S’arriben
a aixecar fins a 250 barricades, s’assalten les armeries i en algunes topades
els soldats es neguen a disparar, cosa que sí fan els guàrdies de seguretat.
Els catorze mil soldats de la guarnició de Barcelona són mobilitzats.
Pere
Coromines, l’intel·lectual d’esquerres i catalanista, simpatitzant de les idees
anarquistes durant bona part de la seva joventut i pare del filòleg Joan
Coromines, descriu en els seus “Diaris i records” com va viure les jornades.
Del dia 26, en diu que “jo no crec en l’organització. És un sentiment general
el que ha mogut tothom a la protesta. Els que van pels carrers decidits a tot
són les dones, els reclutes i els de les primeres reserves. Aquesta gent no tem
ni la mort. Perquè, entre morir a Melilla i morir aquí, prefereixen morir a la
vora de casa. A l’anar a dormir he vist soldats de cavall per la
Gran Via, que enraonaven amigablement amb
els paisans”.
La sèrie d'article que podeu llegir aquest dies aquí sobta el títol general de "1909: tràgica la setmana?" es pot llegir també sencera a Kaos en la Red i a Enfocant, es pot llegir un dels articles a Llibertat.cat, i dues versions reduïdes es podran llegir en paper al Catalunya i a Paraules per la Pau.
Alhora, avui afegeixo les pàgines de la revista Presència sobre el tema i us recomano l'entrada que sobre el tema han fet la gent d'Estel Negre, que inclou el programa de ràdio "Arde Barcelona. La Semana Trágica, ensayo de una revolución", elaborat per José Manuel Delgado per a Documentos RNE.
Ràpidament,
els vaguistes passen a atacar els edificis religiosos, que era on menys
resistència podien trobar i que alhora representaven el Poder que volien
combatre i que igual que els demanava submissió els enviava a morir escorxats a
l’Àfrica per uns interessos purament econòmics d’una elit econòmica que tenia
llaços de tot tipus amb l’Església.
El
26 de juliol, comença la vaga general contra la guerra. La vaga estava
convocada per 24 hores, però la presència al carrer de grups de gent que recorria
la ciutat amunt i avall sense parar va fer que no s’acabés en un dia i el
governador militar de Barcelona, el capità general De Santiago, declarés
l’estat de guerra i tragués l’exèrcit al carrer contra els manifestants. Tot i
que al matí tot s’havia desenvolupat sense violència sembla ser que la
presència dels tramvies al carrer, com a conseqüència de la nul·la organització
sindical dels treballadors del sector, havia escalfat els ànims de grups de
manifestants que havien descarregat la seva ira sobre els mateixos tramvies. És
destacable la presència de dones i infants en els incidents. Elles, en la
majoria dels casos, amb un llacet blanc com a símbol de la seva oposició a la
guerra.
L'allau d'articles, revistes i informacions sobre/o relatives els fets de juliol del 1909 és gran. Si al juny era la revista "Sàpiens" la que dedicava el seu tema central als fets, amb una suposada exclusiva de les opinions del Vaticà sobre l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, és el número de juliol/agost de "L'Avenç" el que recull tres articles de Pere Gabriel, Lluís Quintana i Genís Barsonell. Per la seva banda, Vilaweb en fa tema de portada i inclou en pdf el reportatge que demà diumenge podrem llegir a la revista "Presència". Entre els articles que avui he llegit, hi ha aquest del Salvador Palomar, que inclou notícies sobre els fets a Reus. A banda, la quantitat de novetats editorials o reedicions és, evidentment, important.
El
diumenge 25 de juliol, segons explica Josep Benet, va ser un dia de preparatius.
Es transmeteren missatges arreu i es van fer reunions amb els delegats obrers
arribats d’arreu a la recerca de consignes i notícies.
Un
dels protagonismes més comentats i discutits, per la seva inexistència, és el
que hauria pogut tenir Solidaritat Obrera davant un fet que si bé formalment va
començar com a vaga general no es van desenvolupar com a tal. La
Unió Local de Societats Obreres de
Barcelona-Solidaritat Obrera s’havia creat el 1907.
El
24 de juliol, es crea el comitè de vaga, format pel socialista reusenc Antoni
Fabra i Ribas, pel sindicalista Miquel Villalobos Moreno i per l’anarquista
Francesc Miranda. Solidaritat Obrera decideix no anar a la vaga sola, el que
farà que l’organització obrera tampoc s’atreveixi a posar-se davant de la
protesta quan aquesta es radicalitza i que el comitè de vaga no sigui mai un
ens dirigent i ni tan sols coordinador. La migradesa de la força de
l’organització obrera –que es trobava a les seves beceroles ja que s’havia
creat el 3 d’agost de 1907- i la força creixent del Partit Radical de Lerroux
sembla que en van ser les causes.
Aquestes setmanes tot en va ple i més que hi anirà d'aquí a dos dies. Ja ho sabeu, tothom fins i tot l'analfabet del Sostres en parlaran. Per això, us vull recomanar uns articles dels que m'han agradat més entre els que he llegit darrerament sobre el tema. Tres són del Xavier Diez, que podeu llegir al seu bloc: un és "Una tragèdia catalana", publicat a la "Directa"; un altre "Una tragèdia no tan llunyana", publicat a "El Punt"; i, sobretot, "Centenari", amb la seva pròpia recomanació d'un altre article, en aquest cas d'Antoni Puigverd. L'altre és del Llorenç Capellà, un dels articulistes imprescindibles d'aquest país, publicat avui mateix al "Diari de Balears" amb el títol de "Cent anys són un segle". Afegiu-hi els que vosaltres hagueu trobat i així tots n'aprendrem més.
La
nit del 18 al 19 de juliol, els rifenys van produir noves baixes a l’Exèrcit
d’ocupació. La revolta ja no era només això sinó que havia esdevingut una
autèntica guerra oberta. Les notícies sobre prop de tres-centes baixes van
arribar a la península el dimarts dia 20 i com a conseqüència a Madrid es van
produir violents xocs entre manifestants i policia.
El
9 de juliol, un atac dels resistents marroquins contra el ferrocarril de la Sociedad Norteafricana
va ocasionar la mort de diversos treballadors. La repressió posterior va
encendre el foc d’una veritable guerra al nord d’Àfrica per a la qual l’Exèrcit
espanyol no estava prou preparat ni ho arribariaa estar mai.
Si
hem de parlar de dues causes que van portar a les jornades de juliol del 1909,
aquestes són sense cap mena de dubte l’antimilitarisme i l’anticlericalisme. Un
i altre poden semblar perfectament diferenciats –i ho són- però en la visió
dels obrers de final del segle XIX i començament del XX no són res més que les
dues cares d’una moneda que en tenia algunes més: la dominació que patien com a
classe.
A
“El eco de los pasos”, Joan Garcia Oliver explica la seva conscienciació com a
obrer i la seva construcció ideològica com a anarquista a través de diversos
relats carregats de recursos literaris equiparables a qualsevol dels que un
escriptor amb reputació i ofici és capaç d’utilitzar. Un d’ells, potser el que
manté una tensió narrativa més llarga i intensa, és el que fa referència a uns
fets que va presenciar davant de casa seva a Reus als set anys. El juliol del 1909, a les demarcacions
provincials de Barcelona, Girona i Tarragona s’havia proclamat l’estat de
guerra perquè a la capital catalana cremaven com torxes les esglésies i els
convents.
Què
va passar a Barcelona ara fa cent anys? Què va abocar les masses de gent a
cremar escoles religioses, esglésies i convents? Va ser l’anomenada Setmana
Tràgica una revolta contra l’església? Una revolució? Una crema de convents per
part de barcelonins embogits? Els “multitudinaris assassinats de capellans” van
ser la causa d’aquest adjectiu aplicat a aquella setmana de juliol? Què va fer
Ferrer i Guàrdia per merèixer la mort?
Tinc la taula del menjador plena a vessar de papers, llibres i revistes que tenen com a centre -o en parlen de passada- els fets esdevinguts a Barcelona fara a cent anys, coneguts popularment com a Setmana Tràgica. Al juliol de 1909, la gent de Barcelona es va plantar davant l'enviament d'homes a morir al Marroc pels interessos de quatre rics i la revolta que es va ocasionar va derivar en una crema d'edificis religiosos al llarg de tota la ciutat. Setmana Tràgica en diuen i sorprèn la nomenclatura tot i que ja en parlarem en una altra ocasió. Per fer boca, podeu mirar-vos aquesta exposició virtual que ha fet la gent el Sistema Municilal d'Arxius de Barcelona, una feina realment molt ben feta.
L'Alexia Domínguez és una jove periodista gallega que ha publicat a l'Editorial Cossetània una obra accessible i clara per entendre la majoria de les claus que ens poden faclarir això que la historiografia general del país ha anomenat la Setmana Tràgica. Es tracta d'un llibre amb un format de llibre de text de Secundària, amb nombroses fotografies, seqüències narratives no massa llargues, ressaltats amb fons gris que aporten informacions complementàries, etc. "La Setmana Tràgica de Barcelona.1909" és un bon exemple de com podem accedir a parts de la nostra història que tot i que ens sonen normalment no tenim presents en la seva complexitat real. En aquesta línia, el volum s'afegeix a la voluntat de l'editorial de Valls de posar a l'abast del públic general temes de la història contemporània del Principat de Catalunya. El llibre ha significat la meva tornada a un tema que tinc interès a ressaltar en les properes setmanes: la mal anomenada Setmana Tràgica.
