Les Eleccions espanyoles han deixat un regust de pols en el meu paladar. Pols d’assistir el debat de qui la deia més grossa i qui regalava més cabassos d’euros, qui repartia més xecs entre l’electorat o qui donava més aigua entre els que es pensava que el votarien.
La Marxa pel Decreixement recorre Catalunya a cop de pedal sota el nom de Temps de Re-voltes (www.decreixement.net). Tomben pel païset –que no piset- i estenen idees, proposen dubtes, es troben i infecten les i els rebels.
Jiménez Villarejo diu que “tortura és la suprema expessió de la barbàrie per part de l’Estat”. Ho diu a “Silenci, aquí es tortura”, un reportatge de la Laia Alsina, la Mariona Ortiz i la Núria Piera, fet al 2007 a partir de testimonis de maltractaments i tortures en l’actual règim democràtic espanyol.
Bones notícies per a la nostra llengua ara que ja tenim (amb poca cosa ens alegrem) dos assajos de Zygmunt Bauman traduïts al català. El darrer que acabo de llegir és “Temps líquids”, publicat per Viena Edicions i traduït per Raül Garrigasait, però abans la Universitat de València havia editat “Identitats líquides”, una lectura recomanable al cent per cent per a qui li agradi cremar-se les pestanyes intentant entendre tot això de la identitat, el fet nacional, etc., al segle XXI, que és on som ara.
El 14 de febrer, s’ha convocat una vaga general a l’educació a Catalunya per tal que no tiri endavant la Llei d’Educació Catalana (LEC). La convocatòria inclou tots els sindicats de docents i tots els d’alumnes. I per això mateix, fa setmanes que el conseller d’Educació Maragall va de bòlid per aturar-la.
El 19 de gener, a Reus, la CGT de Catalunya va celebrar un congrés extraordinari per triar un Secretariat Permanent nou després que l’anterior anés escolant-se a poc a poc fins a la desaparició.
Fartes i farts de ser enverinats mentre ens alimentem; farts i fartes d’haver d’engrapar transgènics, pesticides i merda diversa cuinada en forma de menjar en cada un dels nostres àpats diaris; fartes i farts de comprar menjar de l’altra banda de món a preu de saldo...
Amb Llunàtics vam tocar dos cops amb Obrint Pas. El primer, a la ciutat de València, al Kasal Popular del carrer Flora, al costat del zoològic. Una nit intensa en què jo, després de l’actuació i de desmuntar, vaig aprofitar per recórrer els carrers dels poemes d’Estellés.
Actualment, es poden patentar organismes sencers, cèl·lules, cromosomes i inclús gens. Les empreses que els “inventen” tenen el dret de patentar-los i passar a ser propietàries de bona part de la producció mundial de llavors, unes llavors que generaran plantes que acabaran, per diversos mitjans, amb la competència tradicional i ampliaran, així, el mercat per a les multinacionals ames de la vida.
Centenars de milers de persones ens vam manifestar, el passat dissabte 1 de desembre, pels carrers de Barcelona. El caos ferroviari de rodalies provocat per les obres de l’AVE n’era l’excusa i la demanda del dret a decidir (pactar amb el PP, Mas?) el motor de la mobilització.
Cada cop que els mostrem qui som (en la nostra diversitat) i que no depenem dels seus diners per existir arrufen el nas i preparen la porra. Quan okupem una casa (com els centenars que ja hi ha), quan creem una ràdio lliure (com ràdio Korneta a Berga)...
2.739 euros val cremar la foto del rei d’Espanya si et jutja l’Audiencia Nacional; i si la cremen dos, el doble. 3.000 euros val fer una caricatura del futur rei (que no serà) cardant.
Que el moviment okupa és un dels desafiaments més importants i una de les alternatives més reals al poder del diner fet des de l’esquerra en els darrers anys és una afirmació que faig ara aquí i allà a on faci falta.
El 1919, a l’Ateneo de Madrid es va poder sentir la veu de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, un dels líders més estimats que ha tingut mai el moviment obrer català, de la primera meitat del segle XX, és a dir de la CNT.
Un cop fet el balanç exitós dels negocis engegats a la Fira del Llibre de Frankfurt potser caldria fer una sèrie de reflexions al voltant de com ens hi hem mostrat al món.
"La xava" de Juli Vallmitjana és una d'aquelles lectures pendents que no es podia fer fàcilment fins que Edicions 1984 en va treure una versió editada per Enric Casasses al 2003.