Prendre la paraula

Però què passa si ens posem a definir-la a través de la mirada dels altres? D’aquells que estan dins i fora dels moviments socials? Dels que la llegeixen cada mes o d’aquells que no ho han fet mai però n’han sentit a parlar? Al llarg de tants anys de “Burxa” –al març seran 10- han arribat a les nostres oïdes, directament o indirecta, tot un seguit d’adjectius que la definien des de la visió de l’interlocutor. Així, tenim que “La Burxa” és el periòdic dels okupes, és comunicació popular, és reformista, és massa radical, és un pamflet, és molt necessària, és sectorial, és massa independentista, és una cutrada, està molt bé, ja no és del rotllo, etc. Ves per on, “La Burxa”, en l’imaginari col·lectiu, és tot un allau d’adjectius, de lluites, molts d’ells contradictoris. Com és açò possible?

Per trobar una resposta, cal arribar a l’arrel. Els mitjans de comunicació, alternatius o no, són l’expressió del grup al qual pertanyen. A voltes el propietari és una empresa i d’altres la propietat és col·lectiva i no es defineix en termes de mercat. Aquest darrer és el cas de “La Burxa”, que “pertany” al teixit associatiu del barri de Sants i, per tant, és un reflex d’aquest. I és que els moviments socials de Sants han aconseguit el que a vegades sembla impossible, deixar les seues diferències a banda per treballar en una mateixa xarxa que es vehicula a través de l’Assemblea de Barri. Però com s’ho han fet aquestes persones per oblidar que el del costat és un moderat –quin fàstic!- , o un radical –quin violent!-, o vol un estat català –quina por!-, o no en vol cap –quin caos! Com s’ho han fet per retallar aquestes distàncies que en altres llocs semblen tan abismals? La resposta és ben simple: la solidaritat.

Quan a mitjans dels 90 hi hagué un augment de la repressió que afectà –entre d’altres- alguns col·lectius del barri, ningú es preguntà quin peu calçava l’altre. Les expressions de solidaritat foren incondicionals. Treballar colze a colze posà en evidència que allò que ens uneix és molt més gran que allò que ens separa. I el que és més important, que aquesta contaminació ideològica ens feia més forts. Des de llavors, els moviments de Sants s’infecten uns dels altres. Cada col·lectiu, entitat o associació treballa en la seua tasca, però no oblida mai que forma part d’un tot més gran. I quan cal, ho demostra. (Can Vies és un dels exemples més recents).

“La Burxa” és, per tant, l’expressió d’un barri infectat. Però el mèrit no és nostre.