Prendre la paraula
jordimartifont
Un company mort, una comunitat educativa destrossada
20 d’abril del 2015. Un nen de 13 anys mata un professor de l’Institut Joan Fuster amb una ballesta i fereix altres alumnes i professors. Un crim execrable que cal condemnar, un company que cal recordar i una comunitat educativa, la de l’Institut Joan Fuster, que cal acompanyar en uns moments tan durs.
Si qualsevol crim amb violència resulta terrible, en aquest s’uneixen alguns condicionants que caldria revisar a fons per extreure’n algun tipus de conclusions: les armes emprades, la data d’avui, l’edat de l’assassí i la precarietat del company assassinat que amb tota la bona fe del món ha intentat aturar un nen que tenia l’únic objectiu de fer mal.
Una ballesta i un ganivet per matar gent…, i acabar matant-los. Les armes de l’assassinat ens aporten una dada esgarrifosa: no hi ha estris que no serveixin a l’hora de fer mal. Per tant, cal aconseguir que no hi hagi voluntat de fer mal perquè, si aquesta hi és, la resta és relativament fàcil de buscar i trobar. Per sort, de moment, aquesta societat no ha decidit suïcidar-se com la nord-americana i la seva obsessió malaltissa per les armes de foc a l’abast de qualsevol que tingui quatre dòlars…
Avui és 20 d’abril i aquest mateix dia, el 1999, dos nois van decidir assassinar tants companys i professors del seu institut com poguessin a Columbine, als EUA, i com que tenien armes a l’abast així ho van fer. Sembla clar que la data no és casual. En aquell moment, quan es va parlar de les causes de l’agressió es va parlar, com ara aquí, de la possible malaltia mental dels assassins, del bullyng a què eren sotmesos, de la seva absoluta manca d’empatia cap als altres alumnes i professors. També es va atribuir el fet a la influència de videojocs i pel·lícules amb contingut violent. Tots aquests factors existeixen aquí i sovint són vistos com a “normals”. I ho poden arribar a ser però cal que tinguem en compte que hi ha infants i joves que veuen la mort i l’assassinat també com a normals perquè el seu món referencial, audiovisual, així els els mostra en tots els moments de la seva vida.
Avui, resulta sorprenent llegir alguns comentaris de companys i companyes (són minoritaris però hi són) atacant l’escola inclusiva i assenyalant-la com a gairebé culpable de les agressions, quan és aquesta l’única que ens pot alliberar de les postures violentes, de l’aïllament, de les agressions d’uns a altres, de l’estigmatització de les persones amb disfuncionalitat intel·lectual o física que en la seva absoluta majoria mai són violentes. Quan és aquesta l’única que ens pot ajudar a fer entendre que el món no és la tele, que la mort violenta o l’assassinat no és “normal”, que la ficció no es pot confondre mai amb la realitat i que la violència es pot tractar de moltes maneres però la violenta és la pitjor d’elles.
Vivim moment durs a les aules. Cada cop més infants i joves, amb ràtios que sobrepassen totes les recomanables. Equips de psicopedagogs retallats fins a fer-los gairebé inexistents. Professionals expulsats de la feina per reduccions de plantilla que ens deixen a la intempèrie i tenen com a conseqüència la conversió dels centres educatius en aparcaments de nois i noies. Mentrestant, professors, professores i mestres busquem solucions que no poden venir de l’actual marc perquè és aquest precisament el culpable d’on som.
L’estrès que provoquen classes amb més de trenta nens i nenes que no tenen l’atenció que necessitarien perquè porten munts de problemes de les seves cases (també bombardejades per desnonaments, precarietat, violències, pobresa…) sembla que no es vulgui veure per part de qui mana, però hi són i cada dia són més presents. Un nen amb problemes com tenia aquest de l’Institut Joan Fuster segur que hauria estat vist, escoltat i atès en una escola més humana, sense tantíssima gent per aula, amb més psicòlegs i pedagogs que es poguessin dedicar-se a la seva feina sense haver de cobrir hores i hores d’altres professors que l’administració ha decidit que no calien, sense tants problemes com els governs actuals han abocat a les nostres escoles. I si els professionals haguessin decidit que li calia un tractament especial l’hagués arribat a tenir.
Les escoles no poden ser abocadors de nens i nenes. La precarietat no pot ser la forma “normal” de treballar. Les i els alumnes amb problemes de qualsevol tipus han de tenir l’oportunitat de ser atesos com a persones que són i això només és possible si tenim molt personal (i més encara, moltes persones formades i amb ràtios assequibles) i amb garanties de no morir en l’intent. I, sobretot, l’escola no pot continuar depenent de gent inepta que retalla tot el possible fins que les persones no poden ser tractades com a persones, com a persones diverses i per això també amb solucions diverses.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ara per ara, l’única realitat contrastada és la d’un professor mort, altres persones ferides i un adolescent amb unes armes a la mà i l’assassinat a la ment.
Moltes ràpides suposicions i ràpides males raons veig per arreu (que si brot psicòtic, que si masses alumnes a la classe, que si això no podria passar en una institució privada…). Per dir segons què, millor callar. El dolor, molts cops, clama un [respectuós] silenci. I aquest moment pot ser un d’aquests cops.
Fa anys que jo vaig estudiar en aquest institut (quan la EGB, i s’anomenava “San Juan Bosco”), i puc dir que el professorat era molt bó, igual que l’alumnat (amb les excepcions d’un i altre grup). I erem més alumnes que no pas ara a la classe. I que també hi havien conflictes (i algun que altre ganivet). Però de ben segur que hi havia una cosa que trob a faltar actualment: el respecte que ens mereixia “l’altre” (i el professorat ho era, dels altres), i l’autoritat que el professorat tenia “pel sol fet que era l’ensenyant”.
Bé, potser he parlat massa (però en cap cas no he volgut faltar el respecte a ningú). Els meus sentiments vers els familiars i amics del professor mort i a totes les altres víctimes d’aquesta dolorosa situació. Dura vida la del professorat… I -ai!- mal pagada.
Atentament
Gràcies pel comentari. He vist una estona la tele, i la quantitat de tonteries que he arribat a sentir, de gent que té un càrrec, de gent que pren decisions que influeixen en la manera com treballem els professors… m’ha posat el cos encara pitjor que el que ha passat aquest matí.
Necessitava llegir una visió intel·ligent sobre l’assumpte. Estic molt d’acord amb l’article. S’estan carregant l’escola i l’educació integral de tants infants. Però encara diran que la sol·lució és més mà dura. Què malament estem en temes de gestió emocional, començant pels adults i els que manen.
Irene
Que exagerat que ets.
Has encertat plenament, company. Som docents i som persones, però que no ens demanin que fem miracles havent-nos retallat fins a les arrels.
Vaja, com sempre, la culpa és del capitalisme funest i dels fastigosos burgesos exploradors que el controlen.
Vols dir que als instituts no hi ha psicòlegs? A més, cal analitzar bé el cas, sembla que no s’havia detectat que tingués un problema tan greu. Jo em faig tres preguntes: Com és que els alumnes que sabien que hi havia llistes negres i que deia bestieses no n’informaren? Quina poca importància es dóna a la mort del pobre professor que sols sortia a ajudar? i tres, quina poca importància es dóna a la col•lecció d’armes de la família i a tot l’ambient violent que a casa semblava normal? S’ha d’anar més a fons que fer sortir les típiques queixes. També hauríem de reflexionar sobre la violència que es dóna des dels mitjans de comunicació.
Et felicito fill. De debò. Se t’ha de felicitar per la rapidesa en escriure un article, de més de 4000 caràcters, sobre un crim ocorregut aquest mateix mati. Llàstima que tanta pressa hagi escombrat la reflexió, el contrast de dades i un cert nivell de coherència. Això sense passar per alt que la meitat d’aquest text està farcit de tòpics que tampoc s’adiuen amb un món, l’educatiu, al que li calen més proposicions i menys queixes.
Però anem a pams, primer equipares l’homicidi de l’Abel Martínez Oliva, que així es deia el docent mort, amb els de Columbine de fa setze anys i ja tens relligada la singularitat del crim d’avui amb la situació de l’educació pública d’alguns dels estats dels EUA que, i ho saps, és a anys-llum del nostre.
De segon, que és on t’hi llueixes, t’ho fas venir bé per relacionar aquesta tragèdia amb una situació a les aules (ràtios, estrès, retallades, etc.) que, tot i ser certa en part, només en part, no pot servir per justificar un fet molt més complex. I el que és pitjor és que aprofitis per especular demagògicament amb la manca de recursos i les hipotètiques atencions que l’alumne agressor hauria tingut si aquestes mancances no es produïssin. Has fet més via tu, un altre cop, a trobar les causes de tot plegat que els psicòlegs infantils de Sant Joan de Déu.
Per acabar, en el darrer paràgraf, el més lleigd del teu escrit, advoques contra la precarietat quan, per cobrir una baixa per malaltia, és lògic recórrer a la borsa de substituts. Planteges els dèficits educatius únicament des de l’òptica dels docents com si fóssim el centre del sistema mentre ens obsequies amb un lamentable joc de paraules («no morir en l’intent») tot obviant que el rol del mestre també necessita un replantejament, conjuntament amb les metodologies, els currículums i un llarg etcètera que avui no entro a debatre.
Perquè és cert que el món de l’ensenyament i l’educació necessita una revisió a fons i l’aposta decidida de l’administració pública però això avui no tocava.
Gràcies pare, però no crec que el meu text inclogui més obvietats que el teu. Això sí, segons tu sense context els assassinats no són explicables (que mai justificables com intentes fer-me dir sense que jo ho hagi dit ni intentat) i per tant no es poden explicar (insisteixo, que mia justificar). Haurem d’esperar que ens donis permís per parlar perquè el meu text neix precisament d’això, d’explicar-me per què, perquè potser tu ho fas parlant o callant però jo ho faig així. I sí, l’educació cal replantejar-la però no callant o assumint els preceptes dels qui ens porten cap al pedregar.
Es que aquest politics semblen no ser conscients de que tot esta conectat i que la precarietat provoca molts mes desastres dels aparents, mentres ells continuen en un status burgues. mentrestant segeixen invertint en coses que no son de importancia vital, com es el cas.
Es que aquest politics semblen no ser conscients de que tot esta conectat i que la precarietat provoca molts mes desastres dels aparents, mentres ells continuen en un status burgues. Ademes invertint en coses que no son de vital importancia, com es el cas.
Efectivamente todo es un cúmulo, una sociedad en franco declive de valores humanos, individualista y rota por las problemáticas,el desmantelamiento de los servicios básicos y de aquellos aotros que complementan la formación y la personalidad equilibrada de las personas. Caminamos hacia una sociedad enferma, que además no puede optar a curarse. Se incrementan los desequilibrios emocionales y a su vez las enfermedades mentales, porque a veces, muchas veces resulta inmensamente dificil no perder el raciocinio,pero al margen de las particularidades de este caso, hay que pensar, que todo sin duda alguna influye en la quizás maltrecha salud mental de un amplísimo abanico de ciudadanía, junto con la carencia de herramientas para contrarestar sus posibles consecuencias, hace de nuestra sociedad actual un caldo de cultivo de hechos rocambolescos y muy traumáticos como el vivido.
Hi ha preguntes que poden incomodar algunes consciències: quin perfils de families envien els seus fills a centres docents privats? Els nostres polítics envien els seus fills a centres públics? Perquè aquests polítics tan espavilats s’amaguen de declarar si ells confien en els centres públics dels quals ells són els responsables de que funcionin? Perquè quan banquers i polítics que els havien de controlar han deixat fer desastres econòmics, qui ha pagat els plats trencats han estat funcionaris públics? Perquè haviem de ser, majoritàriament professors, metges, funcionaris judicials, bombers, etc. qui hem patit retallades en el sou? Perquè just quan s’apropen eleccions ara ja cobrem amb menys retallades de sou? I les families de persones amb problemes de drogues i/o malalties mentals, on escolaritzen majoritàriament els seus fills? En centres privats o en centres públics? Quins problemes de salut mental hereden aquests nens? I tots aquests nens que s’inicien amb l’alcohol i altres drogues molts ja des de 2n d’ESO, on van a parar? Algú creu que és just que els millors professionals de l’ensenyament primari i secundari hagin de patir les conseqüències d’aquesta generació de salut mental cada vegada més deteriorada sense que la societat miri cap on està realment el problema? Qui no coneix un nen amb problemes d’addicció al mòbil que li comportarà molts altres problemes derivats? Algú creu que els professors podem seguir ensenyant de forma normal amb alumnes dels quals els psicòlegs gairebé no s’atreveixen a explicar-nos els greus problemes que tenen, sota l’excusa que la informació sobre la salut és molt confidencial i les families no tenen perquè donar-nos cap explicació de les malalties que pateixen? Hi ha un munt d’interrogants incòmodes als quals la societat no fa front: els dirigents polítics s’estimen més parlar de “fracàs escolar”, quan jo crec que els docents fem miracles, i el fracàs en els estudis o el fracàs educacional s’hauria de tractar com a FRACÀS SOCIAL o FRACÀS DE LA NOSTRA SOCIETAT!