Prendre la paraula

L’altre dia escoltava una tertúlia a la ràdio nacional de Catalunya on hi havia un apassionat debat sobre la candidatura única de CIU i ERC i, en un moment del debat, es va plantejar la possibilitat d’una candidatura de les esquerres més transformadores a la qual cosa un dels tertulians va reblar un ‘la CUP i Iniciativa no aniran mai junts’ i punt. Fi de la qüestió. Cap més comentari, cap altra opció, cap altra combinació, cap més possibilitat i, el més important, cap preocupació. L’anècdota és una mostra evident que els poders fàctics (polítics, econòmics i mediàtics) del país tenen coll avall que els projectes compromesos amb la justícia social i la democràcia radical no es posaran mai d’acord per fer una candidatura unitària de cara a les més que probables eleccions plebiscitàries, i que fragmentats, com sempre, no posaran cap obstacle en els seus plans de conformar un nou país fidel als dictats de la Troika i els mercats, fidel al neoliberalisme que ens ha dut a aquest capitalisme senil que anomenen crisi.

Tant si el 9N hi ha consulta com si no -fet que seria un frau­ el procés- ens porta ineludiblement a un escenari d’eleccions plebiscitàries i de caràcter constituent. On pareix ser que les forces majoritàries van a fer una candidatura única que segurament vindrà recolzada per gran part de les organitzacions sobiranistes i, evidentment, pels mitjans de comunicació del Principat. I després vindrà la tan anhelada DUI i el començament d’un procés constituent del nou estat. I serà un moment històric que, com diu Xavier Diez ‘pot deixar un buit de poder que serà aprofitat per uns, i desaprofitat per altres. I en aquestes accions o omissions, les decisions d’avui marcaran un equilibri de forces que forjaran el nou ordre de la futura república.’

I llavors què? Trenta anys més de travessia pel desert? Trenta anys més de queixa per ‘la traïció dels líders’? Permetrem que tota la força guanyada els darrers anys a les viles, als barris, als carrers, que ha desbordat les previsions més optimistes es perda als despatxos del Parlament o a les taules de restaurants luxosos? Deixarem que ens facen una nova Transició precuinada des de dalt on el poble perdrà una vegada més la sobirania tot cedint­-la als representants polítics de torn? Deixarem que ens redacten la nova constitució els 15 ‘escollits’ del Llibre Blanc de la Transició Nacional per a què canvie tot per què no canvie res? No, no podem deixar en mans dels poders financers i oligàrquics el nostre futur. Ens cal situar al centre del debat polític la necessitat urgent d’obrir un procés constituent real que done veu a la gent i que ens permeta construir un nou país on les necessitats de les persones i la defensa de la dignitat humana estiga per sobre dels interessos privats, econòmics i financers.

Potser ha arribat el moment de desbordar-­los de nou, de trencar-­los els plans una vegada més, d’entrar a la pastisseria on no érem convidats, ni tan sols esperats, i exigir que ja no ens alimenten molles, que volem el pa sencer! Potser no és tan difícil que ens posem d’acord amb 10 punts programàtics i unes pràctiques de radicalitat democràtica comunes per tal d’articular una candidatura rupturista, anticapitalista, de base, de classe, plural, horitzontal, movimentista…

No es tracta de crear el típic, tòpic i utòpic Front d’Esquerres de la vella escola, ni de l’enèsima crida a les cúpules dels partits esquerranosos que pacten una gran coalició. Es tracta de construir una eina útil en un moment determinat amb un objectiu determinat, en el temps i l’espai. Es tracta ‘d’una candidatura amb un objectiu comú i un període de caducitat clar i concret (un exèrcit que naix amb l’objectiu de morir un cop complert el seu objectiu­, com deien els zapatistes)’, Ernest Gutiérrez dixit. Que hi ha línies vermelles? Evidentment, però més que dir ‘tu sí, tu no’ cal posar els límits en els objectius comuns i les formes organitzatives, i les pràctiques, basades en l’horitzontalitat i la radicalitat democràtica, la limitació de mandats, la desprofessionalització de la política, etc… Qui no estiga disposat a renunciar a certes formes de la vella política s’autoexclourà sol. Posem els límits mirant endavant i no endarrere.

Potser ha arribat el moment de decidir si volem continuar satisfent la nostra necessitat de puresa ideològica i els nostres principis inamovibles o realment estem disposats a fer un pas endavant i arriscar per tal de tenir incidència real en la propera configuració d’una nova constitució política del nostre país. No podem condemnar­nos a seguir criticant tot allò que es mou al nostre voltant sense intervenir, sense mullar­nos fins a tacar­-nos. La realitat social és la que és: diversa, dura i contradictòria però hem de treballar­-hi si volem transformar­-la. I no podem obviar la responsabilitat històrica del moment. Que potser al final no seran els líders els qui ens traïcionen sinó nosaltres mateixos.

No partim de zero, tenim l’experiència dels casals, de les plataformes, del municipalisme, del recent parlamentarisme troià, de les trobades d’unitat popular, de les assemblees de barri sorgides del 15M, del cooperativisme… No és tracta d’inventar­ la sopa d’alls; es tracta de saber concretar a nivell nacional els processos de confluència i transformació política que ja s’estan duent a terme a nivell municipal. Però, això sí, com diu Xavi Latorre, per evitar la cooptació dels carrers ‘s’ha de deixar molt clar que els moviments socials han de mantenir la seua autonomia i continuar treballant des de la base’ sempre!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!