Si llegeixes aquest text, aquest correu, aquesta entrada de bloc, aquesta notícia al Facebook o el que sigui, automàticament t'hauràs adonat que has quedat invitat o invitada a venir a Marçà divendres que ve. A un quart de deu de la nit, faig el pregó de Festa Major i a continuació ressuscitem Llunàtics per una nit com a mínim. Llunàtics vam plegar fa vuit o deu anys en un concert a La Figuerosa, el Figarock, després d'anys tocant arreu on ens van deixar, donant el nostra suport musical a insubmisos, independentistes, defensors del català, anarquistes, pagesos, okupes, gent d'esquerres diverses, i amics i amigues que ens volien sentir. Vam treure dos enregistraments, el primer en casset en una cinta compartida amb Quitatequememetoa denominada “Caliquenyo Connexiont” i un disc compacte anomenat “Qui la ballarà!”. Vam fer desenes de cançons i la majoria mai no es van enregistrar, què hi farem! Divendres tocarem primer dos temes suavets perquè qui ens vulgui sentir sense massa ganes no marxi automàticament quan comencem després del pregó. Després d'una pausa en tocarem més, unes quantes més. O sigui que ja ho sabeu: Llunàtics, divendres 13 d'agost, a un quart de deu de la nit, a la plaça de les Arenes de Marçà al Priorat. L'endemà a les vuit del vespre inaugurarem una exposició sobre el grup al Casal de Marçà, al carrer del Sol del mateix poble.
L'últim tema de la nostra cara de la cinta compartida amb Quitatequememetoa. "La bava" és un ska creat musicalment parlant pel Josep Maria "Ros" en el seu intent dins del món del saxo. Posteriorment, tindríem el Vladi que també tocaria el saxo però el Ros va ser el primer, a més de compositor de moltes de les melodies de Llunàtics. La lletra és un crit contra el gris, per dir-ho així... i ja ens entenem. Contra l'estancament i fer perquè manen que es faci. El món és ple de bavosos, és clar, però en aquest punt reprenc una reflexió del Josep Maria de la Torre un dia que va dir: "Jordi, vols dir que bavosos no ho som tots una mica?" També la podeu escoltar aquí.
"Europa", escrita fa prop de vint anys, dibuixa l'aliment de l'extrema dreta en aquests darrers anys al nostre continent: la culpabilització de tots els mals europeus a la immigració. I ja veurem com evolucionarà la cosa, perquè pinta fosc. La melodia és del Josep Maria "Ros" feta amb gralla i el funky del començament sempre li ha agradat molt a l'Oriol del Masroig i a mi mateix. Amb el temps es va passar a anomenar "Europa I" ja que vam fer una segona cançó amb melodia i ritmes diferents que deia en la tornada "De les pateres als camps de concentració", altrament anomenats CIE a l'Estat espanyol. L'extrema dreta que alguns preveien, amb mirada de nostàlgia vers el seu passat de sang i destrucció al voltant dels anys vint i trenta del segle XX no ha arribat o en poques dosis. En el seu lloc ha aparegut aquesta altra que vesteix elegantment i parla de drets humans i de drets de les dones. És vomitiu però realment l'extrema dreta ho ha fet molt bé, només cal veure els seus "èxits" electorals a Àustria o Holanda per tornar a tenir por... També la podeu escoltar aquí.
Les nits del món sencer són plenes de poesia. Els dies també, però les nits, quan surt la lluna i els instints creixen com ho fa l'aigua del mar, aleshores, ai, ai, ai. Estudiava a la universitat i sovint fèiem cap a la plaça Verdaguer, davant de l'Hotel París. I vam començar a llegir Estellés, i sonava Negu Gorriak a La Murga, el petit gran bar del Mosko, i tot era possible... com ara ho és. Bé, ara ho és molt més de possible que alehsores però com que ens entestem en la nostàlgia. Maleïda nostàlgia! Novembre ja no hi és, ara fa calor de debò. I benvinguda sigui! També podeu escoltar "Desembre" aquí. La foto és de la Marta, d'un assaig d'ara mateix.
Un dels temes emblemàtics de Llunàtics. "No et creguis res!" va sortir d'un número del fanzine "Ikària, la polla de Déu" dedicat a les vagues de la univeristat de l'època (estem parlant de meitat dels vuitanta). En una pàgina d'una aula okupada dela Universitat de Barcelona es podia llegir "No te creas nada", molt inspirador pel lloc on es trobava... Alhora, la lletra se'm va ocórrer un dia a la piscina municipal de Marçà mentre una mare maldava la seva filla perquè no esquitxés els que prenien el sol. La dona li va dir a la nena que si no els deixava d'esquitxar mai no es casaria. La lletra va sortit automàtica tot i que allunyada de l'anècdota. La foto és dun assaig d'ara per al 13 d'agost, de la Marta, i la cançó també la podeu escoltar aquí.
Amb Llunàtics, al llarg dels anys que vam tocar, vam posar música a versos de Maragall, Estellés, Casasses i Ferrater. Aquest, però, va ser el primer poema musicat, una versió dura i contundent del poema de Miquel Martí i Pol "Aquesta remor que se sent..." que abans ja havien versionat Ramon Muntaner al disc "Presagi" i el grup Coses. Com a curiositat i relacionat amb la canço, un dia jo estava al pis d'estudiants que compartíem amb altra gent al carrer Pere Martell de Tarragona i van trucar al telèfon, m'hi vaig posar i una veu coneguda em va dir si era el pis dels Llunàtics, que era el Lluís i trucava de part del Miquel Martí i Pol per dir-nos que la versió que havíem fet del seu poema li havia agradat i ens animava a continuar tocant-lo. Havíem demanat, a través d'un contacte, autorització al poeta per versionar la seva composició. En acomiadar-se, vaig reconèixer la veu coneguda. Era el Lluís Llach, jo em vaig quedar parat i en explicar-ho ningú s'ho va creure. "Com t'ha de trucar el Lluís Llach a aquest número?" Jo no hi vaig insistir més... En directe sonava molt més contundent, per variar, i en la darrera època del grup tocàvem la cançó enllaçada amb un petit fragment, al començament, de "Sorprendente", de Leño. També la podeu escoltar aquí.
Una peça purament de política-història sobre el guerriller prioratí que s'enfrontà als Borbons fins al final dels seus dies, Pere Joan Barceló i Anguera, Carrasclet. A la cinta la presentàvem dient "1715: perseguit a mort pels Borbons; 1977: homenatjat per "conveniència" borbònica". En reivindicàvem la lluita, que no els mètodes i molt menys el seu final, antiborbònic peròalhora militar. Una de les constants de Llunàtics va ser i és l'antimilitarisme, sigui quin sigui l'exèrcit, sigui quin sigui el militar. Vam cantar la lluita però no els mètodes militars -en alguns casos- ni les ensenyes estatals -en d'altres. Aquesta és una de les peces en què primer vam utilitzar la gralla per fer melodies, que són del Josep Maria. Era el 1990 o 1991. També la podeu escoltar aquí.
Començo la penjada de cançons del nostre primer treball com a Llunàtics. Es tracta de la cinta de casset (altrament dita maqueta) "Caliquenyo Connexiont", compartida amb Quitatequememetoa, el grup que havia estat Estupre. Es tracta d'una cinta enregistrada el gener del 1994 a Reus, mentre els zapatistes ocupaven San Cristóbal de las Casas, amb l'Enric als controls de so i amb una formació de Llunàtics una mica diferent, amb el Miquel Perelló a la bateria i el Josep Maria Muntané a la gralla, vaja, la històrica. En aquesta cançó, a les palmes hi ha els germans Castells. "La Tramuntana" és una reivindicació de la revista que Josep Llunas va treure de 1880 a 1895 i que a partir d'enguany es convertirà en objecte d'estudi per part de la meva persona en el curs de màster previ al doctorat en què m'he matriculat. Ai, mare, quina feinada! També la podeu escoltat aquí.
Abans que es fes públic l'informe Miralves (que va treure a la llum pública les irregularitats comptables del Consell Comarcal del Priorat) la gent de la comarca ja veia que allò no anava. N'és una bona prova aquest tema del grup de punk falsetà Pa Torrat, que nosaltres vam incloure al nostre disc per tal que tothom sentís "una altra versió" del mateix que nosaltres dèiem als nostres temes. La cançó comença amb un acudit que corria per la comarca aleshores. Ara, per sort, sembla que tot ha canviat... El tema el podeu escoltar obrint a l'arxiu adjunt o bé aquí.
La cançó ho explica ben clar: "tota la camarilla, sense xapo ni aixada, que no es cansessin!, asseguts al despatx han cavat un forat..." El cd de Llunàtics incloïa una pista de cd-room amb tota la informació que sobre el robatori organitzat de milions de pessetes que es va fer durant uns anys al Consell Comarcal del Priorat publicada a la revista "El Triangle". Ara, moltes coses no s'entenen però aleshores tothom ho entenia i se'n fotia. Escarnir en públic els amos és sempre una bona manera de repartir l'alegria de viure, com a mínim mentre hi hagi amos... La cançó, com no podia ser d'una altra manera, també toca el crostó a nivell general quan diu "que et representin ja és corrupció, parla i no callis". Com sempre, massa silenci. Sort en tenim del llibre "SOS Priorat" de la Natàlia Borbonès, publicat per Cossetània Editors... A més, com que ara, gràcies al Puig d'En Cama, ja sé penjar cançons al Goear, també la podeu escoltar aquí.
Tornem a recórrer a la música infantil, en aquest cas però amb unes connotacions afegides que a mi m'interessen de forma especial. El tema, esdevingut popular en català i cançó infantil de descobriment del cos, és en occità també una cançó de combat. S'hi explica originàriament l'esquarterament del Jan Petit a mans dels soldats del rei de França. Nosaltres li vam canviar al lletra i va esdevenir l'entrada, amb coreografia inclosa, al nucli temàtic del disc "Qui la ballarà!", la història del robatori organitzat per gent molt "respectable" al Consell Comarcal del Priorat. La podeu llegir desplegant a baix l'entrada. La lectura musical és amb base de hip-hop d'aquest estrany que fèiem nosaltres, allunyats d'aquest món del rapejat per una cultura rocanrollera estúpida que durant molt de temps ens el feia mirar com a producte de la moda sense arribar a entendre que l'únic que suposava era una tornada a l'origen de les paraules, la poesia oral o com vulgueu dir-li. Mai no estarem prou agraïts a Negu Gorriak de treure'ns la bena dels ulls dels prejudicis i fer-nos escoltar Public Enemy.
Un altre tema popular revisitat, a ritme de hardcore en aquest cas. Potser és la cançó on es veu més clarament el desastre que va fer el tècnic de gravació, un noi que no sabia ni per aproximació com havien de sonar unes guitarres potents i una veu d'ultratomba. Quan va arribar el Ferris, que és qui havia de fer el muntatge, ja ens ho va advertir... Amb aquest enregistrament, tot queda com una brometa mal resolta, què hi farem!, no hi va haver segona oportunitat.
"La bonica" li deia l'Àngel. Tres acords menors i una línia ascendent que caminava des del silenci cap a l'abisme. Hi arribàvem en directe però es queda a mig camí en l'enregistrament. La peça la podríeu sentir si no fos que pesa massa i no la puc penjar. Si algú que dominés això del iutub o alguna cosa semblant ens la vulgués pujar... O si algú s'oferís per digitalitzar més cançons o per reduir-les perquè no pesin tant... La tecnologia digital no és el nostre fort.
En resum, toquem el 13 d'agost (no el 14) a la plaça de les Arenes de Marçà, després que jo faci el pregó des del balcó. Quan acabarem, inaugurarem una exposició sobre el grup al Casal de Marçà. Ja ho sabeu, si no teniu res a fer, ens hi veiem. La podeu escoltar aquí, gràcies Puig d'En Cama!
L'antiracisme i l'antifeixisme no són només actituds estètiques sinó que són de les primeres negacions que hauríem d'aprendre a dir. Quan arrelen entre nosaltres cal dir que no però alhora no reproduir actituds que no se n'aparten massa i que hi coincideixen en molts punts. "Manifest@" és només un pamflet però alhora una barreja, entre Camarón, Mayte Martín, Ovidi Montllor, Toti Soler, Vicent Andrés Estellés i nosaltres mateixos. Alhora inclou una actitud que amb Llunàtics hem intentat i fet molts cops: la barreja de la música amb la poesia, en aquest cas la popular i la d'Estellés. Ahir vam assajar novament, de forma esgotadora. Els dits em couen i el cos el tinc baldat. Avui hi tornem.
El desallotjament del Cinema Princesa va quedar a les nostres retines però ara ha quedat clar que no va ser ount i final de res sinó tot el contrari. La Valdecasas va utilitzar tota la violència de l'Estat per deixar clar qui manava: els hereus de Franco, és clar. L''almorrana' que deien els i les del Princesa que eren ells i elles no la suportaven i per això nosaltres ens hi vam afegir amb una cançó que utilitzava com a base una cançó infantil, "La Parada de xurros" que va aportar la Càrol i que ràpidament vam convertir en ska Percert, sembla que no podré penjar tots els temes del cd de Llunàtics perquè algunes pesen massa. No passa res, si voleu en venen a les parades del Col·lectiu Independentista del Priorat o per Internet a l'Enderrock; i també les podeu descarregar aquí gratis.
Aquesta versió de "L'home estàtic" de Pau Riba la vam enregistrar gràcies a la bona voluntat del Pau, que a canvi de fer-ho no ens va demanar diners sinó que anéssim a tocar a casa seva a Tiana una nit de Sant Joan. L'experiència va ser memorable, no cal dir-ho. La base musical del tema, però, no és l'original sinó la de Pipi Langstrump, l'icona llibertària de les teles de mitja Europa.
Fa dos dies, penjant una entrada sobre Llunàtics i una cançó nostra, aquest bloc va superar les mil entrades en un dia. Curiós. Avui penjo la tercera part d'aquesta cançó tan llarga amb quatre parts que és "La Clavellinera" més "A la plaça ballen coques" més "Patufet" més "L'home estàtic", que pujaré demà. Es tracta d'una reaprociació del folklore més proper i no tan proper en clau hardcore i hip-hop. Els resultats finals del disc "Qui la ballarà!" no ens van agradar gens perquè no vam aconseguir transmetre el so directe, que era molt més potent i dur, però això va ser així i ara ja podem anar a queixar-nos i lamentar-nos. Les coses només es poden arreglar quan hi estàs posat...
Segon tema del disc "Qui la ballarà!", un romanço que cantava ma padrina i que he sentit també cantat per gent de les Balears i d'altres pobles de la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, pot ser, Salvador? Aquí amb intent de ritme de hip-hop, pura influència reinterpretada com podíem de les vegades que vam escoltar Negu Gorriak. Ahir, cinc hores d'assaig i de molta suor. Els temes estan una mica rovellats però ens en sortirem. Mira que no fem una exposició i tot!
Un dels temes de sempre de Llunàtics que va servir a Enric Casasses per parlar de nosaltres al 'Cultura' de l'"Avui" en un article que hauré de penjar aquí quan l'escannegi. Començo així la penjada de música de Llunàtics aquí, per si algú se la vol descarregar. També es pot escoltar aquí.
Avui fem el primer assaig per preparar l'actuació que Llunàtics farem el 14 d'agost a Marçà, no sé a quina hora però per la tarda. L'alcalde, el Josep Maria Piqué, em va dir que em tocava fer el pregó de Festa Major i aquest consistirà en unes paraules meves des de dalt del balcó de l'Ajuntament i una actuació a la plaça de les Arenes de Marçà de Llunàtics. Deu fer nou o deu anys que no toquem. Ja veurem què en surt... Pel que pugui ser, obro una nova categoria dins d'aquest bloc. I aquesta entrada la guarneixo amb l'únic testimoni en imatges digitalitzades del grup en directe, que deixa clar que han passat els anys. On se n'han anat aquestes cabelleres? On són? Segurament, a la planxa del bou, que no hi neva ni hi plou...
