Prendre la paraula

jordimartifont

21 de gener de 2008
1 comentari

Obrint Pas, com a mínim

Amb Llunàtics vam tocar dos cops amb Obrint Pas. El primer, a la ciutat de València, al Kasal Popular del carrer Flora, al costat del zoològic. Una nit intensa en què jo, després de l’actuació i de desmuntar, vaig aprofitar per recórrer els carrers dels poemes d’Estellés.



No en vaig trobar cap, eren les quatre de la matinada i la festa no ens l’acabàvem… I gràcies a això, també, hi he tornat molts cops. Allí i en aquell moment, no els havia sentit mai, van fer un concert discret, accelerat, ells sense dolçaina i nosaltres amb gralla. En acabar, vam xerrar amb el Xavi Sarrià, que no sabia aleshores que es deia així, i ens va dir que havien provat de tocar la dolçaina amb el grup però no se n’acabaven de sortir. A la vista de “Benvinguts al paradís”, “En moviment”, “La flama” o “Terra”, els seus darrers discos, podem dir que la cosa ha canviat, i no només ha canviat sinó que, per mèrits propis i gràcies a la constància i la creativitat, s’han convertit en un dels grups més importants i interessants del panorama musical català. Ja sé que ser “famoset” en àmbits petits com el nostre a vegades està mal vist, però jo crec que el que han aconseguit no és cap ‘bluf’ sinó tot el contrari, el reconeixement a una feina honesta i musicalment impecable dintre del(s) seu(s) estil(s), amb el cap sempre obert a fondre i infectar, lliures en música i paraules.
Em vénen al cap aquests pensaments després de llegir “Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas”, dels periodistes Antoni Rubio i Héctor Sanjuan. Un llibre que no us deixeu perdre si no enteneu encara què són això dels moviments socials en aquest país nostre, qui som i per on anem; ah, i algunes de les músiques que ens acompanyen i ens empenyen. El llibre no és només “el llibre d’un grup de rock” sinó una documentada i viscuda trajectòria d’un grup i d’un país que han crescut i lluitat junts fins a avui mateix.
El primer disc amb una cançó seva que vaig escoltar era “Un poc de rock”, editat per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de baix, un recull de grups  amb cançons en català. Contenia “A València” i en un deteminat moment de la lletra, deien que “No trobés ningú amb qui poder-te orientar. Ningú et guiarà cap a la llibertat”. Guiarà no, però sí que t’acompanyarà i segur que hi sona Obrint Pas, com a mínim.

  1. Probablement siga la banda sonora dels nostres dies. El grup que més he vist, i mai hem deixa de sorprendre. Cada concert té una màgia diferent.

    Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!