https://www.youtube.com/watch?v=Vyar49Lypiw
Galeano-Günter Grass, el valor de la paraula
Jordi Martí Font
Eduardo Galeano, Günter Grass… literatura gran, gran literatura que avui ha deixat de viure en el seu format més reconegut per la majoria dels humans, el de l’ésser viu que portava aquests noms, un i altre. Avui el format d’ésser viu ha deixat pas ja només al literari. Un i altre convertits només en llibres, paraules, frases… Un mal dia el 13 d’abril del 2015.
Günter Grass, un dels grans narradors alemanys del segle XX, tenia damunt seu la llosa d’haver participat en la seva joventut a les Waffen-SS, el cos de combat nazi. Ho va reconèixer el 2006 i per això una part de la intel·lectualitat europea deia que el seu lloc moral,la seva ètica, no tenia ja valor. És una opinió legítima però jo avui, quan llegeixo “El tambor de llauna” continuo veient-hi una forma de ser, escriure i proposar que són irreductiblement rebels. Grass va admetre el seu “error” de joventut i segons altres això sol ja el valida precisament per continuar exercint com a èticament irreprotxable. En tot cas, “El meu segle”, l’altre llibre seu que a mi m’ha arribat endins, és un bon exercici d’anatomia humana sense cos, a partir de les actituds i les formes de fer dels humans que vivim damunt aquesta bola.
De Galeano només en puc dir emocions positives. Paraules i frases en ell em feien i em fan sentir emocions més enllà de la raó, allà on habiten els sentiments més profunds, però quan pel que fos poso la marxa enraonada, aleshores encara és millor. Per tant, només puc resumir-ne i dir-ne frases positives. Sé també que el seu mestratge ha arribat molt més enllà del que hom podria arribar a pensar, s’ha pintat en places i parets, ha esdevingut lema de carpetes i pancartes, veu dels que no tenen veu o més veu encara dels que en tenen i no la fan anar. Amb ell moltes hem crescut i ens hem fet grans, i fent-nos grans hem conegut personatges i maneres que ens feien més humans. De “Las venas abiertas de América Latina” al “Libro de los abrazos”, Galeano era abans que res un periodista que pensava i no reproduïa les paraules del poder. Era, per això, llum il·luminadora però sobretot carícia que acarona i petons que besen, una abraçada de literatura.
Que la terra els sigui lleu. Nosaltres no renunciarem a ser complexos ni a somiar bogeries.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha agradat això de que Galeano era un periodista que pensava. També aniria bé dir que era un pensador que feia de periodista, que baixava al carrer, a la plaça i s’afegia a la manifestació dels indignats. Perquè ell, molt abans que es fes servir com l’aigua aquest participi, ja ho estava i ho havia demostrat a través dels seus escrits, les seves paràboles, els seus llibres. La seva definició del que era l’utopia, assimilant-la a l’horitzó, és brillant. Descansi en pau.
Li adjunto una notícia que fa referència a la polèmica d’un poema d’en Grass:
http://www.clarin.com/sociedad/Gunter-grass-polemica-poema-israel-nazi_0_1338466303.html
Respecte a l'”error” d’haver ser partícep de les SS (com talment com alguns altres veuen els camps d’extermini nazi com un “detall anècdotic dins la història”), a ambdues coses, jo hi veig un “acte criminal”. Totes dues com a projeccions de la malatia humana; però malatia al cap i a la fi.
I en Grass no se’n va penedir del seu crim de joventut; ans al contrari: a la seva senectut va tornar a tenir comportaments de la seva infantesa…
Atentament
Crec que sou poc encertat en aquest cas, perquè si llegiu “El tambor de llauna” o en veieu l’excepcional adaptació que se¡’n va fer entendreu quina era la seva visió d’uns fets que són completament reprovables però dels quals se’n va distanciar totalment. No defensaré els seus errors però tampoc en faré llenya perquè prou que va mostrar on se situava quan va ser gran per no deixar-se emportar per la massa. Ben al contrari d’altres com Pla o Villalonga, per exemple…