  |  |
jordimartifont
|
|
Paraules són punys  Llegir el diari, de paper o digital, i apressadament, intentar fer-se síntesi ordenada per quedar bé o explicar-nos el món a partir de l’actualitat a nosaltres mateixes sense tenir en compte qui ha pagat tinta i paper, lloc web i “periodista”... no és pensar.  Habeas Corpus (1994-) és un grup (musical) de risc que al seu primer disc compacte li van posar per títol N.N. (No Name) i l’any 2000 van treure al carrer A las cosas por su nombre, un disc en què la majoria de cançons s’endinsaven en la manipulació que el Poder fa del llenguatge per fer combregar amb rodes de molí els qui ells anomena Recursos Humans, nosaltres.  “Agafeu un diari
Agafeu unes tisores Retalleu a continuació amb cura cadascuna de les paraules que formen aquest article i poseu-les dins d’una bossa (Continua)  Conversa entre Stillman (el pare boig) i l’escriptor que es fa passar per investigador, Quinn, el propi Auster. -A través de l’espill, capítol sisè. -Interessant. -Més que interessant, senyor meu: decisiu. Fixi-s’hi bé, i potser aprendrà alguna cosa. En el petit discurs que dirigeix a Alícia, Humpty Dumpty esbossa el futur de les esperances humanes i ens dóna la clau de la salvació: fer-nos amos de les paraules que utilitzem, fer que el lenguate respongui a les nostres necessitats. ‘La ciutat de vidre’ dins “Trilogia de Nova York” de Paul Auster, traducció de Joan Sallent, Edicions 62, Barcelona 1991.  Adan Kovacsis (1953-) explica a l’imprescindible Guerra i llenguatge com durant la I Guerra Mundial l’exèrcit austro-hongarès va crear una oficina de premsa des d’on un exèrcit d’escriptors treballava per donar nous significat a les velles paraules, per proveir de fervor patriòtic assassí i suïcida els joves que anaven a la guerra. Davant d’una intel·lectualitat vienesa que discutia sobre si el lleguatge podia representar la realitat o no, els militars van apostar no per representar-la sinó per construir-la de nou també a través de les paraules. Explica Kovacsis com Walter Benjamin i Karl Kraus van decidir callar davant l’horror que els provoca la guerra desfermada el 28 de juliol de 1914, al costat del “silenci abolut” que suposava el suïcidi d’altres com Fritz Heinle i Rika Seligson.  Ho deia Herta Müller (1953-), escriptora alemanya de Romania: "El llenguatge no existeix. No tinc cap confiança en el llenguatge. El llenguatge sorgeix a través del text, de l’intent de dissoldre les meves vivències i recompondre-les d’una forma completament diferent. Només així sorgeix la possibilitat d’apropar-se a la realitat". La dictadura, sigui quina sigui la seva “causa”, en el seu intent de controlar de forma absoluta la realitat, es menja les paraules i els seus significats i només en deixa continents inservibles. Les podreix de la mateixa manera que podreix les relacions socials que en depenen. 
Eduardo Galeano (1940-) va seure davant meu a la Lacandona i l’Encarna es va emocionar. Jo no el coneixia ni el reconeixia ni l’havia llegit mai. Un cos que no té escales cap endins és un cos i res més si no l’has transitat. Els cossos no emocionen. Les paraules, sí.(Continua)  Segons Noam Chomsky (1928-), “un dels pensadors més influents del món en l’actualitat”, el socialisme va ser destruït el 1917 amb l’arribada dels bolxevics al poder. Lenin i Trotsky, que no es fiaven del país de camperols que havia fet la revolució, fora de les prediccions de papa Marx que havia predit que la primera revolució socialista s’esdevindria en un país industrialitzat, van fer desaparèixer els consells de fàbrica i els sòviets, les “institucions revolucionàries” que els havien portat al poder. Un cop instal·lats en aquell poder nou de trinca, es van afanyar a construir un capitalisme d’estat que arribaria a la seva màxima expressió amb Stalin i que es definia amb dues paraules concretes: “democràcia i socialisme".  El
30 d’agost de 1938, Orson Welles (1915-1985) va llegir per ràdio la
dramatització de La guerra dels mons de H. G. Wells. Les paraules de
l’actor, director, productor i locutor -per centrar una mica les mil feines que
va fer- van provocar el pànic general i moltíssima gent va arribar a creure que
allò que sentia era real, que la invasió de la Terra havia començat. 
Joan Vinyoli (1914-1984) somiava matinades de filferros plens rebentats de rom amb llet batejada de nit. S’estremia navegant dis del seu cap i trobant-hi companyies d’ancestral subsòl. I, fugint de Parmènides i de tots els seus deixebles, es preguntava si no és “un gran consol dir la paraula “pluges” / i fer que plogui tot un llarg / matí d’abril”. I posats a dir, diguem l’essència sense condiments prescindibles: “No la cançó perfecta sinó el crit que invoca Déu és necessari, car no com l’àguila en té prou el nostre cor amb moure bé les ales."  Armand Robin (1912-1961), un bretó que treballava com a escoltador de ràdios estrangeres, antiautoritari i traductor de vint llengües, donava una importància fonamental a la ràdio. A través de les emissions que captava des de l’Estat francès, va arribar a la conclusió que el món havia substituït les paraules per una xerrameca constant que mai no parava.  Els dos matrimonis protagonistes de La cantant calva,
d’Eugène Ionesco (1912-1994), els Martin i els Smith, són paradigma de la
impossibilitat de comunicació malgrat compartir paraules, llengua i fins i tot
continguts. El que surt de les seves boques no és res més que xerrameca, no res
amb forma de paraules, però és evident que no estan sols. 
Jean-Paul Sartre (1905-1980) escriu Els mots
als cinquanta anys i serà determinant per ser distingit amb el Premi Nobel, un
premi que es negarà a recollir adduint que el premi representava els valors
burgesos que el combatia. A Els mots, Sarte hi retrata la seva obsessió
pel llibres: “faig i faré llibres; em calen i són útils (..) són un producte de
l’home: s’hi projecta i s’hi reconeix; únicament aquell mirall crític li
ofereix la seva imatge”. la realitat.
 El
mateix any que a la Índia naixia el britànic George Orwell, a Frankfurt ho feia
Theodor Wiesengrund Adorno, que moriria el 1969 reconegut com un dels filòsofs
més destacats de l’Escola de Frankfurt i del marxisme en general, tot i que
avui es negui, no dient-lo, el segon d’aquests àmbits.  A l’Eric Blai li deien George Orwell (1903-1950) i és
autor d’un dels llibres de denúncia de l’autoritat en les seves diverses formes
més interessants pel que tema que ara ens ocupa. A Mil nou-cents
vuitanta-quatre, Orwell novel·litza la rebel·lió d’un personatge anomenat
Winston Smith contra un poder totalitari que domina totalment la vida dels
ciutadans sota la seva administració. Aquest domini arriba fins als plecs més
amagats dels sentiments humans. Una dels eines de dominació que els súbdits
d’Oceania acaten és la
Novoparla.  Brecht concebeix la seva obra (dramàtica i poètica) amb una intensa intenció de reaprociació de paraules. Magistralment, els poemes de la Cartilla militar alemanya, en català traduïts per Feliu Formosa, desfan el llenguatge amb què el Poder intenta guanyar la realitat, especialment en moments de crisi social com pot ser una guerra en general o com era la Segona Guerra Mundial en particulart. Per a aconseguir això utilitzarà molts mètodes, però a mi m’agraden especialment dos d’ells.  Bertolt Brecht (1898-1956) escriu a Cinc dificultats per a escriure la veritat les dificultats amb què qualsevol obrer de la paraula, qualsevol escriptor, es troba quan vol combatre la ignorància i la mentida i escriure la veritat. La primera dificultat que cal vèncer és tenir el coratge d’escriure-la, no s’ha d’inclinar davant dels poderosos i enganyar els dèbils. Alhora adverteix que parlar de generalitats sense recórrer al detall és una falsa manera de dir veritat davant al qual el Poder no s’immuta perquè no el qüestiona.  Paul Joseph
Goebbels (1897-1945), ministre de propaganda del Tercer Reich hitlerià, és
autor dels onze principis de la publicitat moderna en què les paraules i el seu
ús són un dels temes centrals. El seu principi número 5 diu que qualsevol
propaganda “ha de ser popular, adaptant el seu nivell al menys intel·ligent
dels individus als quals va dirigida”. Tant els seus discursos com els de la
resta de caps nazis no perdran mai de vista aquest principi i és en el sentit
que donen a les paraules on amaguen la seva gran estafa. 
Karl Kraus (1874-1936) fa una denúncia rotunda de la submissió de l’escriptura a la guerra i defensa, davant la manipulació que aquesta submissió suposa, el silenci. El 19 de novembre de 1914, pronuncia la xerrada “In deser grossen Zeit” (“En aquesta gran època”) en què denuncia l’aliança entre escriptors i militars en un país i una societat trasbalsada per una guerra que en ell només provocarà el fàstic més extrem. Davant d’aquesta barreja de militars i literats que es dóna a Àustria en els primers mesos de  El novembre del 1915, el gran poeta Rainer Maria Rilke (1875-1926) era declarat apte per al servei militar. Després de tres mesos d’ensinistrament i humiliacions (que si fa no fot són el mateix), gràcies a les seves amistats va ser destinat a l’Arxiu de Guerra, amb seu a l’Stiftgasse. Allí, el més gran poeta es va paralitzar. Entre el fang i els cossos en descomposició de les trinxeres d’Europa, als sarcòfags d’Orfeu les velles boques novament obertes no admetien cançons d’alegria. Ni tan sols, cançons. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS AMICS, CONEGUTS I COMENTATS
CAMPANYES
CULTUR@
DEL CAMP, DEL LLAMP
ECONOMIA
INFORMACIó
LLENGUA
PENSAMENT
PREMSA CAT
PREMSA INT
RàDIO I TV
SINDICATS
TERRITORI
VISCA LA TERRA! VISCA L'ANARQUIA!
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|