Prendre la paraula

(és un post però tan gran que jo el faria llibre…)

No sabia si escriure un post sobre el 1r de maig a Barcelona. Al final en Bernat i la Iris ahir em van convèncer. És necessari expressar allò que sentim. Aquí va:

Una vegada fa molts anys estàvem amb en Pablo Molano Romero a l’Espai Obert i un home gran es va fer una pregunta curiosa: “Vosaltres d’on sou?”. Ens vam mirar amb en Pablo i ens vam posar a riure. No enteníem la pregunta. Ell va seguir dient: “sou anarquistes? Troskistes? Comunistes?” Sense preparar-ho, els dos vam dir a la vegada: “Nosaltres som del carrer, de la gent que lluita, de les que volem construir una vida en comú”. L’home ens va mirar i va somriure. “Ostres, igual que jo…ja els hi dic als companys del sindicat que quan surto al carrer no hi ha carnets que valguin, i tot i que em diuen que només he d’anar amb anarquistes al carrer m’hi trobo de tot…i totes són companyes de barricada”. Vam estar tota la tarda parlant de com hauria de ser la CNT actual.

Des de fa dies que no paro de reproduir aquesta conversa perquè em fa ràbia que siguem tant garrulos quan actuem sectàriament i tant intel·ligents quan ho fem col·lectivament. Aquest Primer de Maig no serà com els que vam construir amb en Pablo Molano Romero, aquells on vam ajuntar els okupis despistats, les estudiants rebels, els buseros emprenyats, els sindicats combatius i les feministes d’arreu.

Quantes hores, quanta paciència, quanta humilitat – que ens havien ensenyat l’Iñaki del Lokal, en Luis Blanco, en Mercader, etc – barrejada amb les ganes de fer coses juntes amb els de Sants, de Poblenou, de Gràcia, del Clot, del Casc Antic…amb els indepes, amb els troskos, amb els anarcos…i quantes crítiques vam rebre…i quantes alegries vam generar…Perquè lluitant colze a colze, generant complicitats més enllà del nosaltres en minúscula hi ha la possibilitat d’engendrar un ‪#‎Nosaltres‬ que faci camí, que posi al centre la vida digna, que resisteixi i crei altres móns (im)possibles. Això, sacsejar la cultura política és el que unes sonades ens vam proposar un dia i vam complir. L’experiment era la Rimaia, com a espai físic i espai mental, on totes hi érem benvingudes. Encara que fossis anarquista, llibertària, indepe, troskista, sindicalista, feminista quan entraves et converties en una de #Nosaltres i les etiquetes es desfeien i el compromís per lluitar juntes passava a ser el centre i els ismes es deixaven a un costat.

Aquests dies estic trista al veure que amb 10 anys participant en el muntatge del 1r de maig de Barcelona, no hem fet un relleu generacional com tocava. Moltes no coneixen moltes de les batalletes, discussions, debats i resolucions que hem viscut. Aquelles experiències que tot i que no han de ser determinants, haurien d’influenciar en l’acció col·lectiva del present. Aquest any no ho hem treballat…i així ha sortit…

Ara bé, encara som a temps d’arreglar-ho…Trobem-nos a la Plaça Catalunya després de les manifestacions i mirem si podem fer algo juntes que no sigui per nosaltres, si no per canviar el rumb de la història com tants altres cops hem fet. Et recordo Pablo Molano a la plaça el 16 de maig del 2011 quan va entrar un astronauta amb la bandera okupa i vas anar-hi corrents a dir-li: “Res de banderes, aquesta plaça no és de ningú, és de totes!” Molts cops penso que això va ser determinant perquè aquella acampada funcionés i el 15M a Barcelona existís…
Pablo, com et trobo a faltar…i al #Nosaltres també…
Ens veiem demà a la plaça!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!