"Una trista mitja nit, que vetllava entenebrit,
fullejant amb greu fadiga llibres vells i antics papers
i em dormia a poc a poc, vaig sentir a la porta un toc.
I sens moure’m del meu lloc: “Qualcú ve a cercar recés
-vaig pensar- en aquesta hora, qualcú ve a cercar recés.”
Això sols i no res més".
Que serveixi aquesta traducció de Miquel Forteza d'"El corb" com a homenatge a Edgard Allan Poe en el centenari retardat del seu naixement, a qui més que la poesia li reconec els relats, els contes, amb què va aconseguir portar el terror a la seva màxima expressió. "La caiguda de la casa Usher", "El pou del pèndol" o "Els crims de la rue Morgue" m'han acompanyat des que, quan feia Batxillerat a Falset, em vaig comprar les seves obres completes en edició de butxaca en castellà. Anys després, vaig adquirir l'edició catalana traduïda per Carles Riba i publicada per Quaderns Crema; ara, és la que utilitzo.
Avui la tardor m'ha retornat un raig d'esperança per viure: la solitud m'ha mostrat un llibre d'hores guanyades i he recollit el meu temps amb molta cura.
Sé que de vegades el vent xiula cançons com si fos un déu irònic, arrelat en aquesta terra sense memòria d'homes i dones que cerquen un guany.
Muntanyes i vall, rius, arbres, pols, camins que ens porten a la mar, barques de pesca, la llum del far, els vaixells pirates.
Històries de bandolers, llum d'Occident, edats mitjanes, oh, Llull, amic, amat, la divina acràcia, terra de pas!
El 26 de gener del 2009, Carles Sentís rebia la Medalla al Mérito del Trabajo de part del ministre Corbacho. Setanta anys abans, el periodista franquista havia escrit a "La Vanguardia" l'entretingut article que podeu llegir com a document adjunt i que va rescatar oportunament Vilaweb el mateix dia 26. La Medalla és només un premi més dels molts que ha acumulat. Quina barra! Vicent Partal ha respost la concessió així i Xavier Díez ha contextualitza l'obra de Sentís així. Ramon Barnils, que podeu llegir aquí, l'anomenava "púrria". Ho va fer en uns articles publicats amb motiu del programa que li va dedicar el Puyal. "L'Accent" ja publicat aquest encertat article. I remenant per Internet, he trobat aquest vídeo sobre el Ramon. Hi ha de tot a la xarxa... o gairebé.
La gent de Difon la Idea ha traduït en català el "Manifest d'Unabomber", un dels textos bàsics d'això que s'ha anomenat antiindustrialisme, un punt i a part en el pensament de les esquerres anticapitalistes construït als segles XIX i XX. Ni el marxisme ni l'anarquisme ni cap de les ideologies d'esquerres (només petits grups ludites o del primer socialisme anglès podríem trobar com a possibles predecessors d'aquest pensament) havien pensat res semblant al que Unabomber diu i fa. El pensament d'Unabomber i posteriorment el dels primitivistes al voltant de Zerzan ha diferit de les tradicions on els inclouríem. Alguns els diuen anarquistes i altres radicals, alguns primitivistes i altres antiindustrialistes. Llegir-los ara (el text és del 1995) m'ha resultat molt interessant, enmig d'aquesta crisi i aquest allau d'ERO. El podeu descarregar d'aquí, de la interessantíssima pàgina de Difon la Idea o adquirir-lo per tres euros als llocs on allà s'especifiquen. Jo me'l compraré.
Al 2006, vam publicar a la revista "Catalunya", que coordino de fa set anys, un text sobre l'arribada de Hamas al poder a Gaza. Era un text en la secció "Sense fronteres" fet des de la societat civil israeliana crítica (que existeix, és molt àmplia i rica en expressions i a Tarragona n'hem portat molts representants amb Tarragona Patrimoni de la Pau). Tres persones es van queixar de la publicació del text: un "liberal llibertari" defensor de l'Estat d'Israel peti qui peti, un altre "independentista socialista antiimperialista català" i un altre que volia que la revista parlés només d'aquí. És això el que ens agrada: aprendre, opinar, no llegir tòpics i qüestionar-me el que penso si pot ser cada dia. El reprodueixo més a baix per donar una altra visió sobre el tema, ara que la colla de militaristes nostrats lloa imparable l'exercici de la força (l'assassinat planificat) a Gaza.
"Som boníssima gent, els il·lustrats: racionals i evangèlics alhora, dedicats a la pràctica de les virtuts antigues, que ara es completen amb les virtuts noves de la ciència i de la tècnica, si és que això són virtuts. Però la major part de la gent que ocupa aquesta esfera o planeta, la major part de la gent del carrer, els polítics, clerecies diverses, militars amb graduació, no es deixen il·lustrar, o els costa molt, i per tant veuen el món tal com l'han vist en tots els temps: dividit entre nosaltres i els altres, els amics i els enemics, i sempre entre guanyadors i perdedors, i si pot ser, que els guanyadors siguen els nostres"
He trobat aquesta carta que podeu llegir desplegant l'entrada a llibertat.cat
Aquests dies, no sé per què, he parlat amb molta gent sobre la policia catalana, que les dones i els homes de (des)ordre lloen i glorifiquen, mentre joves, treballadors, militants dels moviments socials, independentistes, llibertaris, estudiants... els patim quan fan la feina per a què es preparen: mantenir l'ordre i la injustícia en forma de capitalisme i estatisme. La carta fa pensar des del mateix enunciat, tal com fa pensar la imatge de la propaganda que podeu veure aquí i les imatges de com dissolen "un desmai" durant la manifestació de solidaritat amb Grècia de fa uns dies a Barcelona. http://www.youtube.com/watch?v=8NY1yb4qsfk Aquests mateixos fets, filmats per un policia (o un simpatitzant), amb un títol vomitiu i fals, els podeu trobar a youtube: http://www.youtube.com/watch?v=rzh0e4_AOvk
Anselmo Lorenzo és el tercer personatge a qui l'editorial Virus de Barcelona ha dedicat un dels seus volums de la col·lecció Acracia. Primer van ser Teresa Claramunt i Lola Iturbe, de qui tampoc teníem textos propis fins aleshores. Amb aquest volum de més de tres-centes pàgines antologades per Paco Madrid podem apropar-nos a un dels pensadors anarquistes espanyols més destacats del segle XIX i veure com es va fer la recepció de les idees de al Internacional a l'Estat i als Països Catalans. Lorenzo també destaca per ser una persona profundament i nacionalment espanyola, d'aquella manera que molts des de l'anarquisme ho són, pensant que el que hi ha és l'unic possible i acusant de "nacionalistes" els qui proposen àmbits difrents als estatals. Estaria molt bé que en la mateixa col·lecció s'inclogués un volum dedicat a Josep Llunas, un clàssic català de la mateixa època amb qui el madrileny va tenir interessants debats i interessants coincidencies.
A Contrastant.net hi podeu trobar nombrosos articles del col·lectiu de periodistes crítics ja desaparegut del mateix nom, alhora que els articles de Ramon Brnils i alguns de Noam Chomsky sobre el paper dels mitjans. Aquest és un dels darrers. El vam publicar al número cent del "Catalunya". Se m'han destarotat els marges però el podeu obrir també com a document adjunt. El que hi diu és especialment interessant per als qui fem de la contrainformació part de la nostra vida.
Alla dellà de l’espai, he vist somriure una estrella, perduda en lo front del cel, com espiga en temps de sega, com el pregon de la frau, una efímera lluerna.
Gràcies al Manolo, aquest poema de Jacint Verdaguer, musicat per Roger Mas a "Les cançons tel·lúriques", fa setmanes que no m'abandona: http://www.youtube.com/watch?v=KbBvORETqgQ La versió del Comelade i el Casasses me l'ha passada la Cat: http://www.goear.com/listen.php?v=2a190fa
Fosc torno de cara a casa quan és ben fosc. I travesso foscor i silenci que es fon entre abraçades que duren tan fosc com poc dura la foscor del nou dia..., fins que no surti el sol.
L'editorial del darrer Rojo y Negro diu el següent:
"En els darrers mesos, el terme més repetit és el de crisi. Totes i tots
parlem d'ella però la pregunta que hauríem de fer-nos és de quina crisi
parlem? L'economia de l'Estat espanyol va créixer nominalment en el darrer
decenni amb una mitjana anual superior al 3% del PIB. En aquest mateix període,
els beneficis empresarials es van multiplicar en un 73%, especialment els de
les multinacionals".
Torres Jordi era un poeta i dramaturg menor i un periodista distingit en el seu temps (primer director de "La Vanguardia" i creador de "La Opinión" d Tarragona), alhora que un dels personatges destacats del poble on es troba l'institut on treballo. Aquest matí hem anat d'excursió a recitar un dels seus poemes a un bosquet proper a l'institut i alguns l'han recitat amb convenciment, altres amb menys aptituds i sense ganes i un n'ha fet un hip-hop amb bases pregravades. Ha estat sorprenent i immillorable, l'hem aplaudit amb ganes. El poema el podeu llegir aquí a baix, és sobre el Camp de Tarragona, acompanyat d'una petita biografia.
Gratacels a primera línia de mar. Des de la més alta terrassa tot un any de feina es relaxa davant la Mediterrània turística: el teu blau marí, ratlla, blau cel. L'alta casa de pisos és un soldat que escopeteja l'ombra voraç per sorra, mar i cel. Ferit, s'apaga el paisatge.
25
Posar-me cec de besades
perquè els teus llavis són més dolços
que cent quilos de sugus
i les teves morrejades col·loquen més
que mil litres de coca-cola.
42 Negu Gorriak em capolava les orelles
amb versos tallants com destrals;
"si fossis aquí, no necessitaria disfresses",
i jo feia cinc eterns dies
que era un carnaval permanent.
"Una trista mitja nit, que vetllava entenebrit,
Terra de pas
He trobat aquesta carta que podeu llegir desplegant l'entrada a llibertat.cat
Fosc
L'editorial del darrer Rojo y Negro diu el següent:
Gratacels a primera línia de mar.
