Prendre la paraula

La terraltenca Ariadna Aubà va ser l’autora d’aquest text que va servir de manifest de l’1 de maig de la CGT de Tarragona l’any 1999. La foto és del 2002, el primer any que vam veure que ja no érem quatre gats sinó que arribàvem a cinc, de gats. Una bona infectació, trobo.

Ja n’hi ha prou!!!

Ariadna Aubà

L’1 de maig ha estat, durant molt de temps, la diada reivindicativa per excel.lència de les treballadores i dels treballadors, un dia per a la defensa dels drets adquirits en mil i una lluites i un dia per exigir allò que volem: una societat justa i lliure, sense cap mena de marginació, en què les dones i els homes no es mesurin per allò que tenen sinó per allò que són: éssers humans, en què les diferències de classe no existeixin. Un dia per a la dignitat, per reconèixer-nos en la nostra lluita cap a la llibertat.
Passats més de cent anys des de l’efemèride que celebrem avui, el balanç ens podria fer desesperar. La riquesa cada dia és en mans de menys persones, la llibertat cada dia es redueix més a deixar-nos triar entre res i una mica menys que res, la igualtat viu condemnada a la sola experiència dels anuncis de televisió, el feixisme avança arreu o bé viu camuflat en forma de democràcia controlada pels mitjans de comunicació, el neoliberalisme -màxima expressió refinada del capitalisme salvatge- viu dies de glòria i la dissidència s’ha convertit en una relíquia de temps passats.
Podríem dir que la nosta lluita i la de de totes i tots els qui ens van precedir no ha servit de res. Però no està tot perdut. A qualsevol lloc del planeta, en qualsevol moment, un home o una dona qualsevols es miren, s’atreveixen a pensar, s’atreveixen a comunicar-se, s’organitzen, es rebel.len i acaben trencant el vestit que el conformisme ens han teixit i l’estupidesa i el no fer res ens han pintat de color gris. Un home o una dona qualsevol, de qualsevol color i en una llengua qualsevol s’atreveix a dir ja n’hi ha prou! I amb això comença la revolta, i amb això comença el camí. Així es trenca el cercle, així es poden trencar els murs.
      -Cada vegada que una dona diu prou al masclisme,
     -cada vegada que una treballadora acomiadada diu prou a no ser considerada com res més que “Recursos Humans”,
      -cada vegada que un indígena diu prou a la modernitat imposada,
      -cada vegada que un homosexual diu prou a l’homofòbia,
      -cada vegada que una obrera diu prou a l’explotació,
      -cada vegada que un revolucionari diu prou al feixisme,
      -cada vegada que un estudiant diu prou a la ignorància,
      -cada vegada que una periodista diu prou a la mentida,
      -cada vegada que una pagesa demana poder viure del seu treball sense hipotecar el futur del planeta,
      -cada vegada que un sindicalista exigeix la reducció de la jornada laboral,
      -cada vegada que un immigrant diu prou a ser tractat com a ciutadà de segona,
      -cada vegada que una okupa diu prou a la propietat privada,
      -cada vegada que una disminuïda física diu prou a totes las barreres,
     -cada vegada que un jove diu prou a les ETT i a la precarització de la vida,
      -cada vegada que un pacifista diu prou al militarisme,
      -cada vegada que un ésser humà crida prou a la guerra…

ens demostrem que no estem soles ni sols, que cal lluitar per avançar, que l’1 de maig és cada dia, cada hora, cada moment que una o un de nosaltres s’atreveix a pensar, a obrar en conseqüència i a dir JA N’HI HA PROU!… que tot és possible i tot està per fer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!