Prendre la paraula
jordimartifont
Infectació: ‘De la pregunta a la resposta’, de Laia Altarriba
La Laia és una de les periodistes dels moviments socials dels Països Catalans d’aquest començament de segle que jo més respecto, llegeixo i tinc en bona consideració. Viatgera d’ulls oberts i cròniques detallades i properes, tant a Veneçuela com al Kurdistan, és una de les ànimes de “L’Accent” i estén la seva força arreu on està, a La Barraqueta, a Endavant o en les diverses feines periodístiques que realitza. Ah, i de la infectació en diu això:
Infectació. De la pregunta a la resposta
Laia Altarriba Piguillem, periodista i militant d’Endavant
No diré res de nou si dic que hem de reforçar i enfortir les xarxes de resistència a l’Europa neoliberal. És la idea que ha impregnat la majoria d’infectacions, de fet és la idea amb què es planteja aquesta proposta per infectar-nos. Doncs això, que no diré res de nou si ho dic, però sí que trobo imprescindible recordar-ho, i per això em deixo enredar en aquesta infectació.
Ja fa anys que el treball en comú ha esdevingut una pràctica habitual per a l’esquerra catalana. Em refereixo, és clar, a l’esquerra real (no a la que s’hi proclama a través d’anuncis electorals, però que amb l’altra mà subjecta la porra). El darrer Fòrum Social Català és bona mostra d’aquestes ganes de compartir. Milers de persones van passar per les diverses activitats organitzades: seminaris, tallers, l’assemblea de moviments socials, l’assemblea de dones i la manifestació de cloenda. Amb tothom que he parlat que havia participat en algun dels debats m’ha explicat l’interès de la majoria de participants per reforçar els espais comuns de reflexió i d’acció.
Però un cop constatat que ens volem trobar, penso que és pertinent fer-nos una pregunta: treballar conjuntament per fer què? I aquí cadascú hi donarà una resposta diferent. Penso que és precisament en aquest moment en el que estem, en el de construir la resposta. Que quedi clar que això no significa que haguem d’acabar tots al mateix lloc, però si ens ha de servir per alguna cosa el fet d’haver-nos anat trobant al carrer durant tants anys és per anar teixint una xarxa que ens permeti encarar-nos conjuntament a un sistema injust i explotador que volem combatre, i per construir des dels Països Catalans una alternativa conjuntament amb la resta de pobles del món. I penso que possiblement aquesta xarxa que hem teixit a poc a poc després de les desbandades i fractures provocades per les claudicacions de la transició i dels cops repressius que van culminar amb l’operació Garzón a principis dels 90, el que ens ha de permetre és articular un espai de resistència al capitalisme i a la imposició espanyola i francesa.
El que haurem d’anar trobant és la millor fórmula per articular-nos. Podem beure de la nostra pròpia història, podem prendre com a referents altres experiència internacionals i fixar-nos en experiències reeixides a nivell local, tot plegat per construir els espais que s’adaptin a la nostra realitat actual.
En aquest sentit, penso que hem de prendre bona nota de la lluita dels conductors d’autobusos de Barcelona i els suports i complicitats que s’han generat a l’entorn. Em sembla especial interessant per dos aspectes: perquè és la primer lluita ofensiva en molts anys (és a dir, que no és un mobilització per aturar un pla d’acomiadaments o una retallada de drets, sinó que és una lluita per aconseguir millors condicions laborals) i perquè ha vinculat la lluita concreta d’un grup de treballadors amb els moviments socials i organitzacions anticapitalistes de la ciutat de Barcelona.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
jo contra la moral liberal no penso lluitar fins i tot i estic a favor, ara si em parleu d’economia de l’escola de xicago potser si, però etiquetar l’enemic com “neo-liberal” a mi no mi trobareu sobretot pq la majoria de vosaltres teniu una moral liberal, aclariu conceptes amb el diccionari i després potser m’apunto.
que preferiu una moral conservadora? stalinista?, neo-liberal és una mala paraula contra qui lluitar.