además,
a diferencia de lo que Rajoy afirmó en el debate, en esta pregunta
parlamentaria no hizo referencia alguna ni a la herencia del PP ni a la
inercia de la que, en su opinión, se benefició Zapatero.
JOSÉ LUÍS RODRÍGUEZ ZAPATERO
INFLACIÓN:”Los precios han subido con el PSOE igual que con el PP”. INEXACTO. El
índice de precios al consumo (IPC) durante esta última legislatura ha
subido un 12,3%, si se cuenta desde abril del 2004 a enero del 2008. La
legislatura anterior aumentaron el 14,6%, y durante el primer periodo
de gobierno del PP lo hicieron el 8,5%. Estas buenas cifras
coincidieron con un periodo de bonanza económica, simbolizado en un
precio del petróleo por los suelos. Sin embargo, en el 2001, se reformó
el modo de calcular el IPC, por lo que los datos del 2001 no serían en
puridad comparables con los del 2000. Así, el PP comenzó a gobernar en
1996 con un aumento del IPC del 3,6%, que llegó a marcar 1,8% en 1998.
Los dos años de transición, 2003-2004, marcaron un aumento del 3%,
hasta el actual 4,3%.
PROGRESO: “Hemos superado a Italia en renta per cápita”. VERDAD. El
presidente del Gobierno aseguró que, con los socialistas, España ha
superado a Italia en renta per cápita. Cierto. En el 2006, por primera
vez, el PIB por habitante fue de 105,1 –sobre la base 100 formada por
los 27 países de la UE–. Este sorpasso, que se mantiene, ha sido
posible gracias a un crecimiento superior a la media y, también al
italiano. Pero el diferencial positivo que mantiene la economía
española no es fruto de los últimos años, sino que viene de antes de
los gobiernos del PP. De igual modo, el aumento de la renta per cápita
ha sido constante, con la excepción del 2004 y 2005, en los que se
estancó; y del 2007 en el que, según las previsiones, perdió fuelle,
pero no más que Italia y los socios comunitarios.
PRESUPUESTO: “Somos los primeros en dedicar más del 50% a gasto social”. INEXACTO. Rodríguez
Zapatero sentenció que su Gobierno ha sido “el primero” en la historia
en dedicar más de la mitad del presupuesto a gasto social. Rajoy,
tajante, le replicó: “falso”. La del presidente fue una verdad a
medias. Los primeros gobiernos del PP apenas dedicaban 49 céntimos de
cada euro público a políticas sociales, pero la situación mejoró en la
segunda legislatura (a partir del 2000), en la que se superó el 50%, si
bien el concepto de gasto social no es exactamente igual. Zapatero se
ha mantenido por encima del 50%. Pero la mejor vara de medir es el
esfuerzo en ese capítulo comparado con la UE. De 1996 al 2004, redujo
su peso en la economía del 21,9% al 20%, a la cola de la UE. Para la
etapa socialista aún no hay datos oficiales.
URBANISMO: “El precio del suelo subió un 500% con esa liberalización”. VERDAD. Aunque
Mariano Rajoy negó que el PP hubiera aprobado ninguna liberalización
del suelo, lo cierto es que en 1996, 1998 y el 2000 se aprobaron varias
normas con “medidas liberalizadoras en materia de suelo”. La más dura
fue la ley de 1998 que modificó el régimen de suelo y de valoraciones y
que consideró urbanizable todo tipo de suelo que no estuviera protegido
por alguna norma. En la explicación de esa ley se afirma que buscaba
“una mayor liberalización que incremente su oferta”. Según datos de las
sociedades de tasación, desde que se empezó a aplicar en 1998, hasta
final del 2006 (último dato comparables), el precio de los terrenos
urbanos pasó de los 29 euros por metro cuadrado a 179, un aumento del
515%.
POLÍTICAS SOCIALES: “Andalucía reconoce 65.000 dependientes, Madrid a 3.000″. VERDAD. Las
cifras figuran en el registro oficial del Ministerio de Trabajo y no
admiten contestación. La acusación que que formula Zapatero en el
debate en base a este dato –que las autonomías del PP están boicoteando
la aplicación de la ley– ya pertenece al terreno de lo interpretable,
pero parece también avalado por la cifras. Las autonomías son las
encargadas de recibir la solicitudes de los aspirantes a recibir los
beneficios de la ley de la dependencia, examinarlas y dictaminar al
respecto. Que Madrid solo haya acreditado a 3.000, o Castilla y León a
120, ambos gobernados por el PP y Catalunya, con el tripartito, 28.599
y Andalucía (PSOE) 65.000, no parece que pueda explicarse de otra
manera que por la falta de voluntad política de las primeras.
INMIGRACIÓN: “Hemos acordado las repatriaciones con 10 países”. VERDAD. El
Ejecutivo socialista ha cerrado esta legislatura 12 acuerdos de
distinto carácter con países africanos para asegurarse la repatriación
de los inmigrantes sin papeles. El asunto de la cooperación con los
países de origen lo trajo a colación el candidato socialista, José Luis
Rodríguez Zapatero. “Nosotros hemos firmado una decena de acuerdos con
países fundamentalmente del África Subsahariana”, declaró el líder del
PSOE. Mariano Rajoy le instó a que los enumerara e ironizó sobre si
también estaban incluidos en el ya famoso libro blanco. Si Zapatero
hubiera sido rápido, podría haber dicho: Argelia, Cabo Verde, Gambia,
Ghana, Guinea Bissau, Guinea Conakry, Liba, Mali, Marruecos,
Mauritania, Nigeria y Senegal.
SEGURIDAD: “La tasa de crímenes es más baja que la media de la UE”. VERDAD. Según
los datos difundidos por Interior, España tiene una ratio de
infracciones penales por 1.000 habitantes –lo que se conoce como tasa
de criminalidad– por debajo de la media de la UE. En 2006 –no se han
difundido los datos del año pasado– la tasa fue de 50,7 delitos por
cada 1.000 españoles, casi 20 puntos menos que la media europea.
Zapatero tenía por tanto razón, España se sitúa por debajo de países
como Francia e Italia.
Sin embargo, el Sindicato Unificado de Policía
(SUP) alerta de que los parámetros que se manejan en los diferentes
países no siempre están homologados. Y el PP sostiene que Interior no
explica de donde se obtienen las cifras que además contradicen los
datos de la fiscalía.
Les vies que alguns grupúscles acostumen a aportar
per tal de “solucionar el problema de la sobre-dimensionada
representación de los nacionalismos” són nombroses i de diferent abast.
Uns, com és el cas d’UPD, suggereixen augmentar el número de diputats
fins arribar a un total de 400 per tal de “mejorar la proporcionalidad”
i, al mateix temps, fer de les Comunitats Autònomes la circunscripció
única. També incorporen la llargament debatuda reforma del Senat per
atorgar-li la condició de Cambra de representació territorial. Hom es
pregunta de quins territoris donat que una lectura amb més profunditat
de les seves propostes electorals ens fa adonar-nos que incorporen
l’eliminació dels règims forals de Navarra i Euskadi, la recuperació de
nombroses competències avui traspassades a les CCAA i la supressió, ni
més ni menys, que de l’article de la Constitució que declara “les llengües cooficials objecte d’especial respecte i protecció“, per creure que “favorece la imposición y discriminación lingüística“; aquests dies els sentireu parlar d’igualtat de drets i llibertat, amb un parell de nassos.
Però no ens desviem del tema. El Mundo no s'acontentava en la realització de l’enquesta anteriorment comentada;
algunes pàgines més endavant i gràcies al treball del periodista Roberto Benito,
realitzava un exercici de traspolació dels resultats electorals del
2004 segons el sistema de circunscripció única obtenint una sèrie de
particulars resultats (veure quadre de l’encapçalament). A l’analitzar
les dades obtingudes, en Benito observa com, lluny de
l’idea original de fer minvar la representació dels nacionalistes a
Madrid, les dades beneficien -en molta poca mesura, és cert- a aquestes
forçes (CiU +1, ERC +1), i en molt més volum a IC (+13), perjudicant
als dos grans grups estatals PP i PSOE de manera semblant (-6 el
primer, -9 el segon).
El que més ens interessa són les conclusions a les que arriba el propi Benito: “Existe
la idea generalizada de que la forma de elegir a los diputados favorece
a los partidos nacionalistas, que con pocos votos obtienen muchos
escaños, al concentrar su respaldo electoral en unos territorios
concretos. Sería el caso del PNV, que sólo se presenta en las tres
províncias vascas y en Navarra, del BNG, que concurre en Galicia, o de
los partidos nacionalistas catalanes. Esta idea es errónea. En primer lugar porque los partidos nacionalistas no reciben tan pocos votos como se piensa (CiU, ERC, PNV son el cuarto, quinto y sexto partido más votado, respectivamente). Y
en segundo lugar, porque un sistema que tuviera una única
circunscripción no les perjudicaría, sino que incluso les favorecería, como se demuestra en la simulación realizada“.
Així doncs, aquesta sèrie de grupúscles els quals
comparteixen com a idea bàsica la reforma del sistema electoral, avui
per avui no poden constituir una amenaça directe; potser seria més
complicat si parléssim de la generació d’un clima polític a Madrid (de
vegades l’ambient periodístic de la capital pot imposar-se a la
voluntat dels ciutadans de tot l’estat) però aquest escenari encara és
més complicat donat els interessos particulars en governar que PP i
PSOE tenen a la vista de resultar ésser els més beneficiats amb
l’actual sistema. Així doncs, és possible que als propers anys observem
com potser aquestes formacions menors aconsegueixen representació
parlamentaria però, de ben segur les lluites internes d’egos -com ja
succeeix actualment-, acabaran per ensorrar-los.
Per tant, el més preocupant no és que aquesta
iniciativa tingui o no possibilitats de reeixir, el que ens hauria de
fer-nos reflexionar hauria de ser que en aquest país, en aquest moment
de la història, poguès passar-li pel cap a algú el plantejament
d’iniciatives com la comentada per boca d’aquells que es consideren més
demòcrates que ningú.
“Recuerdo que diferente pasó a significar peligroso“ …
Més enllà del que s’ha comentant en el post
anterior, la realitat és que la voluntat d’exclussió d’una part
important del cos electoral és quelcom que existeix i que, amb el pas
dels anys, sembla guanyar adeptes. En el capítol de responsables
-excepció feta als mitjans més radicals-, brilla amb llum pròpia el
diari El Mundo. Efectivament, per a qualsevol lector habitual de les
seves pàgines no resultarà cap sorpresa afirmar que el goteig
continuat, constant, repetitiu i reiteratiu de l’atribució als
nacionalismes “perifèrics” (club de catalans i bascos al qual s’han
incorporat darrerament els gallecs) de tots els mals passats, presents
i futurs d’aquest país, és una veritat fora de qualsevol discussió.
Per tant, el naixement de tota una sèrie de
formacions polítiques que, a l’escalfor d’aquesta confortable llar,
abandonèssin l’àmbit del projecte per a constituir-se en realitats, era
qüestió de temps. Primer va ser el cas de Ciudadanos / Ciutadans els
qui, sota una aparença d’igualtat per a tots els ciutadans i amb
l’esforçada tasca d’alguns altaveus mediàtics, va presentar als votants
una sèrie de mesures sempre orientades en un sol sentit; això sí, amb
el manament compromès de lluitar i proposar “una reforma de la Ley
Electoral para mejorar la proporcionalidad entre los votos y los
escaños obtenidos por cada partido, reduciendo las desigualdades
territoriales y aumentando la representatividad de los partidos de
ámbito nacional, evitando así que los gobiernos dependan de los
partidos nacionalistas“. Resulta demolidor pensar que el Partido
de la Ciudadanía pot ser el primer cas en el món polític on algú lluiti
contra -segons ells diuen- el gaudiment d’un privilegi del territori on
ells mateixos es presenten; “volem renunciar a les nostres actes!!!”,
hauríen cridar des del Parlament en el cas que aconsegueixin
representació parlamentaria gràcies a aquell suposat privilegi tan
criticat per ells mateixos. El darrer exemple de tot plegat ha resultat
ésser UPD, partit ha nascut en el batibull de les negociacions del PSOE
amb ETA, sota la crítica ferotge del PP i en la barreja de les
aspiracions de més poder per part de la seva líder la Sra. Rosa Díez. Com a producte d’aquest poti-poti, ho han acabat pagant també els nacionalistes de qui l’UPD es proclama un partit creat “para que los partidos nacionalistas dejen de condicionar y coartar el presente y el futuro del conjunto de nuestro país“.
Per a rematar-ho, avui mateix s’ha sotmès a una d’aquelles modernes
rodes de premsa per internet a El Mundo (altre cop El Mundo) on ha
deixat clar que per sobre d’ideologies de dretes o d’esquerres -és de
suposar que ha format un partit d’esquerres, ¿oi?- existeix una
voluntat única de lluitar contra el menja-nens del nacionalisme; així
ho posa de manifest al respondre la pregunta número 8:
P.- “Sabe que el domingo ganará Zapatero
o Rajoy… ni usted ni ningún partido nacionista ni Llamazares ni ningún
otro, así que le pido que se moje y no se vaya por las ramas por favor:
¿QUIÉN PREFIERE QUE GANE: ZAPATERO O RAJOY? Gracias.
R- No prefiero que gane ninguno de los dos. Nuestra aspiración
en esta legislatura es condicionar la política que haga el futuro
Gobierno e impedir que las decisiones sobre el futuro de España las
tomen partidos políticos que reniegan de ser españoles. Salvo que
tengamos la fuerza suficiente Rajoy o Zapatero terminarán pactando con
los nacionalistas. Con eso es con lo que tenemos que acabar.
Sigui
com sigui ambdós partits no passen de resultar marginals i la seva
influència en la vida política espanyola resulta més sorollosa que
efectiva. La veritable intenció d’aquells interessats en tallar-li les
ales al catalanisme -o el que ve a ser el mateix, apartar de la
democràcia un bons centenars de milers de vots-, és la de influir en
els líders dels dos majors partits espanyols per tal d’aconseguir la
modificació del sistema. És en aquest sentit que, novament El Mundo,
publicava el passat diumenge una nova enquesta d’encàrreg. Prou
simptomàtic resulta que el darrer dia hàbil que la legislació electoral
concedeix per a la publicació estudis d’intenció de vots, aquest diari
es concentri, no en presentar les darreres aproximacions de vot (cosa
que per altra part semblen ja assumir amb resignació cristiana), sinó
en exhibir que una substancial part dels espanyols (43,2%) preferirien
que el partit més votat gobernés en minoria abans que gràcies a un
pacte amb els “nacionalistas”. Un 28,4% es mostrava a favor d’un pacte
ente el PP i el PSOE -talment com un govern de concentració en l’ estat
d’emergència nacional que descriu en Jiménez Losantos-, mentre que
només un 18,4% creia necessari l’acord amb altres formacions polítiques.
Tenint clar l’objectiu, només cal plantejar-se el camí a recòrrer per arribar-hi, però ¿com?.
Una dels pilars bàsics del nacionalisme espanyol
-sí, em refereixo a aquell que nega la seva pròpia existència i al
temps titlla als altres “d’exclouents”-, és el que pretèn desallotjar
de les institucions de poder als qui qualifiquen com a “nacionalistes”,
que no són sinó el catalanisme contemporani que va nèixer fa més d’un
segle. Per aquest ampli conjunt de nacionalistes espanyols, de dreta i
d’esquerra, la permanència sòlida i continuada a Madrid d’un
catalanisme que participa de manera activa en la vida política
d’Espanya -quan les circumstàncies polítiques així ho han permès-, no
constitueix l’expressió d’una conseqüència lògica i democràtica (la
decisió dels votants expressada a les urnes), sinó la visualització de
les “imperfeccions” d’un sistema electoral i, per tant, l’ús i abús
d’uns privilegis per part dels catalans.
- El problema és que cal millorar un sistema que es mostra parcial. ¿Des
de quan el resultat del sistema electoral espanyol és quelcom que
s’hagi de reformar?. Ja ho recordo: des de que el vot catalanista
resulta el clar triomfador a Catalunya. És innegable que si al
Principat, els vots es repartíssin entre els dos grans partits
espanyols, ningú no protestaria pel nombre de representants que aquest
territori envia a Madrid.
- Però el vot de 500.000 catalans no poden decidir el destí d’una nació (Espanya)
(1). ¿Per què no?; ¿És que els catalans no tenen dret, com a qualsevol
altre ciutadà d’aquest estat, a participar en la presa de decisions?.
En realitat, les forçes polítiques catalanes que s’han implicat en el
suport d’un executiu, mai no han alterat els resultats electorals sinó
que només s’han limitat a donar suport al partit espanyol que ha
resultat vençedor en les eleccions. Així va ser amb el PSOE de Felipe González i José Luís Rodríguez Zapatero i també amb el PP de José María Aznar.
És curiós com la voluntat de mig milió de ciutadans pot o no pot
decidir unes eleccions, tenir o no legitimitat en funció del territori
d’orígen d’aquest vot; tot un exemple de democràcia.
- Cal aconseguir que cap territori tingui avantatge, cal fer que tots tinguem els mateixos drets. ¿Cal
fer tot això o el que cal és silenciar la veu d’aquells que no ens
agrada?. Haurem d’actuar d’igual manera amb Euskadi, però compte, també
amb Coalición Canaria -ara socis amb el Partido Popular-, Xunta
Aragonesista, el Partido Andalucista… i així successivament fins
aconseguir el bipartidisme perfecte a la Càmara dels diputats; llavors
probablement es pugui parlar d’una democràcia plena, amb igualtat de
drets, ¿no?.
-El que no es pot permetre és el xantatge nacionalista de cada any. Resulta
curiós com un mateix acte és jutjat de manera diversa en funció dels
seus partíceps. Quan el PSOE pacta amb el catalanisme és un “xantatge
nacionalista” sobre un govern -l’espanyol- “humiliat i de genolls” (2).
Quan qui ho feia era el PP, llavors es considerava tot plegat un pacte
entre socis respectuosos amb la Constitució i la legalitat vigent
(l’exemple de la cessió en la recaptació de l’IRPF és prou explícit).
Però encara diré més: quan PP i PSOE arriben a qualsevol pacte (després
de que cada part hagi posat les seves condicions), no fan sinó un
exercici de tolerància i diàleg; atributs que són negats quan és una
força política diferent la qui arriba als mateixos acords.
- Però els nacionalistes només procuren pels seus interessos i no miren pel conjunt. Només
aquells que en matèria legislativa són uns perfectes ignorants -de
manera conscient o inconscient- poden realitzar afirmacions semblants.
El número de mesures d’inspiració convergent que PSOE i PP van acceptar
i posteriorment aprovar al Parlamento són tan nombroses que només la
seva exposició avorriria a l’autor d’aquesta crónica i al lector
(l’adreço al Diario de Sesiones de les cambres legislatives per
comprovar les votacions realitzades). Per posar-ne algún exemple:
Millora de les condicions fiscals i laborals dels treballadors autònoms
(com tots sabem, catalans en un 100%) i parcialment en les reformes
laborals i econòmiques, l’eliminació del servei militar obligatori, etc…
- De tota manera, uns independentistes no poden manar en un estat del qual volen fugir. El
reduccionisme fet política. Únicament ERC es declara un partit polític
independentista i encara en aquest cas, s’ha de respectar la seva
capacitat de participació en tot allò que és propi al món de la
política. De fet, fins i tot aquells “independentistes americans” eren
reconeguts al Londres -capital de l’Imperi Britànic-; de fet, els
partits polítics de Bèlgica segueixen reconeixent-se llurs capacitats
encara que ambdós bàndols tinguin un ull posat en la divisió del país,
i no per aquest motiu deixen de prendre totes aquelles decisions que
creuen adients. I el cas és que a la democràcia espanyola no ha existit
un soci més fidel que CiU a l’hora de recolzar l’estabilitat del govern
de l’estat, contra llamps, tempestes i inclús contra la voluntat d’una
part molt important del seu electorat. ¿És aquest el comportament que
tindria un partit deslleial amb l’estat espanyol que cerquès la seva
destrucció?.
- Els culpables d’aquest ambient han estat el propis nacionalistes.
La constitució espanyola i les lleis successives establien quines
competències s’havien de transferir a les autonomies. Dues dècades
després encara restava un número important d’elles en poder de l’estat
central, el qual o bé es negava al traspàs competencial, o bé no
proporcionava els mitjans financers com per poder exercir-les de manera
responsable. Així va ser com no es va deixar al catalanisme cap altre
sortida que demanar que es cumplís la descentralització constitucional
a canvi del seu suport.
- Però el grau de competències exigides ha superat el marc constitucional.
Tal vegada, algunes de les transferències a les quals, ara el PSOE, ara
el PP (abans AP) es negaven a atorgar per “trencar Espanya”, han estat
ràpidament reclamades per la resta d’autonomies -governades per algún
dels dos partits anteriorment esmentats- quan abans, també aquestes no
admetien la possibilitat del seu traspàs. Tot un exercici de coherència
institucional.
“Recuerdo que diferente pasó a significar peligroso“.
Aquesta temença s’afirmava a la película V de Vendetta i avui la
solució a aquest debat sembla arribar lentament a la societat
espanyola, una societat que podria signar també el perill de la
diferència.
(1) Increíble afirmació pronunciada per en Francisco Marruenda -director de La Razón- en una tertúlia a Catalunya Ràdio. (2) Titulars habituals a El Mundo, La Razón o ABC sempre que un govern socialista ha tingut el recolzament catalanista.
[ Publicat a www.jordipique.net el 4 de març ]
Links d'interès:
Exemple de “xantatge nacionalista” per Rafael Simancas.
Exemple de “xantatge nacionalista” per Diario Ibérico.
Article “Desafío al Estado, menosprecio de España” per Manuel Jiménez de Parga, ex-president del Tribunal Constitucional
La Conferència Episcopal espanyola ha donat a
conèixer aquest matí el resultat de les eleccions a la presidència
d’aquesta institució. En aquesta ocasió es trenca amb la tradició -i
parlar d’esglèsia i tradició gairebé hauria de ser una redundància- de
no re-elegir per a un segon mandat al que fins ara exercia com a màxim
dirigent, el bisbe basc Ricardo Blázquez. El
triomfador és un dels bisbes que més s’ha distingit per la seva
oposició contra les mesures d’igualtat de drets cívics que ha emprès el
govern de Zapatero en aquesta darrera legislatura. És el propi Rouco Varela
qui va assistir a la manifestació contra la Llei dels Homosexuals, va
pronunciar-se contra la Llei d’Educació i per l’objecció contra
l’assignatura per la Ciutadania. Però, sense cap mena de dubtes, el
zènit de la seva crítica protesta contra l’executiu socialista va
arribar el passat desembre quan va convocar i participar en la
manifestació de Madrid en defensa de la família, o millor dit, del
concepte que l’esglèsia espanyola vol imposar sobre aquest terme
(barrejant la Declaració dels drets humans i l’estat democràtic en un
poti-poti d’alló més significatiu).
La interpretació més evident és que la Conferència
Episcopal espanyola -dins de la qual s’hi inclouen els bisbes catalans,
dels quals no se’n sap res des de fa temps- ha llegit amb anticipació
el resultat electoral que s’esdevindrà el proper diumenge i,
preparant-se per augmentar el to i la contundència de la seva crítica,
mira d’aplegar al seu voltant tots aquells elements més incisius.
Potser d’aquí no massa podrem observar com el bisbe de València -aquell
qui un dia va declarar que Déu estava per la unitat d’Espanya-, és
reclamat per la cúpula de la Conferència; Déu els cria i ells s’ajunten.
Em vaig equivocar. En el post corresponent a
l’analisi de l’anterior debat electoral recorria a la imatge de dos
púgils sobre un ring disposats a imitar els triomfs de Muhammad Ali, Rocky Marciano o de “Smoking” Joe Frazier, però la realitat és que després de seguir el segon debat televisiu entre Zapatero y Rajoy,
estic convençut que l’aproximació més encertada seria aquella que
parlaria de dos adolescents que es barallen a plantofades i patades, al
final d’un carreró i davant dels crits de provocació dels seus amigots.
Altre cop les audiències donen xifres envejables per a qualsevol
programador televisiu: audiència mitjana de 12 milions d’espectadors
amb una quota de pantalla màxima de 56,3% i amb uns màxims de
13.998.000 persones a les 22:55h quan es tractava de terrorisme. Així
doncs, tots davant del televisor dubtant si veuríem quelcom diferent o
seria una repetició monòtona de la trobada anterior. En Marc Vidal ja ens prevenia dels arguments / mentides / demagògies a tenir en compte…
En relació a l’ampli anàlisi que vaig practicar el passat 26 de febrer cal dir que en José Luís Rodríguez Zapatero
va prendre bona nota dels comentaris post-primer-debat (ja indicats en
aquest blog només minuts després de la celebració del mateix) i va
saber rectificar a temps. Així, clarament va millorar en la
contundència argumental i en la capacitat de contra-argumentació. Donat
que la línia d’exposició d’en Mariano Rajoy va ser exactament la mateixa que en la trobada anterior, ZP
va posar de manifest els punts més febles de la crítica del candidat
del PP i, el que és encara més important, va obligar al líder del
Partido Popular a fixar públicament la seva posició (encara que
resultés contradictòria) en favor del transvasament de l’Ebre,
negant-se a qualsevol tipus de negociació futura amb ETA o incidint en
el seu posicionament pel que fa a la guerra d’Irak. Finalment Zapatero va saber rectificar i aportar al debat tot un conjunt de propostes -més o menys creíbles- pel futur d’aquest estat.
Crec que Mariano Rajoy s’ha
confirmat en un bon cap d’oposició; articula un raonament coherent
(potser incorrecte, però coherent) però li falta contundència. Així és
que el debat li serveix per a ratificar que no té aquella sèrie de
virtuts que poden fer d’algú, president del govern; clar que també
dèiem el mateix de José María Aznar i ja sabem com va
acabar la història… El error més clar del candidat del PP és que va
plantejar el debat com una senzilla repetició del que es va celebrar el
mes passat. Va contentar-se en incorporar refutacions de les dades que
en ZP havia aportat davant d’en Manuel Campo Vidal
però va cometre diferents errades, des de les més irrellevants i
anecdòtiques però importants al capdavall per la seva insistència (Ex.
¿quina va ser la primera pregunta -que no resposta- que Rajoy va formular en aquesta legislatura?. La resposta en “Links d’interès“),
fins les més greus -per la torpesa que implica haver-se deixat
arrastrar fins aquells jardins- com seria l’afirmació que el PSOE
estava a favor de la Guerra d’Irak o aquelles que implica una pèrdua
del vot d’un sector potencial de l’electorat (va renunciar al vot de
Catalunya i d’Aragó amb les seves afirmacions pro-transvasament de
l’Ebre).
Com no podia ser de cap altre manera, els resultats
són tan diversos com la simpatia ideològica del mitjà de comunicació
que els publica. Tot i així s’aprecia una victòria -per estret marge,
aquí les sorpreses no existeixen- d’en José Luís Rodríguez Zapatero a El Mundo, La Vanguardia, El País, El Plural, Cuatro, La Sexta, Cadena SER, mentre que en Mariano Rajoy
només aconsegueix el triomf a mitjans més marginals com El
Confidencial, Libertad Digital, El Imparcial, Diario Crítico, Abc, La
Razón. A destacar que la Cadena COPE, minuts després del debat i mentres acusaven a la resta de mitjans de "parcialitat", donava
com a guanyador a Rajoy per 99% contra l’1% de Zapatero, ni més, ni menys.
Després de les grans enveges que ha despertat el procès de primàries als Estats Units, l’article d’en Vicenç Navarro
a El País, ve a marcar un punt de moderació al complex d’inferioritat
que, de vegades, pot entrar al ciutadà i/o polític europeu. Tal vegada
resulta evident que la capacitat de comunicació del polític
nord-americà sobre el seu electoral és molt superior a la mitjana
europea -i més encara l’espanyola-, però com diu el tòpic, el sistema
no és perfecte i cal conèixer també les limitacions que ofereix.
/…/
“IDEALIZANDO LAS PRIMARIAS DE EEUU”.
Como persona que ha vivido en EEUU durante más de 35 años, me sorprende
y me preocupa leer muchos artículos en los medios de información
españoles (incluídos varios en EL PAÍS) que presentan las primarias en
aquel país como una muestra de madurez democrática, contrastándola con
la pobreza y baja calidad de nuestro sistema electoral reflejada -según
tales artículos- en las presentes elecciones a las Cortes Españolas.
Pero antes de mostrar mi desacuerdo con tales tesis,
siento la necesidad de hacer una declaración personal. Durante mi larga
estancia en aquel país, participé activamente en su vida académica y
política. Fui asesor de Jesse Jackson en las primarias del Partido
Demócrata del 1984 y 1988. Fui miembro (a propuesta de los sindicatos
estadounidenses y del movimiento de derechos civiles Rainbow Coalition)
del grupo de trabajo liderado por Hillary Clinton en la Casa Blanca
responsable de proponer la reforma sanitaria que garantizara el derecho
de la ciudadanía estadounidense a acceder a los servicios sanitarios
(derecho inexistente en EEUU). Y antes, el Departamento de Bienestar y
Asuntos Sociales del Gobierno federal (equivalente al Ministerio de
Sanidad de nuestro país) me había citado como “uno de los científicos
que han contribuído más al bienestar social del pueblo
estadounidenses”. Me veo en la necesidad de aclarar estas notas
biográficas para cubrirme de la burda acusación de “antiamericano” que
los autores liberales conservadores atribuyen a cualquier voz crítica
de aquella sociedad.
Veamos ahora los datos que cuestionan aquella visión
idílica del sistema electoral estadounidense. Éste es el único del
mundo desarrollado que está privatizado; es decir, la financiación de
las campañas electorales es privada. La mayoría de tales fondos vienen
de grupos económicos, financieros y empresariales que compran acceso a
los candidatos y capacidad de influir en sus políticas públicas. La
revista de negocios Fortune publicaba recientemente las cantidades (la
banca Goldman Sachs 360.000 dólares a Clinton, 360.328 dólares a Obama)
que grandes empresas han invertido (término utilizado por Fortune) en
los candidatos. Tales fondos proceden también de aportaciones
individuales, que según la Comisión Federal Electoral pueden alcanzar
2.300 dólares por donación y que proceden predominantemente del 30% de
la población de renta superior al país. Cada candidato puede gastarse
tanto como pueda conseguir. No hay límites. Y tal dinero se gasta
predominantemente para comprar acceso a los medios de información y
persuasión (televisión y radio), todos ellos privados y que se venden
al mejor postor, sin ningún control o regulación. Tal sistema de
financiación privada discriminó a los candidatos de izquierda, como
Kucinich y Edwards, que, debido a sus propuestas programáticas, se
granjearon el antagonismo de importantes grupos de presión y no
pudieron conseguir los fondos que les hubieran permitido acceder a los
medios (véase Cómo entender la situación política de EEUU en
www.vnavarro.org). Según el centro de estudios electorales Common
Cause, nada menos que el 94% de los candidatos al Congreso de EEUU en
2006 mejor financiados ganaron las elecciones. De ahí que el 68% de la
población estadounidense no considera al Congreso estadounidense
representante suyo, sino de los lobbies económicos, financieros y
profesionales que financian las campañas electorales a los políticos.
En realidad, sólo el 52% de la población participa en las elecciones al
Congreso el año que eligen al presidente. En los otros años sólo
participa el 30%.
La animosidad frente a la dirección de los partidos
políticos por parte de sus bases explica una movilización anticlase
política (que incluye la dirección del Partido Demócrata) percibida
como excesivamente dependiente del mundo empresarial y financiero y que
explica el fenómeno Obama. No es éste el que ha creado tal movilización
como erróneamente se escribe. Antes al contrario, ha sido la
movilización de protesta la que ha facilitado la aparición de Obama.
Éste, que ha sido uno de los receptores de más fondos del capital
financiero (Wall Street), ha intentado capitalizar la ola
anti-Washington, beneficiándose del hecho de que no se le percibe como
parte del establishment de Washington (ha sido Senador sólo durante dos
años) y que se opuso a la invasión de Irak. Y aunque sus propuestas
programáticas son muy moderadas (en España estaría en el centro
derecha), su mensaje anti-Washington es radical y movilizador entre las
bases del Partido Demócrata.
No hay duda de que en España tenemos déficit
democráticos en nuestro sistema electoral. Pero su financiación pública
y la regulación en la exposición mediática del proceso electoral
permiten una diversidad ideológica y capacidad de elección mucho mayor
que en EEUU. Nuestra calidad democrática es mucho mayor que la de EEUU.
En realidad, es paradójico que ahora, en un momento en que el Partido
Demócrata está tan desacreditado (el Congreso controlado por tal
partido es el más impopular de los que han existido en los últimos 50
años), se convierta en un modelo para sectores españoles disconformes
con los partidos actuales.
Com si dels efectes menys desitjats d’una borratxera
mal administrada, l’excitació que va provocar el primer debat electoral
dels darrers quinze anys -d’un denunciable bipartidisme fictici-, va
deixant pas a l’anàlisi més objectiu i ponderat. I el que cal dir és
que si bé els ciutadans agraïm tenir l’oportunitat d’escoltar, de boca
dels protagonistes, els seus arguments polítics, desitjaríem que la
mecànica del debat permetès quelcom més que l’encadenació d’una sèrie
de monòlegs plens de demagògia, mitges veritats, mentides senceres i
debats obviats a la ciutadania.
En aquest sentit, una de les millors pràctiques que
podien realitzar els diferents mitjans de comunicació, sí segurament
des d’un prisma subjectiu i interessat, però vàlid al capdavall, és el
de posar de manifest totes aquelles inexactituds que els candidats es
permeten escampar protegits pel “mono-debat” i la tirania de les
condicions que ells mateixos imposen . Així cal entendre les
conclusions que, dies després, han publicat alguns diaris -curiosament
d’inclinació socialista-, respecte a aquesta matèria (i dels quals
s’inclouen els corresponents links a peu d’article).
Però no n’hi ha prou només amb aquesta part de
feina. L’encasellament que les normes dels partits van fixar per tal
d’auto-protegir els seus interessos -i no els dels votants- va ésser el
responsable d’esborrar qualsevol possibilitat de confrontació directe
entre els candidats. Com si no hi hagués un segon debat acordat, es va
voler abordar la immensitat de la política d’estat en una única sessió
motiu pel qual, per una banda van desaparèixer infinitat de qüestions
i, per l’altra, alguns dels temes tractats van ser-ho de manera
desproporcionada (per excès o per defecte). L’important, el primàri era
la censura de l’argument contrari amb un sol adjectiu “mentida” o la
contra-argumentació lleugera gràcies a dades de dubtosa fiabilitat
(d’orígen o d’oportunitat). Exemples prou substancials d’aquestes
afirmacions van ser, entre altres, escoltar com en Zapatero afirmava que “el precio de la vivienda subió con el PP y ha bajado con el PSOE“, quan tots sabem que en ambdós casos ha pujat o, en Rajoy explicant que “el paro en España ha subido“, oblidant que els indicadors d’ocupació són sensiblement millors que en l’etapa anterior.
Feia enveja escoltar la tertúlia de Catalunya Ràdio com en Xavier Sala i Martín explicava el dimecres passat la fòrmula dels debats electorals als Estats Units. Barack Obama i Hillary Clinton
s’havien enfrontat per vintena vegada en un show televisiu on els
periodistes presents anaven llençan incisives preguntes als dos
candidats, mostrant en públic les seves contradiccions, reclamant
explicacions clares sobre temes concrets i permeten un face to face
entre ambdós senadors per tal d’aconseguir una exposició oberta però
també una imatge fidel de com es aquell que ens reclama el vot. Som
molt lluny de tot plegat; tot just els polítics començen a acceptar
aquests debats espanyols dins d’ambients controlats i sota un format
que permeti més el lluïment personal que l’exposició d’idees. El darrer
cop que un polític del país va veure’s sotmès a una pressió semblant
-és a dir, a una entrevista exhaustiva i compromesa-, va abandonar la
sala; es diu José Montilla i avui presideix la Generalitat de Catalunya.
Per això és tan important que la democràcia ofereixi
l’oportunitat de conèixer fins on volen arribar els candidats en la
seva gestió i també com pensen fer-ho. En directe, en un plató de
televisió i davant d’interlocutors que no es limitin a empassar-se el
primer argument fàcil, el circumlòqui més eteri o la populista
demagògia. Per tornar als exemples anteriors, hauria d’esser tan
comprometedor per en Montilla justificar com els seus
fills no van a l’escola pública i, en canvi, parlar des de una pretesa
moralitat pública del nivell de l’educació, com va ser-ho per l’Obama
explicar com va decidir augmentar els fons de la seva campanya
electoral quan setmanes abans s’havia pronunciat en contra de la
despesa econòmica que el procès de nominació o presidencial
comportava. No acceptar que en Zapatero ens torni a marejar amb la promesa d’un programa electoral quan ha incomplert la major part de l’anterior, que Rajoy ens aclareixi -fil per randa i amb exactitud de mesures- com pensa millorar la butxaca del ciutadà, tal i com la Hillary Clinton
va haver de passar pel compromís d’argumentar no només en favor d’un
programa de sanitat per tots els americans, sinó de les eines
financeres i del cost econòmic d’aquesta iniciativa.
Ni tant sols exercicis endogàmics com el programa "Tengo una pregunta para usted", permeten res més que observar com el polític de torn repeteix una sèrie coneguda d'arguments i que l'opinió pública quedi satisfeta amb l'anècdota puntual (del cafè d'un o del sou secret de l'altre).
Ho sé, tot plegat deu ser demanar massa.
[ Publicat a www.jordipique.net el 29 de febrer ]
Links d'interès:
Article "Mentiras y medias verdades (I)", a El Periódico
Article "Mentiras y medias verdades (II)", a El Periódico
En les darreres setmanes l’honorable president de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley
s’ha manifestat repetidament, en públic i en privat, en favor d’una
mena de “plantada catalana”. Aquest fet vindria definit per un clar
senyal: cal concentrar el vot catalanista enlloc de deixar-se enredar
en el debat bipartidista (PP-PSOE) que envolta la política espanyola.
Els motius que justifiquen aquest posicionament de l’històric dirigent
convergent podrien reduïr-se en un fet ben clar: el menyspreu i la
desconsideració que els partits majoritaris espanyols han tingut amb
Catalunya durant els darrers anys.
El que novament cerca en Pujol és el retrobament del famós slogan dels anys ‘90 (”ara decidirem“)
per tornar-se a asseure’s a la taula de les negociacions de Madrid amb
el poder que otorga tenir controlat el platet de la balança de poder.
Després d’haver-se de resignar a jugar un paper de comparsa dins de la
bombolla de la política madrilenya, CiU vol recuperar el terreny perdut
i constituir-se en l’envà de càrrega de qualsevol executiu que pugui
formar-se durant les setmanes posteriors a les eleccions. El cas és que
els resultats que totes les enquestes pronostiquen que el moment CiU
pot tornar; és difícil pensar -impossible a hores d’ara- que ni Mariano Rajoy ni en José Luis Rodríguez Zapatero aconsegueixin una victòria còmode; així doncs el pacte serà obligat.
I en aquest context és on CiU es juga el tornar a
l’escenari d’aquest drama que periòdicament es representa al
Parlamento, o restar quatre anys més -i els 8 anys que acumularia fora
de la primera línia podria posar en qüestió definitivament l’estructura
interna d’aquesta formació- més enllà dels jugadors principals. Hem de
tenir en comte les darreres dades d’estimació de vot del CIS i,
fonamentalment, on es situa el punt just de formar un executiu que no
estigui en minoria. CiU sap que pot tornar a recuperar el protagonisme
perdut però també que la diferència és tan petita que -fins i tot
deixant fora el suport explícit de CiU-, els socialistes podrien tornar
a formar govern re-editant l’actual pacte de legislatura.
Però CiU té un problema -no s’espantin, no em
referiré al suposat 3%-. I aquest problema és la credibilitat. No tant
una credibilitat com a formació política sinó com una argumentaria de
negociació. Un no pot presentar-se davant l’electorat propi i afirmar
sobre els seus futurs companys de viatge -PSOE- acusant-los literalment
de xoriços per després -si així ho possibiliten les circumstàncies-
pactar amb ells el que sigui i presentar-se com el més fidel dels socis
sense que el votant propi es senti perdut. És clar que som en campanya
electoral i cal radicalitzar els missatges, però la contradicció de
plantejaments és un dels factors que expliquen, millor que cap altre,
la pèrdua de poder efectiu a Catalunya.
Per tant, ¿què s’hauria d’esperar de CiU si tenim en consideració les paraules de figures com en Jordi Pujol o l’Artur Mas?.
Donat que aquest darrer ja ha assegurat que no aconseguirà tornar a la
presidència de la Generalitat gràcies a un pacte a Madrid -com sembla
que així ho havia acordat en el passat i només una reacció personal
d’en Montilla va trencar l’acord-, només podem considerar dues possibilitats:
1) Victòria del PSOE. En aquest cas, el xec que en matèria de concessions hauria d’exigir el dirigent català a en Rodríguez Zapatero
hauria de ser prou elevat -escandalosament elevat afegiria- com per
poder apaivagar el foc de la “dignitat catalana” que ells mateixos han
encès.
2) Victòria del PP. L’acció política que el
PP ha desenvolupat durant els darrers quatre anys -però també no cal
oblidar la darrera etapa del partit ara d’en Mariano Rajoy-,
contra Catalunya en la seva globalitat (estatut, llengua, finançament)
i criminalitzant independentistes i també nacionalistes (a la
benhaurada COPE se’ls titlla de “nazis”), haurien de fer im-po-ssi-ble
arribar a qualsevol acord per petit que aquest fos. Però l’experiència
ens diu que caldria anar més enllà -si és que seguim la lògica de la
reclamació de CiU en retornar l’esmentada dignitat-, i votar en contra de la nominació de Rajoy
com a president del govern. El més irònic del cas és que ja ni tant
sols seria suficient atendre la petició de CiU de retirada de tots els
recursos contra l’estatut de Catalunya que el PP (o CCAA del mateix
partit) han presentat davant el Tribunal Constitucional; retirada que
ja han negat els dirigents del Partido Popular. I malgrat tot… el
pitjor per a CiU és que el ciutadà pensa que qualsevol tipus d’acord o
pacte (rebutjat per una ample majoria dels votants de CiU a qualsevol
enquesta) entre amdós partits segueix semblant versemblant.
Finalitzat el primer debat entre els màxims
candidats de PSOE i PP, televisions, diaris, ràdios i mitjans
informatius d’internet s’afanyen a extreure les primeres conclusions.
En aquest cas la impressió que sembla consolidar-se al llarg de la nit
és que l’actual president del govern ha aconseguit una minsa victòria;
tot i amb això no amago que el resultat més just serien unes taules; el
candidat de l’oposició, Mariano Rajoy, hauria aconseguit avantatge en el cos central mentre que en Rodríguez Zapatero
s’hauria imposat en l’inici i en el tancament de l’encontre. Les
topades directes entre els protagonistes -ara per televisió i al llarg
de la legislatura en el Parlament de Madrid-, s’assemblen més a un
combat de boxa que a cap altra cosa: l’aspirant opta a alçar-se amb el
triomf als punts, colpejant una i altra vegada sobre les debilitats del
campió, però tement que en qualsevol moment, un maldestre crochet -en
aquest cas d’esquerra, clar- el pugui deixar estirat a la lona. Aquest
pronòstic no s’ha complert i un intercanvi -en ocasions maldestre i
barroer- de jacks ha deixat aquest primer encontre en un empat tècnic.
En José Luis Rodríguez Zapatero ha basat la seva línia argumental en la comparació de les accions de govern que en Mariano Rajoy
va portar a terme en els diferents ministeris que va ocupar i, en
conjunt, en la totalitat de les mesures del PP durant l’anterior
legislatura; a vegades de manera excessiva. Jo situaria les seves
principals mancances en quatre punts bàsics:
Orientació dels temes. Ha deixat que Rajoy centrés
els assumptes a tractar on més li convenia, deixant de parlar d’altres
on el balanç ha de considerar-se més positiu per part del govern (llei
de dependència, lleis d’igualtat de drets de gays & lesbianes, llei
de la memòria històrica, educació per la ciutadania, etc…)
Poca contundència argumental. Si bé les
respostes corresponen al pensament que els socialistes han anat
exposant durant la darrera legislatura, la manera de defensar-se davant
els atacs del PP ha estat un pèl tova. En aquest sentit seria de
destacar -com a exemple- la intervenció posterior del periodista José María Calleja en el programa “59 segundos” de TVE d’on s’extreu el següent argument pel que fa referència al terrorisme: “El
PP negoció también con ETA, además bajo la tutela de un obispo de la
iglesia. Acercó presos al País Vasco, les llamó Movimiento de
Liberación Nacional Vasco y liberó terroristas -incluso a alguno que
posteriormente asesinó a socialistas-. Y Navarra, que estaba ya
entregada según fuentes procedentes directamente de la mesa de
negociación y ahí está el resultado: el XXX gobernando, por cierto, con
su apoyo”.
Sense capacitat de contra-argumentació. Les
respostes a les molt previsibles crítiques que rebria han estat una
repetició dels arguments que ja s’han escoltat un i mil cops durant els
darrers anys. Calia rebatre les crítiques d’una manera més directe.
Posar de manifest el perfil del candidat del PP. En una tàctica de refusar els atacs de Mariano Rajoy, en Zapatero
s’ha oblidat de qüestionar les propostes que el Partido Popular ofereix
i així poder posar de manifest les seves contradiccions i
inconveniències. Així el país s’ha quedat sense escoltar les solucions
del PP en matèries com la immigració il·legal (com controlar les
fronteres, on retornar els il·legals), avortament (limitar-lo o
suprimir-lo?), divorci (retirar el divorci express), transvasament
d’aigua, etcètera.
En Mariano Rajoy s’ha presentat al
debat amb la lliçó molt ben apresa. Sense sorpreses ha anat abordant
els temes -agrupats en blocs argumentals- amb les conegudes i incisives
crítiques. Globalment la seva proposta es resumeix en la incapacitat de
l’actual govern per afrontar els problemes, qüestionar la capacitat de
l’executiu socialista i… la veritat és gaire res més. Els principals
punts febles mostrats han estat:
Idees clares, raonaments inversemblants. El
candidat del PP tenia molt ben definida la crítica encara que, de
vegades, ha semblat aixecar-la en arguments difícils de creure. Així ha
deixat anar frases del tot censurables com quan, al parlar d’economia
-menyspreant la capacitat dels votants i incurrent en un impossible- ha
replicat “deje de dar cifras macroeconómicas que nadie entiende”,
comparant la xifra d’aturats d’un i altre executiu sense considerar el
considerable augment de la població o mostrant gràfiques que no
corresponien amb el que estava exposant.
Perfil no creïble. Que el representant del
partit de la dreta vulgui passar per defensor del ciutadà de carrer és
quelcom complicat; més encara quan mostra desconèixer què és un
bono-bus. No és una errada que pugui rectificar-se perquè és quelcom
que sorgeix espontàniament -com quan ZP i la polèmica sobre el preu d’un cafè-, però és quelcom que pot marcar el signe d’un discurs.
Compacte en la crítica però mancat de solucions.
A hores d’ara, com a ciutadà d’aquest país segurament tindré clar quins
són els problemes presents i futurs. Fins i tot puc reflexionar en la
bona / regular / dolenta gestió de l’executiu però llevat d’una promesa
de millora, no conec cap proposta del PP respecte a com pensa prendre
el timó. No sé com arreglarà l’economia basada en la construcció i, a
l’hora -tal i com semblava prometre-, fer possible que el ciutadà jove
tingui accés a una vivenda de propietat; no l’he escoltat -encara que
ja m’ho temo- quin és el model d’estat que vol; no tenim coneixement de
què pensa fer amb la convocatòria del referèndum basc, etcètera.
La confiança com a problema. És un dels grans handicaps que té en Mariano Rajoy.
Les seves mirades -de vegades fugisseres-, el seu posat presentant-se
davant tots els mitjans informatius amb l’americana oberta, i unes
acusacions massa radicalitzades contra el president del govern “usted
está governando asociado con ETA”, fan que perdi valors com a hipotètic
líder d’una nació.
Per acabar cal mencionar el tancament del debat com
un dels moments àlgids en qualsevol acte d’aquest tipus. Com si d’una
petita mostra es tractés, el resum perfecte -encara que no tant
simptomàtic i aclaridor- ve donat per les darreres frases que els dos
candidats han ofert. Així, mentre en Mariano Rajoy ens ha explicat un entranyable conte d’una noieta que: “Quiero
que la niña que nace en España tenga una familia, y una vivienda, y
unos padres con trabajo. Es lo mínimo que debemos exigirnos para todos.
Me esforzaré para que la familia esté atendida y la vivienda se pueda
conseguir y para que no falte el trabajo. Quiero que esa niña, nazca
donde nazca, reciba una educación que sea tan buena como la mejor, que
se pueda pasear por todo el mundo sin complejos, porque sabrá idiomas y
tendrá un título profesional que se cotice en todo el mundo. Quiero que
sea un heraldo de la libertad, de la tolerancia y de los derechos
humanos, porque habrá crecido en libertad, y no tendrá miedo a las
ideas de los demás, y habrá aprendido a respetar a todos los que
respetan la ley.Quiero que sienta un hondo orgullo por ser española,
por pertenecer a esa nación tan vieja, tan admirable que le habrá
ofrecido las mejores oportunidades, pero que habrá sabido ser exigente
con ella para convertirla en una mujer madura y responsable. Eso es lo
que quiero. Esto y todo lo que esto lleva implícito. Nada nos impide
lograrlo, podemos hacerlo si quieren que caminemos juntos. Porque
España es cosa de todos, y debemos tomárnosla muy en serio“. En José Luís Rodríguez Zapatero guanya punts en el marcador final al garantir que: “No
puedo prometer que todas las personas tengan éxito en su vida, pero sí
me comprometo a trabajar para que todos tengan las mismas
oportunidades. Y para que quienes no lo alcancen tengan siempre el
amparo de nuestro país“.
En general ha estat un primer debat de presa de
posicions, gris de vegades i amb excesives acusacions de mentir. Hom
hagues agrait una major quantitat de propostes en diferents temes
(educació, sanitat, vivenda, PYME -increíble que no se n’hagi dit ni
una sola paraula-, etcètera). La tornada, d’aquí set dies i després, el
veredicte inapelable.
L’altre
punt important és la clamorosa derrota del Partido Popular. Malgrat
l’onada de xifres, dades i tants per cent amb la que la directiva del
PP intenta edulcorar la vetllada, el cas és que quan Mariano Rajoy
té com a objectiu guanyar una cursa i només aconsegueix quedar segon,
encara que hagi millorat la seva marca personal, ha fracassat.
