Prendre la paraula
jordimartifont
Infectació: la clàusula vírica
Roger Palà, periodista
L’any 1968, el grup alemany Can va enregistrar les manifestacions del maig
de París i les va emprar en el primer dels seus concerts. Avui, molts d’aquests
eslògans apareixen intercalats en centenars de vinils que viatgen de plat en
plat per totes les discoteques del món. Aquesta és una de les múltiples
referències del llibre *Techno rebelde*,
escrit pel periodista francès Ariel Kyrou i publicat a l’Estat espanyol per
Traficantes de Sueños. Sovint, quan es parla de música, i per extensió de
qualsevol altra expressió cultural, queda en un segon terme el procés de
producció d’aquesta: importa el què, i no el com. Kyrou aborda la matèria des
del punt de vista contrari: la música és coneixement, i de la mateixa manera
que els processos de producció de la informació se’n derivarà en gran mesura el
caràcter més o menys reaccionari o alliberador d’aquesta, el mateix passa amb
allò que coneixem com a expressions artístiques.
Les societats occidentals tenen assumit
el concepte de l’autor propietari, del creador que genera quelcom únic i
especial a partir de no se sap quina inspiració. Aquesta idea romàntica de
l’autor va començar a ser qüestionada des d’un nivell teòric a finals de la
dècada dels 60 Roland Barthes, qui entenia la creació com un conjunt de cites
de diferents tradicions culturals anteriors. Avui en dia, els moviments que
qüestionen l’autoria clàssica han pres força i tenen entre les seves principals
victòries la consolidació del concepte copyleft i de les llicències Creative
Commons. Bill Gates les ha definit com “una mena de comunisme modern”, i en
això té raó. Una de les clàusules més interessants que inclouen les CC és
l’anomenada clàusula vírica: l’autor llicencia una obra perquè pugui modificar-se,
versionar-se, remesclar-se i samplejar-se, amb una única condició: que l’obra
resultant tingui també una llicència CC.
reconeixement del caràcter víric de la cultura. En una societat de masses
mediatizada com l’actual, la música té un paper protagonista en la vertebració
de l’imaginari col·lectiu, sobretot dels joves. Ho recorden els Eina,
aixoplugant-se en Gramsci: “la música és la nostra eina per incidir en la
superestructura del sistema, en tot el que està per sobre de l’Estat i el
capital, i que té a veure amb la cosmovisió del món, amb la ideologia, amb la
moral i la ètica”. La cultura, tants cops vista des dels moviments socials com
quelcom accessori, fins i tot sovint com una simple eina de finançament, ha de
ser un punt clau de les futures lluites contra el poder polític i econòmic. És
l’hora, doncs, que des de l’escena alternativa es comenci a plantejar
seriosament la necessitat d’apostar amb força per processos creatius que passin
per sobre de les estructures bàsiques de la indústria cultural capitalista, ja
sigui a nivell de drets d’autor mitjançant l’estratègia copyleft, com a nivell
productiu mitjançant l’autoedició o el suport a col·lectius editors
independents i alternatius. En altres paraules: predicar amb l’exemple.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!