Prendre la paraula

jordimartifont

22 de març de 2017
0 comentaris

Alades i voliaines trasplantades


Aquest és un text escrit el dia que la CUP va decidir donar suport als pressupostos de Junts pel Sí. El faig públic ara, quan el suport s’ha convertit en real, amb dos comentaris en cursiva d’actualització. Tot el que havia de dir sobre aquest tema està escrit aquí i només hi falta el reconeixement a totes les persones que lluitaven, lluiten i lluitaran per guanyar i no perdre la dignitat, dins i fora de la CUP, però sobretot dins, des dels càrrecs electes a les militants de base. En el títol recullo els tres llibres d’Emili Guanyavents, anarquista autor de la lletra d’“Els Segadors”. Salut!

Alades i voliaines trasplantades

No hi ha hagut «traïció dels líders» perquè a la CUP no hi ha líders ni dirigents. Han estat les diverses assemblees territorials de l’organització, aplicant la seva pròpia sobirania, les que ho hem decidit, tot i que el vot només de les persones que pagaven quota sabem totes que és insuficient a l’hora de parlar de la CUP, almenys de la que coneixem fins ara. En tot cas, que quedi clar que no qüestiono el resultat de les votacions que han portat a avui, 28 de gener del 2017, sinó que les accepto totalment ja que el sí als pressupostos de Junts pel Sí ha estat molt majoritari. Crec que, en part, si ha estat així, és perquè des del principi vam caure en el xantatge-trampa de pressupostos a canvi de referèndum, com si fóssim nosaltres les úniques independentistes i, per tant, aquest «sí» marca sobretot la voluntat de fer el referèndum.

No cal insistir que si algunes som de la CUP no és perquè aquesta sigui una organització independentista i prou. Sí que crec que cal assenyalar que, per mi, la CUP és l’organització que podia permetre i assegurar que la independència dels Països Catalans fos un objectiu en el camí del qual podíem aconseguir quotes d’igualtat, llibertat i solidaritat més que respectables, allunyades absolutament de les que fins al moment de prendre la decisió de formar part d’aquesta organització teníem no com a individus, que també, sinó com a membres de les classes populars d’aquest poble divers i plural.

Algunes som de la CUP, sobretot, perquè venim de les lluites socials, de les lluites en defensa del territori i de la vida digna de totes les persones, de la sanitat i l’educació públiques, contra el poder i els rics, contra els militars, la burgesia i els banquers, que són tots plegats no més d’un escàs 5% de la població. La CUP ha estat, per a nosaltres, un espai d’intervenció política útil per defensar la vida davant del miserabilisme neoliberal, primer des dels municipis i després, també, des del Parlament. Algunes hem trencat molts tabús per arribar fins a aquí: eleccions, representativitat, institucions… però anàvem lluny i no claudicàvem, i això feia que tot fos possible.

Dèiem que la independència serviria per canviar-ho tot… i ara votem que permetrem aprovar els seus pressupostos, que no inclouen ni tal sols les propostes rebaixades que els fèiem, ni tan sols les seves pròpies propostes més avançades, que consoliden les retallades amb el nostre «sí». Uns pressupostos que són, tal com toca a totes les democràcies burgeses del sud d’Europa sota la dictadura de la Troika, retalladors i precaritzadors, antisocials i escrits contra la majoria. Avui, hem esdevingut part del problema, el mateix de què acusàvem, fa només uns mesos o setmanes, ICV, ERC o el PSC quan els dèiem que permetien o consolidaven retallades i més retallades alhora que deien que hi estaven en contra. Els vots és el que tenen, són «sí» o «no» i el nostre «sí» vol dir, també, consolidar les retallades, malgrat que diguem acte seguit mil cops que hi estem en contra.

En aquest maremàgnum de lluites, col·lectius, moviments, mobilitzacions i organitzacions que són les nostres vides, hem après a tenir clar que res ni ningú, mai, no és imprescindible, ni les persones ni les sigles. I és per això que, vist que allò que tenim davant, l’artefacte CUP, crec que ja no serveix per a allò que algunes crèiem que podia servir i va ser dissenyat, decideixo plegar, donar-me de baixa, deixar de ser-ne membre amb dret a vot. No és cap drama, ni molt menys, sinó només un pas endavant per no deixar de caminar. Segurament, cal altra gent per a aquest espai i aquest moment que s’obre ara, gent que no exigeixi coherència absoluta entre allò que es diu i allò que es fa com a nucli central del seu funcionament polític i vital.

Deixar de cotitzar com a membre de la CUP, deixar de ser afiliat, no vol dir deixar l’assemblea de la CUP de Tarragona, davant la qual he posat a disposició el meu càrrec (l’assemblea va acceptar la baixa com a afiliat). L’Assemblea de la CUP de Tarragona està formada majoritàriament per persones que no són membres de la CUP en el sentit que cotitzen a l’organització. Si l’Assemblea creu que he de continuar com a conseller de l’Ajuntament de Tarragona (així va ser), ho faré, però si no, deixaré també el meu càrrec en aquesta institució. Alhora, no entraré en cap disputa amb la CUP nacional ni amb qui opini sobre la meva decisió, i si l’organització a nivell nacional creu que he de deixar el meu càrrec públic, així ho faré, tot i que aquesta decisió pugui contradir la decisió de l’Assemblea de Tarragona. Continuo creient que la CUP té sentit a nivell municipal, en la lluita per ciutats i municipis on la vida de les persones existeix en tensió amb poders econòmics que podem combatre des d’una altra escala. En aquest àmbit, crec que continua essent possible transformar petites dosis de realitat en sentit positiu.

Plego content d’haver participat en un projecte que ha demostrat que és possible plantar cara al capitalisme, perseguir els lladres i corruptes i alhora esdevenir força d’alliberament nacional i social del nostre poble, un projecte que ha deixat clar que el feminisme pot i ha de ser motor central d’alliberament, i que encara ara és la proposta més coherent i clara tant al Parlament de les quatre províncies com als ajuntaments de tot el país. Ens trobarem a totes les lluites en què ens trobàvem i en què no ens hem deixat de trobar i també, és clar, en la que vol portar aquest tros dels Països Catalans que és Catalunya cap a la independència i la creació d’una nova república que defensaré tan social, lliure i solidària com sigui possible.

Companyes i companys de militància, que us vagi molt bé i que el futur ens faci coincidir en tantes lluites socials com sigui possible. Allà érem, som i serem mentre qui mani tingui com a objectiu principal rebaixar-nos a la categoria de coses. Crec que ara cal prioritzar el carrer i continuar fent la vida impossible als que ens la fan cada dia, ja siguin els que alguns consideren dels «nostres» com els «altres». I alhora, continuar construint la vida plena possible, que gairebé mai no passa per les institucions creades per dominar-nos ni pel «menor dels mals possibles», però tampoc per la crítica absoluta estèril que fa a alguns mai no fer res.
Ara i sempre, independència per canviar-ho tot!!! Per tant, no als pressupostos neoliberals de JXS amb el suport de la CUP!

Països Catalans, per la Independència i l’Anarquia!

Igualtat, Llibertat i Solidaritat!

28 de gener de 2017

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!