Prendre la paraula

«Ei mare, són bons els homes?» canta La Troba Kung Fu des del seu darrer disc «Clavell morenet», a ritme de rumba catalana, sons sudamericans i aquesta barreja de músiques que algú ha denominat ?so Barcelona? o ?mestissatge? per donar nom al que fan Ojos de Brujo.

«Ei mare, són bons els homes?» canta La Troba Kung Fu des del seu darrer disc «Clavell morenet», a ritme de rumba catalana, sons sudamericans i aquesta barreja de músiques que algú ha denominat ?so Barcelona? o ?mestissatge? per donar nom al que fan Ojos de Brujo. Mentrestant, l?Orquestra Àrab de Barcelona ajunta la tristor d?una mare marroquina que perd el fill mentre se?n va fora del seu país a buscar fortuna amb les paraules de Verdaguer a ?L?emigrant?: ?Oh, dolça Catalunya, pàtria del meu cor, qui de tu s?allunya d?esperança es mor?. Canten el mateix en una sola cançó i és magnífic que finalment algú barregi d?aquesta manera les dues tradicions; a algun català de la crosta li farà mal però jo ho trobo magnífic. Tan magnífic com el ?Desglaç? del Miguel Poveda cantant Brossa, el millor Verdaguer (?Amadíssims enemics…?) o Sebastià Alzamora, amb veu flamenca però amb músiques de tota mena. Enmig del ?totum revolutum?, La Principal de la Nit fa sonar la tenora entre guitarres elèctriques i percussions africanes i Miquel Gil hi passa la seva veu tel·lúrica i terrera com si d?un passeig per l?estòmac es tractés mentre Botifarra, Apa, Josepa i Biel Majoral es declaren enemics del silenci. Al Tall, pares de la fusió mediterrània, ofereixen les seves vares a la música improvitzada i impulsen Obrint Pas i La Gossa Sorda de bracet amb la Dharma, Xot, Gra Fort o Llunàtics. El Mas de la Solfa i milers de grallers i dolçainers no ens deixen dormir i Toti Soler acompanya el Borja i el Vicent cap a Alacant per l?interior.

            I Sisa, Pau Riba, Oriol Tranvia, Casasses i Pascal Comelade impulsen Antònia Font a declarar públicament que el fred mai no és extern sinó una actitud estètica.

            L??Obrador? de Xerramequ Tiquismiquis inclou de tot i bo: sense ser exhaustius hi ressonen La Carrau, amb el violí de la Càrol, i l?exCheb Balowski (?Benvingut a Barcelona!!!?) Yacine Belahcene. I en el vídeo de ?Canto? els dibuixos de l?Helena Casas (de Pomada a Conxita) omplen de coloraines les paraules i la música de la cançó: ?Canto, perquè és el que m?agrada?.

            I n?hi ha tants més que és increible. Fa uns anys, en català podíem escoltar Sopa de Cabra i Els Pets. El panorama general era certament gris fotocòpia. Avui, podem somiar que som una cultura no només normal sinó extraordinàriament creativa, amb un període clàssic interessantíssim i un present i un futur ?sense amb aturador?; i tot perquè alguns es van atrevir a no ser estàndards i imitadors de no sé qui. Com sempre, quan la rauxa venç el seny, als Països Catalans hi surt el sol, encara que sigui de nit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!