Ni cendra ni màscares: orgulloses del nostre temps


Enguany, mira que en teníem les ganes i també el propòsit, hi volíem anar i fer-hi cap, i seure i escoltar; i mirar, badar i callar. Volíem anar-hi, petés qui petés. Perquè s’ho val, passat el Carnaval, i sempre coses s’hi aprenen, ens dèiem, que qui mana en sap més que ningú i més que nosaltres, segur. Anem a escoltar l’alcalde, a veure què explica, si el Mercat aquest any sí que sí o encara sí que no, i tal dia farà un any, o cinc o deu, o bé obrirà amb bon averany.

Anar-hi ens reconciliava amb aquesta no compareixença nostra -“preocupant”, diuen unes- en actes dels mudats locals, tant dels que manen molt com dels que no manen tant. Perquè passi el que passi i la denúncia que es faci, són ells qui sap la veritat, la veritat i res més que la veritat, tot i que poc sovint la deixin anar perquè, ja se sap, put tant que qui mana se la guarda tota per a si mateix amb la voluntat de no embrutar l’aire que tots i totes respirem.

Anem-hi -dèiem-, a veure si aclarim -oh, ves que bé!- qui va sucar a les obres del Jaume I, o qui treu res de tants edificis buits, tancats a pany i clau, com tenim a Tarragona sense que a ningú dels qui manen els facin pena o els caigui la cara de vergonya. Potser entendrem en què consisteix aquesta mania de no saber què fer amb espais que si estiguessin en mans de gent com cal tindrien ús i contribuirien, segurs del tot ho anem dient, a millorar vida i miracles de milers de persones corrents. La Tabacalera, sense anar més lluny, o el Banc d’Espanya, que és més a prop…
Pensàvem anar-hi perquè, tot i saber que res de nou s’hi sent mai, sempre va bé repetir allò sabut i tenir clar que qui mana aquí no entén l’habitatge com un dret de ciutadania, sinó només com una forma més de guanyar munts de diners, ells, els seus amics i saludats. O com a forma clara d’ingressar tributs per poder pagar els deutes i més deutes de ximpleries monumentals com els Jocs Mediterranis -del 17 o del 18-, un ridícul internacional més gran que cap altre dels que, en tota la seva historia, s’ha fet mai a Tarragona.

Volíem treure-hi el nas per corroborar que, per a l’alcalde, desenvolupar i millorar aquesta, la nostra, ciutat, no té res a veure amb donar vida a qui hi viu o hi vol viure, ni amb fer més habitable el Centre, la Part Alta, la Part Baixa o Ponent… sinó que passa, exclusivament, per seguir allò que dicta qui planeja la ciutat volent-la allargar cap a Llevant on es poden fer cases en el no res per a ningú, allà on curiosament ells tenen propietats i terrenys i els plànols ja tots fets. I font i mamella no paren de rajar.

Teníem intenció de caminar fins a sentir les paraules de Ballesteros, per escoltar-lo lloant tots els qui l’aplaudeixen quan ell els fa l’ullet, per escoltar les seves frases de gratitud vers els “amics” del PP i el Prats, que l’han encimbellat en un lloc molt alt anomenat l'”estabilitat” i que consisteix en no moure’s ni moure mai res no fos cas que amb el moviment tot s’afonés… i mentrestant pols i caspa fan muntanyes tan altes pels carrers de Tarragona que l’activació diària del Neucat esdevé pa nostre, cada dia.
A punt de sortir de casa per escoltar la veu greu de qui es pensa manar, nosaltres que ens creiem sempre, i ara, que d’Inipro “jo no en sabia res” o que “tot va ser mala praxi, mala praxi administrativa”, i tantes mentides superiors, però sobretot perquè ens dóna gust al cor recordar com de ximples ens prenen a totes i tots. Qui serveix de primera línia estant el poder real es troba sempre segur en el seu castell, allà dalt, perquè pensa que si mai els dolents el volen fer fora, amics molt poderosos li posaran una bona porta… giratòria, o potser com al Bustos, el tindran lluny per sempre de la seva glòria.

Les claus de casa a la butxaca, a punt de posar els peus al carrer, per fer cap a la distingida crida i posar el cul en reservada cadira. Tot per seure a tocar dels amos reals que escolten qui parla veient que la corda se li acaba i els cal recanvi però que pateixen perquè el desgast del moviment escàs els podria jugar mala passada si no troben Venerable Mestre, o no tant, que assenyali nous camins de perfecció entre el bo i millor.

I quan ja ho teníem tot a punt, i tot ben preparat, ens n’hem adonat que per Internet hi havia disponibles resums de munts de conferències de ciutat de l’actual alcalde i de l’anterior, que ja no se sap quin és el millor, si Nadal o Setmana Santa. I, sincerament, per perdre el temps escoltant, un cop més, promeses, lloances, llepades i contorsions i trobar-hi, només, com a novetat, una crítica ferotge o no (depèn del dia o de la nit) a l’oposició que ja ronda pel Saló de Plens de forma física i real, no ens venia gens de gust. I plat que no és de gust, deixa’l passar, ens hem dit, que l’any que ve potser millorarà o es refredarà.
Per això, hem aprofitat per fer un tomb per Tarragona, remenar la vida pels carrers i places i intentar no ensumar amb massa força l’olor que tan sovint fa, encara, a no se sap què. Travessant d’un costat a l’altre, saludant qui no parla amb paraules de falsa bonhomia, ens hem acostat a una vella pintada que recorda com n’era de dura la lluita, tant abans com ho és ara. I és per això que hem canviat el to i sense prendre el del dolor l’hem fet una mica més èpic potser perquè en tenim el tic.

Mentre, l’alcalde, parlava i parlava i es negava a saber res més del que li deixen saber i a no fer saber el poc que sap a la resta de la gent tarragonina. Amb total seguretat, com sempre, caldrà deixar d’ensumar per poder olorar i no tenir por de fer-ho amb els narius oberts del tot. Passarà el temps i mai no deixarem de dir-los que tot ho volem saber i com que ells ni volen saber ni volen explicar el que saben, ens ho haurem de fer nosaltres, entre totes, com sempre. Però el dia, ho sabem, arribarà.

I més aviat que tard, com a la València postRita, les portes del balcó principal del nostre Ajuntament restaran de bat a bat a qui hi vulgui treure el cap o el nas sencer i la gent oblidarà el seu actual vergonyós tancament diari i la seva escadussera obertura, només, als manaires locals, acompanyants o a qui en bona sintonia hi està. Seran el símbol evident que la mala olor permanent haurà començat a escampar i la ciutat a cau d’orella haurà mutat el seu crit en tro i riurà les paraules de Montserrat Abelló d'”Avui sóc orgullosa del meu temps”… i podrem retornar a casa i “amb pas més segur, a la vida diària.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*