Avui a les nou del vespre a l'Auditori de CatalunyaCaixa de Tarragona, veurem l'actuació del Josele Santiago, l'exlíder de Los Enemigos de qui tot el que he sentit m'ha agradat sempre, tant per la música com per les lletres. El seu darrer disc és "Lecciones de vértigo" i aquest tema, 'Han ganado nosostros' n'és una bona mostra. A dos quart d'una, marxem en autobús cap a Madrid per participar a la manifestació en defensa de tot allò que és públic i contra la seva privatització. La marxa ha estat convocada per la CGT i començarà a les 12 del migdia a la Cibeles. Demà a dos quarts de nou del vespre, a l'Ateneu Llibertari Alomà farem el sopar-concert pro Biblioteca Llibertària La Bullanga (per 4 eurets). El sopar (que porta per títol "sopador" com a molts centres socials, suposo que com a conseqüència de l'evolució "comedor-menjador-sopador", perquè sinó no entenc d'on ha sortit la paraula...) té la intenció de xerrar sobre la biblioteca, de
llibres, de possibles presentacions i actes, i de tot allò que pensem
que pot ser interessant per a la biblioteca. I després una estoneta de música en directe amb els cantautors Vicente Calatayud i Miguel Ángel de la Rosa. Avui torna el Jaume de Colòmbia i durant el cap de setmana he de fer uns articlets sobre privatització de la sanitat a Catalunya i els seus artífexs i sobre els amos reals (Goldman Sachs)....
Fira del Llibre Vell i d'Ocasió al passeig de Gràcia fins al diumenge passat. Tornem en tren després de tot el dia caminant amunt i avall dissabte passat. L'Helena, la Berta i jo carregats com a rucs, tot i que em sembla que la meva bossa em pesa més.
Llibres: -"Carrasclet Veciana. Elements per a l'anàlisi de la guerrilla antoborbònica"; de Margarida Aritzeta, editat per Òmnium Cultural, Valls, 1979. Un llibre que vaig tenir fa molts anys i que unes piles gastades van destrossar a base d'àcid, segurament el llibre d'anàlisi més ben fet sobre Carrasclet. No és que sigui molt bo però és que la resta fa mig riure o riure del tot. -"La fada"; de Massó i Torrents, Editorial L'Avenç, Barcelona, 1897. Llibret de la primera òpera catalana que vam estudiar a cinquè de carrera amb el Tomàs i el Joan i que vaig trobar com una autèntica ganga. -"Las dictaduras"; de Francisco Cambó, Editorial Espasa-Calpe SA, Madrid, 1929. Contra aquest llibre, Andreu Nin va escriure "Les dictadures dels nostres dies", publicat en versió catalana contemporània a l'editorial Lluita del PSAN. -"Orígenes del anarquismo en Barcelona"; Casimir Martí, publicat pel Centro de Estudios Histórticos Internacionales, Barcelona, 1959. La joia del dia per a mi, feia anys que buscava aquest llibre i sabia que no estava publicat ara però a la Llibreria Rosa de Foc de la CNT el tenien a l'aparador i a un preu assequible. ...i altres.
El curs que ve em toca fer classes de llengua espanyola, de llengua catalana i de literatura. Per això avui he fet algunes adquisicions complementàries per a la meva biblioteca. Com que sé que sou algunes i alguns que llegiu aquest bloc i que feu classes d'espanyol, si teniu ganes de perdre uns minuts, m'aniria bé que em féssiu algun tipus de recomanacions complementàries sobre el tema al meu correu. Gràcies... Com no podia ser d'una altra manera també m'he proveït de recursos didàctics (jocs de llengua i el cinema a l'aula) que aplicaré en aquest nou institut de Reus sense llibres ni ordinadors, de pensaments pedagògics alliberadors (Freire i Espai en Blanc) i una novel·la que em va quedar al cap per llegir en el curs de "Dones i literatura ebrenca", recomanada per Emigdi Subirats, ("Una dona incòmoda" de Montse Banegas).
(A la foto: algunes i alguns irreductibles del Mediterrània, en faltaven moltes i molts altres)
Ahir
dijous, a banda d'acabar el curs a l'Institut Mediterrània del Vendrell i
esperar a veure on farem cap el curs que ve, tot i que de moment tot pinta molt
bé, a la tarda vaig gaudir d'una de les xerrades més interessants a què he
assistit en els darrers anys. En principi el Lluís Potau m'havia
"enredat" per fer la presentació d'un llibre que no havia llegit i
d'un autor que no coneixia. Gràcies a Internet i al fet que en començar
"Umbrales de indolencia. Educación sombría y justicia indeferente" el
text em va enganxar, la meva xerrada no va existir com a tal, ja que més que
xerrada va ser un diàleg, i vaig poder gaudir de les sàvies paraules i
reflexions de Miguel Alberto González González. Amb elles se'm va obrir davant
els ull un món on Freire compartia taula amb García Márquez, aquest li passava
les olives a Bolívar (però el de carn i ossos emancipatori, no el
"sant" que alguns posen en altars) i aquest dialogava amb Lyotard.
Matí de projectes educatius, migdia de trucades i platja de tardor, tarda de reunió llibresca i tardet d'assemblea cegetera d'Ensenyament a Barcelona. Hi hem anat per renunciar al delegat sindical que haguéssim pogut tenir ja que ningú pot o vol poder-ho ser ara. Entre les coses més bones i boniques que trobo que hem fet enguany amb No siguis una illa i la CGT
d'Ensenyament a Tarragona, entre altres, hi ha la jornada No siguis una illa, a la qual
jo vaig contribuir poquet però de la qual he rescatat aquesta foto i la
poso ara aquí, perquè sí. Ahir vaig saber les notes d'aquest primer curs de màster i he tret entre 7 i 9, està bé tot i que ja m'ho deien que ara les notes les posen sempre a l'alça), i la taula de casa continua semblant la foguera de Sant Joan sense foc i plena de llibres sobre la Internacional, el segle XIX i l'anarquisme. Diuen que cal més vida i menys llibres però no podem ni hem de patir, diuen tantes coses... Ara ressonen els focs i ressona el glatir del cor que fa pam pam pam. Josep Yxart parla entorn de la literatura catalana de la Restauració. I jo menjaré meló, tot i que de nit no és recomanable.
Nit de reggae a Tarragona en homenatge a Bob Marley organitzat per l'Associació de Músics de Tarragona. Bones actuacions, millors versions però xiulets per al Pae y su Guitarra. El cantautor punk tarragoní no complia els cànons de bellesa rasta, sense rastes, ni banderes jamaicanes, ni porros, ni contratemps amb guitarra elèctrica, Pae va pujar a dalt de l'escenari a cantar una versió sui generis, situada a Sant Pere i Sant Pau, de "No woman no cry". El Pae va acabar el seu homenatge al Bob tocant la canço de "Bob" Esponja. No entenc els que xiulaven i menys que ho fessin quan ell cridava "Viva Barón Rojo!", però què hi farem, tal com deia el Marc, l'any que ve que facin un homenatge a La Trinca. I mentrestant els dies i les nits passen i els llibres s'acumulen. Molt recomanable la "Història del moviment obrer als Països Catalans" dirigida per Pelai Pagès que va donar fa anys el setmanari "El Temps" en fascicles i que mai no he vist editada en volum. I també, com no, Fontana i Termes. Us recomano, també el nou bloc del Vicent Canet, Periodisme Social, sobretot la reflexió que hi fa sobre el Dia de l'Alliberament Gai, Lèsbic, etc. I coses curioses, demà l'"Ara", un diari que ja no compro, fa un reportatge de vuit pàgines sobre els indignats i hi escriuen una colla que coincideixen en no tenir ni idea d'un moviment que rebutgen. Un motiu més per no comprar aquest diar que a banda del disseny cada cop em desagrada més en la majoria de les seves seccions, tot i que demà el compraré...
S'acaben le vacances de Setmana Santa per a qui les hem fet i la taula del menjador acumula munts de fato: -"Gorra de plat", de Xavier Benguerel, Club de Butxaca, Barcelona 1984. L'autobiografia novel·lada d'un conserge barceloní obra d'un dels grans novel·listes de la postguerra, dels que més m'agrada des que en vaig llegir "Appassionata," tot i que aquesta sembla que és una obra menor. -"Treball, precarietat i resistències", coordinat per Raül Beltran i Comú, Edita Comú, Castelló de la Plana 2010. Un llibre de la gent que forma, a Castelló de la Plana, la Coordinadora Repartim el Treball ila Riquesa. El llibre inclou textos de la CGT, la CNT,la COS, Chema Berro, etc.
"Corazones de miga de pan, sombreritos de lata". Llibres, revistes, música i altres:
-"Revolució industrial i obrerisme. "Les Tres Classes de Vapor" a Catalunya (1869-1913). Miquel Izard. Edicions Ariel. 1970, Barcelona. -"Scala-Dei. Aiguaforts de la vida monacal". Josep Iglésias. Editorial Selecta. 1957, Barcelona. -"Recomane tenebres", Obra Completa 1. Vicent Andrés Estellés. Edicions 3 i 4. 1982, València. -"Manual de conformitats", Obra Completa 3. Vicent Andrés Estellés. Edicions 3 i 4. 1980, València. -"Layret (1880-1920)". Joaquim Ferrer. Editorial Nova Terra. 1972, Barcelona. -"100 anys d'anarcosindicalisme". Diversos autors. CGT i FSS. "Educació i moviment llibertari a Catalunya (1901-1939)". Pere Solà. Edicions 62. 1980, Barcelona. -"Llengua abolida (1973-1988)". Maria-Mercè Marçal. Editorial 3 i 4. 1989, València.
-Avui, els meus alumnes de l'Aula Oberta han començat a filmar la seva versió del conte "Por" de Xavi Sarrià, a qui haurem de convidar a l'estrena quan estigui acabat, a final de curs, esperem. El llegeixen, el discuteixen i mirem algunes imatges i escenes d'altres films per acabar proposant com explicar fílmicament el que llegeixen en text. Per tant, treballem la lectura, en veu alta i de cadascú per a ell o ella, l'escriptura, la imaginació, el debat (en català, i deu ser l'únic espai de la seva vida on utilitzen la llengua d'Obrint Pas), l'educació física quan filmen, la imagincaicó... Els "experts" dirien "competències bàsiques" però ells li diuen, molt encertadament, "fer una pel·lícula. I tenen raó, les i els meus alumnes, és clar. -A la tarda, m'han proposat de fer una minixerrada de deu minuts a la cloenda de l'exposició sobre els cent anys de l'anarcosindicalisme que hi ha al Museu d'Història de Catalunya junt amb altres tres persones (la Laura de la Local de Barcelona de la CGT, l'Ermengol Gassiot i l'Emili Cortavitarte). Hi hem d'explicar què pensem que ha de ser CGT en els propers anys i serà el dijous 10 de febrer. -Escolto el nou disc del Comelade i del Casassas, on el segon ha versionat el seu poema "Petita escena noctuna" que fem amb Llunàtics de fa anys. La nostra versió, però, és millor, sense cap mena de dubte. Riem, hehehe. -De cap calendari he passat a tres: el de la Cooperativa de Marçà, el del Centre Quim Soler i el de fruites i verdures amb minitextos. -Redescobreixo Espriu fent de contista amb els contes de "Narracions". I realment no entenc com és que ens l'hem deixat perdre d'una forma tan barroera... -Continuem programant les jornades "Tramuntana sobre anarquisnme i alliberament nacional", els divendres de febrer, i les jornades de Cinema Polític Català, els dimecres, la primera de les quals serà amb "El coronel Macià", una pel·lícula acceptable del Forn. Tot a l'Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona. -Demà començo les classes a la URV del màster que em servirà per fer el doctorat i escriure la tesi sobre el Josep Llunas i la Tramuntana, una feinada plaent. -Dijous, tenim Eleccions Sindicals a Ensenyament i ens hi presentem com a CGT. "No siguis una illa" diu el nostre lema de campanya i ens ha fet el dibuix de propaganda el Quechua. Demà a les vuit, assemblea amb diversos punts per parlar, a la CGT de Tarragona. -I tot gira i gira i no para mai.
Avui, dia intensíssim. Tornada a la feina remunerada.,retrobada amb alumnes companyes i companys. Classes sobre Espriu, dièresis i anàlisis sintàctica. Obertura de la biblioteca de l'institut després de tres mesos de feina amb molta altra gent. Assemblea de la CGT de Tarragona que proposa vaga general per al 27 de gener a Catalunya com a mínim i si pot ser a tot l'Estat. Assemblea de Tarragona Patrimoni de la Pau i lectura de la traducció dels cables de Wikileaks sobre Tarragona. Sopar amb el Toni i descans final a casa després d'una trucada de Vicent. Xerrades, trucades i més i tot. Sona Remigi Palmero (en cd) i la Clara Andrés per gentilesa de la Carla i escolto un programa d'Intereconomia d'homenatge a Franco. Estem al 2011 i els feixistes ja no tenen vergonya de parlar clarament de qui són i d'on vénen.
Setmana carregada de feines i
actes arreu. Després de la manifestació de dissabte passat, més aviat discreta
i de gent ja convençuda, sobre la qual caldrà parlar i veure què en fem, avui a
dos quarts de vuit comença un petit cicle de xerrades a l’Arxiu de Reus sobre
el centenari de la CNT,
amb una xerrada del Joan Navais amb el títol de “Sota la bandera roja i
negra: obrers i anarcosindicalistes a Reus”; el cicle el completarà el Pere Audi
el dimarts que ve amb una altra xerrada amb el títol de “Les primeres passes de
la CNT al Priorat”.
A nivell de mobilitzacions,
ahir, es va demanar la readmissió del Manu al ple de l’Ajuntament de Tarragona
i el 19 de novembre hi ha una concentració davant Telefònica contra la precarietat en les condicions de treball. Dissabte, a Cornellà,
jornada matinera d’Acció Social de Catalunya i a la CGT de Reus jornada antifeixista
amb sopar, projecció de pel·lícula sobre Durruti (és 20 de novembre) i festa al
Campus. Dijous, es presenta, a Reus també, la campanya "A Reus, primer les persones", amb una xerrada antifeixista a càrrec de David Karballa a la Sala d¡Hortensi Güell del Centre de Lectura
A l’Ateneu Llibertari, aquest dimecres, a
les vuit, continua el cicle de cinema polític italià amb “La classe obrera no
va al paradís” i divendres torna a haver-hi sopar vegetarià després de la
xerrada sobre sobirania alimentària a càrrec de Jordi Mateu.
Aquest dies, a més, el Jose
Estrada es troba en arrest domiciliari per fer unes pintades de fa uns anys.
D'altra banda, ahir vam fer la segona reunió per muntar les jornades sobre anarquisme i alliberament nacional que farem al Camp durant els mesos de gener, febrer i març; i sembla que la cosa tira endavant a bon ritme. Bon dia!!!
Veure el mar i mirar-lo, saber-lo i tenir-lo, malgrat sigui immens, dins de la petita retina de qualsevol ull. La novetat que fa salivar i sobretot sospirar. I tombar-se a la càmera i que es congeli el pla. "Els quatre-cents cops" de Truffaut, l'escena final...
Voler estar sol o sola al món és un
acte de brutalitat tan gran que fa fins i tot por i feredat en qui el
veu realitzar o el comença a percebre en algun altre ésser humà. Sol o sola i envoltat o
envoltada de gent. Negar l'altre no tenint-lo en compte per res...
Tot i això, milers d'éssers humans són empesos per la manera
majoritària de relacionar-nos en aquest segle XXI que ara comença,
en aquest tros de món, a la soledat més absoluta sense ni tan sols
saber-ho. Esdevenen alegres, contents i feliços en l'aparença
exterior però s'ofeguen, cada una de les nits que passen acompanyats
per la majoria de cossos que freqüenten, en les llàgrimes llençades
cap endins que no poden ensenyar a qui els acompanya en orgasmes
nocturns de trinca perquè no fugi corrents. Així acumulen plors i milrs de llàgrimes an cua a la porta dels
ulls per escapar-se i esmunyir-se cap enfora a la primera
oportunitat.
Amunt
i avall, cap endins i cap enfora, el meu cos es va diluint mentre el
cervell que el dirigeix cada cop s'assembla més a una nina russa de
la qual, mirada de lluny, no en sabem quantes en conté ni quantes
s'han obert fins ara per mostrar-nos-la. Condueixo de nit per no
trobar la son de cara i quan surto i quan arribo m'esperen com si mai
no hi hagués estat. Parlem de la vida i de la mort, de l'art i de
literatura, del que estimem i del que odiem, fem l'amor fins a no
poder més i dormim fins que canta el gall, bé, un gall.
Curiosa la sensació que provoca anar de festa amb uns amics que tenen una amiga que és mossa d'Esquadra destinada a la zona on jo treballo i que va intentar apuntar-me en una llista un dia que jo feia vaga no declarada, és a dir tancada a l'institut, o okupació de... o com li vulgueu dir. Jo, ja s'ho farà, no hi balllo amb algú que "treballa" així i menys quan intentà, a partir d'enganys o mitges veritats, aconseguir els nostres noms amb una sòrdida intenció que no sóc capaç de resumir aquí i que tenia a veure més, segons ella, amb "la nostra seguretat" que amb el nostre control... Mentidera!, i no sé com es diu. Realment un o una policia ho deixa de ser quan no porta uniforme? Parlem-ne... Per cert, m'explica la Marta, també, que avui la Guàrdia Urbana els ha robat una de les pancartes que lluïa la seva barraca. Allí mateix es pot jugar a tirar o llençar objectes contra un urbà de cartró amb la sana intenció d'encistellar-hi. Alhora comentàvem amb el Gianni el bonic que és que cada cop amb més normalitat la sexualitat dels no estàndard s'expressi públicament, seguint paràmetres no heterosexuals rutinaris, a la llum dels llums i que no es quedi en l'espai privat. És així com es normalitza la normalitat! Toquen les set.
Sona "El meu paradís" d'At Versaris i coincideixo amb ells que "Envoltat de discos, llibres i trastos al meu paradís, sembla fàcil ser feliç".
Que la nostra història ens l'hem de fer nosaltres cada cop ho tinc més clar. Perquè si només confiem en la institució, en la universitat, en "els historiadors" en general ho tenim fotut. Remirar el passat i fer-lo entenedor és una feina que normalment va aparellada amb el desig d'explicar i justificar l'actualitat i, sobretot, les seves incoherències i formes d'explotació. I no és aquest el nostre camí, per això ens esborren sempre que poden...
El panorama musical valencià a nivell de cantautors que cantenen català cada cop fa més goig no crec que sorprengui ningú si dic que és el més destacat, tant per la diversitat com per la qualitat de tots els Països Catalans. Als noms que tots posaríem damunt la taula si tenim segons quines edats i freqüentem segons quins ambients, és a dir Pau Alabajos i Feliu Ventura, cal afegir-hi periòdicament altres noms. Ara, però, no vull parlar dels "joves" sinó dels altres que tot i ser tan joves a vegades ens passen desapercebuts perquè ens enlluernem amb els més immediats, els que han tocat als nostres casals, els que s'apunten a un bombardeig sempre que sigui per la causa.
Divendres, a la Galeria Antoni Pinyol de Reus, al carrer del Vidre entre el raval Santa Anna i la plaça del Mercadal, vaig assistir a la inauguració de l'exposició "estic intentant, intentant, estic procurant entendre" de la Patrícia Carles. Cal aclarir que no domino els llenguatges artístics contemporanis i el que en sé ho sé, bàsicament com a aficionat que s'ho mira de lluny estant. O sigui que el que hi vaig veure ho vaig veure i entendre, o no entendre, des de la barrera que suposa el desconeixement de molts dels llenguatges que s'hi expressen.
Avui he començat a treballar en la feina en què em paguen. Els nois i les noies tornaran el proper dia 7, o sigui que ja podem córrer a preparar-ho tot perquè enguany hi ha feina com mai, ja que tot el que faré, per primer cop des que faig classes, dependrà de mi i les meves companyes i companys. Avui, sobretot, però retrobaments, coneixences i il·usió pel que farem. En diu alguna cosa el nou bloc del Toni, Apunts atònits, que caldrà seguir amb atenció. Felicitats! Per altra banda, continuen arribant convocatòries de l'11 de setembre i la pluja de demandes d'articles ha recomençat. Enguany, s'estrena la convocatòria de Tarragona que comença a dos quarts de deu del matí i acaba després de dinar, una iniciativa de la qual jo, què us he de dir, desconfiava i que ha acabat convertint-se, com a mínim en la convocatòria, en una magnífic exemple de com es poden fer les coses i fer-les bé, de forma inclusiva i oberta. Felicitats a tothom i totdon que ho ha organitzat. El lema de la convocatòria: "De Salses a Guardamanr i de Fraga fins a Maó: la nostra llengua, el català".
Avui, un grup d'activistes de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau s'ha reunit per parlar sobre les multes que els han anunciat que rebran per haver efectuat una acció de conscienciació i augmentar el nombre de persones que fan declaració de renda amb objecció fiscal, és a dir sense pagar ni un euro per a l'exèrcit. Els acusen d'haver pintat el terra de la ciutat amb petjades fetes amb pintura que els Mossos es van encarregar de fotografiar alhora que identificaven els activistes. Aquestes pintades horitzontals desapareixen amb el temps, de fet poques se'n poden veure ja, com a conseqüència de la pluja, dels cotxes i del caminar de la gent. Desapareixeran tal com van fer les de la campanya Tarracolojaurri (o una cosa semblant) que fa uns mesos van fer els entusiastes treballadors de l'entitat que vol fer no sé quins jocs a la ciutat. Bé, diferències, n'hi ha entre unes pintades i les altres: en aquell cas els Mossos miraven el futbol o estaven de vacances i a més les pintades van ser molt més abundants. Les dues diferències resumides en una: qui pintava eren treballadors dels amos.
"Corazones de miga de pan, sombreritos de lata".
