Prendre la paraula

jordimartifont

19 d'agost de 2017
1 comentari

Eduard Laguens: “Qui tem la bèstia democràtica? Estrangers, migrants i drets polítics davant el referèndum d’autodeterminació. El cas de Tarragona”


Qui tem la bèstia democràtica?
Estrangers, migrants i drets polítics davant el referèndum d’autodeterminació. El cas de Tarragona.


1. La supervivència de la segregació política al segle XXI.

Moltes persones estem raonablement esperançades davant la convocatòria del referèndum d’autodeterminació. Entenem que la fita de l’1 d’octubre té un innegable component de desafiament democràtic, de sotragada d’una voluntat popular desbordant, farta de les restriccions imposades per un marc constitucional asfixiant i caduc. Creiem que l’1 d’octubre és el punt d’inici d’un procés constituent que esbocinarà tota manifestació d’exclusió i discriminació, i que obrirà el camí envers una societat més justa, lliure i igualitària. Tanmateix, la decisiva convocatòria que permetrà decidir el futur polític de Catalunya reprodueix algunes de les mancances més arrelades als sistemes electorals de les democràcies representatives de caire liberals. D’aquesta forma, ens trobem que els estrangers residents i els migrants tornen a restar exclosos d’un procés electoral clau perquè, segons l’article 2 del projecte de Llei de referèndum d’autodeterminació, no formen part del poble català, el subjecte polític sobirà cridat a decidir el seu estatus polític col·lectiu1.

Aquesta mancança és reveladora de les inèrcies demofòbiques que encara arrossega el “procés” al Principat i de les quals ens haurem de desempallegar en un moment o altre. Mentrestant, és decebedor comprovar que la Llei de referèndum d’autodeterminació ha caigut en allò que tant esverà els pares de la constitució nord-americana (i també, no cal dir-ho, als de l’espanyola): la por a la “bèstia democràtica”. Amb aquest concepte es designava al segle XVIII la desconfiança burgesa vers les classes populars pobres i no-propietàries que protagonitzaren aixecaments revolucionaris i democràtics. La “bèstia democràtica” era (i encara ho és) el poble, la classe treballadora, les masses esparracades, la gent, el comú… La “bèstia” ha tingut moltes noms. I ja se sap que les oligarquies són porugues de mena, especialment envers els pobles imprevisibles i rebecs. Però quan es tracta de classes populars vingudes de més enllà de les nostres fronteres, les elits governants pateixen un atac de pànic. En tenim un darrer exemple a casa nostra: migrants i estrangers, són encara avui sospitosos habituals i eterns ciutadans de segona categoria i en un moment decisiu per al nostre futur col·lectiu, es queden fora de joc. I jo que creia que són catalanes i catalans totes les persones que viuen al Principat amb independència del seu origen!!!

Avui el sufragi universal sembla un principi inqüestionable, però encara hi ha d’assignatures pendents. Aquest és el cas la població estrangera resident, de les persones migrants, i del col·lectiu dels nouvinguts. Per tot això, trobo decebedor que, un altre cop, es torni a bandejar i marginar a la baula més feble i incòmoda de la societat catalana, especialment en un moment en què l’objectiu és bastir un espai polític alliberat, més radicalment democràtic. La Llei de referèndum d’autodeterminació ha deixat passar l’oportunitat de trencar amb l’etiquetatge que assigna als residents estrangers una minoria d’edat política, i uns drets devaluats.

Al llarg dels darreres dos-cents anys s’han ideat diferents formes de limitar el vot popular i de ancorar la por demofòbica ja sigui apel·lant a la renda (vot censatari) a la discriminació per gènere (prohibició del sufragi femení), a la segregació racial (el règim de l’apartheid), o al principi de la integritat territorial (prohibició de l’exercici d’autodeterminació). Per aquesta raó, és paradoxal trobar-nos que la maquinària electoral que vol encetar-se l’1 d’octubre no tingui una plena voluntat inclusiva, i que es restringeix l’exercici del sufragi exclusivament als catalans que són súbdits del Regne d’Espanya. Ho diu l’article 6 de l’esborrany de la Llei del Referèndum d’autodeterminació quan defineix de forma restrictiva les persones amb dret a votar l’1 d’octubre: “Són cridades a votar en el referèndum les persones que tenen dret de vot en les eleccions al Parlament de Catalunya”. És a dir, els ciutadans i ciutadanes amb DNI espanyol. Això implica deixar fora de joc a prop de 700.000 persones de nacionalitat no espanyola i més grans de 18 anys que resideixen a Catalunya2. Per què a aquestes alçades encara considerem tolerable aquest greuge i fem d’ulls grossos davant una negació tan evident dels drets polítics? Potser perquè l’ensinistrament electoral rebut no ens permet adonar-nos que els drets polítics són tan universals com l’accés a una sanitat i a una educació públiques, gratuïtes i de qualitat. En aquest sentit, l’actitud del Govern de la Generalitat ha evidenciat manca de valentia democràtica negant-se a eixamplar el dret a la participació política de les persones que vivim a Catalunya. El greuge és evident si tenim en compte que el projecte de Llei del Referèndum d’autodeterminació garanteix el caràcter inequívocament vinculant del resultat, alhora que centenars de milers de persones tornaran a emmudir políticament, reduïdes al silenci (això sí, no vinculant).

2. Les eleccions municipals de 2015 a Tarragona. Un exemple d’exclusió electoral.

Quina forma concreta adopten els mecanismes d’exclusió electoral al nostre territori, i concretament a Tarragona? Convé fer-hi una breu ullada crítica. Com ja s’ha dit, el dret a participar a les eleccions al Parlament de Catalunya (el model de participació electoral triat per convocar l’1 d’octubre) està restringit als ciutadans que administrativament tenen la nacionalitat espanyola. Per la seva banda, els comicis locals i municipals han obert certes escletxes a la participació del residents estrangers, però de forma tímida i insuficient. De fet, s’ha consolidat un model dual que suposa un greuge comparatiu arbitrari a l’hora de disposar del dret votar.

Convé ataüllar què va passar a les eleccions municipals del maig de 2015, perquè en són un bon exemple3. En les municipals del 2015 només van poder exercir el vot els ciutadans de la UE residents així com els extracomunitaris de països amb el corresponent acord bilateral amb l’Estat espanyol (concretament, Bolívia, Cap Verd, Xile, Colòmbia, Corea, Equador, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda, Paraguai, Perú i Trinitat i Tobago). La resta de persones amb altres nacionalitats quedaren al marge. D’aquesta forma, una mateixa condició (la residència) implicava gaudir de drets polítics (ciutadans comunitaris) en tant que es negaven a d’altres (marroquins, xinesos, senegalesos, argentins…).

A més, cal recordar que les persones estrangeres amb dret a vot estaven subjectes a diferents requisits. Així, al cas dels ciutadans comunitaris calia ser major d’edat i estar inscrit al padró municipal d’habitants. En cas que no s’hagués participat en cap elecció anterior, calia inscriure’s a la corresponent oficina del cens electoral. Per la seva banda, pel que fa als ciutadans dels països esmentats amb acord bilateral per participar en les eleccions calia tenir més de 18 anys, comptar amb una targeta de residència en vigor, haver residit legalment en territori espanyol el temps exigit en els acords bilaterals (tres anys per als nacionals de Noruega i cinc anys en el moment de la sol·licitud d’inscripció al cens per als nacionals de la resta de països amb acord). Clarament, les condicions són més restrictives i difícils d’assolir.

En síntesi, a les eleccions municipals de 2015 a Tarragona només van poder votar les persones estrangeres residents amb nacionalitat d’algun dels estats membres de la UE, o bé d’un país amb acord bilateral a tal efecte. D’aquesta forma, 6 de les 10 comunitats de ciutadans estrangers amb més presència a la ciutat de Tarragona van quedar excloses del procés electoral municipal4. Dels 8.794 estrangers que disposaven de dret a vot en les eleccions locals del 2015 a la nostra ciutat, 8.465 (un 96,2%) eren ciutadans de països de la Unió Europea, mentre que 329 (és a dir, un 3,8%) ho eren de països extracomunitaris amb acord bilateral amb Espanya. La immensa majoria, però, quedaren bandejades pel sistema electoral. Això passà amb les persones de nacionalitat marroquina, argentina, xinesa, nigeriana, pakistanesa i brasilera. Així, gairebé 11.500 persones d’aquestes nacionalitats restaren al marge perquè aquest països no han signat un conveni amb l’Estat espanyol que permeti a aquests residents exercir el vot als comicis municipals. Es dóna així el cas paradoxal que cap dels milers de residents a Tarragona de nacionalitat marroquina més grans de 18 anys pogueren participar a les eleccions, però que les 5 persones residents de nacionalitat capverdiana sí disposaven d’aquest dret. Per una altra banda, cal assenyalar que els ciutadans de certs països tenen més dificultats per accedir a la nacionalitat espanyola, que és la condició que atorga drets com a elector per participar als comicis electorals. Així, mentre els ciutadans d’origen llatinoamericà poden sol·licitar la nacionalitat amb dos anys de residència, els originaris del Marroc, Senegal, Pakistan o Xina no poden demanar-la fins que acrediten 10 anys continuats de residència regularitzada.

3. La República catalana com a projecte polític inclusiu: O jugem totes i tots o estripem la baralla.

Encara que persisteix la segregació dels drets polítics de la comunitat estrangera, cal recordar alguns precedents de moviments socials per reclamar l’ampliació del dret de vot a totes les persones que viuen a Catalunya. Fou positiva, però d’un abast limitat, l’experiència de la plataforma Ciutadans i ciutadanes com tu! 5, que va nàixer al 2015. Aquesta plataforma denuncià que de cap forma és acceptable deixar fora del sistema de representació una part considerable de la població catalana. Al seu manifest s’alertava sobre la “necessitat de repensar quin model d’estat i de país volem, i d’engegar un procés constituent que comporti un canvi a favor d’un model social, econòmic i polític igualitari i participatiu, ja que considerem que és imprescindible posar en el centre del debat el concepte de plena ciutadania -vinculada a la residència i no pas a la nacionalitat-, perquè no es pot concebre una societat que es pugui considerar plenament democràtica sense la plena igualtat de tots els seus membres”.

El manifest Ciutadans i ciutadanes com tu! plantejava una pregunta punyent que ara cal tornar a recuperar de cara al referèndum del proper 1 d’octubre: “Des de quina lògica democràtica es pot acceptar deixar fora del sistema de representació democràtica una part considerable de la població catalana? Considerem que ens trobem davant d’una qüestió de salut democràtica, on la paraula clau és la ciutadania i les polítiques que la desenvolupen, que han de garantir la igualtat d’oportunitats i la lluita contra la discriminació, la convivència i la cohesió social, però també el ple reconeixement del dret de vot. Es tracta d’una conquesta democràtica decisiva i amb un alt contingut simbòlic: no es pot parlar de democràcia ni d’autèntica integració si es nega el dret de vot a una part de la població”6.

Davant l’”oblit” de la Llei de referèndum d’autodeterminació i de l’oportunitat perduda que hem deixat passar, les reflexions i preguntes obertes del manifest Ciutadans i ciutadanes com tu! Són mes oportunes que mai. A hores d’ara ens troben en un moment decisiu en què aspirem a canviar-ho tot, a definir un nou país i una nova societat sobre les bases de la participació i ciutadania plena. Cal en conseqüència esforçar-nos per convidar als nous i noves catalans que vulguin participar-hi d’aquest esforç transformador que ha de començar per fer realitat l’exercici dels drets polítics de totes les persones que viuen a casa nostra que, al capdavall, és la casa de tothom. La llar d’una bèstia democràtica en metamorfosi permanent.

Eduard Laguens
Assemblea local de la CUP de Tarragona
Tarragona, 27 de juliol de 2017

  1. Eduard, sin dudas tu formacion sociologica a la que has accedido te da eleme tos discursivos para escribir palabras que suenan musiclme te como coherentes pero absolutamente insustanciales pue la politica no es otra cosa que correlacio es de fuerzas y de dominacion. No de derechos abstractos cono los que invocas. A lo que tu formacion academia te obliga es a desenmascarar las verdaderas relacio es de poder existentes, que no es otra cosa que la dictadura del capital en forma de gobierno moarquico parlamentario pero que solo lo utilizas para un lucimiento torico vacio de todo contenido popular e inmovilizante bajo forma de lamentacion.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!