Aquests dies he començat les meves col·laboracions a dos mitjans nous, d'una banda la "Revista Mà", dedicada a temes d'immigració i d'inclusió social, editada en aquest cas per la UGT del Camp (sí, la UGT, sóc així de traïdor en temes transversals més enllà de les sigles) i de l'altra al "Diari del Priorat", que va començar com a publicació quinzenal i ara es transformarà en setmanari i on hi escriuré sobre llibres prioratins i autors del mateix indret. D'altra banda, el "Rojo y Negro" del mes passat va incloure la versió en espanyol dels articles sobre les "Glorioses jornades de juliol" que prèviament havia publicat aquí mateix i al "Catalunya".
El 10 d'octubre de 1909, Enric Prat de la Riba, aleshores director de "La Veu de Catalunya", va decidir censurar i no publicar l'article "La ciutat del perdó" que Joan Maragall havia enviat demanant clemència davant el possible assassinat de Ferer i Guàrdia, acusat injustament dels fets del juliol de 1909. Maragall hi denunciava la greu
responsabilitat que pertocava a la burgesia catalana en els fets de la Setmana Tràgica
(juliol-1909). Avui, és un dels articles clàssics del periodisme català alhora que explicita l'odi que la burgesia tenia davant de qui no es plegava als seus desitjos. Prat, l'"estadista" que li diuen els regionalistes de dretes, demostrava així el seu arrenglerament amb els assassins i demostrava que el més semblant a un espanyol de dretes era -i és-, sense cap mena de dubte, un català de dretes. Podeu llegir "La ciutat del perdó" desplegant aquesta entrada.
En
el 100è aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Revolució que els
vencedors denominarien com a “Setmana Tràgica”, el col·lectiu Negres Tempestes ha traduït al català l'obra de Jean Grave que va formar part dels materials d'estudi de l'Escola Racionalista que Ferrer
i Guàrdia dirigia al carrer Bailén de Barcelona.
En Nono coneix Autonomia, país utòpic en el que l'educació de les nenes i nens
estimula les seves inquietuds, l'amor per la natura i altres valors propis de
l'anarquisme. Accidentalment, en Nono acaba a Argirocràcia, que segueix un
model social capitalista, on tracta d'aplicar i explicar el que ha aprés al seu
país. Més informació, aquí.
Publicat a “La Veu de Catalunya”, 1 d’octubre
1909
Quan un fet tan greu i tan pròxim, com fou per a
nosaltres la commoció de Barcelona en l’última setmana de juliol, cau dintre
del nostre esperit, se produeix en ell una torbació semblant a la que es promou
en un estany quan una gran roca estimbada hi cau i s’hi enfonsa: que tota
l’aigua s’estremeix i arremolina, i el llot que era en son fons s’alça i
s’escampa en ella enterbolint-la, i totes les coses que hi nedaven muden de
lloc, i en confusió pugen i baixen i es mouen en desordre, anant a fons les més
lleugeres i surant un moment les més pesantes, i les de les vores al centre i
les del centre arraconant-se; fins que, la roca al fons ja per a sempre ben
quieta, l’aigua també va reposant-se i cada cosa va tornant a son lloc segons
la llei de sa natura, i l’ona s’aplaca en cèrcols que s’eixamplen, i s’aclareix
a mesura que el llot se va colant cap al fons altra vegada, fins a restar
tersa i immòbil, reflectant de nou el cel en sa puresa: aixís mateix el nostre
esperit, contorbat per la tribulació, cerca de nou la calma ordenant les
passions agitades i la confusió dels pensaments: passen els temors, passa la
ira, el judici torçat se rectifica, moltes resolucions tornen endarrera, i el
fonamental impuls que ens regeix la vida suaument avança, segur de son poder,
vers aquell fi de bé que es el seu nord i no pot fallar-li. Llavors serenament
ve la pregunta que porta al darrera el bon propòsit –Què ha sigut això? i com
ha estat i per què? i què cal fer-hi?
Ferran Moltó és llicenciat en
Historia i professor, s’ha especialitzat en el moviment obrer, la política
social i laboral durant el nacionalsocialisme alemany, i els mecanismes d’implementació
del genocidi racial a l’Holocaust. Recentment, ha impartit el
curs “Les masses i l’obrerisme” dins ‘La setmana tràgica. Cent anys després’ a la Universitat Catalana
d’Estiu de Prada de Conflent. És sindicalista i ens parla, en l’entrevista, de
la lluita obrera del primer decenni del segle XX i del context social en què es
desenvolupa la revolta del juliol de 1909 a Barcelona i a Catalunya.
Dolors Marín és doctora en Història Contemporània per la Universitat de
Barcelona i autora i coautora de molt diversos estudis en forma de llibres com
“Clandestinos: el maquis contra el franquismo”, “Ministros anarquistas”,
“Francesca Bonemaisson: educadora de ciutadanes”, “Els Montseny-Mañé: un
laboratori de les idees”... Fa uns mesos, ha publicat “La Semana Trágica.
Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna”,
a La Esfera de
los Libros, un treball d’investigació i de difusió dels fets històrics
relacionats amb les jornades de juliol de 1906 conegudes popularment com a
Setmana Tràgica.
Un "líder republicà", "cremaconvents", "anticatalanista", "radical", "el senyor Lerroux".. enterrat amb la presència de "personajes relevantes del régimen franquista" No cal fer massa comentaris però m'ha agradat constatar i veure les imatges i les volia compartir.
Aquell article que fa uns mesos em vaig decidir a fer sobre l'anomenada 'Setmana Tràgica' no l'he fet, però en el seu lloc he escrit això que podeu llegir a baix si desplegueu el bloc i que he anat publicant aquí i en diversos mitjans parcialment o complet. En aquest bloc hi sortiran encara altres apunts sobre els fets, concretament sobre l'actitud de Joan Maragall, a qui Josep Benet va dedicar un dels grans llibres sobre els fets, i a Ferrer i Guàrdia, com no podia ser d'una altra manera. Espero tenir temps per escriure, durant el que queda d'any aquell article que preveia fer sobre què en pensava la dreta, que crec tan necessari per entendre-ho jo com a mínim. Gràcies per la paciència, per les felicitacions, per les puntualitzacions, per les desqualificacions, per les controvèrsies i, sobretot, per llegir críticament.
Si hagués de triar un sol
llibre que m’informés de tot el que va ser l’anomenada Setmana Tràgica, les
“glorioses jornades de juliol” que l’anomenava alguna premsa obrera, sense
dubtar seria “La Semana
Trágica Estudio sobre las causas socioeconómicas del
anticlericalismo en España (1898–1912)” de Joan Connelly Ullman, que ara es pot
trobar en nova edició a Ediciones B, ja que és l’estudi més ampli i rigorós
dels que ara mateix hi ha i va ser el que va inaugurar una nova mirada sobre
aquest procés històric. Al seu costat hi posaria “La Semana Trágica” de Dolors
Marín, publicat a La Esfera
de los Libros, que inclou una molt bona contextualització dins dels corrents
obreristes llibertaris del moment. “Set dies de fúria”, de l’Antoni Dalmau, és
una altra de les obres generals sobre el tema que no hi faltaria, a més que és
l’única de les tres publicada en català. No vull oblidar aquí els textos de
Josep Termes a “Història del catalanisme fins al 1923” de l’Editorial Pòrtic o
el volum 6 de la “Història de Catalunya” dirigida per Pierre Vilar i publicat
per Edicions 62; al costat del tercer volum de la “Història dels Països
Catalans” coordinada per Albert Balcells a l’editorial Edhasa.
Pel que fa a les aproximacions
per al gran públic, sense dubte triaria “La Setmana Tràgica de
Barcelona, 1909”
de la periodista Alexia Domínguez i publicat per Cossetània Edicions.
Ara bé, personalment, si ja sabeu de què va la cosa, llegiu-vos els
“Diaris i records” de Pere Coromines publicat a l’Editorial Curial i xalareu,
introbable a les llibreries però consultable a les biblioteques. I, com a peça
estrella per mi, “Maragall i la Setmana
Tràgica” de Josep Benet que ha tornat a publicar Edicions 62
aprofitant el centenari.
Qualsevol procés
històric ens arriba sempre amb el nom que els vencedors finals del procés en
qüestió li han posat. En el cas de l’anomenada “Setmana Tràgica”, aquesta
afirmació és d’una evidència total. L’adjectiu que acompanya el nom que
determina la durada del procés és ben clar. “La setmana va ser tràgica” es diu;
i a continuació apareixen les fotografies dels convents cremats amb les mòmies
a l’exterior encara dins dels taüts. “La setmana va ser tràgica” es diu; i les
paraules s’acompanyen amb una fotografia d’un espai de culte cremat i mig
enrunat. “Tràgica” és aquí un adjectiu que fa referència a una valoració molt
lligada al fet que qui va rebre de valent van ser els religiosos i aquesta és
una afirmació radicalment falsa o com a mínim contrastable.
El
balanç final de les jornades de juliol resulta molt aclaridor alhora que
sorprenent si ens referim als tòpics estesos per les valoracions populars que
se n’han fet, de forma completament interessada. Segons Josep Termes, el balanç
de víctimes mortals fou de 2 guàrdies civils (i 39 ferits), 3 militars (i 27
ferits) i 82 civils (amb 126 ferits). Hi hagué més de 200 desterrats, la
majoria anarquistes i republicans (entre ells, Anselmo Lorenzo o Teresa
Claramunt) i cinc afusellats. El 17 d’agost es va afusellar el republicà Josep
Miquel i Baró i més endavant ho van ser Antoni Malet, Eugenio del Hoyo i Ramon
Clemente. El 9 d’octubre, un consell de guerra condemnava a mort Francesc Ferrer
i Guàrdia, que va ser afusellat el 13 d’octubre.
Dilluns
2 d’agost, tothom tornà a la feina i els burgesos pagaren la setmanada a
tothom. El PSOE, que havia anunciat una vaga general a tot l’Estat, no la va
convocar i les primeres notícies referents a la revolta en la premsa espanyola
parlaven d’una revolta separatista, una estratègia convenientment apamada per
tal que el proletariat de la resta de l’Estat no donés suport als revoltats de
Barcelona. Aquesta era una estratègia del ministre Juan de la Cierva que va tenir un cert
èxit. El mateix Manuel Buenacasa, a “El movimiento obrero español”, en fa una
valoració en aquest sentit tot i que precisant-la quan diu que “si las otras
regiones de España no secundaron el movimiento de Cataluña fue ante todo por su
desconocimiento real de lo que en ésta ocurría. El Gobierno de Maura tuvo buen
cuidado y empeño en ilustrar a su manera al pueblo español, haciéndole creer
que lo ocurrido en Catalunya era una movimiento separatista y criminal. No
dejaremos de manifestar también que los trabajadores del resto de España
-muchos enterados de la verdadera realidad- no tenían los arrestos, el empuje y
el influjo de sus hermanos catalanes”.
Als Països Catalans, el lloc on més importància va tenir la revolta fou
a Sabadell, on l’Ajuntament fou assaltat i s’hi proclamà la República.
Un dels protagonistes del Paraules per la Pau del diumenge 2 d'agost (primer diumenge de mes) a Tarragona serà Pere Coromines. Ell ha acompanyat els textos d'aquest bloc en els dies de les jornades de juliol de 1909 amb els seus "Diaris i records" i llegirem fragments seus a la plaça de la Font de Tarragona mentre fem un taller de fanalets per commemorar, la setmana vinent, dos dels assassinats col·lectius més grans dela història: Hiroshima i Nagashaki.
El
diumenge 1 d’agost, es restableix el funcionament dels tramvies i es publica un
ban de l’alcalde anunciant que dilluns reobrirà el comerç. Apareix un primer
balanç de víctimes i se celebren misses a les esglésies que no han estat
cremades. L’anomenada Setmana Tràgica s’acaba i comença una repressió que serà
aprofitada per tornar a fer net en els moviments socials que posaven en qüestió
el Poder del moment.
Les
jornades de juliol de 1909 han generat una voluminosa bibliografia, tant al
llarg de la història dels Països Catalans com en aquest any que és el del
centenari. Ara bé, el paper no és l’únic suport que ha servit per reflexionar o
per crear al voltant dels fet. El 1976, el director de cinema Antoni Ribas
estrenava una de les primeres pel·lícules parlades en català després de la mort
de Franco, amb el tema central de la revolta de juliol de 1906. “La ciutat
cremada” era el film i tot i que avui resulta complicada de visionar, en el seu
moment va ser un èxit de públic. La seva projecció va anar acompanyada de
violències diverses a càrrec de franquistes violents que es negaven a abandonar
les seves pràctiques vexatòries.
El dissabte 31 de juliol, més de 10.000 soldats
prenen la ciutat i tornen a funcionar el telèfon i el telègraf. Comença la
neteja dels carrers i el desmantellament de les barricades, que estaven
abandonades des del dia anterior. Malgrat la tranquil·litat general, encara hi
ha trets, tot i que ja no grans enfrontaments. La nit anterior ja va ser de
gairebé total tranquil·litat i tot i que encara no hi hagué premsa sí que es
restabliren els transports i s’obriren els edificis municipals.
El
divendres 30 de juliol, arriben més tropes des de Tortosa i València. Es
comencen a veure els primers símptomes del final de la revolta: es restableix
la circulació pel centre de la ciutat i s’encén l’enllumenat públic en algunes
zones. Moltes de les barricades construïdes són abandonades. A la nit, encara és
destruït per les flames el convent de les Dominiques, a Horta.
El darrer dia de revolta, que no de revolució, Pere Coromines explica
que algunes de les històries que la gent conta i que ell ha presenciat són
pures invencions perquè ell en sap la veritat, pel que no s’acaba de creure
molts dels relats que la gent li fa de coses que no pot constatar. Coromines conclou
que “Tots aquests dies m’he pogut fer una idea de com la por i la vanaglòria
activen la invenció de l’home. Un urbano em deia l’altra matinada que a la Rambla els soldats marxaven
per sota els balcons apuntant enlaire i jo, que vaig passar-hi al cap de pocs
minuts, no hi vaig veure ni un soldat ni un guàrdia civil”.(..) Es veu que
d’aquí una setmana les llegendes més fantàstiques seran contades amb el mateix
aplom que si fossin veritat”.
El
dijous 29 de juliol, es mantenen els enfrontaments a bona part de la ciutat i
l’Exèrcit rep reforços de València, Saragossa, Pamplona i Burgos. L’Exèrcit ocupa
el Poble Nou i aconsegueix el control de Drassanes. Tercera nit d’incendis
provocats.
Coromines comenta els rumors que corren entre la gent quan diu que “La
fantasia popular diu que són els capellans, els frares i els carlins els que
tiren. Amb una lògica que comença a fer por se’ls acusa d’excitar la ràbia a
les tropes perquè aquestes accentuïn la repressió contra els revolucionaris”.
El
dimecres 28 de juliol, s’assalta la caserna de Veterans i s’aconsegueixen armes
però la revolta continua atacants edificis religiosos enlloc de bancs, fàbriques o casernes. El tinent general publica un ban prohibint cridar cap consigna.
Coromines
explica com, amb un grup de mòmies desenterrades, “es va formar una processó. Una
d’elles la duien en la caixa pròpia, altres sobre fustes, alguna sencera a la
mà o sobre un llençol”. La revola canvia d’intencions i Coromines diu que “Casi
bé ja no es parla de Melilla ni dels reclutes: la revolució pren un aire
francament radical. Ni el socialisme ni l’anarquisme tenen res que veure amb el
moviment, que només va contra els convents i les esglésies”.
El dimarts 27 de juliol, la
revolta de Barcelona va prendre el caire més clarament anticlerical a partir de
la nit amb la crema d’edificis religiosos de tot tipus (esglésies, escoles, convents,
etc.) i perd el potencial revolucionari en no fer front directament al Poder i
quedar-se en un dels seus representants. A Drassanes, s’ataca la comissaria i només
a indrets com Gràcia, on l’organització obrera és prou potent, la lluita es
desenvolupa directament contra l’Exèrcit, la policia i la Guardia Civil, un dels cossos
militars més directament implicats en la repressió d’aquells dies i que va
veure com les seves casernes també eren atacades pels insurgents.
