Prendre la paraula

Ahir 25 de novembre, l’Artur Mas, president de la Catalunya quatre províncies, va exposar el seu full de ruta, diu, cap a la independència. Un cop més, Mas mostrava el somriure pletòric de ser l’únic governant europeu que aplicant salvatges polítiques neoliberals contra la majoria de la població continua aixecant el cap en les enquestes gràcies a un procés d’alliberament nacional de què en bona part ha estat capaç d’apropiar-se malgrat que ens faci vomitar que sigui així.

Sense despentinar-se, mentre tanca hospitals, envia la policia per fer fora de casa seva qui no pot pagar els bancs, rebaixa els sous de la majoria i subvenciona escoles de l’Opus alhora que fa fora mestres de la pública, Mas marca les quatre barres amb els dits i sedueix tothom que no es vacuna abans contra la mentida feta espectacle. Ahir, acompanyat d’una colla dels seus, va entrar a l’auditori del Fòrum de Barcelona amb la seva dona mostrant una gran sintonia amb el seu públic i saludant els seus que semblaven tothom. TV3 estava allà per donar-ne testimoni… i va convèncer els convençuts i els impressionables.

Mas va fer un discurs simple però ple de dobles significats, i no per l’ús de metàfores o comparacions, sinó perquè quan un triler parla cal pensar en què vol dir, no en el que diu. Si el triler, a més, ha demostrat tenir un gran control de les situacions i una barra a prova de veritats, aleshores el que cal és no creure’s ni un mot del que digui i intentar entendre tot el que no ha dit.

Va explicar que s’anirà a les eleccions si hi ha llista única i Mas sap perfectament que de llista única no n’hi haurà. Per tant, va dir que no hi haurà eleccions. De cara a la galeria ja havia fet el gest de proposar llista única, de país en diu ell. I de cara a la galeria també quedava clar no era ell qui no estava per aquesta proposta que vol unir gent digna amb privatitzadors i corruptes (Xavier Crespo aplaudia fins a tenir els palmells de les mans en carn viva). De cara a les dades persistents de totes les enquestes fetes fins ara, sabem que unir les opcions sobiranistes l’únic que aconsegueix és desinflar el total de vots per la independència. Així doncs, per què Mas reclama aquesta unitat que, tot i ser mítica i lloc comú de molta gent, no afavoreix la majoria necessària per aconseguir el trencament amb l’Estat espanyol? Doncs a banda de tenir l’objectiu de treure’s del damunt la culpabilitat de no fer eleccions, per dissoldre qualsevol possibilitat d’independència si arribés el moment del somiat referèndum real, no del que ell mateix va aigualir fa unes setmanes.

De cara a la majoria que se’l creu, la intenció és clara. Com que d’eleccions no n’hi haurà no caldrà comunicar res a l’Estat espanyol, però la culpa serà d’ERC i de la CUP, perquè ell ja ho va proposar però els dolentots que només parlen de polítiques socials no van voler. També podria passar que ERC no aguantés l’envestida dels opinadors convergents i dels qui a Internet inssiteixen a sou contra els que no volem cap llista única amb lladres i corruptes, sumats als que de bona fe pensen que Mas és tan bo com Pujol… i només vol bé per al país… (d’il·lusos encara en queden… centenars de milers). Si passés això, ERC seria xuclada tal com va passar a la Transició per la mateixa CyU, que té com a únic objectiu continuar el saqueig de l’erari públic de forma legal i qui anys passa, any empeny…

Serà patètic veure com els ultres de l’arrossegament convergent ens acusaran d’espanyolistes… als que no ens pleguem a les seves propostes de callar mentre ens estan robant. Ens acusaran d’aturar el procés… que ells mai han volgut endegar; i de no tenir sentit de país… que ells han saquejat a plena llum del dia. Remenaran la merda fins a fer mala olor i quan tot això s’acabi en no res continuaran dient en veu alta que els culpables que no siguem independents som, precisament, els independentistes. Amos de les paraules, les han buidat tant de significat que avui més que mai sembla com si dir que no a Mas sigui dir que no al procés. I això és mentida, per molt que s’hi esforci, per molt que ens vulgui enredar, si volem sortir-nos-en cal continuar endavant però no seguir el seu camí i dir-li que no. Mas no és el procés, ben al contrari, n’és un dels principals impediments si al que aspirem és a la sobirania i a tenir un país on les persones hi puguem viure dignament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!