“Emoció, nervis, tensió; alegria, fam de brega; sent el meu cor com batega i orgull de ser glosador”
Així cantava i ens explicava com es trobava i se sentia davant del penal, amb la porteria al davant i el públic esperant que marqués gol, gol de glosa, és clar. Així ho feia i així ha estat en l'única ocasió que fins ara l'he sentit, aquest cap de setmana a Reus, perquè en vídeo me'l conec una mica més i de fa dies; de la mateixa manera que com a lector que sóc de les seves dècimes al “Diari de Balears”. Ara espero no tardar per tornar a trobar-lo, sentir-lo, mirar-lo i notar, novament, l'emoció que desprèn qui canta i no ho fa sol, qui canta i té mil veus abans i ara que l'aguanten. Mil? No, mil no. Milions!!! Quan algú és capaç de captar totes les atencions dels presents i esdevenir la veu que explica com està el català sota domini de Bauzà, o com no es pot estimar la gent que destrossa la terra, o com tantes altres coses, no canta només per espantar els seus mals. Mentre canta, alhora, dóna veu a colles de muts, a legions de vergonyosos i addictes al “què diran!”, a milions de persones que s'estimen l'eina lingüística que ell fa anar i que alhora la comparteixen quan l'escolten gairebé reverencialment.
11 de gener del 2012. Josep Prat Domènech deixa el seu càrrec de director general d’Innova, un holding d’empreses de l’Ajuntament de Reus des d’on ha construït un imperi que només ell coneix prou bé per explicar-lo ja que, malgrat tenir un origen públic, els seus comptes són tan opacs com el seu propi sou. Hi ha qui parla de fins a 300.000 euros anuals, però res no podem afirmar perquè és secret. El mateix dia, deixa de ser vicepresident del consell d'administració del grup empresarial de la sanitat privada USP Hospitals. Com que alhora és president de l’ICS i d’aquest escàndol se’n comença a parlar, el conseller Boi Ruiz salta a la palestra afirmant que la feina de Prat al capdavant de l’ICS era plenament compatible amb la que desenvolupava a la sanitat privada.
No cal que doni massa dades per entendre el que diré. La realitat del nostre dia a dia més proper ens farceix la retina amb imatges feridores, explicacions i experiències viscudes que no semblen d'ara, pròpies d'aquest segle XXI que fa quatre dies que hem encetat. Sembla que tot es tracti d'un procés conseqüència d'una catàstrofe natural però no ho és, està perfectament planificat per persones sense escrúpols.
La sanitat pública catalana és a punt de convertir-se en un record, un bon record si ens mirem el món a on ens porten aquests que manen. Posats a recordar, recordem-ho bé: són les cúpules d'això que en diem CyU i afirmen dia sí i dia també que s'estimen el país, que tot ho fan per ell, tot i que dia sí i dia també demostren que odien les persones que l'habitem. Potser per a ells país és incompatible amb persones? O filant més prim encara: incompatible amb segons quin tipus de persones, pobres per a més dades...? (Continua)
El passat 21 de desembre del 2011, el Banc Central Europeu (aquesta entitat antidemocràtica presidida per l'exGoldman Sachs Mario Draghi i que condiciona cada dia més les nostres vides) va repartir 500.000 milions d'euros entre 523 bancs de la Unió Europea. Draghi els va deixar els diners a un interès de l'1 per cent amb la intenció, segons les seves paraules, de reactivar “el crèdit a famílies i empreses”. Tanta bona fe venint de qui venia no era creïble però tothom se'n va alegrar:”per fi el crèdit fluirà i podrem tornar a gastar com abans” o com a mínim “podem pagar els deutes que tenim!” Ara bé, els diners no portaven cap mena d'obligació afegida, ni tan sols de manual d'instruccions, pel que els bancs els podien destinar al que els vingués més de gust, per exemple a comprar deute públic, que en els moment en què estem ofereixen una rendibilitat elevada però poc tenen a veure amb l'economia de les famílies o les empreses. I és clar, totes les borses europees van reaccionar positivament a aquesta injecció de diners, només faltaria...
Les retallades s'obren pas a cop de porra i de por, que si fa no fot són el mateix. Avui (16/12/11), a Girona, els Mossos han tornat a demostrar per a què serveixen. I han corroborat que són una simple peça en mans dels rics per mantenir els seus privilegis, per robar als pobres fins i tot la salut, l'educació... Les porres tenen amo i sempre peguen del mateix costat.
Ahir, a Reus, els mateixos uniformes van ser al mateix costat de la tanca. Demà, a on sigui, faran el mateix i més si poden, per demostrar el poderet dels insignificants homenets violents que ens agredeixen amb l'economia però mai no en tenen prou. I per això, perquè mai no en tenen prou, després ens ataquen amb les porres dels sense cap d’uniforme que només compleixen ordres. Les imatges d’avui de Girona fan pensar molt i molt. No ens poden deixar indiferents...(Continua)
Europa, novembre del 2011. En pocs dies, després d’intenses setmanes d’amenaces en forma de casuals caigudes de les borses i de negació explícita del dret a decidir quan es tracta d’economia, la Unió Europea ha vist com “els mercats” dictaven qui havien de ser els nous caps de dos dels seus estats. Grècia i Itàlia ja tenen nous primers ministres i, no ens hauria de sorprendre però sí repugnar-nos, són homes de Goldman Sachs. Finalment, els polítics ja no obeeixen el poder econòmic perquè ara és el poder econòmic qui ha pres les regnes dels estats.
No crec en conspiracions planetàries ni en trames mundials de malèfics que manen des de l'ombra més que no pas els que posen la cara com a suposats “amos”. De la mateixa manera, però, no crec tampoc en tantes coincidències i menys encara que una crisi d'aquesta magnitud que envia a la misèria i a la mort, dia rere dia, milions de persones no tingui culpables o com a mínim, responsables. Per això assenyalo aquestes coincidències i curiositats i les continuaré assenyalant aquí.
Aquesta
sèrie d'articles han estat escrits a partir, entre altres, de les
informacions publicades per Pere Rusiñol al diari “Público”, de
les poques que no diuen que “de la crisi, tots en tenim la culpa
per què hem viscut per damunt de les nostres possibilitats” o allò
de “hem estirat més el braç que la màniga i havia de petar, què
hi vols fer?” (Continua)
Unes samarretes de la
cooperativa La Ciutat Invisible de Sants ho recorden amb imaginatius
dissenys que ajuden a entendre el lema: “Cooperes o competeixes?”.
A dalt dos remers remen i avancen cap a endavant mentre que la seva
ombra a l'aigua en mostra dos més, a la mateixa barca, un remant cap
a un costat i l'altre, cap a l'altre; no avancen. Tota una declaració
de principis malgrat l'interrogant. (Continua)
No és cap ximpleria tot el que
està passant amb l’educació pública en aquest estat on vivim. I dic estat
perquè malgrat les competències autonòmiques és, encara ara, l’estat qui marca
les línies mestres i les tendències d’actuació generals en el territori que li
és propi. Durant anys hem assistit a un continuat patrocini, amb diners
públics, d’escoles privades destinades en la seva majoria a acollir els fills i
les filles de les classes altes o de les mitjanes tirant cap a dalt. Les més
elitistes preparaven les classes dirigents i les que no ho eren tant preparaven
les i els qui els portaven les palanganes. Tot i això, l’escola pública es
nodria d’un professorat que, després de lluites molt intenses als vuitanta va
aconseguir un nivell de vida adequat al desgast que la professió provoca; i amb
això no vull dir que altres oficis, feines o treballs no mereixin retribucions
i vacances similars. La pujada de nivell de vida va anar aparellada amb una
potenciació del raonament davant de la superstició, de la llum davant de la
foscor, del coneixement davant de l’ordre, del saber davant del dogma. No era
“l’esperit de l’època” sinó la lluita continuada i en aquest cas efectiva per
establir models pedagògics alliberadors davant del profundament autoritari que
als Països Catalans sota Espanya heretàvem de la passada dictadura.
Totes les enquestes diuen
que el PP guanyarà les properes eleccions espanyoles del 20 de
novembre. Bé, ho diuen les enquestes i tothom que en parla sense
enquestes. I a voltes afegint-hi que perquè mani la dreta amb nom
d'esquerra millor que tornin els originals, perquè se'ls combatia
millor. Discrepo, com sempre, però no totalment. No és millor que
torni la dreta dura perquè el PP està embogit, com si hagués
esperat un segle per tornar al poder i rebolcar-s'hi com un porc
senglar a l'aigua que li dóna frescor i alhora li serveix per
treure's del cos paràsits indesitjables. En són un clar exemple les
decisions al voltant de la llengua catalana preses en els poderets
autonòmics que han guanyat o ja tenen com els de les Illes, Aragó i
el País Valencià, en què el partit de l'ecs!-feixista Fraga
Iribarne ha mostrat com es belluga i mossega, amb tota la seva mala
bava i sense cap mena de miraments. En els tres casos que he esmentat
l'atac directe i sense manies a la llengua catalana ha estat un
senyal d'identitat destacat dels de la gavina, degradant-ne la
categoria i la necessitat en alguns casos, esborrant-la en
d'altres.... I només en el cas del País Valencià amb la retirada
de la Llei de Font de Mora, com a conseqüència de la conjuntura de
canvi de president de al Generalitat, sembla que l'atac no ha estat
tan salvatge, tot i que tampoc n'hi ha per tirar coets.
(La il·lustració és de Vergara) Els primers
sis mesos de l'any 2011, tres “empreses” han destinat 1,76
milions d'euros a influir en decisions polítiques del Congrés dels
Estats Units. És una informació que dóna el diari “Público/Públic”
en la seva edició del 16 d'agost, signada per Pere Rusiñol. Ara ja
ho podem dir: cap altra publicació diària de paper, que es pugui
trobar al quiosc, permet entendre aquest cop d'estat anomenat “crisi”
com aquest plec de papers. No dic res d'altres seccions, però la
d'economia de “Público/Públic” és l'única que apunta i
assenyala responsables mirant cap a dalt, cap als amos, cap als
poderosos... i s'agraeix molt en moments com aquests. Les empreses
són tres agències de qualificació de deute, això que heu degut
sentir tan freqüentment en els darrers mesos per televisió i que
sembla no se sap ben bé què. Els noms ja se'ns han fet familiars:
Moody's, Standard & Poor's i Fitch Ratings. Els homes que estan
protagonitzant aquest assalt programat al que és de tots també
tenen nom tot i que s'amaguin darrere d'aquestes tres “empreses de
rating” o fins i tot alguns els diguin “els mercats”. Són,
seguint un cop més informacions de Pere Rusiñol, Ray McDanield,
màxim executiu de Moody's; Deven Sharma, cap de Standard&Poors;
Stephen Joynt, director de Fitch Ratings; Bart Oosterveld, analista
de deute sobirà de Moody's; David Beers, analista de deute sobirà
de S&P; i David Riley, analista de deute sobirà de Fitch. Tots
ells, com a mínim i sense excepció, estarien en una presó si els
seus cops d'estat els haguessin protagonitzat amb uniformes militars,
però estem al segle XXI i tot ha canviat per continuar igual, tal
com escrigué l'onzè príncep de Lampedusa Giuseppe Tomasi.
Ho cantava Lluís Llach al disc “Porrera” i manté
tota la seva actualitat. Li ho deia a la Pilar, quan li explicava que
“fora, Pilar, hi ha tanta merda, merda, merda. La merda dels
banquers que caguen misèria pels pobres de merda. La merda dels
polítics amb horitzons de merda. La merda dels nous intel·lectuals
amb cervells de micròfon que des de poltrones llepaires ens manen
idees de merda”. I avui em vull aturar en els “nous
intel·lectuals amb cervells de micròfon”, ja que els altres estan
massa ocupats robant-nos...
Fukushima ha estat el darrer nom del
terror atòmic que retenim al nostre cap. Abans n'hi va haver
d'altres tot i que el més recordat o mortal pel que fa a accidents
en usos civils de l'energia nuclear, sense cap mena de dubte, és
Txernòbil. Malgrat això, si ens hi posem recordarem que fa només
un any aquest nom ja no feia por i els propagandistes de l'àtom
l'oblidaven alhora que feia el mateix la majoria de la gent quan ens
deien que la nuclear era l'energia més neta... Què vol dir que
siguin recordats aquests noms? Doncs que han quedat enganxats en el
cervell de les persones mínimament informades, sensibles o en el de
les dels indrets i voltants on la cosa va petar. Sí, ja ho sabem que
quan parlem d'energia nuclear la cosa mai no pot petar, se segueixen
totes les mesures de seguretat -i més- i tot està previst, tot i
que els pronuclears sempre acaben les seves explicacions recordant
que no existeix el risc zero. Ja ho sabem...
Paral·lelament a les
assemblees que han omplert les places del nostre país i voltants al
llarg de tot un mes, el moviment dels indignats ha entrat en política
de moltes altres maneres. Dues d'elles mereixen una especial atenció
ja que suposen l'enfrontament (no violent però sí enfrontament) amb
l'actual estat de coses, amb el sistema dictatorial econòmic en què
vivim totes plegades o sense plegar.
El Govern
dels millors (lladres del món) ha començat i incrementat
l'espoliació que ja anunciaven quan encara no manaven. La banda
executa el seu guió amb timó, currículums inventats per semblar
més del que són i presidents d'associacions empresarials que fan la
feina bruta de vendre-s'ho tot a ells mateixos a preu de saldo mentre
ostenten excel·lentíssims càrrecs de consellers. En tenien ganes,
tan acostumats com estaven quan manava el pare de l'Oriol a fer
transvasaments de diners d'una butxaca a l'altra. Els del PSC-ERC amb
alguns desacords d'ICV convenientment propaganditzats per la premsa
del règim que ara també podrem llegir en català, ja els havien
aplanat el camí. I tan pla estava que no els ha calgut fer cap
esforç per trobar la drecera de la cova d'Alí-Babà. Ara, a més,
tenen la gran excusa per fer el que vulguin mentre nosaltres els
deixem: la crisi.
“El 2010
el preu del sucre es va incrementar un 61,3% i previsiblement seguirà
creixent perquè, entre altres motius, la demanda és superior a la
producció. El consum de cafè continuarà creixent i, segons tots
els experts, la recessió actual hi tindrà un impacte mínim. El
consum de blat de moro també continuarà en ascens per causa de la
demanda per al consum humà i de la seva utilització per a la
producció de biocombustibles”.
Estem
faltats de memòria o senzillament, no en fem prou ús. Ho ignorem
gairebé tot, a nivell col·lectiu, del que vam estar, dels referents
que teníem i de què va passar que ens pugui servir per encarar el
que ens ve a sobre. O potser és desconeixement infinit, no ho sé.
Però no, que a cada institut hi ha un mestre o una mestra que ens en
parla i ens diu qui era i què feia aquest i l'altre i ell també. Sí
que en sabem, pels llibres de text; sí que en sabem, de la seva
importància, però tampoc hem de pretendre que qui mana ens doni
tota la formació necessària per a l'alliberament, ens cal buscar-la
i construir-la. I dins d'ella, ell n'és una peça clau, la clau de
volta m'atreviria a dir. Tot i això, feia massa anys que el nostre
poeta, català avançat, avantguardista, anarquista, socialista i
independentista, humà davant de tot, l'home entusiasta,
Salvat-Papasseit, restava desaparegut de les nostres llistes de coses
recordables, rellegibles i reescoltables. I així ens va: l'Ovidi,
Pedrolo, Capmany, Fuster, Salvat... Massa oblidats, massa semblances
entre ells, massa factors que ens porten a malpensar de totes elles i
de tos ells, dels altres.
Plens de
somnis i maletes, caminem cap als indrets més allunyats de la nostra
geografia per endinsar-nos pacientment en coves i paranys parats.
Somrients ens diuen que serem nosaltres qui serà protagonista de la
nostra pròpia vida i sabem que són mentides però sona tan bé,
dringa tan harmoniosament la seva veu a les nostres orelles que no
ens volem creure que tot són mentiders i els escoltem i somiem amb
elles i ells.
