Prendre la paraula

Un altre perfil de la nova consellera d’Ensenyament
Meritxell Ruiz, alumna de l’Opus i economista redactora de la LEC

Tancada la nefasta etapa de la consellera Irene Rigau al capdavant de la Conselleria d’Ensenyament a Catalunya, sembla que el nou govern catalunyès ha apostat per la continuïtat en l’àmbit educatiu, almenys si tenim en compte la persona que Puigdemont ha decidit posar al capdavant d’aquesta conselleria, tot i que tothom sempre ens pot sorprendre agradablement i ella pot esdevenir tot el contrari del que fins ara sembla que és… Es tracta de Meritxell Ruiz i Isern, qui ha estat col·laboradora directa de la Rigau i premiada el 2009 amb el Premi Joaquim Xicoy “per haver contribuït a la confecció de la Llei d’Educació de Catalunya”.
No vol ser aquest un article crític sense solta ni volta sobre algú que no conec, tot i que espero conèixer ben aviat, sinó una exposició d’alguns dels condicionants que fan complicada la millora educativa en aquest tros de món,tot veient qui manarà en un àmbit tan sensible i central com és l’ensenyament en un moment en què es construiran les bases de com serà “el nou país” de demà.

La nova consellera és de Reus, nascuda el 1978, de CDC però procedent d’Unió, ha estat membre d’entitats com l’Esbart Dansaire de l’Orfeó Reusenc i la Fundació Pont de Solidaritat. El 2011, va ser nomenada directora general d’Atenció a les Famílies i la Comunitat Educativa de la Generalitat, dins del Departament que dirigia amb mà de ferro davant els sindicats i guant de seda amb els empresaris de l’ensenyament l’exmestra Irene Rigau.

Meritxell no és mestra, ni professora, tot i que algun digital la qualifica de “profe de vocació”. Deu ser que anomenar-se “profe” o mestre encara dóna punts de portes enfora per tal d’estar al capdavant de l’ensenyament d’aquest país. De portes enfora, el que es demana és tota una altra cosa, i ella ho té. Perquè segons el seu currículum, Ruiz és llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses (ADE) per la Universitat Rovira i Virgili, té el diploma d’estudis avançats (DEA) després d’haver superat el primer cicle del programa de doctorat en Economia i Empresa a la URV. A més, la nova consellera ha treballat com a assessora de serveis financers a “la Caixa”, especialitzada en el segment d’empreses (del 2003 al 2006) i la seva tesina tracta sobre El capital risc: una eina de finançament per a les PIMES. Són dades de la Viquipèdia i de la seva biografia oficial com a consellera, per tant entenc que reals segons ella, ja que es tracta del perfil d’una consellera.

Per sort, el seu currículum també diu que va obtenir el CAP, el certificat d’aptitud pedagògica per l’Institut de Ciències de l’Educació de la URV. I dic que per sort, perquè de les dades donades, aquesta i la que diu que se sent “profe de vocació” són les úniques que garanteixen que Ruiz sàpiga alguna cosa en relació a una aula. Ja sabem que els ultraliberals pensen que tot en el món són negocis i les treballadores som “recursos humans” i que un economista ho pot gestionar tot, però jo no sóc ultraliberal i em posiciono completament en contra que una consellera d’Ensenyament no conegui de primera mà la tasca que fem, des de l’aula, és clar, milers de persones, per tal que infants i joves gaudeixin d’un ensenyament de qualitat. Rigau, almenys, havia estat mestra… tot i que és cert que en el seu cas això tampoc no era garantia de res.

Se’m pot argumentar que Ruiz coneix l’Ensenyament d’aquest país perquè precisament l’ha gestionat al costat de qui més manava. I això, si hi afegim la seva òptica professional d’economista i de gestora d’empreses, encara em fa més por. El seu és un perfil clarament de gestora econòmica, molt en la línia del que demana la LEC a qui intenti tirar endavant un centre educatiu, molt allunyat del que ens cal a les persones que hem estat o estem en una aula. Res a veure amb la pedagogia, molt a veure amb l’economia, capitalista, és clar. I amb la caritat, cristiana, és clar, que és molt lloable a nivell personal però no pot formar part estructural de les polítiques socials sense que ens esmussi el concepte. En aquest sentit, la gestió de les beques menjador que ella portava o l’episodi de “pagar per la carmanyola” són indicatius d’una forma de fer que no soluciona la pobresa sinó que “ajuda” que no es vegi tant, tot i que fins en això les nenes i els nens són vistos més com a clients que com a persones amb drets.

Sense cap mena de dubte, els “amics” del Cercle d’Economia, de la Fundació Blanquerna, del lobby de directors de centres educatius-economistes Axia, de la Universitat Ramon Llull i de qualsevol altra organització empresarial que tingui com a objectiu folrar-se -o ho estigui fent- a costa de l’ensenyament gestionat per la Generalitat de Catalunya, fa dies que no poden dormir pensant en com de bé els anirà el negoci. Ells i els que des d’una ideologia cristiana i ultraconservadora conceben l’ensenyament com la perpetuació del domini de classe d’uns sobre els altres… i Déu , o Escrivà de Balaguer, a casa de totes i tots.

Així és. Qui no dorm tampoc, d’alegria, són els integristes (tal com els anomena Hans Urs von Balthasar) i “la bona gent” (dir-los “secta” comportaria una denúncia que a l’Estat espanyol guanyarien) de l’Opus Dei, veient com una persona formada a les seves aules dirigirà l’ensenyament públic a Catalunya. Sí, perquè la Meritxell va estudiar al Col·legi Aura de la Canonja, un centre de l’Opus que, en quatre anys i segons l’Anuari Mèdia.cat, ha rebut més de 6,8 milions d’euros procedents del pressupost d’ensenyament sense deixar de segregar l’alumnat per raons de sexe. I visca la LEC que ho permet i defensa!

La Meritxell no només va estudiar allà, en una escola ultrareligiosa i ultraconservadora, sinó que se’n sent molt orgullosa, tal com va deixar ben clar en la celebració del 40 aniversari del centre, quan va escriure en el Llibre de Firmes de l’Aura que “Heu estat corresponsables, junt amb la meva família, de la meva formació i creixement com a persona (…) Sovint penso en tots els valors que aquí vaig aprendre, valors humans i cristians com l’esforç, l’exigència, la generositat i el compromís…”

Davant la seva arribada al càrrec, els sindicats d’Ensenyament han reclamat diàleg, un diàleg que la Rigau va negar-se a donar ja que la repetició de diverses mantres l’alliberava de parlar amb els qui, fins i tot en el seu sistema de pensament, són els representants de treballadores i treballadors. Un d’aquests mantres era que la LEC no es podia posar en dubte perquè va ser aprovada “amb un ampli consens social”. Es referia a una àmplia majoria parlamentària però una cosa anava per l’altra i obviava així que aquesta ha estat la Llei d’Educació catalunyesa que més rebuig ha acumulat al carrer i que si s’ha acabat aplicant ha estat perquè, davant la comunitat educativa, s’ha imposat.

La nova consellera ja ha deixat clar que una de les seves prioritats és desplegar la LEC, que per això és criatura seva i -afirmo jo- en l’apartat econòmic és tan semblant a la LOMQE que no sé quins arguments d’aquest tipus farà anar per, tal com defensa el nou govern, no aplicar al Llei del PP a Catalunya, almenys en allò que fa a l’àmbit econòmic.

Tenim pendent el debat de la ILP d’Educació al Parlament i aquest serà un dels primers punts de fricció entre el nou Govern i molts dels sindicats d’educació. Veurem si la nova consellera opta pel diàleg o per aplicar els mateixos mantres que la seva antecessora. I, igual que va fer quan Unió ja no li va semblar una bona opció i es va passar a CDC, esperem que rectifiqui i com a mínim defensi el debat i el diàleg per tal que la Llei d’Educació de Catalunya no sigui només la Llei del Parlament sinó de tota la societat.

Veient d’on ve i com s’ho ha fet els darrers temps en dubto però, segons la seva fe, els miracles són possibles i, segons la meva opinió, tothom pot rectificar. Per un camí o per un altre, esperem que la nova república que albirem no faci l’olor de ciris i de tancat que feia i fa la vella autonomia catalunyesa i lloat sigui Déu! O no…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!