Prendre la paraula

jordimartifont

2 de juliol de 2008
2 comentaris

‘Claxon’: 39 anys de premsa gratuïta a la brossa

Aquesta és la meva segona col·laboració a Tottarragona:

A finals dels anys
seixanta del segle passat, just quan jo vaig néixer, un tarragoní agosarat,
Joan Tuset, va fer un viatge per l’Europa del moment. Una cosa que li va cridar
l’atenció va ser que a Bèlgica hi havia publicacions que es distribuïen gratis
a totes les cases, sense que s’hagués de pagar res de res. Junt amb Carlos
Álvarez, que en feia el repartiment, i la seva dona que apareixia a la majoria
d’anuncis, va posar en marxa una publicació d’aquesta mena a la zona d’on ell
era, a Tarragona. Després, se’ls afegiria Josep Maria Roch. Així naixia, l’any
1969, “Claxon”, la primera publicació gratuïta de tot l’Estat espanyol, feta
des de Tarragona aleshores; posteriorment, sortiria “Espais 7” a Reus.

En aquests
39 anys, “Claxon” ha esdevingut un referent inexcusable de la premsa gratuïta
tarragonina, i catalana en general, una companyia inestimable per a qui no
comprava diaris malgrat llegir, un canal de compra-venda per a milers de
persones i una empresa amb beneficis evidents que ha anat canviant de mans
d’una forma accelerada en els darrers anys. En les diverses edicions arreu dels
Països Catalans hi han escrit periodistes com Eloi Roca, Jordi Vilaregut, Rafa
González, Òscar Ramírez, Àngel López, Pep Blay, Enric Garriga, Vicenç
Villatoro, etc., molts quan començaven.

L’empresa que
editava les revistes canviava de noms, de Gratuitos de Cataluña a UPN España,
d’UPN a Trader, de TraderSegundamo a Anuntis i així anar fent. Les
treballadores i els treballadors assistíem des de la primera fila a totes les
formes possibles d’empresa que pot prendre i ha pres el capitalisme en aquest
estat. Des d’empreses de la competència que es compraven per fes-les
desaparèixer uns mesos després després d’haver-les afonat, fins a contractes
per ETT i hores de més sempre que calgués…

Les capçaleres
creixin i s’expandien, arribant a fer més de 13 edicions de Claxon en diversos
llocs, bàsicament als Països Catalans però també a Pamplona o La Rioja;
ampliant els interessos de l’empresa amb publicacions temàtiques sobre
castells, turisme, informatius locals en comarques com el Baix Gaià… A finals
de juny del 2008, després de 1.500 números, tot es va acabar i “Claxon” deixava
de sortir perquè uns homes i unes dones ben mudats han decidit carregar-se una
capçalera que tenia beneficis, però a alguna llumenera de l’altra punta de món
una frase idiotitzant li ha tapat els ulls i el cervell: “cal apostar per
internet, tanquem el paper”.

He passat quinze anys de la meva
vida, vuit hores cada dia i alguns cops més, al número 3 del carrer del Comerç
de Tarragona, primer fent-hi tasques de corrector lingüístic, quan encara ni
havia acabat la carrera de Filologia Catalana i els ordinadors eren una
anècdota, i després com a periodista quan la revista va ampliar els continguts
redaccionals i va passar a tenir mida de tabloide. Hi he passat fred, calor,
m’hi he emocionat, m’hi he enrabiat, hi he fet amics i amigues, hi he conegut
gent molt diversa, hi he descobert que les teories anarcosindicalistes són
pràctiques possibles i que les assemblees si són decisòries poden servir de
quelcom, hi he sigut delegat sindical per la CGT i he escrit milers i milers de
pàgines, algunes amb articles per a l’empresa que em pagava i moltes altres per
a projectes diversos i moltes vegades fins i tot contraris al seu “esperit”. I
sempre he complert, amb escreix, la meva feina, la feina per la qual em pagaven
no més de mil euros al mes i bona part del temps molt menys. Ara, els voltors
neoliberals mudats i repentinats han decidit tancar el paper.

Quan vaig marxar de l’empresa, ara
fa cinc anys, vaig enviar un correu electrònic massiu (una opció reservada als
caps de l’empresa quan t’havien de dir el munt de milions que guanyaven i dels
quals tu només en veies les xifres) en català i en espanyol (la companyia tenia
més de 1.900 treballadors i molts d’ells a Amèrica Llatina), dient-los que jo
marxava però que l’empresa era d’ells, no dels ben mudats que els donaven
ordres i passaven per la direcció de l’editorial de la mateixa manera que
haguessin pogut vendre galetes o bosses de patates, i que un dia no massa
llunyà l’empresa tornaria a les mans dels autèntics amos que érem nosaltres,
ells que es quedaven en aquest cas, les persones que l’havíem aixecat i a les
quals ens pertanyia. La reacció dels amos va ser tallar-me el correu i
prohibir-me l’entrada a totes les intal·lacions de l’empresa, alhora que
m’enviaven un correu electrònic dient-me que jo era un desagraït, que m’havien
donat feina durant tant de temps i jo els
pagava així. Massa sovint, els manaires, a més d’explotar-te i robar-te
la plusvàlua cada mes, volen que els llepis les botes i els riguis les gràcies
i s’enrabien quan els dius que el rei, digui el que diguin, continua anant
despullat. I és que els havíem guanyat una requalificació de categories a tota
la redacció de Tarragona i als amos, ja se sap, només se’ls pot obeir.

L’empresa continua sent
nostra i vindrà un dia que els encorbatats i les dones dels vestits jaqueta
deixaran de fer ‘fúting’ i gimnàstica perquè ja no els caldrà, els posarem a
treballar, que ja va sent hora que facin alguna cosa de profit al nostre costat
i cobrant el mateix o semblant. Aleshores, el “Claxon” tornarà a sortir, tot i
que dels continguts millor que en parlem un altre dia. Això sí, a la redacció
no hi haurà cap dropo que només sàpiga dir “Que quedi bé” i quedar bé amb els
amos… sense fotre brot.

  1. No era en carlos Alvarez ni la seva dona qui sortia als anuncis, era el seu pare Guillermo, que jo recordi i la seva dona Pilar, d’en guillermo recordo un personatge entranyable que sabia de tractar amb la gent, habil i molt enfotaire, una gran persona sens dubte, la seva dona Pilar era tot un carácter i gran ajuda per en Guillermo que a principi dels any 70 repartía el claxon quan sortia del seu lloc de treball, la FECSA.
    Vaig marxar voluntariament després de 13 anys de treball dur, de picar pedra i puc dir amb la cara ben alta que ningú em va regalar res i que vaig ajudar a pagar els dinars i les festes de molt hipocrites i llepaculs, jo vaig ser dels que mai en vaig agenollar i per aixo vaig rebre a tort i a dret, la vida només es viu un cop , perque si ara tornes a viure aquells moments….. quina colla de dropos mantinguts, quina tropa de desertors , cobarts de merda que van engolir les idees i ganes de pujar d’una gran colla de treballadors , amb quines ganes li hagués unflat la cara de bofetadas a mes d’un.
    Als 19 anys repartía diaris desde les 6 del matí fins les 8, a les 8,30 carregabem la furgoneta hi ha repartir fins la una, a dinar y de 3 a les 7, les 8 o l’hora que toques per tal de que tothom tingui la revista a la bústia. Als 23 era encarregat i portaba un equip que avui encara es conserva, son l’ultim rsquici del que va ser el claxon, treballen a Unimail a Tarragona, el Carlitos, El mortadelo, El Bernal, Angel, i companyia , grans persones, grans treballadors, res a veure amb la gent que ens manava, quina vergonya, quina injusticia, quins fills de puta.
    Voltat per tot arreu y treballant de les 6 del matí a les 12 de la nit moltes vegades guanyaba molt menys que el que estaba aquí a Tarragona sentat a una cadira i ames quan arribaves encara tenies que donar explicacions de perque aixo o allo quant mai van comprendre e que es treballar de valent sencillament perque aquesta paraula no era al seu diccionari.
    Joan Quirós, quina bona peça, Carles Alvarez quin traidor, a tots el demes alla on esteu , feu de la vostra vida un lloc lluny d’aquest tipus de gent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!