“Diumenge estàvem Erland Josephson i jo al meu despatx parlant de Joan Sebastián Bach. El mestre acabava de tornar d’un viatge, durant la seva absència havien mort la seva dona i dos dels seus fills. Va escriure en el seu diari: “Déu meu, no deixis que perdi la meva alegria”.
Des que tinc ús de raó he viscut amb això que Bach anomenava la seva alegria. Em va salvar de crisis i misèries i va funcionar amb la mateixa fidelitat que el meu cor. A voltes abassegadora i difícil de fer anar, però mai hostil ni destructora. Bach anomenava a aquest estat la seva alegria, una alegria de Déu. ” Déu meu, no deixis que perdi al meva alegria”.
De cop sento dir a Erland. “Estic perdent la meva alegria. Ho sento físicament. Se’n va, deixant-me buits sensibles i superfícies humides que s’assequen i es polvoritzen”.
Em poso a plorar, tinc por perquè jo no ploro mai. ala meva infantesa jo era un ploramiques entusiasta. La meva mare endevinava el veritable motiu del plor i em castigava. I vaig deixar de plorar. Algun cop sento un crit demencial en al part més fonda de la mina, només me n’arriba l’eco, m’ataca sense avisar. un nen que, desconsolat, marraneja sense contenció, tancat per sempre.
Aquella tarda, en el crepuscle del meu despatx, l’explosió em va arribar sense esperar-lo. La tristesa era tenebrosa i amarga.”
“Linterna mágica” d’Ingmar Bergman.
Viure és esperar la mort per a molta gent. I deixar un rastre de totxos, fills, suor i feines fetes. Altres viuen per deixar bellesa. Bergman en va deixar a cabassos. “linterna mágica” és una gran obra literària del més gran director que jo mai he vist en una gran pantalla i en una petita també. I quan dic gran dic gran, perquè quan l’objectiu de la bellesa esdevé raó de viure, sobretot contra la vida de merda que es pot haver viscut, i que s’ha viscut, la bellesa es construeix com a objectiu de salvació, com a única forma de salvació. No hi ha més enllà. No hi ha déus perquè tots ho som. I veure el que un humà és capaç de transmetre amb les seves creacions ens fa més humans encara, si pot ser.
Fa anys, el Jordi Barberà em va mostrar una imatge estàtica d’un fil de Tarkovsky que amb els anys vaig comprar i vaig mirar uns quants cops, uns quants molts. Es tracta va d'”Offret”, però sobretot d’aquest començament estàtic amb música de Bach, “La passió segons sant Mateu”. Aleshores, com molts cops em passa, no vaig entendre la transcendència d’aquesta imatge rígida, estàtica, per on van desfilant les lletres d’un dels films definitius. Avui, sense cap mena de dubte, el tinc enganxat a la retina i dins de l’oïda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Comparteixo tot el que dius, si és que ho sé entendre. Aquesta alegria de la que parlava Bach, aquesta trascendència de la que justament parla Tarkovsky a “Sacrifici”, … aquest burxar i plorar que apartem tot sovint perquè ens atura del nostre tarannà diari… he de dir que com a dona se m’ha permès més que a tu aquest plor, aquest aturar-se i sentir com l’agulla punxa, i també m’he permès jo mateixa que això em portés a gaudir de la bellesa creada per altres, la bellesa pròpia dels altres, i la que no ens correspon però de la que vivim en el nostre entorn, tot buscant una parcel·la particular, pròpia com la cambra de la Virginia Woolf i provant de crear jo mateixa alguna cosa que només ha pretés acostar-se llunyament a la bellesa cercant d’entendre tot això: perquè ens cou? és com si ens apropés a l’inassolible, i jo, que no sóc creient de res que tingui a veure amb cap religió, culte o mite, em quedo atònita perquè no sé com sortir-ne d’aquest col·lapse. En fi… gràcies de nou per compartir-ho.