Enmig de les runes humides del meu vell cap, arremolinades les paraules en el bell silenci perpetu, consumit per la voluntat excessiva més de ser fel que de provar mel, camino pels forats que les bombes han deixat arreu i em submergeixo. Els carrers són buits de vida i les habitacions, plenes de pols, l'aigua salada ho inunda tot. La mirada interroga sobre la voluntat i m'adverteixes que moriré sol. Com ell, soterrat en un cementiri per a immigrants russos en una terra on la gent que no dubta diu “oui” quan vol dir que “sí”. Mentrestant, “visc a la panxa de la balena, sento el pes, el panteix d'un ventre titànic que respira...” (Continua)
Ella deia
sempre que quan l'amor se n'anés ell es quedaria i esdevindrien
amics, més amics del que ara era amb la resta d'humans que
transitaven per aquells carrers llardosos i massa suats ja des de
primera hora del matí, Alameda cap a dalt, Alameda cap a baix. I
Patia sovint pensant que un dia tot allò que ara tenien iniciaria el
camí del descens i esdevindria, en un tres i no res, en el pitjor
dels casos, mal record. Potser aquest era el motiu pel qual, malgrat
les invitacions no tornava les visites, no responia massa ràpidament
els correus. No calia córrer que ja se'l sabien el camí i la
destinació finals, “com a somnis a mig oblidar, com una pedra a la
meva sabata mentre camino per aquests carrers i el fantasma del teu
record, dona, és el lladre que pot trencar el coll d'una rosa”.
"Naixen primaveres", evidentment sobre un tema d'Aspencat. El tren del cicle de l'any retorna
sense possibilitat de baixar-ne i passem d'una estació a l'altra si
abans la vida no s'acaba i ho atura tot. L'única parada sempre és
la darrera, però a aquesta encara no hi hem arribat tot i que és
sempre la nostra destinació final. Després de la tardor ve l'hivern
i darrere seu, la primavera, que espera l'estiu mentre aquest
precedeix la tardor. Només manem, i molt, sobre la durada de cada
una d'elles i en això ens entretindrem per guanyar el temps.
“Jo vull banyar-me en
mars de radi amb núvols d'estronci, cobalt i plutoni, jo vull tenir
embolcalls de plom i infants deformes amb les seves motos, deserts de
runes amb belles piscines, dones resseques amb veu de vampir, mutants
famolencs buscant als carrers cadàvers frescos que calmin la seva
gana”.
Obsessionat des de fa
mesos pel verb desaparèixer, les darreres formes d'aquesta modalitat
humana de camí cap al no-res assajades han demostrat la seva total
ineficàcia alhora que em condemnaven a ser més que mai el que ja
havia decidit ser de fa anys i més anys: jo mateix. “Deu ser maco
desaparèixer. Fer un acte d'esvaïment”...
Tornem a casa i mentre
traspassem falses fronteres amb ratlles pintades per guàrdies civils, mossos i
gendarmes, ens adonem que els reis de la porqueria són arribats i cares de
lladres, fatxes i casposos omplen les parets dels nostres carrers. I és que
sovint ens agrada fer de kortatus de segona o de tercera, què hi farem! “Txequi
txequi txequi txe”!..., tot i que ara escoltem Calypso i no els RedSkins. I enmig
de la campanya electoral que sigui, després dels pòsters, “van per mercats,
pobles i ciutats, escoles i llars de jubilats. Els trobareu per tot arreu, la
seva foto a totes les parets”; i en aquesta també...
“M’estiro al terra de la meva
habitació i veig el meu cos en descomposició”
Estranya sensació la que notes
quan veus com s’acaben els períodes i els oasis continuats amb el propi horitzó
durant mesos i mesos, fins i tot anys sense panys. Tot varia i s’afona i
d’alguna manera mors per dintre i per fora, però morir et dóna alhora la
possibilitat de renéixer i malgrat que en un primer moment sembla com si aquest
cop no serà així, ho torna a ser tan ràpid que fins i tot mareja. Som humans i
tenim tanta por a la mort, tanta por a la solitud que acomboiava Caterina
Albert...
“Els vius em criden i jo vaig com un cranc, vuit enrere, un endavant” canta la veu de Monegre entre cordes d’acer tensades que projecten el seu so contra una caixa de ressonància de fusta hàbilment treballada per màquines que han après a imitar els artesans d’abans de la industrialització, quan tot era fet a una velocitat més humana que no pas la d’ara. Com si tot el que ha fet al llarg de la seva/nostra vida fos tan poca cosa com res o menys encara. I no ho trobo ni just ni correcte ni entenimentat, perquè malgrat l’aire tristoi general sap i sabem que sense l’un endavant serien vuit enrere sencers i ara ja no és així, només en sumen set. Un és endavant per molt que s’hi entestin. En tenim un i en tindrem dos –de fet alguns cops ja els hem tingut- i potser passat demà, tres.
(Aquest és un article escrit pel Toni Álvarez al qual jo he afegit algunes coses i hem publicat conjuntament a la "Directa" darrera de juliol. Aquesta n'és la versió sencera; el podeu fer córrer) El passat 17de juny una vintena de professionals de l’educació ens vam tancar a l’Escola La Ginesta de Segur de Calafell, al Baix Penedès. Fartes i cansats de veure dia a dia com, el discurs de l’excel·lència i l’aprofitament de recursos que fa el departament d’educació, inunda els mitjans de comunicació vam decidir deixar-nos de protocol·làries unitats sindicals, de quadrar agendes de “lluita” i de buscar-nos excuses per continuar una infectació que es va començar 10 dies abans a l’escola d’Alcanar.
Camina amb pas apressat cap a
la feina segura que li van assegurar unes oposicions fetes amb tanta sort com
colzes, quan enmig de les lluites va decidir, amb qui era el seu company de
tota la vida, presentar-s’hi. I treure-les.
Al Principat principal i català (net), totes les
enquestes atorguen representació parlamentària a la dreta xenòfoba explícita en
les properes eleccions; la implícita fa anys que en té. Podríem estalviar-nos
les paraules però avui no en tinc ganes. Utilitzades com a insults, “feixista”,
“racista” i “xenòfoba” són paraules que defineixen perfectament aquests i
aquestes que a les persones les valoren en funció del seu origen, del seu color
de pell i, fins i tot, de la llengua que parlen o de la religió que tenen. Per
a ells, els individus no existeixen i cada cop que un individu d’una “raça”
diferent a la seva fa quelcom que no s’adiu amb allò que el consens social
mana, tota la “raça” en qüestió n’és culpable. (Petit parèntesi: parlo de
“raça” tot i que els que m’envolten els diuen “aquesta gent”, “rumanos”,
“immigrants”, “moros”, “xusma”, “sudaques”... i ho faig al 2010 perquè és ara
que passa i aquest no és un àmbit formal asèptic sinó un de pensament crític,
de pensament al cap i a la fi). Continuem.
Trenta-sis anys de lucidesa penjats d’una corda, o
d’una corbata. Dius que no ho va suportar...?, que el món i les seves
injustícies se’l van empassar...?, que la desigualtat i el racisme li feien
tant de fàstic que es va ofegar...?, que a la vida no hi trobava sentit sense
la veu que articulava les paraules de guerra a la guerra...?, que ni de nit ni
de dia no oblidava que havia fet vibrar vibrant?
“Silent, el pas de l’aigua, de la terra i la llum. Jo
sé com creixen dels teus cabells unes ombres que conec”.Secta Sònica
Dins de la societat mecanitzada que cantaven Habeas
Corpus, no hi ha espai per a la culpa individual. Totes i tots som culpables de
baixa intensitat. I alguns destaquen per acaparadors... Tenim les cases plenes
d’estris que no serveixen per a res i en la majoria de casos mai no han servit
per a res ni hi serviran. L’acumulació de foteses és una de les
característiques de les societats industrials del segle XXI, en què a banda de
dissoldre’s la identitat obrera s’ha consolidat la identitat consumidora. La
majoria de gent que treballa vuit hores o més a la fàbrica no construeix la seva
identitat col·lectiva a través de les relacions a què la feina obliga o, tal com
passava fa pocs decennis, la lluita pels drets en el treball obliga, sinó a
partir del que fan a fora de la feina. I en bona part, aquest temps fora del
treball que s’anomena oci també és en mans de les multinacionals que decideixen
què ens agrada i què ens ha d’agradar a través d’un invent potentíssim com és
la publicitat. I no us poseu en contra dels gustos dels altres que en sortireu
escaldats, que ja diu la frase feta que “sobre gustos no hi ha res escrit”.
Frase mentidera entre totes les frases que inclouen conceptes falsos, ja que no
només hi ha molt d’escrit sobre gustos sinó que aquest és un dels temes més
recurrents entre els que es fan anar per omplir plaguetes, llibres, webs i
revistes.
Aquest és el darrer cop que la revista "Illacrua" surt al carrer, almenys tal com la coneixem fins ara, i ho fa amb un número especial que recull un resum resumit del que ha passat aquests darrers divuit anys en l'àmbit dels movimernts socials als Països Catalans. I la bona notícia és que es dissol no en el no res sinó sumant amb un altre projecte que totes i tots coneixeu: la "Directa", el setmanari dels moviments socials dels Països Catalans que a poc a poc va sumant voluntats i espais territorials. He estat lector intermitent però constant de l'"Illacrua" des de l'època que s'anomenava "Cruïlla" i en guardo desenes a casa, que rellegeixo sovint per passar l'estona. Ara, "Illacrua" farà la seva aportació al projecte comunicacional "Directa" fonent-s'hi i afegint-hi uns suplements que s'anomenaran "Quaderns d'Illacrua". Sumades, seran més grans i ens ajudaran a descolonitzar el cap una mica més.
“Lligat et tinc, lligat al capçal, et pego i et pego,
fins a veure’t sagnar. Cop rere cop, es comença a aixecar, la teva polla
inflada és a punt de rebentar”. La
Lisbeth es deia Tere i no somiava perquè els somnis havien
estat privatitzats i l’economia no li permetia fer res més que treballar o,
millor encara, intentar no fer-ho o fer-ho tan poc com fos possible.
M’aixeco
quan toca el despertador i poca cosa més sento al llarg del dia. Sembla com si
la blancor de les parets d’aquella habitació m’haguessin deixat l’oïda de la
mateixa manera: blanca, inert, silenciosa. Tinc el coll ple de les teves
mossegades i ara sé que no ets res més que un gos però t’odio amb totes les
forces, com si tu tampoc tinguessis color. O com si el teu únic color fos el
blanc. Recordo llum blanca i llums blancs, esprais blancs i dolor blanc. I dins
del cap un espai en blanc que fa dies que dura.
La reina del “carrer de Sants, Sants, Sants, carrer de
Sants” cantava poemes d’Apel·les Mestres amb tanta facilitat com s’estremia
quan pensava en el seu país, que és un tros del meu. I mentre enfilava que “No
passareu, i si passeu,quan tots haurem
deixat de viure, sabreu de sobres a quin preu s’abat un poble digne i lliure”,
remenava les joies i mirava que el seu dring no amoïnés les que les portaven
bones de veritat.
Quan la mort esdevé real i ens arriba amb tota la seva
rotunditat, de qui vivia amb aquell nom amb nosaltres només ens en queda el cos
i allò que va fer mentre era viu, a voltes en forma de coses i d’altres en
forma de records. Material i immaterial es van esvaint i els records esdevenen
cendra que el vent desfà quan bufa amb ganes. Te’n recordes d’ell? Te’n
recordes de tot el que vam riure junts? Tens present aquells ulls que et
miraven i aquella mà que arrelava en la teva? Em deleixo per tornar a tenir-lo!
M’enyoro!
La
remor d’aigua de mar i de planetes dalt del cel fa d’involuntari testimoni del
que sempre deixàvem per l’endemà de l’endemà de l’endemà. Per segon cop en dos
dies, l’hem vist sortir amb els seus primers raigs enlluernadors. I els nervis han
sucumbit a les ganes d’aprendre qui és allà i no pot ser substituït per cap
altre que no sigui ell mateix. Som únics i irrepetibles i en tenim consciència
plena i la total comprensió del que diuen que tenim davant: camins que més val
no transitar si no volem passar a ser tan estranys com els més estranys del
món. No ens importa ni poc ni gens. Aquesta suau normalitat que converteix el
que som en prohibit ens importa una merda. (La foto l'he extreta d'aquí)
Descanso de la feina a casa, llençat al sofà, i passo
els ulls per una pàgina i per una altra sense aturar-me en cap. Avui no
aconsegueixo fixar l’atenció en res que m’interessi. Els poemes sonen llunyans,
distants, a la quinta forca del que busco i no trobo. Una veu. Trec un llibre i
el torno al prestatge, escolto un disc i el substitueixo per un altre... d’això
se’n diu tedi. M’agombola i esdevinc esclau de l’esplín, no del de París sinó del
de Tarragona. Almenys fos del parisenc!
