Prendre la paraula

jordimartifont

1 d'octubre de 2014
0 comentaris

Cap al 9N… Si en veurem de coses…

marçà

Foto: Assumpció Bercial

Si en veurem de coses…. Avui, 1 d’octubre del 2014, per tercer dia consecutiu el poble al carrer en defensa del dret de decidir, per l’autodeterminació i, per tant, per la democràcia que l’Estat nega a través del Tribunal Constitucional que dicta sentència mentre Montesquieu es remena a la tomba de mal de no sé què de separació dels poders…. I mentrestant, la Generalitat, que tal com a la gent d’ordre (ja ens entenem) els agradava dir, és l’Estat a Catalunya, enviava la seva policia per desallotjar la gent que volia acampar davant del Govern Civil (Delegació li diuen ara) a Barcelona.
Ahir, la mateixa Generalitat suspenia la propaganda de la consulta, diuen que per no posar en perill els funcionaris que en fer la campanya podrien perdre el lloc de feina inhabilitats. Quina conya! Volen fer un estat nou (diuen) i es comporten com si tinguessin per segur que és el que ara hi ha el que romandrà… Això sí, si això ho comentes a membres de l’ANC tingues clar que et diran que és el que cal i que ara dissimulen. Potser sí, que jo no hi entenc de política…
No hi entenc però sé que no es pot lloar el llop, com es va sentir a la plaça de la Font de Tarragona des de la tribuna de micros, encara que digui que ara vol que les ovelles siguin lliures, perquè el llop sempre menja ovelles i més aviat o més tard, queixalada! De fet, ni un sol dia han deixat de mossegar-nos els llops. Els nostrats i els altres, que són el mateix: llops.
I de tot això del procés, en penso el mateix de sempre amb matisos. Si sabem continuar així votarem i si votem molt probablement Catalunya serà independent aviadet. Però l’Estat espanyol no és un esplai i té ben clar que si cal trencar plats per tal de fer por, els trencarà. I esperem que aquí s’acabi, però si insisteixen a trencar més coses, perquè la seva afició per la violència fa segles que dura, també hi serem, tot i que sense armes, amb el cos, desobeint les lleis injustes i posant-ho tot, el cos sobretot. No tenim por, però no lluitem només per canviar d’amo, per tenir un llop únic i nostrat, sinó per no tenir llops que ens voltin ni amos que ens dominin. Per això diem que ho volem tot i afegim que ho posarem tot.
Utopia? No, realisme. Amb llops a la vora les queixalades són segures, siguin en forma de rojigualda o en forma de senyera. Els traus al cap fan tan mal quan les porres piquen a les ordres de Mas o a les de Rajoy. L’important és que no piquin i en això també hi hem guanyat. Porres i trets no dominen el procés, de moment i que duri. Demostrem aixñi al món que quelcom que sempre ha comportat sang i fetge, avui, si ho fem nosaltres ara i aquí, pot esdevenir gairebé una festa.
I les festes sempre són imprevisibles, a no ser que les munti una empresa privada, que cobra pel temps invertit i té clar que a les 12 es tanca la llum. En canvi, si la festa la porta el poble, ja ho saben ells, els llops s’inquieten perquè sempre enmig del poble, metafòricament, hi ha algú que recorda el Manelic de “Terra Baixa” i es converteix en matador de llops. I per matar un llop avui no calen ganivets, només aconseguir, per exemple, que la sanitat sigui pública i de qualitat. Els llops rabien de mal de panxa i peten per dins. Doncs això, que la independència ens apropi a la Terra Alta i no deixi que els llops ens rondin tant com ens ronden… Si hi som guanyarem, sense cap mena de dubte. Si ens arronsem, punt i final…
I mentrestant, si en veurem de coses…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!