Prendre la paraula

Massa sovint, les fronteres no existents que separen i haurien d’unir l’espai català de comunicació s’aixequen més altes que els murs diversos que separen els humans aquí i allà d’Europa i d’arreu del món. Massa sovint el regionalisme mal entès fa fora dels nostres quioscos i llibreries propostes culturals que, potser perquè són vistes per qui les fa com a massa minoritàries, o potser perquè la distribució resulta caríssima per a les creacions culturals amb públics més aviats petits, són dofícils de trobar en qualsevol dels llocs on haurien de ser. Massa sovint, la cultura dels Països Catalans i entre aquesta la d’expressió catalana, queda reduïda a espais marginals, petits, esquifits, mínims…

Dic això com a excusa per no entendre, perquè no ho vull entendre, com una revista com “Lletraferit”, de l’Editporial Drassana (www.drassana.net), que fa uns mesos vaig poder comprar en un quiosc qualsevol de la ciutat de València, no es trobi a Tarragona, almenys fins a on jo sé, i a Barcelona només a poquíssims llocs (l’únic on jo l’he vista és l’Espai de Contrabandos amb l’anunci que com que no es venia l’editorial la retiraria.)

I què és “Lletraferit”? Doncs una de les publicacions més interessants a nivell literari de les que es poden trobar actualment en l’àmbit dels Països Catalans amb una mirada valenciana que la dota, per al públic d’altres indrets del nostres país, d’un interès afegit sense cap mena de dubte. Una revista feta amb ganes i alhora amb una mirada sobre la cultura que la dota de criteri per esdevenir referencial. O, tal com ells mateixos expliquen, “En esta 2a època «Lletraferit» s’ha convertit en un referent indefugible de la cultura valenciana. De periodicitat semestral, té entre 80 i 100 pàgines a tot color i uns continguts, gràfics i textuals, que s’elaboren tenint en compte cada detall, buscant l’equilibri entre la temàtica valenciana i l’interés universal.”

Jo hi afegiria que els articles que inclou, i les fotografies, i les il·lustracions, acostumen a ser interessants i profunds, fugint del sensacionalisme que sempre afebleix, penso jo, el mateix llegir, els referents culturals amb què treballen són imprescindibles, tot i que en bona part marginals a nivell nacional, i qui hi escriu ho fa com si la revista estigués escrita en anglès, és a dir, parlant al món i no a la cleda pròpia des del resistencialisme, noi tan sols cultural.

Si no la trobeu als quioscos, no deixeu de buscar-la a internet i, si no baixeu sovint a València o cada sis mesos, feu-vos-en sòcies i la rebreu a casa: http://www.drassana.net/lletraferit

L’article m’ha sortit molt publireportatge i no hi tenia la intenció, però crec que val més això que no parlar-ne.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!