Sara Nieto i Manolo Saez són dos dels membres de Baladre, la coordinadora estatal contra l?atur, la pobresa i l?exclusió social. Els vaig entrevistar fa sis anys, quan van publicar "Viaje al corazón de la bestia".

Mostrar l?exclusió per desmuntar la realitat virtual

 

Sara Nieto i Manolo Saez són dos dels membres de Baladre, la coordinadora estatal contra l?atur, la pobresa i l?exclusió social. Els dos van ser invitats per Food not Bombs, un grup que es dedica a denunciar l?exclusió social a Estats Units, a fer una sèrie de xerrades sobre globalització. De la seva experiència n?ha resultat un llibre, Viaje al corazón de la bestia, en què expliquen el seu viatge, què hi van veure i com ho van viure. En resum, quina és l?actualitat i la realitat de les lluites que es desenvolupen al cor mateix del sistema, allí on és més difícil, als Estats Units d?Amèrica, un model de societat que ens volen vendre com a desitjable per a totes nosaltres.

 

-Quins eren els vostres motius per anar als Estats Units?

SARA: Jo vinc del món de la presó, de l?heroïna, de la sida… Des de l?any 86 sóc de Madres Unidas Contra la Droga de Madrid. A la presó és on més es vulneren els drets humans, es mata, es tortura i les morts queden impunes. Nosaltres ho contem i hem tingut una evolució que ens ha portat a tractar els grups que treballen en la lluita social; fins i tot ara demanem que es legalitzi l?heroïna.

            Jo volia anar a Estats Units per treure a la llum pública la vergonya de les presons espanyoles, perquè a la Unió Europea, l?Estat espanyol és al capdavant dels índexs de persones preses. A Itàlia, de cada cent mil persones, hi ha 89 presos; a Anglaterra, 86; a Holanda, 51; i aquí, 114; tot el que és bo ho abanderem. Però és que als Estats Units n?hi ha 546. Tenen un milió set-centes mil persones preses i dos milions i mig depenent de les presons en llibertat condicional.

MANOLO: Quan aquí es demanava amnistia, al 1975, hi havia 15.000 presos; ara n?hi ha més de cinquanta mil.

SARA: També volia anar a veure com, després de Luter King i de totes les pel.lícules que ens passen, ara viuen totes les races juntetes i molt bé. Doncs tampoc és així. Res de res. Allí la gent viu separada, cadascú en un barri diferent (el barri llatí, el negre, el xinès…) i després es maten entre ells. Els únics que no són racistes són els policies, que peguen a tothom igual. El 22 d?octubre és el dia contra la brutalitat policial, un dels pocs moments de l?any en què la gent sí que s?uneix.

MANOLO: El viatge també era per consolidar quelcom molt bàsic com és el fet d?establir xarxes. Ara mateix, és dels moments de la història en què hi ha més desconeixement entre el que es fa aquí i el que es fa allà. Ni amb Internet, hem sabut establir canals de coneixement. Pensàvem que tenia interès veure com eren els problemes i com la gent s?organitza per fer-los front, perquè és la societat a què ens volen portar. Els referents de l?OMC i el Banc Mundial són aquells: la precarietat laboral, la pobresa, el no res de protecció social.

 

-Què és Food no Bombs, l?organització que us va invitar?

MANOLO: Food no Bombs ens van deixar veure una lluita contra la pobresa sorprenent, que desconeixíem… Van començar organitzant menjar en diverses mogudes antinuclears i ràpidament van descobrir que hi anava més gent i es van proposar fer-ho més sovint. Recullen els aliments que es llencen, els cuinen seguint l?opció vegetariana i els reparteixen entre els pobres però allunyats de l?esperit dels grups religiosos. Food no Bombs trien, per fer-ho, llocs cèntrics, davant de bancs, ajuntaments, centres econòmics, al costat de la gent guapa. Posen el menjar, apareixen els pobres i així es fan visibles els problemes, compleixen doncs la funció política més elemental. Fan visibles els problemes en una societat en què aquests són invisibles. Junt amb el menjar, es reparteixen fulles diverses de denúncia social, segons el lloc i el moment. Això va ser reprimit amb moltes detencions però la repressió va servir, en aquest cas, com a altaveu amplificador i ara cada dia hi ha més grups a més ciutats.

 

-I als Estats Units què hi feieu?

-SARA: No t?ho perdis, fèiem shows i ens anunciaven com a ?dos famosos anarquistes?; es pensaven que veníem del 36. Pagaven per veure?ns, ens presentava la gent de Food no Bombs i posaven el vídeo de CGT sobre la lluita de Madrid del 94 contra l?aniversari del Banc Mundial. La gent quedava molt impressionada de veure com es van ocupar els hotels dels rics on hi havia els banquers… el mateix que va passar després a Seattle.

            Després cantava un cantautor folk-punk i després nosaltres. Tot durava més de tres hores i, per rematar, menjàvem. Així, vam passar per més de cinquanta ciutats.

Jo parlava bàsicament de repressió social. Madres vam decidir, fa temps,  que calia buscar per què les lleis cada cop penalitzen més conductes. La Llei Corcuera es va fer, segons deia la premsa, per agafar els camells, però no deien que també censurava el dret de reunió, el dret de manifestació… de tot això no se?n parlava. Vam començar a investigar què portava a tot allò i vam descobrir el procés de globalització i que Maastrich no és una crema de mans -que es diu Atrix-, i els Pactes de Toledo. Cada cop més presons i menys recursos socials. També vam anar a Amsterdam i a Colònia contra les presons.

 

-Quines impressions vau poder treure de la societat americana?

-SARA: Tots van armats, les seves normes d?urbanitat estan a la pistola, però això a nivell general. Una societat que és bàsicament submissa.

-I a què ho atribueixes?

-SARA: Home, l?ovella Dolly no és el primer ésser clonat, abans hi havia la policia americana. Són tots iguals: cent cinquanta quilos, 1,80, amb cara de gossos i molt agressius.

            A mi em va cridar l?atenció que a les manifestacions la gent va amb un cartellet girant. Jo em pensava que era una coreografia però és que si s?estan quiets els detenen perquè és il.legal estar-se quiet protestant.

            Sobre presons, que era el meu tema, la cosa era impressionant. Vam veure les presons on hi havia Leonard Peltier i Mumia, la presó on van matar a Sacco i a Vanzetti, a Boston. Vam veure una presó camuflada, que semblava un banc, amb vidres negres. Moltes presons al camp i en una, que era la més famosa, vam baixar del cotxe per a preguntar i ens van donar un fullet de propaganda: la millor presó! Els presos, allí, són un negoci, perquè treballen per pagar-se les penes.

MANOLO: La sanitat, per exemple, no és vista com un dret. Els convenis inclouen pòlisses d?assegurances -meitat l?empresa, meitat el treballador- que no cobreixen mai totes les operacions i que obliguen, moltes vegades, a demanar crèdits per fer front a operacions. Imagineu-vos els sense sostre, que no tenen res de res.

            Allà vam descobrir que el primer país del món, el referent mundial és, a més de terrorista, terrorífic. Et pots trobar com, en una nit, a San Francisco, es deté a 1.200 persones sense sostre i sis-centes d?elles, per no tenir dos dòlars o una adreça on es facin càrrec d?elles, se?n van a la presó i no passa absolutament res. La redada s?organitza amb totes les últimes tecnologies de detectors de calor, helicòpters…

            Un altre cos policial, la migra, organitza redades en connivència amb els empresaris de les explotacions d?agricultura intensiva del sud del país. Quan els treballadors sense papers es comencen a conèixer entre ells i s?organitzen, els capataços porten la policia als llocs on es contracten els immigrants, els detenen i els fan fora del país.

 

-O sigui que la policia compleix eficaçment la seva funció.

MANOLO: El marc legal és absolutament repressiu. Tenen lleis, com la dels tres cops, que, si tens tres condemnes, t?apliquen cadena perpètua a la tercera condemna, sigui quin sigui el delicte.

 

-I com creieu que s?ha arribat a aquest grau de sotmetiment de la gent a les lleis?

MANOLO: És una societat que ha estat molt treballada, pel que fa a la submissió a través dels mitjans de comunicació. Els valors que els han imbuït, des dels diaris als anuncis, són els de la competència i els que res pot arribar a canviar-se, que aquell és el millor món possible.

 

-Com era la gent que us va acollir i que va organitzar la gira?

SARA: Ens van moure amb una gent molt jove. Tots es definien anarquistes i eren radicals en allò que podien, per exemple el menjar. Tots vegetarians i molts vegans: no vestien llana, no es posaven sabates de pell, no menjaven ni mel ni ous ni llet… no menjaven res sense llegir l?etiqueta.

            No beuen alcohol ni fumen tabac, només alguns marihuana. Vam anar a uns quants concerts de punk en què la gent només bebia aigua i sucs, una cosa impensable aquí. Potser tenien menys càrrega ideològica que la gent d?aquí però estaven molt implicats.

MANOLO: Un dels seus trets comuns és el plantejament que cal desmilitaritzar la societat i practicar, dins del seu propi moviment, el pacifisme. L?opció de lluita armada ja la van fer fa uns anys alguns grups i ara tots estan morts.

-I en el món sindical?

MANOLO: Nosaltres vam veure els que havien estat els barris obrers més lluitadors d?un munt de ciutats. Ara estan buits. La repressió va ser duríssima durant molts anys i la gent que se?n va sortir va fugir de les zones que eren vistes com a conflictives.

            Un altre mite, l?IWW. Hem de dir que no existeix. No existeix perquè els que hi havia se?ls van carregar i els que queden han quedat completament allunyats de la realitat, amb un munt d’actituds sectàries. Pots arribar a ser una secta quan tens tanta distància respecte de la realitat que no només no connectes sinó que crees un submón que no respon per a res amb el que és el món on estem. Qualsevol forma organitzativa de què ens dotem és un mitjà, no un fi. A ells els ha passat una mica això.

           

-Quines eren les qüestions que més us feien i què coneixien de la nostra realitat?

SARA: Quan parlaven de moviment anarquista parlaven sobretot de de Barcelona. També era curiós que la majoria de grups coneixien la lluita del poble basc però, en canvi, no sabien res de la lluita dels insubmisos i ni tan sols que la mili era obligatòria.

 

-I davant d?aquest panorama de control social gairebé total que cada dia és més present aquí, què creieu que es pot fer?

MANOLO: Quasi totes les estratègies que ens havíem marcat als vuitanta han fracassat. Teníem claríssim que aquest món estava caduc i fèiem projectes o programes de revolució molt senzills i de manual. Hem hagut de tornar a  l?escola i replantejar-nos què és el que estava passant perquè res no era com prevèiem. El mercat era i és qui mana i no hi ha cap país fora d?això que anomenem la globalització econòmica, per això cal introduir tot això dins dels nostres plantejaments. Ara, ningú no pot parlar de prendre el poder enlloc i això a mi m?encanta. Com a Chiapas, hem de parlar menys de prendre governs i més de crear xarxes de consciència social perquè assumeixi conductes. Això sí que és una bomba.

            Al cor de la bèstia hi ha possibilitats de desenvolupar les lluites possibles i cal trobar-les. Hi ha gent que troba camins i cal dir que els encerts són encerts. No cal anar tant a Chiapas o a Cuba, jo els deia que val més que lluitin allà perquè el seu treball per Chiapas és més important fer-lo a Estats Units que a Mèxic. Jo sóc un enamorat de la lluita des del cor i elles han començat a demostrar que és possible, només cal recordar la lluita ontra l?OMC a Seattle.

-Com vau valorar els fets de Seattle?

MANOLO: Elles se sorprenien de la seva capacitat de respondre a l?OMC i ara estan eufòriques. Comencen a trencar mentides compartides com la que no hi ha res a fer i res no es pot canviar. La realitat virtual que vivim no es pot aguantar indefinidament i comença a haver-hi escletxes que cal saber aprofitar. Hem de saber reivindicar i donar a conèixer els drets que ja tenim i trobar-nos sense exclusions la gent que ja volem canviar el món, sense desacretitacions idiotes que no serveixen per a res.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!