Prendre la paraula

Tal com ja sabíem, el no ha guanyat en el referèndum sobre la independència d’Escòcia. La notícia, però, és que ha guanyat per molt poc, poquíssims si tenim un mínim de memòria i recordem els tants per cent que fa només uns mesos sortien a les enquestes. Ara, la colla de l’Españaunaynocincuentayuna cridarà ben fort que aquest és el camí de Catalunya i que aquest és el camí dels que no volen seguir la unitat indivisible en allò universal: el fracàs. Alguns “sobiranistes” de fa quatre dies es desanimaran i altres encara dubtaran més. I tot, tot, ja se sabia des del dia en què es va posar data i pregunta per al referèndum. Malgrat tot, aquest resultat inquieta a la Gran Bretanya, perquè ha anat de no massa i de molt menys del que el poder britànic preveia. I el poder espanyol en pren nota i sap que si les enquestes aquí ja asseguren que guanyarà el sí, si es fa el referèndum aquest sí (que ha de ser sí, sí) igual és encara més sí.

Ara toca aprovar la Llei de consultes (que és una merda perquè no és de referèndums i si el poder no vol, inclòs el catalunyès, no serveix de res ni tan sols ben aplicada), que el Tribunal Constitucional i el Govern de l’Estat l’il·legalitzin i, el punt de partida. O el punt i final.

El punt i seguit. El punt final és que tothom torni a casa i tornem al que ja coneixíem abans de tot això. No passarà.

El punt i seguit és això de les eleccions avançades que Mas pintarà com a plebiscitàries i que nomès serviran per reforçar el seu govern retallador i agenollat a les polítiques econòmiques de la UE. Podria pintar-ho comuna opció de força i segur que hi hauria ximples que se’l creurien i milloraria les previsions de caiguda lliure a CyU que totes les enquestes assenyalen a favor d’ERC.

 El punt de partida és la desobediència. Deixar de banda, finalment, les lleis espanyoles antidemocràtiques i fer el referèndum el 9N. I no com prediquen Sala i Martín i alguns segones espases d’ERC. No una desobediència d’un cop i punt. Sinó una desobediència que sigui constituent, que asseguri la no submissió mai més. És clar que demanar això a qui sempre hi ha estat en contra és com bufar i esperar que faci vent però cal apuntar-ho per tal de tenir clar com les elits ens roben, no només diners i serveis bàsics, sinó també paraules.

És l’hora de desobeir. No hi ha més camins. Bé, sí que n’hi ha però són els de sempre, els que la dreta regionalista catalunyesa sempre ha transitat, els que ens han portat al caos com a societat i els que al carrer van ser rebutjats un cop més el passat 11 de setembre. Desobediència per canviar-ho tot, independència per esdevenir lliures, iguals i solidaris.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!