Documental dirigit per Fernando E. Solanas el 2003, on s'exposa la crisi argentina fins a l'esclat de la revolta social de desembre de 2001, després d'anys de problemes econòmics i socials dissimulats pel període de pau i tranquil·litat que travessava el país, a conseqüència de l'immens deute nacional, la desenfrenada corrupció del poder polític i el sector financer i l'expoli dels béns públics. No és el mateix cas però si no hi fem res, tingueu clar que hi ha una sèrie de constants, les més tètriques conseqüències per als més pobres, que les tindrem aquí una rere l'altra. S'està molt bé a casa... mentre hi hagi calefacció. S'està molt bé mirant la tele... mentre et va menjant el cap i assenyalant falsos culpables i lloant les rates que s'ho emporten tot. S'està molt bé a casa... mentre no te la pren el banc. S'esta molt bé a casa? Sortim al carrer!!!
Sembla una mica absurd demanar públicament que el Carlos Azagra torni a dibuixar a la revista "El Jueves", perquè per a mi " El Jueves" és el Carlos Azagra i altres, bons i bonets però altres. Però es veu que l'han fet fora i com que no entenc ni com ni per què, i si ho entengués no compartiria la decisió de no sé qui que hi deu manar, li demano públicament que torni a comptar amb el Carlos. I ja ho he dit. Algunes i alguns vam fer cap a les lluites socials agafats de la mà dels seus personatges de còmic, mentre escoltàvem Kortatu i La Polla i intentàvem entendre un món que ens semblava hostil però del qual sovint gaudíem, això sí, de formes i maneres no massa ortodoxes per a les ments benpensants. Els dibuixos de Carlos, Pedro Piko, Piko Vena, Ovidio, etc., continuen essent testimoni d'una època, però pensar en només aquests seria no entendre el dibuixant en tota al seva plenitud, perquè els seus dibuixos, còmics i il·lustracions han estat i són encara avui mateix en cada una de les nostres festes, manifestacions, assemblees... sempre deixant anar sensibilitat on molta gent només hi trobava patiment, donant color amb la Revuelta arreu i de quina manera. Informant de mons minoritaris i dissidents, cronista social, Opisso dels Països Catalans de finals del segle XX i XXI, Carlos era i espero que "serà" una de les raons per la qual compri la revista que sempre he identificat amb ell, ja ho he dit abans, "El Jueves". Sincerament, jo no l'entendria sense ell.
Dia penúltim de l'any a Tavernes de la Valldigna, al Festivern petit, a veure Feliu Ventura que toca junt amb Artur Caravan. Arribem aviat i dinem malament a un bar-restaurant on la cambrera filla de l'amo s'obstina a parlar-nos en castellà tot i que en arribar ens ha acollit en català. La seva feina, però, en la llengua bona, no en la de casa. (Continua)
La Montserrat Figueras ja no hi és. Tot i això, com la mateixa música que interpretava, rescatava i cantava, la seva veu roman en el cant, enmig dels moments de silencis perpetus que vivim. Músiques d'una Edat Mitjana que mai no va ser tan fosca com ho és aquest començament del segle XXI.
Aquest documental de 74
minuts ajuda a comprendre gran part dels problemes que viu Grècia i que la
tenen sumida en una situació sense sortida. Aquest valuós treball relata les
arrels del deute grec des de la revolució de 1821 amb els préstecs britànics que
van ser emesos, i relata que al llarg dels 190 anys de la seva història recent
Grècia sempre ha viscut de préstecs. Només en un període ha prestat diners i va
anar justament durant l'ocupació alemanya de Grècia. L'anàlisi se centra en
l'actual crisi econòmica, i els seus orígens que daten des de la dècada dels
anys 70. “Deudocracia” dibuixa un clar paral·lelisme entre la crisi econòmica
argentina de 1999-2002 i l'actual crisi econòmica que viu el país hel·lè. (Continua)
Dissabte 5 de novembre, es va estrenar a la xarxa el documental #indignados, que podeu veure al Youtube o al Vimeo gratis.
El treball, dirigit pel cineasta Antoni Verdaguer i produït per
l’advocat Josep Jover, s’ha llicenciat sota Creative Commons i pot
exhibir-se gratuïtament.
#indignados és un projecte
autofinançat rodat durant tres setmanes on més de 70 persones
escollides entre més de 200 expliquen què representa per a cadascuna
d’elles el fenomen dels indignats i el moviment del 15M. Segons els
autors, la idea del documental va tenir lloc a Brussel·les, al
“constatar la visió distorsionada” que es tenia del moviment fora de
l’Estat espanyol.
Els conductors i veus en off del film
són l’actriu Montserrat Alcoverro i l’actor Àlex Casanovas. Entre els
testimonis hi ha ciutadans anònims, però també d’altres més coneguts,
com Josep Ramoneda, Toni Albà, Aina Clotet, Txe Arana, Julieta Serrano,
Simona Levi, Paco Ibáñez i, per descomptat, Arcadi Oliveres.
El vídeo, no sé per què (Xavi, socors!), no es penja en format de pantalla o sigui que si el voleu veure cliqueu aquí.
La Taca Produccions / Propaganda pel Fet 2011 Direcció: Josep Pitarch Direcció Fotografia: Ferran Casterà Operador de càmera: Juan Padilla Producció: Rosa Roig Auxiliar de Producció: Marga Landete Elèctric: Albert Romaguera Auxiliar de Rodatge: Andreu Marín Muntatge: Josep Pitarch Etalonatge: Ximo Romero
A TOTES I TOS ELS QUI OMPLIU DE CORATGE ELS NOSTRES CARRERS. A VOSALTRES, ELS IMPRESCINDIBLES.
Quan parles amb la gent sobre la crisi, molts i moltes et diuen, "a veure si s'acaba aviat... i tornem acom eratot abans". No sé si no entenen on estem o no volen saber-ho. Veure aquest reportatge ens pot ajudar una mica no a entendre el present sinño a veure que el capitalisme és bàsicament un sistema criminal i és, no ho oblidem, el que tenim aquí i ara. Per tant, sempre anticapitalistes. I que els mudats i enclenxinats no se'n riguin per davall del llavi de dalt. Ells també són part del problema i el problema és que el sistema és bàsicament terrorista i assassí, però alhora construït damunt bases de fang, que alhora fa diners quan es remena si cau o no cau. Fa deu anys dèiem que un altre món era possible i ara més que mai veiem que no només és possible sinó que és imprescindible.
Ja ho deia la Carla i tenia raó. Si un grup ara mateix talla el bacallà (mai més ben dit) en això de la música electrònica en català aquests són els Orxata Sound System. Ahir a Valls, es veu que van fer un altre gran concert-festa-ball, i dic es veu perquè jo no ho vaig veure tot i ser-hi. Fins ara els he vist dos cops més, a Gandia (on tampoc els vaig veure massa) i a Feslloc, en un dels concerts més grans a nivell festiu a què mai he anat). Al Principat ara comencen a obrir escletxa i a poc a poc, com ahir a Valls, deixen clar que són dels grans, tot i tenir un estil que fins ara no era majoritai dintre dels ambients més polititzats. Al iutub hi corren vídeos com aquest de nit o aquest de dia que ens ajudaran a fer-nos una idea de què parlem quan parlem de festa. Un apunt a part mereixen les seves lletres, magnífiques, contundents i alhora ben construïdes i plenes d'humor. Per entendre'ls, podeu mirar aquesta entrevista o aquesta altra. O seguir la seva gira europea del 2009 en aquests nanovídeos.
Un clàssic entre els clàssics anarquistes i anarcosindicalistes que podeu descarregar d'aquest enllaç i llegir-lo en pdf. Jo ho faria en paper perquè són moltes pàgines i l'edició paperil tampoc és tan cara, perdó, les edicions. Però aquí el teniu les i els qui encara no coneixeu de primera mà qui era aquest reusenc il·lustre que té ben poc reconeixement al seu poble i cap a l'exterior. "El eco de los pasos" en format digital i gratis. Un llibre del creador de la bandera roja i negra, de l'inventor de la redempció de penes a canvi d'aprenentatge, de qui primer a Europa va fer una llei d'igualtat total entre home i dona, del creador de la FAI (de la real, no la dels"piomoes" catalunyesos), del gimnasta revolucionari, del lluitador antifeixista que quan Mussolini va arribar al poder se'n va anar cap a Roma a matar-lo (i no va arribar), etc. Feu-lo córrer.
Si pitgeu aquí, podeu veure el reportatge "Una llengua que camina", que va emetre aquesta setmana TV3. Un reportatge que obre espais desconeguts a qui no s'hi interessa de forma especial. Un reportatge sobre la llengua catalana al País Valencià, un País Valencià que sovint no coneixem així però que hi és, hi és. Recomanable al cent per cent. Les i els qui l'han fet diuen que: "El documental ensenya que la normalització lingüística al País Valencià
avança des del naixement de l'ensenyament en català, fa més de
vint-i-cinc anys, i de la perseverança dels moviments cívics. I fa veure
que no hi una implantació òptima dels programes d’ensenyament en català
a tot el territori perquè el govern autonòmic ho entrebanca
contínuament. Això no obstant, el prestigi de l'ensenyament en català és
indubtable i, malgrat tots els obstacles que hi posa el govern
valencià, la societat el valora i el defensa".
Les nostres preguntes són incendis que les vostres respostes no saben apagar i encara feu cara de sorpresa quan un cor inflamable desborda el seu batec no coneixeu el foc que crema com un cor al cos. (continua)
Dóna'm força per cridar,
que no sóc d'aquí tampoc sóc d'allà,
la meva terra és el mar.
Dóna'm força per cridar,
que jo sóc de mi, no sóc de ningú,
la meva terra és el mar fet d'aigua i sal...
Enric Valor, narrador, novel·lista, rondallaire, gramàtic, lexicògraf i valencianista, el 22 d'agost faria cent anys si fos viu. Escriptor de Castalla, el seu record perdurarà a la xarxa a través d'aquest homenatge internàutic. I a casa de cada un de nosaltres, amb els seus llibres... Mentrestant, podeu mirar com parlava de la unitat de la llengua i d'altres temes, el magnífic reportatge "El valor de les paraules " dins del programa de Punt2 'Encontres', com explicava una contarella o la història del Dimoni fumador recollida per ell mateix i il·lustrada per Jordan Magnenat.
Avui, teatre de l'absurd contra l'autocomplaença de la grisor d'algunes vides. Mentre llegeixo "Una dona incòmoda" de Montse Banegas, la descoberta de l'estiu.
"Estudi Zero Teatro des d'ahir a Barcelona, al Teatre Tantarantana del Raval, la reestrena del seu primer espectacle que
estrenà 29 de novembre de 1985 al Teatre Sans i que es convertí en el
primer gran èxit de la companyia. "La cantant calba", de Ionesco, satiritza la banalitat de les
relacions humanes convencionals. És un divertidíssim poema fonètic a un
ritme frenètic que juga amb la il•lusió de la comunicació, en un intent
de travessar els límits de la realitat per a plantejar inquietants
preguntes a l'espectador. L'autor a través de la seva obra es proposa
trencar amb tota llei literària i metafísica, per la qual cosa els seus
personatges i les seves respectives personalitats no tenen lògica. És aquesta una peça que el mateix autor va definir com a antipeça, i
que enceta el camí del teatre de l'absurd. La traducció feta per Biel
Mesquida, és un exercici de malabarisme lingüístic mantenint el ritme
frenètic del text original".
Silenci de negra (1999) i Benedicat
(2006) són les dues primeres obres publicades fins ara d'una trilogia teatral,
que s'havia de completar amb L'ambaixada, escrita conjuntament pels
germans Rodolf i Josep Lluís Sirera. Es tracta de tres obres, dues ja
publicades i una tercera encara inèdita, en què els germans Sirera pretenien
tractar el tema de la memòria històrica i de l'oblid, alhora que entrar de ple
en el tema dels totalitarismes en la història. Per fer-ho, agafen tres moments
especialment complexos i interessants de la història contemporània com són la
guerra i la postguerra immediata a la
França de Pétain; la Segona Guerra Mundial a Croàcia i les relacions
del Vaticà amb els catòlics ultranacionalistes croates; i el reconeixement del
Govern de la
República Espanyola a l'exili, als anys 50, pel Govern de
Guatemala, enderrocat poc després pels EUA al servei de les empreses fruiteres
nord-americanes.
Emili Gómez Nadal és un autor marxista valencià que prengué consciència de la seva valencianitat i de la seva llengua catalana comuna amb balears i principatins a Madrid. Comunista convençut, als anys 30 desenvolupà un pensament nacional valencià i d'esquerres interessantíssim per veure com ha evolucionat o quins són els precedents i paral·lelismes amb tote si cada una de les teories i pràctiques nacionals que han parlat, d'una manera o altra, d'això que jo anomeno Països Catalans i que altres no li donen nom però ho tenen clavat endins del cap, com Gómez Nadal mateix. A la Llibreria de la Generalitat, a tocar de la plaça de la Mare de Déu de València, dissabte em vaig trobar aquest "El País Valencià i els altres" publicat en segona edició per les Edicions Alfons el Magnànim el 1990 i que m'acompanyarà els propers dies si no passa res estrany. Tresors amagats en queden molts, i cada dia se'n pot trobar un o més encara...
Dissabte 6 d'agost ens perdérem per Altea, per les festes de Sant Roc. Cada setmana, un "sant" paga la festa i els altres l'acompanyen. Així, l'ermita de Sant Roc acollí el concert gratuït d'Owix i Komfusió. Per a l'ocasió, la barra dels organitzadors, els de sant Rock, servia gratuïtament burret i cervesa i altres que hi havia a propet, la resta de begudes, pagant. Cada cap de setmana d'estiu és així però en altres ermites, ens van contar... Owix feren un concert complet, tal com el pot fer un grup que ja porta quinze anys a l'escenari tot i que emb molts canvis i incorporacions. Les incorporacions són una de les seves característiques ja que inclouen molta gent a l'escenari. El so guitarrer, de violí i vents els és característic ara, així com la veu principal de Ximo, cantant, compositor, guitarra i ànima del grup. Cal destacar els temes "Estime l'Ovidi Montllor", "Al País Valencià" i la versió de "La manta al coll", a què correspon la foto, amb Vicent cantant i marcant amb la seva veu una versió memorable. No sé per què però els Owix em recorden molt,i no és per l'estil només, els Gra Fort de Corbera. Els Komfusió porten només sis mesos tocant i demostraren que cal comptar amb ells. Un grup amb moltes versions de cantautors amb una contundència que es va fer agrair. Per destacar, les versions de Raimon, Lluís Llach i una Moixeranga que a banda d'emocionar feia petar el cap pel so.
Reposant del cansament de pintar a Marçà, avui m'he pres vacances totals i avui no he sortit de casa, llegint, dormint, menjant i no fent gairebé res. Demà marxem cap a Tàrbena, Callosa, València... I a casa, es poden veure vídeos com aquest del Canal Arte sobre Hannah Arendt, per exemple. És curiós que en llibre, en reportatge sobre el seu pensament o la seva vida, l'Arendt sempre em retorna i sempre m'hi trobo com a casa. Són sis parts i us el recomano molt i molt. Lo cap no descansa...
