El Josep Huguet ho tenia clar quan deia que
l’alternativa a Bolonya era el franquisme, la universitat franquista. En la
frase només hi havia un error i és que no era triar entre una cosa i l’altra
sinó unir-les les dues; Bolonya i franquisme són el mateix. I això és tan clar
que la normativa per sancionar i expulsar de la Universitat els
estudiants que s’hi oposen és una llei franquista i la policia que va enviar
Saura per rebentar tot el que se’ls posés per davant, també.
Convergència Democràtica de Catalunya s’ha fet un
rentat de cara (lífting en diuen) que caldria estudiar de ben a prop per no
perdre detall del que passi en aquest país en els propers anys. Per una banda,
Convergència ha pres perfil propi en aquest matrimoni de conveniència amb Unió
que tan bons resultats –dels de debò- els va donar fa uns anys.
Diu Raimon, la veu i el crit del país, que “Ell em
va descobrir el país”; segons Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de
dalt, ell “ha estat un dels sostenidors, dels que han aguantat la llengua i la
cultura catalana”; l’editor Josep Maria Castellet afirma que “difícilment
trobarem a la segona meitat del segle XX una altra figura d’una influència tan
gran sobre la literatura dels Països Catalans”; l’escriptor Josep Iborra afirma
que a ell “no hi ha ningú que el pose en dubte com a escriptor”; el lingüista
Vicent Pitarch deixa anar que ell “és l’intel·lectual més lúcid que hi ha hagut
en tot el País Valencià al llarg del segle XX” (i un dels dos o tres dels
Països Catalans, afegeixo jo); la seva obra “no és un document d’època, sinó
d’actualitat” afirma el filòleg Antoni Seva; quan morí, Andreu Alfaro
comprengué que s’havia quedat orfe “perquè havia perdut la persona amb qui jo
em confessava cada setmana”; i Lluís Llach reconeix que ell “ens va obrir les
portes d’una catalanitat molt més complexa, molt més àmplia, molt menys
egoista, molt més plural, molt diferent”.
Hi ha una certa colla de ‘liberals’
catalunyescos que, arrebossada com està de tant tocar poderet, sol mamar la
llet de qui els posa la mamella més a l’abast. I si la llet no els la
serveixen, van a buscar-la on saben que no en falta, malgrat l’hagin de beure
plena de sang. La dreta de centre i la dreta de dreta ja ho havia fet abans
-cal no oblidar-ho- per això ara no en parlaré massa i sí que ho faré dels
manaires i borinots actuals.
En temps de rebaixes socials i d’estancament de les millores a pas de puça que els amos permetien a la socialdemocràcia rebatejada de “progrés”, els temes de fons floreixen i tornen a la superfície. La violència –tal com la propietat dels mitjans de producció, el dret a l’habitatge, els drets bàsics, etc.- és un d’aquests temes.
Dijous passat vaig passar per les oficines de l'Inem per fitxar la
mitja jornada que cobro com a mig aturat que sóc. Hi vaig arribar a les deu del
matí i la cua arribava a l'exterior. A dins, les taules que atenen les persones
aturades en les seves demandes s'han multiplicat per tres i la fila de butaques
per esperar ja no és una sinó cinc. Entre les persones que hi seien o ens
esperàvem dretes no hi havia cap banquer, ni cap ric. Totes i tots, classe
obrera, totes i tots persones que patim la crisi dels rics però que no l'hem
provocada perquè en la majoria dels casos l'únic capital que tenim i l'únic de
què disposem són les nostres mans, els nostres caps, els nostres cossos.
Tot i que normalment parlo
de “les meravelles” dels moviments socials, avui, no ho faré, ja que avui
parlaré d’agres conflictes, d’allò de què la premsa del sistema no parla perquè
ho ignora i que la premsa alternativa o contrainformativa calla perquè no
convé...
El Xavi Suñé és un veí
d’Arfa, a l’Alt Urgell, que fa unes setmanes va fer una vaga de fam per
expressar la seva protesta davant el funcionament de la societat. La premsa
se’n va fer un ressò escàs però la seva acció em va semblar una glopada d’aire
fresc enmig de les notícies sobre les subvencions als rics que els estats del
món sencer han fet en els darreres setmanes per tal que continuïn sent tan rics
com sempre.
Sempre hem sabut que la
colla de ben vestits i mal païts que omplen les cadires del Parlament Europeu
no ens volen bé... ni mal; senzillament, treballen per a uns altres.
Les grans veus no neixen
sinó que es fan. Seria una frase falsa ni no tinguéssim exemples a munts aquí
on vivim. Primer que res ens caldrà definir què és això d’una gran veu. Hi
afegirem paraules per acabar d’arrodonir definicions i així acordarem, entre
totes les que xerrem sense parar alhora que escrivim, que les grans veus són
les que perduren quan passa la moda.
El 22 de febrer de 1937, la Confederació Nacional del Treball de
Catalunya treia al carrer la seva primera publicació orgànica escrita en
català. Es tractava del diari de tarda “Catalunya”, que venia a afegir-se a
“Solidaridad Obrera”, l’històric diari del matí de l’anarcosindicat, escrit tot
ell en castellà.
(Estem acabant l'immens "Catalunya" 100 i aquesta és una reflexió que he escrit al respecte. La foto és d'una trobada d'Acció Social a Montcortés de fa anys sobre contrainformació).
D’equivocar-se així se’n tenen ganes tot sovint, quan penses, caient en
els propis tòpics i clixés, que tens al davant un altre producte del màrqueting
que la nostra cultura literària es pot permetre, és a dir discret.
Les masies de Cal Cases i de Clapers, al
Bages, han acollit, entre el 4 i el 6 de juliol, la “Trobada de
Moviments Socials: Posem en marxa el decreixement, construïm contrapoder”,
organitzada pel col·lectiu Temps de Revoltes (http://www.tempsdere-voltes-cat).
Una de les darreres
enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas porta per títol “Identidad
Nacional en España”. Amb aquest títol es evident que conté dades interessants
per conèixer la progressió dels sentiments nacionals dels individus que residim
dins l’espai del món on hi ha Estat espanyol.
Fa dies que el Marc del Jesús em va parlar de la semblança entre la gestió del tema de la sequera que havia fet Baltasar amb el que la Naomi Klein explicava en el seu darrer llibre "La doctrina del xoc". No m'he pogut resistir a escriure sobre això, parlant ara que una mica tot s'ha acabat fins que torni a començar, que no serà massa lluny d'ara. L'article el publicarà "El Triangle" la setmana que ve.
Ens trobem davant de La Colomera responent a la demanda de solidaritat d’una colla que, caminant pel carrer dels Ferrers de Tarragona, han estat aturats i escorcollats per uns policies fortament armats i advertits que els identificaven perquè tenien sospites que al concert “per la llibertat dels anarquistes presos” que es faria al centre social hi farien cap traficants de droga i d’armes. Surrealista però real. http://llibertatfranki.org/adhesionsformulari.php
Fa uns mesos, la gent de Virus Editorial em van demanar si podia escriure un pròleg per a la reedició d’“Anarquisme i alliberament nacional”, el llibre que vint anys enrere publicat per l’editorial El Llamp, em va corroborar en la suposició que no estava sol al món en els meus pensaments i que ajuntar l’anarquisme i l’alliberament nacional dels Països Catalans fins a esdevenir una sola cosa no era una altra de les meves excentricitats ideològiques.
El triomf de Zapatero en les Eleccions Espanyoles del passat 9 de març ha estat dels que fan història, com ho van ser abans el de González i el d’Aznar. El resultat gairebé ha fet desaparèixer les possibilitats de res que no sigui PP o PSOE i les crisis internes han sacsejat ERC o IU en forma de dimissions i recomposicions de les respectives estructures internes de poder.
A les sis em llevo i agafo el cotxe. Poso Feliu Ventura i passo a recollir el Miquel i el Robert pel Priorat. Agafem la carretera general, l’autopista i cap a Tàrbena hi falta gent. Fem milers de quilòmetres camí de Gandia on recollirem el Roger Cremades, que és a punt de treure el llibre “Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani” a l’editorial Riu Blanc de Gandia.
"El Triangle", on escric cada setmana les columnes de L'Avenir, s'ha rentat la cara i ha apostat per un nou format. La veritat és que els ha quedat molt bé, tot i que encara no està disponible la portada a Internet i la que penjo és l'antiga. Molts més blancs, lletres més petitones, més color... i sobretot, que no ha canviat la línia. Aprofitant-ho, he enterrat la columna de L'Avenir i he encetat una nova etapa, que em sembla que no serà setmanal`, però no sé quina periodicitat tindrà, ara amb fotos i dibuixets, a més d'una foto meva. Aquí teniu el primer article que hi he publicat, on explico per què el nou nom i rencideixo en la meva mania pel Josep Llunas i 'La Tramuntana'