Prendre la paraula

jordimartifont

14 de desembre de 2019
0 comentaris

#llibrenegre 19 de maig de 1888, Cels Gomis, poema a “La Veu del Centre Català”

19 de maig de 1888, Cels Gomis, poema a “La Veu del Centre Català”

Avant!
Deixem ja de cantar-ne – nostres antigues glòries;
Deixem a nostres avis – en lo fossar tranquils.
Parlem-ne del pervindre, – que la missió del poeta
És senyalar als pobles – lo seu esdevenir.
Via fora!, vosaltres, – los que sense esperança
En l’indiferentisme – viviu endormiscats;
Los que vostres cors jóvens, – envellits abans d’hora,
A impuls de cap idea – sentiu esbategar.
Ensorreu’s per a sempre – fetes dos-cents mil trossos,
Estàtues marmolenques – que no us moveu d’un punt;
No entrebanqueu la marxa – d’aquells que encara creuen;
Obriu pas als que ens porten – del progrés la llum!
I vosaltres, que encara – teniu fe cega
En que lo passat pugui – de nou ressuscitar,
Penseu que jamai tornen – los rius a son origen,
I un riu aquí en la terra – n’és sols la Humanitat.
I vosaltres, que sempre – suqueu la vostra ploma
En llàgrimes sortides – del fons del vostre cor,
Deixeu per a les dones – eixos plors que us abrusen;
Davant la desgràcia – l’home deu fer lo cor fort.
Han passat per a sempre – los temps de la vellúria,
Los temps de la intolerància, – de guerra i aïllament;
envers altres idees – la Humanitat camina;
Deixeu que el passat dormi – en lo seu somni etern.
Si cansats de la fosca – teniu desig de veure
De nou la llum de l’auba – brillar a l’horitzó,
Cap a l’orient gireu-ne – des d’avui la mirada;
Que mai a sortir torna – lo sol per on s’és post.
Cap on clareja l’auba – fem via tots cap a l’hora,
Deixem ja de mirar-ne – com fins ara a Ponent;
Busquem llibertats noves – enlloc de les perdudes:
Fugim dels cementiris; – visquem amb nostres temps.

No sentiu eixa força – potenta, irresistible
Que sempre, sempre als hòmens – empeny cap endavant.
Força que ens arrossega, – malgrat tots els esforços,
Com lo riu arrossega – la sorra cap al mar!
No haveu vist quan esclata – lo temporal feréstec
Engrossir-se les aigües – dels més humils torrents
i llençar-se furientes, – escumejant de ràbia,
Cap a les verdes planes – que jauen a sos peus?
No els haveu vist abatre – les roques gegantines,
Arrancant los vells roures, – los alterosos pins,
Servint-se’n com si fossin – un poderós ariet,
I al través dels obstacles – obrir-se nous camins?
Valenta bogeria! L’oposaré a sa marxa!
Poble del que llavores – volgués canta’ls-hi el pas!
Prou l’esmicolarien – com de la forta alzina
Esmicola les branques – amb un zig zag lo llamp.
En lloc d’oposar-nos a la marxa dels segles,
En lloc d’entrebancar-me – lo camí del progrés,
No fóra preferible – destruir-li tots els obstacles
Perquè, sense violència, – tranquil se realitzés?
Sí, malgrat que s’hi oposin, – ha de fer ell sa via,
Si malgrat los que el neguen, – ha estat, és i serà,
no vulguem que es deturi – ni torni cap enrere;
Lo camí desbrossem-li – anant al seu davant.
La Veu del Centre Català, número 32, 19 de maig de 1888, Barcelona, pàgina 191.

Cels Gomis, Avant! el catalanisme d’avançada
Davant del catalanisme burgès que idealitza el passat esplendorós medieval català de forma acrítica, els anarquistes catalanistes de l’època, reunits en bona part al voltant de la Tipografia La Academia, aposten per un moviment que miri cap al futur, que tingui la ciència com a substitut de la religió i es reconegui com a crític i producte de relacions horitzontals de poder. Gomis uneix les seves postures llibertàries amb una feina destacadíssima, per la seva amplitud i pel seu tarannà innovador, en la recerca folklòrica amb obres com La lluna segons lo poble (1884), Meteorologia i agricultura populars (1888), Botànica popular (1891), Zoologia popular catalana (1910) o La bruixa catalana (publicat després de la seva mort). Tal com diu Adrià Pujol al pròleg de La bruixa catalana, Gomis parteix «d’un compromís social amb el progrés, antagònic amb el catalanisme essencialista i jocfloralesc d’alguns factòtums de la Renaixença. Amb el progrés que precisament ha d’esborrar per sempre el jou de les creences infundades.»
El poema Avant! és una mostra d’aquestes idees en poesia. Va ser publicat a La Veu del Centre Català, la revista del Centre Català (1881-1894), la primera associació política catalanista. De la revista en va ser director el seu amic Valentí Almirall, autor del text programàtic del catalanisme d’esquerres Lo catalanisme.
(Samper, 2013; Gomis, 2014; Gomis, 2015; Gomis, 2016; Vicente, 2017; Almirall, 1979)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!