Prendre la paraula

Vint-i-set de setembre de 2015, l’aposta independentista guanya les eleccions plebiscitàries. L’estratègia impulsada per CDC (o millor dit, imposada per CDC sobre ERC) no obté majoria suficient com per donar continuïtat al processisme presidencialista. Necessita la CUP per sumar majoria parlamentària i arriba el primer gran debat: la investidura del President.

La CUP ho havia anunciat per activa i per passiva. Havia advertit que calia fer net i desvincular el procés d’independència dels promotors, defensors i executors de les grans retallades, els mateixos que eren l’herència directa del club súper 3%. Ara bé, és tan poc usual que els grups polítics compleixin allò que diuen que la gent va quedar esfereïda en veure que la CUP mantenia la seva postura.

El pressingCUP comença. Els insults, les amenaces, les desqualificacions de tota mena circulen a l’ample per les xarxes socials, als mitjans de comunicació, i fins i tot al carrer. Persones que porten pràcticament tota la vida lluitant per l’alliberament nacional dels Països Catalans, no només són qüestionades, sinó que són titllades d’unionistes. Gent que quan tenia quinze anys havia estat estomacada per dur una estelada o una samarreta indepe, ara és increpada i acusada de fer-li el joc a l’espanyolisme. Algunes de les persones que increpen, curiosament, són militants o simpatitzants d’una partit que fins fa pocs anys impedia la presència d’estelades als seus congressos…

La CUP es manté ferma i Mas es veu forçat a fer un pas al costat. Passen només dos mesos i aquell que suposadament era la peça clau i insubstituïble per a arribar a Ítaca desautoritza sense cap mena de rubor el full de ruta de 18 mesos.

Des que Puigdemont agafa el relleu passen gairebé mig any, i en tot aquest temps el Tribunal Constitucional i l’Audiència Nacional no fan res més que anul·lar lleis i enviar requeriments a ajuntaments, càrrecs electes i entitats per donar suport a la independència o per negar-se a treure estelades. Des del Parlament, no només no es fan passes fermes i valentes de desconnexió sinó que ni tan sols són desoïts els requeriments o les suspensions imposades per l’Estat Espanyol. I, concretament, CDC té entre els seus destacats càrrecs un senyor que li estalvia la feina a l’Estat i s’encarrega ell mateix de prohibir l’estelada a la Diputació que presideix.

Han passat cinc mesos des que va concloure el primer pressingCUP i des de llavors s’han fet tan poques passes com mobilitzacions, però es repeteix la mateixa història. S’han d’aprovar els pressupostos. La CUP anuncia que hi donarà suport si aquests estan plantejats com un punt d’inflexió, en clau rupturista amb l’Estat i farcits de polítiques socials que vagin més enllà de les engrunes. Tot i així es presenten uns pressupostos que no són ni una cosa ni l’altra, i la CUP aposta per l’esmena a la totalitat. Automàticament, es reactiva el pressingCUP i el nombre de followers amb perfils amb barretines, estelades blaves i les xapetes turquesa es dispara. La consigna de moda és que la CUP no és de fiar, malgrat que les seves càrrecs electes estan disposades a ser inhabilitades per fer les passes que calen #sensepor. La CUP ha de deslligar el debat dels pressupostos del procés d’independència i, alhora se li exigeix que els aprovi en base a l’acord per tirar endavant el procés.

La lectura és: ara el que cal és fer PressingCUP perquè s’aprovin uns nous pressupostos autonomistes que a més no representen canvis estructurals en qüestions clau com els models sanitari i educatiu (aquest últim no es va poder debatre pel veto de JxSí en consonància amb el PP), en comptes de destinar les forces a organitzar mobilitzacions per tal de desobeir els aparells de l’Estat Espanyol i avançar perquè el procés d’independència esdevingui una realitat…

Potser s’ha oblidat que les mobilitzacions populars van ser la base de l’actual procés d’alliberament nacional. Potser també s’ha oblidat que per a fer efectiva la independència d’aquest tros de país, cal superar el llindar del 48% assolit el passat setembre, fet que només serà possible amb una demostració facta non verba que la república que es vol construir no serveix perquè allò que Madrid ens roba ens ho segueixin robant els de casa… Potser s’ha oblidat que les classes dominants d’una nació, sempre tenen com a millors aliades les classes dominants de qualsevol altra nació i per això, ara més que mai, cal no oblidar sinó recordar i tenir-ho ben clar, que «tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres…».

Laia Estrada (regidora de la CUP de Tarragona)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!