Prendre la paraula

jordimartifont

26 de maig de 2015
2 comentaris

S’ha mort Lizano, el gran poeta de l’anarquia torta

S’ha mort el Jesús Lizano, una magnífic poeta llibertari en castellà, de Barcelona i del món sencer. Autor d’una obra immensa i alhora reconeguda més en els ambients no literaris, entre els allunyats dels filòlegs, entre els qui valoren les paraules més enllà de l’embolcall amb què algunes literatures emboliquen el no res.
Autor d’un verb imponent, el vaig veure recitar dos cops a Tarragona, ja fa anys. El segon cop, anava de viatge cap al Priorat, cap a Marçà, on va trobar-se amb un dels seus amics de l’ànima i de la joventut, el Marcel·lí Gené. Feia molts anys que no es veien i en arribar un davant de l’altre es van abraçar i es van quedar callats i abraçats cinc, deu, quinze minuts. Marçà-Gené moriria pocs mesos després.
Ell plega ara de la vida un cop recuperada la innocència que sempre va buscar i que estic segur que trobava cada cop que combatia el món adult des de les paraules poètiques que brollaven de la seva boca, del seu cor, de tot ell.
Descansa en pau, Lizanote de la Mancha.

  1. Jo vaig descobrir Lizano de Berceo, com li agradava de dir-se, a l’Autònoma, en una classe de Poesia Espanyola del segle XX, o dels anys cinquanta, ara no ho recordo, que feia (i, potser, fa) la Carme Riera. Devia ser l’any 1991 o 1992. A desgrat de les seves coses com a docent, la Riera va convidar a classe diferents poetes: José Agustín Goytisolo, Enrique Badosa, algun altre que no recordo i, esclar, en Lizano.

    Òbviament, en Lizano no em va deixar indiferent. Potser, és una opinió estrictament personal, en Lizano no té la grandesa de’n Gil de Biedma, ni de l’Ángel González, ni del mateix Goytisolo. Però era un poeta de l’alçada d’un campanar, i, a més, una magnífica persona. El vaig tractar una mica després, mentre jo feia investigacions per al doctorat, a l’AEP, en companyia del benvolgut Carles Aisa. I, el que deia, no sols un meravellós engiponador de paraules i de versos, una gran persona.

    Fins aquí el record. Del seu Lo unitario y lo diverso em quedo amb “Pico a Picasso”, “Mamíferos”, el magnífic “Lamento ácrata” A la mierda” i, esclar, “Las personas curvas”.

    Just

  2. Gran poeta, gran home, gran mestre!

    Va ser mestre meu a l’institut i em va obrir les portes a la poesia, la sensibilitat, la crítica, la percepció de la solitud…

    M’ha acompanyat tota la vida!

    Paraules seves:
    “El poeta se muere.
    Lo otro, todo lo otro, muere”

    Que descansis, Lizano

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!